Les diputades Najat Driouech (Asilah -Marroc-, 1981) d’ERC, Basharat Changue (El Prat de Llobregat, 1984) de la CUP i Jessica González (Barranquilla -Colòmbia-, 1989) d’En Comú Podem seran l’antítesi de l’extrema dreta al Parlament de Catalunya en la propera legislatura. Orgulloses de les seves arrels i amb una força renovadora, en aquest entrevista parlen de feminisme, però sobretot d’antirracisme i de la necessitat de fer polítiques que frenin l’extrema dreta, la intolerància i les desigualtats en totes les seves cares.

Driouech és diputada per ERC des del 2018. Llicenciada en filologia àrab i especialitzada en treball social, migració i identitats culturals, va ser la primera dona musulmana en entrar a la Cambra catalana. Changue és la número 5 per Barcelona a les llistes de la CUP, coordinadora de la CUP a la Catalunya Central i exregidora per Capgirem Moià- CUP Moià. González és la número 3 per Barcelona a les llistes d’En Comú Podem i s'estrena en política institucional. Va estudiar Ciències Polítiques a la UPF i és postgraduada en Societats
Africanes.

Driouech, vostè va créixer amb matriarcats, ja fos a Mzoura (Tànger) com al Masnou, on va arribar als 90. Com han influenciat aquestes dones en la seva forma d'entendre la política?

Najat Driouech (N. D.): La meva àvia va decidir que no volia estar amb l'home amb qui la feien casar als 11 anys, i la seva mare va vendre la seva herència per separar-la. La meva mare i la meva àvia han ajudat a construir la persona que sóc, i evidentment de les mares i àvies que hi havia al meu carrer: la Isabel, la Marisol, la Maria, l'Antònia... totes aquestes dones ens cuiden quan nosaltres arribem al Casc Antic del Masnou i érem els únics nens del carrer. En l'àmbit polític m'han ajudat a tenir una perspectiva de relacions humanes, respecte per la gent gran, saber que tot es pot negociar i parlar.

Vox acusa els immigrants directament de delinqüents. Ha empitjorat la situació? Com es combat el discurs de l'extrema dreta i la criminalització de la migració al Parlament?

N. D.: Els que han entrat ara són els que quan jo estava a l'institut agredien els que consideraven diferents, els que portaven la bomber i pinta skin-head amb el cap rapat. Són els que em van acorralar en un barracó perquè ho havia aprovat tot i "la mora no pot aprovar-ho tot". Per mi, i crec que per elles, no és res nou.

Basharat Changue (B. C.): Les que ho vam viure als 90 recordem molt això. És nou que tinguin un espai on poder impulsar les seves polítiques. Hi ha formacions que menystenen el discurs de Vox, i jo crec que s'ha de confrontar amb dades. No es pot ni ignorar, ni infantilitzar ni deixar passar perquè l'altaveu hi és, el tenen, per tant ens haurem de dotar de les eines per gestionar tota aquesta anomalia democràtica que tenim ara. El fet que no tinguem un cordó sanitari en l'àmbit legal, perquè uns estatuts com els de Vox no puguin ja d'entrada legalitzar-se, és una feina política que no s'ha fet. Dotar a aquestes persones d'eines i recursos és dotar d'eines i recursos a l'extrema dreta i al feixisme al carrer, i no és una broma. Estem parlant de violència física explícita i intencionada.

Hi ha diversos membres de la llista de Vox acusats de delictes d'odi.

N. D.: És que van ser membres de Vox els que van atacar el centre de menors del Masnou, d'on sóc jo. De fet han estat condemnats.

