Els permisos de maternitat i paternitat són iguals i intransferibles des de l’1 de gener. Això, que vol ser un avanç cap a la igualtat de gènere i les cures, ha suscitat debat i polèmica en col·lectius de mares i feministes. La raó: ambdós són de 16 setmanes. El de la dona fa 32 anys que té aquesta durada, mentre que el de l’home -que abans de 2007, no en tenia- s’ha anat ampliant des que el 2019 es va legislar aquesta equiparació progressiva. En cinc anys s’ha ampliat un 700%. Tot i compartir l’objectiu teòric, el fet que es tracti de permisos tan curts crea malestar. "Per A mi el problema és abordar aquest debat sense tenir en compte la durada dels permisos, i en particular el de la mare", afirma Esther Vivas, periodista i autora del llibre Mama Desobedient (Ara Llibres).

Amb diferents arguments i propostes, les entrevistades constaten que 16 setmanes són insuficients per tenir cura d’un recent nascut i per garantir els sis mesos de lactància exclusiva recomanats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). "Permisos intransferibles d’un any? Perfecte. Per desgràcia, no és aquest el debat", apunta Vivas.

La Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPiiNA), creada el 2005, és la principal impulsora de la reforma legislativa, que considera clau per "generar un model de cures diferent". La seva portaveu, Virginia Carrera, explica com "segles de patriarcat han fet que la bona voluntat i la voluntarietat no serveixin per repartir les cures". Per això la plataforma considera imprescindible que els permisos siguin iguals i intransferibles per llei: "Les normes generen comportaments".

La Laura hi coincideix. Ella és @modernacongafas a Instagram, un perfil on penja continguts sobre la maternitat, les cures i l’emergència climàtica, entre d’altres. La seva opinió és que aquesta mesura és "la primera pedra". "Si no s’hagués fet, potser el debat seguiria invisibilitzat", apunta. Per a ella, la qüestió és que "les dues baixes són massa curtes". Tot i això, assenyala que el fet que la de maternitat porti congelada tants anys "ho fa més indignant, i fa enfadar molt més". Per a ella, l’ideal seria un mínim de 32 setmanes per cada membre de la parella, i el doble en cas de les famílies monomarentals.

L’Associació PETRA Maternitats Feministes, el nom de la qual prové de l’acrònim "permisos transferibles", es va crear el 2018 com a resposta expressa a aquesta llei. Julia Cañero, la seva portaveu, explica que el principal punt d’oposició és que "no ha comptat amb les demandes de les mares", que porten "molt de temps demanant un mínim de sis mesos". Volen que els permisos siguin els actuals però transferibles, perquè cada família se’ls pugui repartir o, de manera òptima, 52 setmanes, de les quals només sis intransferibles.

Desigualtat laboral

"Voldràs ser mare?" És una pregunta freqüent a dones en edat de tenir fills quan fan una entrevista de feina. L’equiparació dels permisos busca reduir aquesta discriminació perquè, en teoria, tant homes com dones estaran el mateix temps de baixa quan tinguin un fill. Vivas assenyala, però, que part d’aquest discurs és "erroni", perquè aquesta desigualtat va més enllà de la maternitat. I en cas de ser mare, va més enllà del període de baixa. "Evidentment que pot ser una mesura de correcció, però en realitat és una mesura molt dèbil", diu. El focus de la qüestió és que "la discriminació té a veure amb què la cura en la nostra societat recau bàsicament en les dones". Cañero ho comparteix i afirma que "el mercat laboral té unes dinàmiques molt patriarcals que no se solucionaran amb això; ens seguiran discriminant".

Libertad González, economista i investigadora a la Universitat Pompeu Fabra sobre l’economia de la salut, explica que mentre que a curt i mig termini la mesura "no té grans efectes" sobre el mercat de treball, sí que és d’esperar que n’hi hagi a llarg termini. "Els infants que creixin ara amb uns pares més implicats ja tindran interioritzat un pensament més igualitari". El fet que siguin permisos intransferibles, és a dir, que no es poden intercanviar entre ambdós progenitors, és bàsic per aquest canvi, perquè si no tornarien a recaure majoritàriament en les dones. González recorda com les excedències per cura dels fills, que poden agafar tant el pare com la mare, les agafen en un 93% dels casos les dones.

Però per reduir la desigualtat laboral és clau avançar en un altre aspecte: la corresponsabilitat dels homes en les cures. Actualment, les dones segueixen dedicant el doble de temps a tasques domèstiques que els homes. Una mesura com aquesta pot contribuir a equilibrar-ho? Carrera apunta que es tracta d’"un camí d’inici per generar l’hàbit de cuidar als homes". En el seu moment, legislacions sobre el tabac o l’ús obligatori del cinturó de seguretat van contribuir a canviar la percepció sobre aquests temes, recorda. La Laura (Moderna con Gafas) també assenyala que aquesta igualtat de cures arribarà quan els infants d’avui, que hauran crescut amb els permisos igualitaris, tinguin fills. És a dir, és un camí a llarg termini.

Cañero, per contra, no creu que aquesta mesura serveixi per avançar en la corresponsabilitat: "No es pot obligar a cuidar". I afegeix que si un pare no era corresponsable, ho seguirà sense ser malgrat el permís. "Si els pares realment volen cuidar, per què no cuiden gratis?", rebla. Per a PETRA, els permisos haurien de ser "amplis" i transferibles. Però segons l’evidència empírica, com apunta González, el que fa que els homes dediquin més temps a les cures són els permisos intransferibles i 100% remunerats.