Pedro Sánchez rep Público a la seu del PSOE del carrer Ferraz (Madrid) menys de dotze hores després d'haver conclòs el debat a tres de RTVE i a dos dies i mig del 23J. Als minuts previs a l'entrevista, el president del Govern espanyol no amaga la seva satisfacció pel resultat de l'últim debat de la campanya i es mostra convençut de la victòria del PSOE. El seu gest distès no revela les escasses dues hores que diu que ha dormit la nit anterior.

Les enquestes li donen per defenestrat, però ahir hi va haver un bon debat. Canvia alguna cosa aquest debat? A part, vostè està acostumat a ressorgir de les cendres. Hi haurà Govern progressista?

Sí, el meu vaticini és que hi haurà Govern progressista durant els propers quatre anys. N'hi haurà per tres raons fonamentals. Primer, perquè aquest Govern ho ha fet bé en unes circumstàncies extraordinàriament adverses: amb una pandèmia, ara una guerra i entremig tota mena de calamitats i amb una oposició ferotge del Partit Popular i Vox. Haurem comès errors, hem sabut rectificar i hem, crec, dirigit al país en la correcta orientació.

Segon, perquè tenim un projecte de país fonamentat en drets, a consolidar les reformes que hem aconseguit en aquests darrers quatre anys i que estem projectant cap als propers quatre.

I, en darrer lloc, perquè l'Espanya que estan dibuixant el Partit Popular i Vox en els seus pactes de govern des del 28 de maig passat no representa la majoria social d'aquest país. Dibuixen una Espanya molt petita en què només hi caben ells i aquells que pensen com ells. Jo sostinc —i això també ho va dir ahir la Vicepresidenta Yolanda Díaz— que Espanya és molt millor que el Partit Popular i Vox.

Amb això jo crec que hi haurà Govern de coalició progressista, que el Partit Socialista serà la primera força política i que Sumar serà la tercera.

Al programa electoral del PSOE, les paraules "dona", "feminisme" o "feminista" apareixen 336 vegades. Ocupació, 175. Canvi climàtic, verd o emergència climàtica, 106. Educació, 99. Cures, 60.

Tots els partits d'esquerres fem programes polítics molt densos, on al final, sobretot, manifestem un compromís social, d'avenç, d'anar endavant, mai enrere. Crec que hi ha efectivament reformes encara pendents, la reforma fiscal n'és una. Però durant aquests darrers quatre anys hem fet passos cap a ella. Jo el 2019 em vaig presentar demanant la confiança dels espanyols per revaloritzar les pensions. Ho hem fet, les hem blindat per llei; ara el que hem de fer és garantir les del futur omplint la guardiola de les pensions amb 5.000 milions d'euros a l'any.

Em vaig presentar dient que havíem de pujar el salari mínim interprofessional al 60% del salari mitjà. Aquest Govern de coalició progressista ho ha aconseguit i ara l'hem de blindar a l'Estatut dels Treballadors perquè cada any sigui el 60% del sou mitjà.

On vull arribar: que nosaltres en els propers quatre anys no hem de fer 200 reformes com hem fet durant aquesta legislatura. 200 reformes que han estat 200 batalles perquè érem un Govern de coalició en minoria parlamentària, però les hem tret endavant en benefici de la majoria social. Per tant, l'objectiu per als propers quatre anys ha de ser: un, consolidar aquestes reformes, i dos culminar-les.

En poso un exemple. La formació professional. Hem donat un impuls definitiu amb una llei nova, amb recursos econòmics. Avui tenim un milió d'estudiants de formació professional. Bé, doncs seguim aquesta línia i aconseguim el milió i mig. Amb això reduirem la taxa d'abandonament escolar i millorem l'ocupabilitat dels nostres joves. En definitiva, culminant reformes que són molt importants per garantir la igualtat d'oportunitats també dins de la nostra societat i en particular dels joves.

La reforma fiscal que esmentava abans també la va citar al debat Yolanda Díaz. Serà una realitat si hi ha Govern de coalició?