Jessica González (J. G.): Hem de tenir una conversa llarga sobre el que hem de fer. En alguns moments haurem de confrontar directament i frontalment i no permetre-ho, en alguns moments hem de veure com també implica fer polítiques per visibilitzar la qüestió. Als debats polítics només parlava de migració Vox, i en negatiu. Ningú parlava de la migració com a actor polític, ni què passa amb les migracions a Catalunya. Cal fer polítiques que visibilitzin el que es fa o el que s'ha de fer amb tota aquesta diversitat cultural que tenim: el milió de vots que no han pogut decidir i que seran les persones probablement més afectades per l'entrada d'aquestes persones al Parlament. Si es pot parlar de la islamització de Catalunya i que ningú digui res és perquè hi ha una islamofòbia interioritzada.

N. D.: Nosaltres com a grups polítics tenim una responsabilitat. Vox va contra tothom, però si hem de posar la cara, són les nostres cares.

J. G.: Som el malson de Vox! (riu)

N. D.: I a sobre jo tinc fills! Cobro pels fills! (riu) Semblen ximpleries, però no és així. Entre totes hauríem de començar a treballar. Primer de tot: què diu el reglament del Parlament? Ens podem trobar amb què jo presideixi la comissió d'infància i que, evidentment, unes persones que suposen que sóc el pitjor hi siguin. Aquestes persones estaran a la comissió d'infància constantment criminalitzant? Hem de fer un pacte al Parlament de tots els grups, de dir què se'ls permet i què no se'ls hi ha de permetre de cap manera.

B. C.: Ells el que fan és repetir un mantra i repetir-lo fins a l'avorriment, tot i que això és un punt a favor en el sentit que són previsibles en els seus discursos. És "fàcil" preparar una contraargumentació. Però el dia a dia al Parlament, com deia la Najat, els espais que compartirem desgraciadament s'han de tenir molt ben preparats, apamats, i sobretot consensuats que ha de ser una cosa transversal. Tot i això, hem de tenir clar que al Congrés es va fer un acord similar i alguns partits se'l van saltar quan els va interessar. El compromís s'ha d'elevar a ser vinculant i les converses han d'anar cap aquí.

González, com vol representar a tota aquella gent que no pot votar i dotar-los d'aquesta subjectivitat política que se'ls hi ha pres?

J. G.: Quan parlem de dret a vot, no només parlem del dret a votar sinó del dret a ser escollides com a càrrecs electes, això és una de les coses que ens estan privant també. S'ha de fer una agenda a diferents nivells. Hi ha lleis per les quals s'ha de parlar amb l'Estat central perquè són un tema constitucional, que no és fàcil. I aquí s'han de trobar les escletxes o les aliances per tal de fer-ho.

Com ara la llei d'estrangeria?

J. G.: A la llei d'estrangeria li calaria foc, però sabem que està hiperblindada. Mentre no deroguem la llei d'estrangeria, hem de trobar la manera d'ampliar drets. El meu escó és col·lectiu i estem aquí per la gent que no pot estar aquí, que no té dret a vot i que de vegades no té papers. No és que siguis només la representació d'aquest col·lectiu, però cal posar el relat d'aquestes realitats al Parlament i per una altra banda, definir línies específiques de treball que tinguin a veure amb com el racisme institucional afecta les nostres vides.

Changue, per a vostè és molt important que la gent del territori estigui al Parlament. Quins aspectes del territori s'han invisibilitzat?

B. C.: La mobilitat afecta moltíssim des d'una perspectiva de classe, feminista, antiracista i descentralitzadora. A les comarques centrals, a Ponent… totes les nostres connexions són molt radials. En general es complica per a les persones que no tenen vehicle propi i això porta a fer que les persones més empobrides i amb menys recursos tinguin aquesta dificultat d'accés als serveis bàsics que no tenen a l'abast com poden tenir en una ciutat. En el cas de Vic, tenim l'R3, que també és un tema que fa 40 anys que s'està allargant i no es posa al centre, i això afecta la vida, sobretot de les persones de classes populars. I com aquests exemples, l'accés a la salut i la limitació a la incorporació al món laboral.

Com es vincula la discriminació laboral i racial amb el transport?

