El Partit Popular i Ciutadans s'han disputat durant els darrers 18 anys l'electorat de la dreta espanyolista a Catalunya, fins que fa quatre anys també va emergir el fenomen de Vox per l'extrema dreta. Queda lluny el sostre de 40 diputats que van sumar el PP i Ciutadans a les eleccions del 21 de desembre del 2017 convocades per Mariano Rajoy en plena aplicació de l'article 155 de la Constitució, després de la Declaració d'Independència del Parlament. Era el moment de màxima tensió del procés i Ciutadans va ser la força més votada amb 36 escons, amb Inés Arrimadas al capdavant, mentre el PP es quedava amb uns exigus 4 diputats.

Ara, la dreta espanyolista de Catalunya arriba a les eleccions del 12 de maig amb uns escadussers 9 escons, 6 de Ciutadans i 3 del PP, als quals se sumarien els 11 de Vox per l'extrema dreta. Això sí, amb expectatives molt diferents. Amb bones perspectives per als populars i mals auguris per als taronja. El PP i Ciutadans van articular el 2017 la base de l'anomenat "front constitucionalista" contra l'independentisme, però amb una disputa fèrria per l'electorat de la dreta unionista. Rebutjant sempre la col·laboració electoral. El 2021 va ser Ciutadans qui no ho va posar fàcil i va frustrar la coalició que propugnava un malparat PP. Ara és el PP qui ha rebutjat de ple la coalició a què aspirava Ciutadans, amb l'objectiu de forçar una integració dels taronja a les llistes populars que s'ha vist impossible, tot i tenir el favor de la direcció estatal de Ciutadans, pel rebuig absolut del reducte que queda a Catalunya.

Candidats a contracorrent i expectatives antitètiques

El PP de Catalunya va estar a punt de la catàstrofe a les eleccions catalanes del febrer del 2021, quan es va quedar a les portes de quedar-se fora del Parlament. I Ciutadans també va rebre un càstig dur de l'electorat perdent 30 diputats de cop i passant de 36 a 6 escons. Però els dos partits de la dreta espanyolista afronten de manera molt diferent les properes eleccions del 12 de maig. El PP aspira a una forta remuntada que el tregui del perillós pou sense fons electoral en què havia caigut i algunes enquesten donen als populars fins a 15 diputats, cosa que suposaria quintuplicar la representació actual. Per a Ciutadans, el 12-M serà a vida o mort. No ja a Catalunya, sinó per a la pervivència del partit ja totalment desballestat a la resta de l'Estat. La majoria dels sondejos reflecteixen que Ciutadans pot quedar fora del Parlament, cosa que sens dubte suposaria la seva pràctica extinció 17 anys i mig després de la seva creació.

En el que sí que coincideixen els dos partits és que els seus candidats han liderat les llistes no sense convulsió interna. Alejandro Fernández per part del PP i Carlos Carrizosa a Ciutadans. En el cas del PP, Alejandro Fernández ha aconseguit liderar la candidatura davant de les reticències, si no rebuig directe, de la direcció estatal del partit liderat per Alberto Núñez Feijóo. Fernández va guanyar la pugna a Feijóo evitant la seva defenestració al capdavant del PP de Catalunya que el president estatal perseguia i ha encapçalat les llistes com es va proposar. Tot i que després d'un acord tàcit amb Gènova que li ha imposat una certa supervisió de la campanya per part de la dirigent Dolors Montserrat. "Era una bogeria imposar un candidat, Alejandro té el suport de les bases", assegura un veterà dirigent del PP català. Ara, Fernández se la juga i no en tindrà prou amb millorar resultats, cosa gens difícil partint des d'on parteix, sinó que haurà de complir amb els objectius fixats a la madrilenya Gènova 13.

El PP busca apuntalar a Catalunya l'estratègia contra Sánchez

Alberto Núñez Feijóo i el seu equip dipositen en la recuperació del PP a Catalunya grans expectatives per a la seva estratègia a escala estatal. I persegueixen poder utilitzar el resultat com a ariet en la dura confrontació que mantenen amb el PSOE i amb el Govern de Pedro Sánchez i la seva política de pactes amb l'independentisme català. L'objectiu és poder reafirmar que l'amnistia i els pactes del PSOE amb els independentistes no tenen l'aval dels catalans que els socialistes asseguren. Per això no n'hi ha prou de créixer electoralment sinó que aspiren a què la complexa aritmètica que acostuma a haver-hi al Parlament de Catalunya els permeti ser decisius. "Aspirem a un resultat històric que ens permeti ser decisius a la política catalana. Només això permetrà poder acabar amb el procés com a primera pedra per acabar amb el sanchisme", apunta el candidat Alejandro Fernández.

I en segon lloc, Gènova ha posat a Alejandro Fernández una tasca més en els deures a complir: recuperar el lideratge de la dreta espanyolista a Catalunya que el 2017 va cedir a Ciutadans i que fa tres anys va quedar a les mans de Vox. Un objectiu prioritari en l'anhel de Feijóo de debilitar el flanc dret i reagrupar el vot al PP que permeti articular alternatives per a la seva investidura en unes possibles eleccions generals, anticipades o no.

