"El país ha tirat enrere i manen els mateixos que l'han fet recular" escriu Francesc Serés a La mentida més bonica (Proa). Malgrat que està escrita com una mena de faula (el títol podria ser d'un best-seller infantil), la novel·la tracta d'un tema molt sensible: el desengany del Procés independentista. Vet aquí el perquè del títol. Per parlar-ne, Serés s'ha empescat una història protagonitzada per una parella entranyable de professors d'institut. Tot passa el dia que la Marina i en Carles es jubilen, però el que realment pesa és com paeixen el desenllaç del procés independentista i les seves conseqüències. Serés diu que els personatges són "gent com tu i com jo, quan tinguis 63 anys podries ser la Marina i en Carles. Som ells. Aquí està la gràcia, jo no necessito anar a l'altra punta de món per trobar una història".

Nascut a Saidí el 1972, Serés amb La Casa de foc va construir una festa literària de la qual ja en té ganes d'escriure'n la segona part amb la Mar [la protagonista] vivint a Barcelona. Però abans de posar-s'hi, havia d'escriure La mentida més bonica i buidar el pap. Després d'estar al capdavant la residència Faber de l'Institut Ramon Llull i de comprovar que "un lloc polític, necessita un càrrec polític", ara afronta la promoció d'aquesta novel·la amb ganes. Quan se li pregunta si alguns dels polítics implicats directament en el procés li han manifestat la seva opinió vers la novel·la diu mig en broma que encara no s'ha trobat cap cap de cavall all llit, però clar, el llibre tot just ha acaba d'arribar a les llibreries (esquivant els recents problemes de distribució).

M'ha sorprès que després de parlar de tot això, només surtin amb els seus noms i cognoms tres polítics implicats en el Procés: Lluís Salvadó, Oriol Junqueras i Elsa Artadi.

Perquè el que intenta fer la novel·la és veure què ens ha passat. Llavors, la part entre cometes fàcil seria deflactar la culpa o deflactar la responsabilitat, no?, però no, perquè jo estava tallant carreteres.

O sigui que pot ser qualsevol d'aquests personatges?

Tots hem fet coses i jo hi vaig confiar, per tant, els polítics hi són, però una altra cosa és que jo no tingui responsabilitat en els fets.

Una de les coses que més pesen als protagonistes és no haver-se adonat de l'engany, com ells l'anomenen, molt abans.

A tots, no?, és que vam fer una confiança total o molt gran. Jo estava al camp del Barça, vaig tallar carreteres, jo seguia, em baixava els codis, seria fàcil dir ells, però som nosaltres, i a mi, em preocupes tu, els meus lectors, som nosaltres, perquè ells estan explotant aquest dolor per continuar igual.

La Marina i en Carles es repeteixen moltes vegades entre ells allò d'"ens van dir que ho tenien tot preparat", i resulta que aquesta és la gran mentida?

Home… tu reuneixes a un milió de persones al carrer per dir-los que votaran, que hi ha un procés d'independència, etc. Home… no els reuneixes per dir-los farem una party. Quan ho veus així dius però quina engalipada. "Tot està preparat!", i no hi havia res. I l'endemà va desaparèixer tothom, on són? Quina resistència hi ha haver? Zero.

Hi va haver una República que va durar 8 segons…

Tot ha fet mal, i clar que hi ha dolor, clar que hi ha desencís, clar que hi ha desengany. Et penses que no costa escriure això? No és un còmic, eh? No estic parlant de marcianets o d'una faula sobre el referèndum de Nova Caledònia, no, no, això és aquí, és el que ens ha passat a nosaltres.

Escriure 'La mentida més bonica' l'ha ajudat a canalitzar el seu desengany?

Sí, penso que amb això tanco la porta. De fet, una cosa que m'hagués horroritzat és que m'haguessin dit que el llibre havia de sortir l'any que ve. No si us plau, ja, fora, matem-ho aquí. El Procés continuarà, el país continuarà empantanegat i tot plegat, però almenys hi ha la sortida individual de dir, fora.

Viure a Berlín, i escriure des de la distància era necessari?

Sí, la distància era necessària i m'ha anat molt bé per dues coses, primera per prendre una distància important; i la segona són dos fets, clar, Berlín té una història que vibra per tot arreu on vas, i llavors et fa repensar el que has viscut tu, i després a ningú se li escapa, la meva dona és russa i ens hem involucrat molt en coses d'aquestes. I és clar, la distància entre unes coses i les altres és abismal. Per sort i per desgràcia, perquè no pots comparar, a partir d'ara no pots comparar amb res, i per sort no hi ha hagut mals majors, no hi ha hagut cap desgràcia grossa en el sentit que no s'ha mort ningú. Imagina't que una furgoneta aixafa algú i no hi ha res preparat. Què fem amb això? Apa, com em mires, eh? Tots els periodistes que m'entrevisteu sortiu amb uns ulls…

És que llegir el que ha escrit t'obliga a repensar una sèrie de coses que potser no et venen de gust recordar.

Clar, i aquest és el tema, et diuen "feu el dol" sí, clar, m'ho dius tu que manes, no? Feu el dol que jo no assumiré cap responsabilitat, això és un bon titular eh?