B. C.: Totes les persones no blanques ens hem de plantejar quan anem a una entrevista de feina què pensarà la persona que tenim al davant. Si a sobre d'això, estàs en un espai en el qual el teixit productiu està disseminat, tens dificultat d'accés allà on estan els polígons industrials que és on estan la majoria d'empreses... es complica encara més. Les empreses del poble no et volen contractar perquè els pobles de nuclis petits exacerben aquesta discriminació racial, per aquella qüestió més intrínseca que els pobles volen protegir la seva tradició, i això provoca el rebuig a les persones nouvingudes, siguin blanques o no, però ja de per si hi ha un pòsit que amb la diversitat cultural es veu encara amb més escreix. Al territori què passa? Que es magnifiquen totes les problemàtiques.

Driouech, a vostè com a tècnica d’ocupació i formació l’Ajuntament de Masnou, les empreses li havien demanat explícitament que no fossin negres?

N. D.: És que no volien "ni mora, ni negra, ni sudaca". Jo sóc tècnica d'un Ajuntament, i una cosa tan senzilla com una oferta de treball en ple agost, al Masnou, que tenim hostaleria i hi havia molta demanda d'ocupació, quan tu enviaves els currículums et deien "escolta... aquest no és un nom nacional". Que em donin el catàleg dels noms nacionals.

B. C.: Aquí és on es posa de manifest la necessitat d'aquesta transversalitat de les polítiques. No només que es facin recomanacions de convivència i de bones pràctiques, sinó que hi hagi sancions per evitar que les pràctiques es puguin donar. És a dir, que en totes les empreses que facin aquest tipus de pràctiques hi hagi algun tipus de fiscalització per part de les institucions i  administracions públiques.

N. D.: Volem desplegar la Llei 19/2020 d'igualtat de tracte i no-discriminació perquè el Govern faci la feina que li toca i perquè es vagi arrelant al territori, que es vagi desplegant als municipis. Les administracions haurien de tenir formació no-discriminatòria.

Com veuen la societat catalana i espanyola en termes de xenofòbia i acceptació de la diferència?

J. G.: En la mesura que Espanya i Catalunya estan en un món que és racista, també ho són. Totes podem acceptar que estem en un sistema patriarcal, i masclista per excel·lència i que ens ho hem de ‘currar’ cada dia des de les institucions i en l'àmbit individual, però quan parles del racisme és com "no, jo no sóc racista". El racisme no és una qüestió moral, individual, que tu decideixes ser o no ser, sinó en la mesura que tu estàs vivint en aquest món, que està construït a partir d'aquestes lògiques racistes, capitalistes, i masclistes, llavors també ho ets tu. Si ara ens plantegéssim que hi ha un Parlament només amb homes estaríem cridant, però no clamem quan les institucions no representen la diversitat cultural, si no que és un pin de la diversitat que et pots escollir posar-te'l. En l'àmbit institucional, aquest racisme es materialitza en una llei d'estrangeria, però també en tota la tramitologia que han de fer les persones estrangeres. Calen lleis per sancionar que hi hagi una discriminació al món laboral, al món educatiu o al món de l'oci.

B. C.: La discriminació en l'accés a l'oci és una cosa que els nostres joves pateixen moltíssim perquè estan directament criminalitzats. Amb els meus nebots que ja tenen 15 o 16 anys has de tenir la conversa: "Quan vagis a la nit, pel carrer no et posis la caputxa. Quan et pari la policia, perquè et pararà, has de tenir aquesta actitud".

Quin paper pot tenir l'educació i el desplegament de la Llei 19/2020 per frenar el racisme i el masclisme?

J. G.: Jo faig formacions al consorci d'Educació de Barcelona i hi ha una resistència brutal. El camí que s'ha recorregut en el feminisme blanc hi ha coses que es podrien extrapolar i que si fem el canvi d'eix, ens guien una mica cap el camí que s'ha de prendre. Cal tenir perspectives més des dels feminismes a l'educació, perquè no s'està fent. I ha de ser una qüestió d'obligació.

