"No es pot utilitzar la justícia per aconseguir el que no s'aconsegueix amb el discurs polític". Són paraules de Francisco Camps després de conèixer, fa uns dies, que l'Audiència de València arxivava la causa de la Fórmula 1 contra ell i apuntalava, d'aquesta manera, la tesi de la Fiscalia Anticorrupció que la possible prevaricació en la construcció del circuit urbà a la capital del Túria hauria prescrit. Lluny de quedar-se ací, l'expresident de la Generalitat, un cop més, exhibia la seua actitud més provocativa i carregava contra Ximo Puig: "Únicament busca la inhabilitació de l'adversari per estar al poder i això no és democràtic; els valencians no ens mereixem aquest president".

No sabem si forma part d'un guió preconcebut o Camps tan sols es dedica a improvisar, però el cert és que la impunitat amb què de moment compta l'expresident, en relació amb les diverses causes judicials en què està processat, ha servit per tornar a situar-lo en l'escena política com a actor fonamental. Les seues envestides contra alguns membres de l'actual executiu valencià, encara que ja no compten amb el beneplàcit del Partit Popular de la Comunitat Valenciana, serveixen al doble joc d'erosionar el govern del Botànic i de reforçar la idea de la seua bona gestió i eficàcia al capdavant de la Generalitat.

I ho fa, a més, conscient de la bona reputació de què gaudeix en certs sectors de la dreta valenciana crítics amb l'estil d'Isabel Bonig, presidenta actual del PPCV. Fins i tot s'ha dedicat a impartir classes sobre democràcia als alumnes de la Universitat Catòlica de València; una universitat, per cert, de les pitjor valorades a nivell estatal en els rànquings elaborats pel BBVA i l'IVIE. No només això: sembla que Camps no dubta a traure rèdit polític de la seua intensa exposició mediàtica. Just el mateix dia que l'Audiència Nacional reobria la investigació que l'afectava en relació a les adjudicacions de la Generalitat a Orange Market, el setembre de l'any passat, manifestava alegrement el seu desig de ser candidat a l'alcaldia de València en un conegut programa televisiu local.

Com siga, s'ha convertit en imatge recurrent veure a Camps passejant-se per les seus judicials (amb gran sobrietat i seguretat, val a dir) apuntalant davant els micròfons autèntiques perles. Precisament en el marc de la causa de la F1, quan el passat mes de maig va ser processat per la jutgessa del Jutjat d'Instrucció número 17 de València acusat de prevaricació i malversació, i un cop es va saber que la Generalitat havia sol·licitat en l'escrit d’acusació una pena de set anys de presó, Camps no va dubtar a expressar-se en termes de persecució política. Així mateix, s'ha referit al Molt Honorable com "l'home del serrell canviant" i a la vicepresidenta Mónica Oltra com "la senyora de les samarretes", denunciant una presumpta instrumentalització de l'Advocacia de la Generalitat contra la seua persona.

Enmig de tot aquest enfilall de declaracions sense pietat, Camps s'erigeix, però, en polític net i honrat exonerat fins ara de tota responsabilitat. Fins en dues ocasions ha aconseguit l'expresident eludir la banqueta. A l'arxiu del cas del circuit a València, la construcció del qual Camps sempre va prometre a cost zero per als valencians i que podria haver acabat costant més de tres-cents milions d'euros a les arques autonòmiques, cal afegir el sobreseïment provisional que va dictar el passat desembre el Jutjat d'Instrucció número 2 de València en relació amb la causa que investigava l'absorció per part de la Generalitat de l'empresa Valmor, si bé el Consell ha recorregut aquesta decisió.

Sembla, doncs, d'acord amb el que ha passat, que el passeig triomfant de l'expresident amb Rita Barberá a l'interior d'un Ferrari, com a imatge metafòrica de la prosperitat i projecció internacional de la ciutat, però també com a retrat de la fastuositat del seu estil personal, no rebrà, almenys per ara, cap correctiu en seu judicial. L'única vegada que Camps va seure a la banqueta, en el conegut com a cas dels vestits, peça separada de Gürtel, va ser absolt per un jurat popular de l'acusació de suborn passiu impropi. Camps estava acusat, al costat d'altres tres càrrecs del seu executiu —Ricardo Costa, Víctor Campos i Rafael Betoret— de rebre regals per valor de més de 12.000 euros a canvi de concedir contractes
públics que superaven els cinc milions d'euros.

