El present, la vida és avui, i no demà. No hi ha pressa.

Pau Vallvé viu intensament l’any de la nova normalitat. Han estat uns mesos estranys per a tots, dolorosos per alguns, difícils per uns altres i introspectiu per a ell. La seva particular aventura comença quan pocs dies abans del confinament es separa, amistosament, i sense rumb fix s'instal·la en el seu estudi. Allà li agafa l'estat d’alarma i es veu obligat a passar els següents 75 dies tancat, sol, en aquell soterrani. El que per a molts podria ser una experiència traumàtica, per ell va ser alliberadora i molt creativa.

D'allà, d'aquell lloc hermètic, sense llum natural, va sorgir el seu últim disc La vida és ara, un treball que neix de dins, d'un interior fràgil però esperançat. Amb un rutina diària, alliberat del seu estrès habitual, en Pau va intentar posar-se en ordre, en solitud va veure que podia aprofitar aquest aïllament per escoltar-se, fer-se gran, mirar el que volia fer i crear amb tot allò que sentia en el seu interior. Un viatge íntim, un canvi d’etapa amb una fonda perspectiva vital.

I si paréssim un moment
Per respirar profundament
I poder comptar fins a deu
Per pensar si això és el que volem

Si una cosa ens ha ensenyat aquesta pandèmia, és que ja no podem viure com ho hem fet sempre. Parar, aturar-se, eludir aquest ritme auto-imposat, prendre distància per reflexionar i viure. Tot el disc del Pau destil·la aquesta necessitat de no córrer, d’escoltar l'altre i de sentir, de respirar, sense pressa, comptant fins a deu.

La Sala Barts amb tots les entrades venudes esperava expectant aquest renovat Pau Vallvé. En un escenari minimalista, nu, ell a la guitarra, percussió i teclats, acompanyat per Darío Vuelta al baix i teclats, amb un llençol color crema arrugat (com la vida mateixa) i un joc de llums integrat amb els instruments.

El concert comença amb Buguenvíl·lies i La vida és ara, tota una declaració d’intencions, el Pau vol impregnar tot l’espectacle amb la seva nova aposta, més intima, menys estrident. Quan composava el seu disc, en aquell espai sense finestres va experimentar una espècie d'epifania, havia de canviar, composar diferent, sense distorsions ni bateria. No volia tornar a ser el Pau Vallvé de sempre, volia jugar, experimentar i allà sol, tot era possible. "Sí que és veritat que fa molts anys que sóc una persona més reflexiva, més serena, més tranquil·la, menys dramàtica i menys èpica. Tenia ganes que la música vingués cap a mi" diu. El resultat són cançons que toquen de peus a terra, respiren més pau, com si estigués menys emprenyat amb la vida, com si la foscor d'aquell soterrani l’hagués orientat cap a la llum, conscient que la vida és el present i que s'ha de gaudir.

En el concert hem vist un Pau Vallvé melancòlic, més sincer, un artista que necessita comunicar i ser escoltat, que vol expressar les passions humanes, però també "l’entertainer" de sempre, divertit i que et fa somriure amb les seva sinceritat, un artista que li agrada compartir les seves cabòries en públic, parlant i cantant. Ens explica que les seves cançons són com habitacions on hi entres, on t'hi vols quedar, per sanar-te dels teus problemes, per emocionar-te. Ens fa riure quan ens diu que és com un Paulo Coehlo fet músic i, com és el seu bolo, pot dir el que vol. Combina la tristor amb la ironia, una actitud tragicòmica necessària per fer front a les desventures i així no caure en l’acritud. La combinació de paraules i música denota una clara voluntat d’explicar-se, no vol que la seva música no sigui entesa. I el concert, continua, combinant els temes del seu nou treball amb altres cançons de sempre com Un gran riu de fang, Càmera lenta o Protagonistes.

El Pau sap el que és el desamor, de la foscor va néixer l’artista que és ara, va canviar la bateria per la guitarra i es va convertir en un "puto cantautor", com diu ell. Composa, toca, canta i es produeix ell mateix els discos. Va muntar el seu primer grup musical als deu anys i als 18 ja composava música. Ha gravat 17 discos, ha produït artistes, ha composat bandes sonores per pel·lícules, s'ha fet dir Estanislau Verdet, ha fet indie i ara vol ser ell mateix i no allò que voldria ser.

El concert acaba amb Avui l’únic que vull, l'últim dels dos bisos que ens regala. El públic visiblement satisfet surt amb ordre militar de la sala, content d'haver conegut el nou Pau però reconeixent l’antic que encara palpita, els dos Vallvé s’han trobat per fer-ne un, potser més melancòlic però més serè i madur.

Pau Vallvé ha viscut la seva pandèmia particular, 75 dies sol, en el racó de pensar, envoltat d’instruments, tancat, sovint avorrit. El resultat és un viratge deixant el passat enrere, s’ha mirat al mirall i s'ha vist diferent, ha entès que la vida és tal com és, que no passa res si et rendeixes, que no cal estar sempre emprenyat ni trist. Sap que tot és difícil però que la vida és ara. Si et passes la vida amb la nostàlgia del passat i la angoixa del futur, no vius el present. Sense pressa, no cal córrer quan saps que no hi ha res al final.

I és així, feliç i trist
Som com troncs baixant pel ri
Però és bonic
I si tens amics fins i tot pot ser divertit