Per al PP, ser decisiu suposa que els populars siguin "imprescindibles" per a la investidura de Salvador Illa, en cas que el candidat socialista guanyi les eleccions, davant d'un més que probable bloqueig del conjunt dels independentistes, segons apunta un dirigent del partit . Si les tres forces independentistes actuals, ERC, Junts i CUP reediten una suma de majoria absoluta, potser serà difícil vèncer les profundes diferències que mantenen per articular un Govern, però el que està força garantit és el bloqueig a la investidura d'Illa. Ara bé, es pot donar el cas que l'independentisme no sumi la majoria absoluta però mantingui prou força per bloquejar igualment Illa sumant més que el PSC i els comuns. És en aquest escenari que els diputats del PP poden adquirir una rellevància molt important. Especialment si ERC decideix no participar d'un Govern conformat per un tripartit d'esquerres.

Trencar amb l'independentisme, condició per a Illa

El PP necessita un creixement exponencial que li permeti treure pit –"tot el que no siguin dos dígits i superar Vox serà un gran fracàs", apunta el dirigent del partit consultat–, i alhora ser decisiu. I surt a la llum l'operació Barcelona de les municipals, en què el PP va fer alcalde el socialista Jaume Collboni juntament amb Barcelona a Comú. "Nosaltres defensarem una opció constitucionalista per a Catalunya si tenim la clau de la investidura, però els socialistes hauran de demostrar que ho són", apunta aquest dirigent veterà. Però en relació amb "l'operació Barcelona", el mateix Alejandro Fernández marca les diferències: "Aquesta vegada, per fer president Illa, s'hauran de trencar tots els acords amb els independentistes que mantenen els socialistes".

El PP té el seu sostre al Parlament de Catalunya en els 19 diputats que va obtenir Alicia Sánchez-Camacho -ara a la rereguarda a causa de la seva presumpta participació en l'anomenada 'Operació Catalunya'- el 2012, a les portes del procés. I el terra en els 3 diputats que va obtenir el mateix Alejandro Fernández el 2021. L'increment sembla garantit però no qualsevol creixement serà vist com un bon resultat. Fernández s'haurà d'acostar el més possible als resultats del PP que era decisiu a l'última etapa de CIU, els últims anys del pujolisme amb 12 escons i la primera legislatura d'Artur Mas on també va pactar amb 18 diputats. Les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona tindran un paper clau en el resultat del PP ja que el partit té poca implantació a la Catalunya interior i especialment a demarcacions com la de Girona.

Per assolir-ho, segons expliquen fonts del partit, té tres objectius clars: Absorbir al màxim l'electorat de Ciutadans deixant els de Carrizosa fora del Parlament, apel·lant al vot útil de la dreta espanyolista. Reduir la presència de Vox a la cambra catalana amb un discurs dur en temes d'immigració, seguretat i antiocupacions. I apel·lar a l'adscripció constitucionalista d'una part del vot socialista del 2021 que provenia de Ciutadans, amb l'amnistia i els pactes del PSOE i del PSC amb els independentistes com a ariet.

Ciutadans, a la desesperada per sobreviure

Pel que fa a Ciutadans, les perspectives són molt diferents. Si el 2006, l'entrada al Parlament de Catalunya d'un desconegut Albert Rivera amb tres diputats va ser tota una novetat política, llavors no semblava que el nou partit arribaria a ser el més votat a Catalunya amb aquests 36 diputats del 2017, ni que tindria una expansió fulgurant a la resta de l'Estat. Però el globus es va anar inflat fins al límit, fins que va explotar. Ara la desfeta pot culminar-se a Catalunya, on va néixer, amb la seva probable extinció.

El poc que queda del partit, sota el lideratge de Carlos Carrizosa, va plantar cara a la pretensió de la direcció estatal que defensava una integració al PP aparcant les sigles pròpies. Una negociació que va dirigir Adrián Vázquez. El rebuig rotund de Carrizosa, i de bona part del que queda de Ciutadans a Catalunya, a allò que consideraven "un suïcidi" es va imposar i va provocar la dimissió de Vázquez. "Han decidit morir disparant" afirma un exmembre del partit, ara a les files del PP, "però suposarà una divisió estèril del constitucionalisme que resta en comptes de sumar", afegeix.

Ciutadans planteja una campanya electoral que es pot definir com a la desesperada, intentant atraure l'atenció del votant antiindependentista amb un discurs dur que inclou la imatge simulada de Carles Puigdemont en una presó. I atribuint connivències per activa o per passiva tant al PSC com al PP. "A nosaltres és a qui més tem l'independentisme, els socialistes han demostrat que el que fan és pactar i amnistiar-los i al PP el poden enganyar i acabar pactant també", manté Carrizosa.

Per Carlos Carrizosa, "els catalans no han de ser utilitzats com a flotador de ningú, ni de Sánchez ni de Puigdemont. Tenen molts problemes i amenaces a l'aire per part de l'independentisme com per resignar-se". "Ciutadans és l'únic vot fiable", assegura .

Ciutadans va néixer per trencar els consensos del catalanisme -amb la llengua catalana com a principal eix- que fins i tot el PP acceptava les primeres dècades de la restauració de la Generalitat. Va néixer al socaire del polèmic nou Estatut, es va fer gran al caldo de cultiu del procés, i aquest 12 de maig podria desaparèixer 17 anys i mig després. Caldrà veure quina és la cicatriu que deixa a la societat catalana i sobretot qui hereta les restes dels seus votants, sis diputats i 160.000 vots ni més ni menys, que poden marcar, aquest 12 de maig, una gran diferència en el complex equilibri aritmètic del Parlament de Catalunya.