És un dels objectius, a més, que tenim compromesos amb Brussel·les. Ho vaig manifestar de manera reiterada, fins i tot abans que aquest Govern de coalició progressista naixés. Però hem fet passos que ara mateix estan en risc.

A mi del debat [de dimecres] em va resultar particularment interessant veure com la ultradreta, i també el Partit Popular, que va estar absent, diuen que ells són el poble, que representen la gent. Bé, doncs per representar la gent el que cal fer és votar a favor de revaloritzar les pensions i apujar el salari mínim interprofessional, cosa a què s'han oposat sistemàticament. I representar aquesta gent i defensar els interessos de la majoria és no amenaçar, com hem vist, amb recursos davant el Constitucional o amb la derogació d'impostos que contribueixen d'alguna manera a aquesta justícia fiscal: ja sigui l'impost a les grans fortunes, l'impost als banquers o l'impost a les grans elèctriques; o també a les corporacions digitals, com vam fer al principi de la legislatura, o la taxa Tobin, que hem estat un dels primers països a aplicar-la.

Vull dir amb això que estem obrint camí i que, a més, tot aquest debat sobre la justícia fiscal ens porta a allò més important, a la justícia social. El nostre país és un país profundament desigual en termes socials, en termes generacionals, en termes també de gènere, i això demana recursos econòmics que exigeixen de la justícia fiscal. Jo al debat vaig posar diversos exemples que em semblen molt il·lustratius.

Perquè en aquesta legislatura marcada per la pandèmia, sortosament ja superada, hem de recordar que l'estada mitjana en un llit UCI diari del Sistema Nacional de Salut va costar a l'Estat 3.000 euros al dia. Que un trasplantament de cor costa 85.000 euros. Quanta gent pot pagar això de la seva butxaca? Això és l'estat del benestar. Per això paguem impostos i el que sempre ha de tenir clara la gent és que el 80% dels ciutadans reben més en prestacions socials del que paguen en impostos. Crec que aquesta és la gran lluita que des de les forces d'esquerres, les forces progressistes, hem de dur a terme i en què hem d'avançar durant els propers anys.

El 'Wall Street Journal' reconeixia ahir mateix a aquest Govern la bona feina amb la inflació, però deia que la seva reducció dràstica no és suficient per compensar la pèrdua de poder adquisitiu durant els pics del 2021 i 2022 i que això pot condicionar el vot aquest diumenge. Com s'aconsegueix que les bones xifres macroeconòmiques tinguin un impacte real a la vida de les persones? Fins a quin punt això no genera desafecció política i, en el cas de l'esquerra, desmobilització?

Planteja diverses preguntes en una mateixa i intentaré respondre a totes. Hi ha un fet cert que és que fa un any teníem una inflació del 10% i avui és de les més baixes d'Europa, per sota del 2%. Això vol dir que la ciutadania espanyola ha recuperat la meitat del poder adquisitiu que va perdre des que es va iniciar la guerra. És a dir, que les polítiques del Govern de coalició progressista han estat les adequades en dos plans: l'europeu, amb l'excepció ibèrica, amb una intervenció del mercat elèctric; i des del punt de vista de la protecció de rendes, pujant el salari mínim, les pensions o amb aquest paquet d'ajuts que inclou un dels elements més interessants de la innovació política, el transport públic gratuït. Jo crec que a més aquest ha vingut per quedar-s'hi, perquè obre un debat sobre la sostenibilitat i la mobilitat molt interessant, i que a més a més connecta molt bé amb una preocupació que té la ciutadania i a la qual estem donant una resposta des del Govern de coalició progressista: l'emergència climàtica. Això per una banda.

Dos, és evident que no hi pot haver bones dades microeconòmiques si no hi ha bones dades macro. Si no hi ha creixement econòmic, no hi ha feina, i si no hi ha feina, no hi ha salaris que entrin a les llars. El que hem de fer des del Govern de coalició progressista és avançar de manera molt més intensa a posar fre a un procés d'erosió de la classe mitjana i treballadora que es produeix des de fa més de 15 anys. Probablement des de l'inici de la crisi financera i, en particular, des de la resposta neoliberal que va tenir lloc aquesta crisi.