N. D.: Els nens haurien de saber quina és una actitud racista, perquè són actituds que es reprodueixen: els grans són racistes a casa i els nens ho porten als espais de lleure.

B. C.: Si els nostres fills són prou grans per experimentar el racisme, els fills dels altres són prou grans per saber què és i combatre'l. També ens trobem molt en "encara són petits"... no, els nostres fills ja ho viuen, això. Llavors, si ells ja ho viuen, els altres també han de ser conscients. Tu tens una responsabilitat individual, el que hem de combatre dia a dia és el racisme social, que és una cosa molt tangible per les persones que ho vivim i molt subjectiva per les persones que no el viuen. Quan es relega a la subjectivitat de qui ho pateix, tenim un problema. Hi ha molta resistència, però no és una qüestió d'acceptació, independentment del que la població ho accepti o no, és una cosa que ja no pot passar més. Nosaltres no estem demanant integració, estem demanant reparació d'uns fets que han costat vides.

ERC vol impulsar una conselleria de Feminismes i Igualtat. Quines serien les primeres polítiques prioritzaríeu?

N. D.: Ara s'està treballant en el contingut que ha de tenir aquesta conselleria, i com estem en procés de negociació tampoc puc dir gaire cosa. L'objectiu prioritari, com no pot ser d'una altra manera, és desplegar la llei. Creiem que és una eina pionera que no només servirà per a la denúncia, sinó per la formació i desplegar-la a tots aquells municipis que vulguin tenir la competència.

B. C.: Jo aniria un pas més enllà. No només establir el marc legal perquè pugui no haver-hi discriminació, sinó que d'alguna manera aquesta llei no depengui de la voluntat dels ajuntaments. És a dir: que no sigui una opció. Perquè no pot ser una opció. És molt important que no passi com amb el decret del padró, que ens posa un marc legal fantàstic, però que és voluntari.

J. G.: Més enllà d'una conselleria específica, la qüestió és fer polítiques des d'una perspectiva feminista àmplia: fer polítiques en habitatge quan som les dones en general les que patim més exclusió i més precarietat i estem més vulnerabilitzades és fer polítiques feministes. Fer polítiques d'inversió social és fer polítiques feministes. Aquí es tracta no només de fer una conselleria, sinó de posar els recursos en l'àmbit social en general perquè aquesta precarització no és qüestió només de recursos, sinó que el tema va de vida.

"No ens podem tornar a posar en la confrontació extrema si no hi ha un pla per a després". Això ho va comentar vostè, Changue. Us apropeu més a la via àmplia en comptes de la DUI?

B. C.: Les nostres necessitats i les nostres voluntats no caben a la Constitució. El marc legal que tenim ara s'ha d'esgotar per desplegar totes les eines que ja tenim. La Llei d'estrangeria, ara per ara, no la podem tocar. Per això per mi és un senyal inequívoc que la independència és necessària. Nosaltres parlem molt clarament d'una necessitat de rescat social, que és en el marc de la sobirania. La República i la renda bàsica universal són mesures antiracistes també. Aquests drets s'han d'anar guanyant perquè quan tu arribis a declarar aquesta independència ja tinguis encaminada la república que vols construir. Sinó, és vendre fum. Perquè això ja ho hem fet, ja vam tenir la independència de tres minuts.

N. D.: Volem una Catalunya per tothom, amb una equitat i igualtat i justícia social i això implica a una persona del Pallars com a una de Reus. J. G.: Això ja es podria fer des de la Generalitat. Venim de 10 anys de total paràlisi. S'ha de fer un referèndum, i jo sóc partidària de què es pugui decidir, però estem en un moment en el qual s'ha de ‘currar’ ja. Ara mateix estem les que estem i s'ha d'estar a l'altura. O ens hi posem, o d'aquesta crisi sortim superescaldades i pagant les de sempre.