Madrid. 24 de gener de 1977. En un despatx d'advocats es registren cinc morts i quatre ferits molt greus. Són dos quarts d'onze de la nit al carrer Atocha número 55. Hi ha hagut un atemptat contra un dels primers bufets d'advocats laboralistes de la Transició. Els autors, un comando d'extrema dreta. Els morts són Luis Javier Benavides, Francisco Javier Sauquillo i Enrique Valdecira, l'estudiant Serafín Holgado i l'administratiu Ángel Rodríguez Leal. Els ferits, tots greus i amb importants seqüeles posteriors, Miguel Sarabia, Alejandro Ruiz, Luis Ramos i Dolores González.

Emilio González descriu a Público la cara d'ira d'aquells assassins, capturats al març de 1977. Els autors materials, José Fernández Cerrá, Carlos García Juliá, Leocadio Jiménez Caravaca, Francisco Albadalejo Corredera, secretari del Sindicat Vertical del Transport Privat de Madrid i Fernando Lerdo de Tejada. González no superava els trenta-cinc anys quan treballava com a funcionari de presons a la presó de Carabanchel. Allí va viure episodis històrics. Alguns terribles com la matança del pres anarquista Agustín Rueda per part de funcionaris feixistes. Altres anecdòtics, com l'elaboració de la fitxa d'ingrés als autors materials de la matança d'Atocha, de la qual es compleixen quaranta anys. "Els assassins d'Atocha van arribar a Carabanchel dient que eren de Falange Espanyola i que tenien estudis mitjans. Eren uns fills de papà", detalla en l'entrevista.

Les presons de la Transició

González narra a Público les múltiples "pujades de to" en plena presó per part dels seus companys. Fins i tot va arribar a redactar una carta al director general de la presó pel tractament abusiu d'aquells funcionaris. "Aquesta Direcció ha donat mostres públiques de confraternització amb els implicats d'extrema dreta; ha negat canvis de guàrdies a un funcionari que va manifestar la seva disconformitat amb què un pres cantés el 'Cara al sol', acompanyat d'altres funcionaris; ha permès que tinguessin càrrecs de confiança alguns dels implicats en la matança d'Atocha (...)". La carta, amb data del 14 de març de 1978, reflectia l'ambient d'aquelles presons de la Transició. González pertanyia a la Unió de Funcionaris Demòcrates que, en aquella etapa, semblaven estar mal vistos.

Els cinc detinguts d'Atocha van ser un altre dels retrats que Emilio mai oblidarà quan van ser traslladats a cel·les d'aïllament. González recorda la prepotència d'aquells presos que s'enfrontarien a llargs anys de presó. "Ells creien que estaven salvant Espanya i semblaven no sentir-se culpables", aclareix l'exfuncionari. En un mòdul pràcticament abandonat, els autors materials d'Atocha es trobaven acompanyats pel sector "més franquista" de Carabanchel. "Els portaven revistes, mantes, llibres. Tot semblava poc per fer-los sentir acompanyats enmig d'aquell infern. Per als funcionaris franquistes que hi quedaven, els autors d'Atocha eren gairebé herois ".

Retrat dels assassins

Isabel Martínez Reverte fa una radiografia dels assassins en la recerca La Matanza de Atocha (La esfera de los libros, 2016), al costat de l'autor Jorge M. Reverte. "Eren fills de militars, de famílies d'ultradreta, nostàlgics del franquisme i admiradors de Blas Piñar, líder de Fuerza Nueva". Isabel no deixa enrere un detall. La mariscada anual amb què els assassins celebraven l'atemptat d'Atocha cada any. "Va ser tal el convenciment d'aquelles accions que durant anys els autors de la matança van estar menjant mariscada per celebrar aquell fatídic 24 de gener".

"Arribarà el caos, cal lluitar per salvar Espanya"

¿Però què se sabia, per aquell temps, d'aquells assassins? Martínez Reverte assenyala que els joves exaltats es reunien a la cafeteria Denver o el Nil. "Típica dels anys setanta amb taules de fòrmica i cadires d'escai", descriu Isabel. Els futurs assassins escoltaven diàriament anàlisi patriòtics del que estava succeint a Espanya. "Parlaven del futur esperat per un govern feble i traïdor d'Adolfo Suárez", destaca la investigadora. L'altre espai de trobades era la Germandat dels Mariners Voluntaris, presidida pel militar Milans del Bosch. Isabel recorda en el llibre que "allà escolten dir que tornen els perdedors de la Guerra Civil, els assassins. Diuen que legalitzaran fins i tot el Partit Comunista. Arribarà el caos, cal lluitar per salvar Espanya".