Aquest avenç combina dos factors. Un té a veure amb els salaris i amb les rendes, amb la distribució de la riquesa. I per això és tan important la pujada del salari mínim interprofessional, la revaloració de les pensions, haver fet una reforma laboral que torna a centrar la negociació col·lectiva com el lloc de negociació entre els sindicats i la patronal; veiem com hi ha acords salarials que milloren la retribucions dels treballadors per a aquest any, per al següent i el següent.

I després el més important és el reforçament de les polítiques públiques, de les polítiques socials. És a dir, que nosaltres haguem recuperat i revertit totes les retallades que es van infligir al sistema nacional de dependència, que avui hi hagi 600.000 beneficiaris més d'aquest sistema —amb les mancances i els dèficits que encara hem de cobrir—, crec que són elements centrals per tornar a reforçar una classe treballadora i una majoria social la qualitat de vida de la qual es va erosionar.

Perquè ens fem una idea, el problema és que hem trigat deu anys a recuperar els nivells de PIB previs a la crisi financera, deu anys a recuperar els mateixos nivells de feina. Bé, doncs aquest Govern, amb una resposta progressista des de la política econòmica, fiscal i social, hem recuperat en tres anys, no en deu, els nivells previs de PIB i hem superat amb escreix els nivells docupació previs a la pandèmia. Per això crec que aquesta és la direcció. I això no és un missatge d'autocomplaença, perquè encara tenim molt de camí per recórrer, però clarament [aquest impacte a la butxaca de les persones] està vinculat amb el creixement econòmic, amb el repartiment de la riquesa i la millora salarial dels treballadors i treballadores i, finalment, amb un reforçament de les polítiques de benestar, si ho podem anomenar d'aquesta manera.

Creu que els quatre anys següents són fonamentals per consolidar totes aquestes coses i que aquí sí que hi haurà aquesta recuperació del poder adquisitiu?

Definitivament, el problema moltes vegades per a les esquerres socials —jo ho entenc i ho comparteixo— és que les mancances són tan acusades, les demandes són tan urgents, que exigeixen respostes i resultats immediats. I el desafiament que tenim les esquerres és també persuadir la ciutadania que el resultat d'aquestes polítiques necessita un temps, i aquest temps és el que necessitem durant els propers quatre anys per consolidar tots aquests avenços i recuperar tot allò erosionat des de fa 15 anys.

I, a més, amb un afegit molt important. I és que a allò que ens enfrontem no és només a l'oportunitat de consolidar aquests avenços, sinó a una dreta dura i una ultradreta que amenacen no ja de derogar el que hem fet durant aquests últims cinc anys, sinó de retrocedir i fer-nos involucionar —com si ens fiquéssim en un túnel del temps tenebrós— deu, quinze, vint, trenta, quaranta anys, o fins i tot seixanta, si ens posem en aquests termes, per exemple, amb els casos de censura a la cultura que estem veient. Per tant, crec que el nostre país no s'està jugant només l'alternança.

Això és el que també ha d'entendre l'esquerra. No estem jugant-nos només l'alternança, sinó si Espanya continua avançant o retrocedim en un túnel del temps tenebrós que no sabem on ens pot portar.

I, per descomptat, seria un seriós retrocés per a Espanya i també per al projecte europeu, perquè avui Espanya és vista —cregui'm, els ho dic en aquests termes— com un exemple a seguir en moltes polítiques que exemplifiquen una forma d'entendre Europa radicalment contrària a la involució que representen el Partit Popular i la ultradreta allà on estan governant al continent.

Parlant d'ultradreta, Vox ja ha entrat a ajuntaments i comunitats autònomes de la mà del PP. Creu que a Espanya la ciutadania ha normalitzat l'extrema dreta?