Està per veure si aquesta impunitat es manté en el temps o si el periple judicial de
l'expresident es complica de la mateixa manera que ha succeït amb Eduardo Zaplana, detingut el maig de l'any passat per presumpte blanqueig de capitals i malversació, actualment en llibertat condicional després de ser enviat a presó provisional sense fiança, i després d'anys sota la lupa de diverses investigacions. Camps, no debades, encara haurà d'afrontar dues causes més obertes: la dels presumptes tripijocs de contractes en la visita del papa Benet XVI, en la qual està imputat, i la peça dels contractes menors en què figura com a investigat.

Tres dels quatre expresidents provinents del PPCV han estat investigats o condemnats per corrupció si es té en compte que José Luis Olivas, el quart president de la Generalitat, que va assumir el càrrec temporalment quan Zaplana va emprendre el camí a Madrid com a ministre de Treball, va rebre la seua primera condemna a un any i mig de presó per frau fiscal i falsedat documental al gener de 2017.

Jactància, vanitat i narcisisme

Tot i que Camps sempre ha defensat públicament la seua innocència en totes les causes on ha estat implicat —fins al punt d'afirmar en alguna ocasió estar "moralment absolt"—, sorprèn, però, la sòlida cuirassa amb què s'ha revestit des que fos implicat per primera vegada en la trama Gürtel, en el marc de la investigació que el 2009 duia a terme Baltasar Garzón, cridada amb el temps a convertir-se en el Watergate espanyol. La seua manera d'afrontar les adversitats parteix d'una actitud en la qual es barregen trets de jactància i narcisisme, amb tints importants de megalomania.

A ningú se li escapen, sense anar més lluny, les extravagants declaracions que va fer el 20 de juliol de 2011, el dia que va presentar públicament la seua dimissió com a president. En una roda de premsa que no va permetre ser difosa en directe, i sense possibilitat que els periodistes prengueren la paraula, Camps va aparèixer acompanyat pels seus expressant que voluntàriament oferia el seu sacrifici perquè Mariano Rajoy fos el pròxim president del govern espanyol. Va aprofitar per declarar-se innocent ("no han pogut demostrar res perquè no hi ha res") i sentir-se alliberat per declarar davant la justícia.

L'expresident, esforçant-se en tot moment per mantenir l'aplom, havia de sentir una profunda sensació de frustració al veure que la seua carrera política s'esgotava. Potser pensava que ja mai més seria possible ser candidat a la Presidència del govern espanyol, més encara si es difonien les converses infames que havia mantingut amb el seu "amiguito del alma" Álvaro Pérez "El Bigotes", aquell a qui volia un "huevo" i que l'any passat, coses de la vida, va implicar a Camps en el frau de la F1.

Més sorprenent encara va ser la seua actitud desafiant durant el judici dels vestits, en què va compartir banqueta amb el també acusat Ricardo Costa, qui fos secretari general del PPCV, cessat per Camps a instància de la direcció nacional del partit. El semblant circumspecte del primer va contrastar durant la vista amb el comportament vanitós de l'expresident, disposat en tot moment a desacreditar la legitimitat del procés amb somriures múrris i gestos efusius. El "Gracias, dios mío" que va entonar en escoltar la sentència que el declarava no culpable va ser el colofó final a un espectacle grotesc.

No sabem si Camps buscava així el perdó diví després d'haver traït Ricardo Costa (Ric, com se'l coneixia amistosament entre els protagonistes de la trama). Tots dos haurien pactat declarar-se culpables davant el jutge, tal com van fer Campos i Betoret, però a uns minuts de la vista, i sense avisar Costa, el Molt Honorable es va declarar innocent, la qual cosa hauria forçat Costa a prendre la mateixa decisió. La mala passada, anys més tard, se li tornaria en contra: Ricardo Costa es va venjar fredament reconeixent davant la justícia que el PPCV es finançava il·legalment.