Això és una mica el que diu un dels personatges: "els polítics ja no consumeixen la droga amb què trafiquen".

És una frase que me la va dir un amic. Ostres, nosaltres ja no ens els podem creure. El país està ressacós i no es recupera tan fàcilment. Una vegada tens el 155, i els has ensenyat les teves cartes i veuen que vas de farol, l'altre és més fort, no tens resistència, li has obert les portes. I ara què? Com te'l treus de sobre? No pots. Ha vist que ets feble. Mentre no ho has provat, l'altre podia no saber. Però ara ja sap que no, que no ho acabaràs de fer. La frase del començament de la novel·la no és casual…

Em sembla que no hi ha res casual en aquest llibre.

No. Per això la cita del principi "L'únic crim que no es pot perdonar és pegar fluix". Si pegues fort, quan ho has donat tot, t'has arriscat, tothom t'ho perdona tot.

El pujolisme també hi apareix.

El pujolisme era l'statu quo anterior, i ara n'hi ha un altre, l'estat negociarà amb un altre partit, la Transicioneta, i l'altre partit és el que governa això ara. Però clar, el pujolisme va anar molt bé perquè podíem abocar-hi de tot. Tothom l'odiava, tothom pensava que ho faria millor... però Pujol és de lluny qui millor ha entès les relacions entre Catalunya i Espanya, de lluny. Era molt pragmàtic, venia d'on venia, molta trajectòria, ho havia tocat tot, etc. I a més, estava disposat a assumir aquest rol de dir "bueno, foteu-vos'en de mi, però jo vaig fent". I ara, no és que ho digui jo, ho sap tothom, però l'ensenyament està tocat, a la seguretat social costa moltíssim trobar hora. El país ha anat enrere. I això ho ha fet la nostra generació, ho hem fet nosaltres.

Tenia ganes de posar-nos el mirall a davant, oi?

La meva feina és escriure alguna cosa nova, i intentes que quedi. Havia de passar per aquí, era innegociable amb mi mateix. No era creïble que sempre hagi parlat del que passa a Catalunya i que això no ho expliqués. De fet, el que és estrany és que no ho expliqui ningú més, aquest silenci…

També escriu que costa més d'acceptar la veritat que la presó.

És que la veritat no s'explica. No sabem la veritat, però sabem algunes coses que són certes. És a dir, no hi havia res preparat. Jo durant un any només pensava si sortiria alguna cosa que desmentiria la novel·la. Imagina't que surt el Villarejo i diu "les encontré 30.000 millones en un banco de Suiza, para hacer un crédito puente y pagar nóminas". Arriba a passar això, i dic ei, aturem la novel·la, i content que passés. Perquè almenys ens rehabilitaria una mica històricament. Però no hi havia res.

En aquest sentit, deixa la reflexió que l'engany sempre és una manca de comprensió lectora.

Per què te n'hauries d'adonar no? Hauries de tenir prou maduresa. Però el que fan els personatges és recollir el guant de la responsabilitat. I assumeixen que eren prou grans per a adonar-se'n, ell és professor d'història... Són professors d'institut que s'han fotut l'institut a l'esquena, que s'han donat molt. I aquests personatges que han treballat tota la vida i que després s'han involucrat en això amb la mateixa passió perquè hi creien, tots els coneixem i no hi ha dret perquè en aquestes edats se'ls acaba la vida, no tenen tant de temps. Per això m'emprenya tant quan diuen "bueno, aquestes tietes...", fills de puta si sou vosaltres els que ens heu empès. No menystingueu a la gent de la qual us vau servir.

La vida de l'institut també li serveix per plantejar el tema de la llengua catalana. Un altre tema important per vostè, oi?

És una de les coses. Si nosaltres fèiem aquest procés era perquè hi hagués una continuïtat històrica, per pensar que la nostra comunitat social i cultural viurà en el futur i tindrà eines de supervivència. El nucli de la nostra cultura és la llengua, la llengua expressa una realitat, una història una tradició…

Ara les campanyes per vetllar per la llengua s'han reactivat.

És que durant el Procés s'havia arribat a dir que no feien falta perquè s'havia d'ampliar la base i que el Baix Llobregat i no sé quines històries. Cadascú que arrossegui el que ha d'arrossegar. Creure que pots fer servir la llengua és brut i tard o d'hora torna.

Després de tot el que ha passat, quina relació té amb la política que gestiona el territori?

Cap ni una. I penso que Catalunya deu estar fins als collons de tots nosaltres, que deu pensar, durant un temps deixeu-me en pau que ho heu fet molt malament. I si em volies preguntar per allò del Llull et diré el mateix que he dit als altres: és un lloc polític que necessita un càrrec polític.

Per cert, abans d'acabar, en quin moment se'n va adonar de 'La gran mentida'?

L'enquesta que surt al llibre que es fa per xat preguntant "quan et vas adonar que no hi havia res i que tot era mentida", i "quan vas decidir no deixar d'empènyer malgrat saber que era mentida" la vaig fer a 40 persones de l'àmbit polític, cultural, econòmic i dels mitjans de comunicació. En el meu cas personal, el dia del tsunami al camp del Barça i després el dia que es va filtrar la trucada del Salvadó i l'Artadi.