A mi em sembla que hi ha molta responsabilitat en determinats mitjans de comunicació per blanquejar la ultradreta. Jo, per descomptat, no crec que el partit de Yolanda Díaz sigui equiparable a la ultradreta de Vox; no ho és i crec que no podem acceptar aquest tipus d'equiparacions en absolut. He posat moltes vegades l'exemple de la presidenta de la Comissió Europea quan va al Parlament europeu: es reuneix amb el partit de Yolanda Díaz, amb el Partit Socialista, amb el Partit Popular, amb el Partit Liberal... Amb el partit amb què no es reuneix és amb Vox i amb allò que representa al Parlament europeu.

En segon lloc, em nego a creure que la societat espanyola ha blanquejat i ha normalitzat la ultradreta. Després del 28 de maig ha quedat ben clar que les dues úniques fórmules de govern que hi ha després del 23 de juliol són o un govern de coalició progressista o un govern de coalició de la ultradreta amb una dreta dura, com és la del Partit Popular. I per això crec que el 23 de juliol guanyarà el Govern de coalició de progrés i perdrà aquesta coalició de la mentida en què s'han instal·lat el Partit Popular i Vox.

Hi ha molts elements que hi apunten. He de dir-li que fins i tot m'emociona veure com gent de la cultura es posicionen ferma i rotundament en contra de la censura a ciutats del nostre país, on s'estan cancel·lant obres de teatre de fa 100 anys. Com la gent s'ha manifestat per exemple els dies de l'Orgull de Barcelona, de València, de manera massiva, superant el que ha passat altres anys, en rebuig i en repulsa al que estem veient en ajuntaments del nostre país amb governs del Partit Popular amb Vox.

A allò que vaig és a què a Espanya hi ha una consciència de què ens ha costat molt aconseguir lleis que garantissin drets al col·lectiu LGTBI o seguretats i llibertats a les dones del nostre país. I el més dolorós de tot això és veure que el primer en què es posa d'acord el Partit Popular amb Vox és en qüestionar la violència masclista, en censurar la cultura i en atacar el col·lectiu LGTBI. Perquè a més, no són drets seus, és que no són drets del Partit Popular ni de Vox, són drets de la gent, i jo estic convençut que el proper 23 de juliol aquesta gent, la majoria d'aquest país, no es deixarà arrabassar aquests drets.

Deia Zapatero una cosa amb què jo estic radicalment d'acord: el problema de la dreta —i, bé, ja la ultradreta és una altra cosa ben diferent, perquè es mouen en altres marcs— és que no comprenen que aquests drets i aquestes llibertats no ataquen ningú, s'exerceixen si un vol exercir-los. Per cert, quan es van reconèixer aquests drets, bé que ells els van exercir, fos la llei de matrimoni igualitari o la llei del divorci, no?

Començàvem parlant d'enquestes i aquestes donen un creixement al Partit Popular fins al punt que fins i tot, segons algunes, podria arribar a governar en solitari. Pot assegurar que el PSOE no s'abstindrà per afavorir d'alguna manera un Govern del PP sense Vox?

A veure, primer, el Partit Socialista guanyarà les eleccions, el partit de Yolanda Díaz serà la tercera força política i tindrem quatre anys de Govern de coalició progressista.

Segon, sobre la llista més votada. El Partit Popular ofereix un pacte a tots els partits polítics i és el següent: que governi sempre el Partit Popular. Els camins donen igual, els que siguin. 'Som segona força a Extremadura, doncs sumem amb Vox i li traiem el Govern al Partit Socialista, que ha guanyat les eleccions'. A les Canàries? 'El Partit Socialista guanya les eleccions, Coalició Canària és la segona força política, el Partit Popular és la tercera. Bé, doncs jo dono suport a Coalició Canària per tal que el Partit Socialista no governi'. Aquesta conducta, aquesta actitud la vam veure també el 2019. A mi em va bloquejar la investidura el Partit Popular no en una ocasió, sinó en dues. Aleshores, on vull arribar? Que ningú no tingui cap dubte que si el Partit Popular suma amb Vox tindrem Feijóo de president i Abascal de vicepresident del Govern, i que per tant, l'única opció, diguem-ne alternativa, és un Govern de coalició de Yolanda Díaz amb el Partit Socialista.

O sigui, no contemplen la possibilitat que el PP governi en solitari.

