L'exili no és mai un acte voluntari. Hi ha qui deixa la seva terra per motius amorosos, familiars, professionals o per pur romanticisme, però fins i tot en aquests casos, amb més o menys freqüència, apareix el desig de tornar. Però qui s'exilia, qui marxa del seu país, normalment, ho fa per poder sobreviure o perquè no vol que ningú atempti contra el seu dret a la llibertat. Passa, però, que un cop es troben lluny de casa, moltes persones víctimes de la repressió política, de les guerres o de l'empobriment extrem no troben la possibilitat de tornar. O hi ha també qui torna, però paga un preu potser més alt, el de l'exili interior.

Per si no tornem és el concepte triat per l'artista empordanès Miquel Duran per convidar-nos a l'observació i la reflexió sobre les migracions forçades. Ho fa amb una part ben impactant de la seva obra, exposada no per casualitat al Museu Memorial de l'Exili (MUME), a La Jonquera.

L'art, tal com resa un incís textual triat per introduir l'exposició, es pot entendre com un "laboratori d'assaig dels diferents punts de vista i experiències de la realitat davant del laberint incert del món actual". El de Miquel Duran, tal com va assenyalar el director del MUME, Enric Pujol, expressa "un compromís ben clar amb el seu moment", amb una "obra coherent i sòlida".

Enric Tubert, historiador de l'art que coneix en detall el treball de Miquel Duran, va parlar en l'acte d'inauguració sobre "la bellesa com a objectiu últim de les obres d'art" i va destacar el que aconsegueix l'artista amb i a sobre d'una barreja de materials industrials, cartrons amb l'estructura del rusc de les abelles, objectes que ha trobat i guardat amb finalitat creativa, com l'utilitzat per representar un rellotge dalt d'una torre, contra el qual algú llença una pedra amb un "tira-xines". Una acció que es pot llegir com a voluntat d'aturar el temps, amb evocació implícita d'un esdeveniment amb gran força metafòrica, protagonitzat per revolucionaris l'any 1830 a diferents indrets de París, tal i com ho va descriure Walter Benjamin. Volien, deia el pensador alemany, i així ens ho va recordar el pintor, iniciar un nou temps, una nova era, amb la "consciència d'estar fent saltar pels aires el contínuum de la història".

Miquel Duran "fa una mica de parracaire", pinta "siluetes per capes" i utilitza "colors que tenen valor simbòlic", va explicar Enric Tubert en un parlament en qual va evitar explícitament "el paper de guia", sense renunciar però a "compartir aspectes de la seva mirada" sobre l'obra de l'artista. Va parar l'atenció, per exemple, en característiques com la utilització del fang, un element "que és delicat si tècnicament no el domines". Cal tractar-lo de tal manera que "l'evolució d'aquesta argila no facis desastres" i que, en sentit contrari, garanteixi que "s'anirà clivellant, s'anirà esquerdant sobre la superfície i ens donarà peu també a pensar sobre el temps que passa i que fa malbé certes coses".

Miquel Duran, artista de llarga trajectòria, ens presenta al MUME peces de grans dimensions, austeres, pensades i treballades pacientment pel gaudiment estètic de qui les pugui veure i alhora per remoure consciències. L'exposició es podrà veure fins el 16 d'abril.

Aquest museu, que juga un paper clau en la tasca de recuperació de la memòria històrica, i que no pot amagar el seu caràcter contemporani, atesa la realitat dels exilis actuals, afegeix d'aquesta manera un altre poderós motiu per ser visitat, amb una mica de temps. La seva mostra permanent, dedicada als centenars de milers de persones que van passar la frontera l'any 39, sempre ofereix noves lectures. Recentment va fer possible l'exposició temporal de 54 extraordinàries fotografies realitzades per Robert Capa entre les persones víctimes de tractament inhumà als camps de concentració d'Argelers i Barcarès. Ara, des del passat desembre i fins el proper 5 de març, també es pot visitar una excepcional exposició sobre el relat a través del còmic sobre l'exili del 39 i la resistència contra la dictadura franquista.