Aquest ingent caldo de cultiu provocaria el múltiple assassinat dels advocats d'Atocha i seqüeles irreparables per als supervivents. Isabel rememora també aquells dies en primera persona. "Jo treballava en un col·legi i recordo la manifestació multitudinària, del silenci sepulcral, de la valentia del Partit Comunista per demostrar que era un partit seriós que podia legalitzar". Així passaria el 9 d'abril de 1977. L'escenari de por quedaria interioritzat per tots els militants i els advocats que no van poder salvar els seus. "Tota la gent de l'edifici els deien que correguessin aquella nit. Podia haver passat una veritable nit de ganivets llargs. Hi havia moltíssim por ", aclareix Isabel.

Cridaven "porcs" als advocats assassinats

La sentència per als culpables de la matança no arribaria fins al 29 de febrer de 1980, després de llarguíssims mesos d'instrucció. L'actual Fundació Advocats d'Atocha recorda que l'herència del vell règim franquista seguia estant encara en actiu. "El jutge instructor Gómez Chaparro, que provenia del Tribunal d'Ordre Públic, va concedir un permís a un dels implicats, Lerdo de Tejada, circumstància que aquest va aprofitar per fugir. Després d'aquesta fugida, l'assumpte passa al jutge Barcala, titular del Jutjat Central número 3 i les coses se succeeixen amb major normalitat i rapidesa". Les veus d'exaltats entristien encara més l'ambient. Cridaven "porcs" als advocats assassinats.

La pena màxima de presó s'aplica a José Fernández Cerrá i Carlos García Juliá. Trenta anys de reclusió major per a cada un dels cinc assassinats consumats. Vint anys de reclusió menor per a cadascun dels assassinats frustrats. Nou anys de presó major per tinença il·lícita d'armes. Francisco Albaladejo Corredera és condemnat a dotze anys de presó per tinença il·lícita d'armes i inductor del crim. Leocadio Jiménez Caravaca és condemnat a dotze anys per aprovisionament d'armes i a vint de presó menor per la complicitat en cinc delictes d'assassinat i quatre delictes d'assassinat en grau de frustració.

Un dels supervivents, l'advocat Alejandro Ruiz Horta, narra en el seu llibre La memoria incómoda que mai van demanar la pena de mort per a aquells assassins. "Si la pena de mort no s'hagués abolit, tampoc l'hauríem demanat perquè som contraris a aquest càstig atroç". Així quedaria reflectit per tots els advocats en les conclusió del judici. "Els morts, eren contraris a un dret penal regressiu i retrògrad".

Què va passar amb els supervivents?

Isabel Reverte assenyala el greu "xoc emocional" que van tenir per sempre els supervivents de la matança d'Atocha. Mai van superar la dura mort dels seus amics íntims, de les seves parelles, dels seus companys. Alejandro tenia 30 anys aquell 24 de gener. És l'únic supervivent. En el fatídic atemptat va ser ferit d'una cama. Avui és professor de la Càtedra de Dret Constitucional a Còrdova i president d'honor de la Fundació Advocats d'Atocha.

Dolores González Ruiz va morir al gener de 2015. Tenia 31 anys el dia dels atemptats al despatx on li van arrabassar la vida al seu marit Francisco Javier Sauquillo. Una bala li travessaria la mandíbula durant l'atemptat. Se sotmetria a nombroses intervencions al llarg de tota la seva vida. Luis Ramos Pardo tenia 37 anys el 24 de gener de 1977. Va ser un dels primers a sortir per demanar ajuda. Isabel M. Reverte afirma que "Luis va estar nou-cents dies recuperant-se de les ferides a l'abdomen i de l'hepatitis que va patir com a conseqüència de les transfusions rebudes". Participaria cada any en els homenatges als seus companys. Va morir a l'any 2005.

Miguel Sarabia era el major de tots els supervivents. Tenia 49 anys quan va ocórrer l'atemptat i la seva memòria nítida recordava cadascun dels episodis d'aquella nit. Els seus companys el recorden com una persona molt compromesa amb el seu treball. Molt apreciat en el col·legi dels Escolapis, on donava classe. Va morir a l'any 2007.