Vaja, és que això no ho defensa ni Michavila. Però ho dic perquè el que passarà el 24 de juliol és el següent: guanyarem les eleccions, formaré un Govern de coalició amb Sumar, i sap què farà el Partit Popular? Votar-hi en contra, com ha fet sempre. En fi, jo crec que són debats força interessats, que per cert, si es fixa, sempre es mimetitzen, ja sigui el Poder Legislatiu, en aquest cas, i el Poder Executiu amb el Poder Judicial. Perquè el Partit Popular fa cinc anys que incompleix amb la Constitució i no reconeix la legitimitat d'un parlament, l'emanat de les urnes el 2019, per poder articular una majoria que reflecteixi el que la societat va votar el 2019. És que el Consell General del Poder Judicial que encara perviu va ser aprovat el 2013. Se'n recorda? Quan Mariano Rajoy era president del Govern i quan tenia majoria absoluta.

Però, quina solució té això? Perquè així portem, com bé diu, uns quants anys.

Jo crec que l'única solució és guanyar el proper 23 de juliol. Perquè ja el Partit Popular no tindrà cap excusa per continuar bloquejant i incomplint la Constitució. En fi, no deixa de ser curiós que el PP i Vox sempre tinguin la Constitució a la boca i se'n burlin cada dia. Ja sigui el Partit Popular incomplint el seu mandat constitucional de renovar el Consell [General del Poder Judicial] o Vox atacant els articles de la Constitució espanyola quan amenaça d'il·legalitzar no sé, partits polítics, de no reconèixer les llengües cooficials o de carregar-se el Títol VIII de la Carta Magna, que és l'Estat de les Autonomies.

Una de les coses que més m'han preocupat de tot el que ha passat aquesta campanya, a banda de la muntanya de mentides del senyor Feijóo, és el que va dir Abascal fa dos dies. Que un Govern de coalició entre el Partit Popular i Vox agreujaria la situació a Catalunya i que el que havíem viscut el 2017 seria una broma respecte al que patiríem si ells governessin conjuntament.

Jo crec que ni Espanya ni Catalunya, després del que hem viscut el 2017 i tot el que hem avançat en normalitzar i en canalitzar una crisi política que va transcendir les fronteres espanyoles, es mereixen tornar a aquesta situació i encara menys a agreujar-la. La convivència, el diàleg, el retrobament, el respecte a la legalitat democràtica han de ser la norma i, per descomptat, això és el que jo garanteixo i el que estic convençut que el Govern de coalició progressista garanteix. Allò altre, insisteixo, és ficar-nos en un túnel del temps tenebrós. Quan vaig sentir aquestes declaracions, realment em va alarmar i em va preocupar.

Ja que treu el tema de Catalunya, fins on estaria disposat a arribar en relació amb el desig d'autodeterminació en virtut d'eventuals acords amb independentistes?

Aquests no són debats nous. Portem recurrentment durant aquests darrers 40 anys parlant-ne. Hi ha diversos elements que em semblen importants, que són fets, a més a més, i no opinions. Avui Catalunya està millor que el 2017? Jo crec que definitivament sí, i la prova d'això és que als estudis demoscòpics la societat catalana, de manera majoritària, està dient que vol romandre a Espanya i la primera força política a Catalunya és la del Partit Socialista [PSC], liderat per Salvador Illa. A partir d'aquí crec que hi ha algunes lliçons que hem d'extreure d'aquesta legislatura.

Hem patit una pandèmia i estem patint una guerra. Vam anar a Europa i vam dir que necessitàvem comprar les vacunes de manera conjunta per poder protegir la nostra ciutadania davant d'un virus que no obeïa cap frontera. Vam anar a Europa també per dir-los "cal endeutar-se", "hem de mutualitzar el deute per crear uns fons europeus que ens permetin sortir d'una crisi brutal, com va ser la de la Covid, i també donar resposta a l'emergència climàtica i al desafiament de la transformació digital". I Europa es va endeutar conjuntament; és a dir, estem avançant cap a un procés d'integració europea d'una transcendència enorme.