Tampoc li ha faltat la ironia a Camps. Des de les seus "ganes boges boges" d'explicar davant el jutge tot el que se li imputava, l'expresident no ha parat de relativitzar la gravetat de certes acusacions amb comentaris burlescos i satírics. És de destacar les paraules que va pronunciar el 19 de setembre de 2008, abans del terratrèmol judicial en què es veuria immers, a propòsit del president del Tribunal Superior de Justícia a València en aquelles dates, el salmantí Juan Luis de la Rúa, amb qui mantenia una estreta relació afectiva: "Haurem de buscar en el diccionari una altra paraula diferent d’amistat que resumisca aquesta íntima i sentida relació entre De la Rúa i el president de la Generalitat". Unes paraules que, segons alguns juristes, ja amb Camps imputat en la trama Gürtel, haurien d'haver propiciat la recusació en el càrrec de De la Rúa.

Salvar la reputació

La vanitat de Camps, que algun dia podria convertir-se en objecte d'estudi d'un ambiciós treball de psicoanàlisi —un treball dirigit a descobrir els mecanismes d’autocompensació emocional d'un fervorós catòlic com ell—, entronca amb la posició assumida pel PPCV en el marc de la trama valenciana de Gürtel. El periodista valencià Sergi Castillo Prats va publicar el 2013 un exhaustiu document on ressegueix les principals maniobres dels populars valencians en el seu afany per blanquejar la figura de Camps. La formació de la gaviota venia el 2009 d'una retòrica triomfalista com a conseqüència de l'ampli suport social amb què comptava al País Valencià. No obstant això, aviat es va passar de l’”eix de la
prosperitat” a una nomenclatura victimista que arribava a considerar la vinculació de Camps amb Gürtel com un atac als valencians i al seu sistema polític. Castillo defensa que aquest tancament de files al voltant de Camps, un veritable culte a la seua personalitat, es va traçar com a estratègia partidista dissenyada al mil·límetre.

Ja el 2011 s'havia denunciat l'existència a la Generalitat d'un equip de cent deu persones, anomenat per la premsa com "l'ala oest del Palau", vinculat a Presidència per mitjà de la Secretaria Autonòmica de Comunicació, amb la funció de difondre la ideologia campsista, tot això amb càrrec als pressupostos autonòmics. Però la manipulació ideològica de Canal 9, corrompuda a tots els nivells, va ser la clau per narcotitzar una societat que en aquell moment vivia instal·lada en una bombolla.

Castillo conta que els valencians, que van absoldre al PPCV en les eleccions europees del 7 de juny de 2009, tan sols quatre mesos després de l'operació de Garzón que situava Camps com a investigat en Gürtel, no van comptar en la seua televisió pública amb una informació completa i veraç sobre el cas. Alguns periodistes de l'ens, com Frederic Ferri, van denunciar en el seu dia censura i manipulació als serveis informatius. Per a més inri, es va saber que alguns tertulians que col·laboraven en el programa DBT, presentat per Isabel Durán, solien menjar amb el tío Paco al Palau de la Generalitat abans de cada emissió.

Una oposició parlamentària en travessia pel desert va acabar d'estendre la idea de la innocència de Camps. L'expresident, en les albors de la trama, va comptar a més amb l'inestimable suport de Mariano Rajoy. El gallec va mostrar efusivament el seu suport al president: "Jo sempre estaré darrere teu, davant o al costat, tant me fa, vull que em senten tots a la plaça", va expressar en un míting. Es tractava, en definitiva, d'evitar la caiguda política i moral de qui representava a tots els efectes l'època de prosperitat, grans esdeveniments i obres faraòniques. Si s'esfondrava Camps, queia la justificació d'aquells anys de política especulativa al servei dels interessos del gran capital.

Per a molts, a l'ombra durant molt de temps, Camps ja havia caigut. Ho va fer en negar-se a rebre en seu institucional els familiars de les víctimes de l'accident de metro de 2006, la qual ha estat considerada, i ja és dir, l'actitud més vil de l'expresident, impròpia dels valors cristians que deia professar. A dia d'avui, Camps percep per formar part del Consell Jurídic Consultiu, en el qual s'ha negat a abandonar el seu lloc de conseller nat, 76.989 euros bruts a l'any (dades de 2018), entre d'altres prebendes. Per la seua a condició d'expresident, es beneficia de manera vitalícia del tractament de Molt Honorable.