No serem mai els Estats Units d'Europa, som un animal polític diferent, però hi ha un sentir, un batec federal en aquest procés d'integració europea, que a mi m'inspira molt i que també s'ha de traslladar a algunes reflexions i lliçons per a l'independentisme català i basc. I és el següent: en un procés en què els desafiaments cada cop seran més globals i comuns, és molt millor integrar-se per poder respondre conjuntament a aquests desafiaments que disgregar-se. Jo és el que he treballat durant aquests darrers cinc anys, la convivència.

Tot allò que fracturi, com és, per exemple, un referèndum binari (sí o no), no comptarà amb el meu suport polític. És més, ja no sols polític, sinó des del punt de vista constitucional: no sols la Constitució Espanyola, cap Constitució al món reconeix el dret a la segregació o a la separació d'un determinat territori.

Però sí el dret a l'autodeterminació... L'ONU...

No, no, disculpi, no. Cap Constitució a cap país del món reconeix això. Fins i tot quan l'independentisme català parla de la llei de claredat, en fi, al Canadà no deixa de ser una manera de tancar per tot arreu qualsevol tipus d'intent de segregació d'un determinat Estat (no dic a Espanya amb Catalunya, sinó al Canadà). El que vull dir amb això és que crec que les esquerres —i jo parlo en nom del Partit Socialista, que defensem la unitat, la unió dels pobles d'Espanya, la unitat entre espanyols— hem de canviar la conversa i no ser els del "no". Hem de ser els del "sí", perquè hi ha moltes més coses al "sí" que ens uneixen de les que ens separen. I per això crec que aquest canvi de conversa, encara que pugui semblar dialèctic, darrere té molt de fons, perquè hi ha moltes coses que ens beneficien si treballem conjuntament i ho fem de manera unida. Insisteixo, aquí hi ha les proves, aquí hi ha els fets: avui Catalunya està molt millor que el 2017. No tornem enrere i, sobretot, en fi, amb un Govern de coalició entre Feijóo i Abascal.

Ara que esmenta Feijóo. Quan va arribar a Madrid per substituir Casado ho va fer com 'el moderat'. ¿Vostè s'esperava el Feijóo que estem veient les últimes setmanes?

Crec que ha estat una gran decepció. Ningú esperava aquest tipus de lideratge basat en la mentida, la maldat i la manipulació. Durant aquesta campanya també he intentat punxar aquesta bombolla que han fet els mitjans conservadors i la dreta política i econòmica sobre l'acció del meu Govern i sobre mi. Amb això del "sanchismo", la manipulació, la mentida i la maldat.

La maldat la trobem en aquesta proclama, al "Que te vote Txapote". Txapote està complint una condemna, com mereix, i cal recordar que després que assassinés a Miguel Ángel Blanco, Aznar com a president del Govern (i del Partit Popular) —per cert, Abascal llavors formava part del PP— va alliberar i va acostar presos d'ETA; i ho va fer setmanes, mesos després, de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco. És que el Partit Popular i Vox són els únics dos partits que sostenen que ETA existeix, quan ETA va deixar d'existir el 2011.

Per tant, és la maldat, és la manipulació i és la mentida, i la mentida és escoltar-lo dir al cara a cara que l'únic partit que no va signar el Pacte d'Estat contra la violència de gènere és Podem, quan ha estat Vox. O dir —per cert, que tots estem pendents del teletip— que jo no he col·laborat amb la justícia [en el cas Pegasus]. O que ells per descomptat sempre han donat suport a la revalorització de les pensions. Aleshores jo crec que també aquestes eleccions han de ser una victòria de la veritat sobre la mentida, del fair play [joc net] en política sobre el joc brut. De veritat jo crec que seria una gran lliçó també democràtica per al conjunt de la societat espanyola que no triomfin aquestes maneres de fer política. I això transcendeix al que pugui representar conjunturalment el meu partit o el partit de Yolanda Díaz.

I hi ha una cosa que a mi em motiva especialment, i els ho dic perquè fa pocs dies vaig estar amb líders llatinoamericans a Brussel·les i també amb progressistes europeus: que puguem demostrar els progressistes espanyols que som capaços de parar l'avenç de la dreta i la ultradreta posaria Espanya en unes coordenades formidables d'inspiració per a altres moviments progressistes. O sigui que jo crec que tenim moltes raons, tant domèstiques com internacionals, per demostrar al món que Espanya és un país que estima l'avenç i que sempre mira cap endavant i no cap enrere.

'Público' és un mitjà que es declara republicà. Aquest és un assumpte que històricament al PSOE va i ve, però cap partit d'esquerres agafa les regnes. Quan serà el moment de parlar del model d'Estat a Espanya?

Nosaltres vam defensar aquest model d'Estat durant la transició democràtica, aquí hi ha les actes a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats. Va sortir una majoria a favor de la monarquia parlamentària i efectivament el Partit Socialista va assumir aquests postulats. Vostè té raó, les Joventuts Socialistes... hi ha sectors del partit que tenen aquesta posició política, però el Partit Socialista és un dels principals arquitectes de la Constitució espanyola i ens sentim còmodes i identificats en aquestes coordenades constitucionals.

O sigui, que no veurem aquest debat en els propers anys.

Tenim debats molt importants que jo crec que són molt mobilitzadors i urgents. Perdoni que salti, però és que això em va impactar tant... En aquesta cimera Unió Europea-CELAC hi havia la Primera Ministra de Barbados, Mia Mottley, que és una dona molt eloqüent, una líder global en potència, i ella deia: "Escolta, a Phoenix (Arizona, EUA) estan a 50ºC". A Espanya hi ha ciutats amb temperatures de més de 40 ºC a principis del mes de juliol. Estem patint una sequera, per exemple, a Argentina, que no es veia des de principis del segle XX. El clima ens diu que estem arribant tard. I no només estem arribant tard, sinó que hi ha forces polítiques i forces econòmiques reaccionàries que qüestionen l'evidència científica.

Sense minusvalorar altres debats, per descomptat, crec que hi ha un debat urgent i important al qual l'esquerra ha de dedicar les energies, la determinació i la convicció més forta que mai, com és l'emergència climàtica. Jo em sento molt orgullós que el PSOE, que té 144 anys de vida, al seu últim congrés incorporés en la definició del que és el partit en els seus estatuts —lògicament com un partit de classe, que defensa els drets dels treballadors i les treballadores— dos elements que vénen de fora, però que nosaltres hem assumit en primera persona, compartint aquestes conviccions.

I crec que el feminisme i l'ecologisme seran dues forces transformadores que faran al Partit Socialista i a la resta de les esquerres competir per poder guanyar les eleccions aquest 23 de juliol i els propers anys. Perquè malauradament tenim una dreta i una ultradreta que és que neguen, és que s'hi oposen, és que qüestionen que la Terra sigui rodona. És que ho estan fent quan diuen que l'emergència climàtica no existeix perquè estan negant l'evidència científica. Davant d'això, nosaltres, les esquerres, no ens podem despistar, perquè aquí, i això ho diu molt el president Petro (president de Colòmbia), ens estem jugant l'ésser, no de les nostres ideologies, sinó de la nostra espècie, del gènere humà.

No em vull posar transcendent ni tampoc greu, però crec que si hem de prioritzar un debat, el de l'emergència climàtica és, sens dubte, el top, top, top d'aquests propers anys. I per això a mi em preocupa molt veure un PP i un Vox que diuen: "No, nosaltres tornarem al carbó, tornarem a les centrals tèrmiques, tornarem al fracking, tornarem a les nuclears". És clar, no et diuen on posaran les nuclears i tampoc els cementiris nuclears. Anem en una direcció completament contrària al que demanen els nostres joves, no? Bé, doncs aquí és on jo crec que som nosaltres i on hem de caminar. Perdoneu-me que m'hagi anat una mica de la vostra pregunta.

Finalment, creu que aquest diumenge Felipe González votarà al PSOE, que el votarà a vostè?

Sí, n'estic convençut.