Periodista i activista tecnològic, Cory Doctorow (Toronto, 1971) parla de pressa i amb un deix d'ironia. A través d'una videotrucada, desde Nova York admet que escriure l'ajuda a calmar l'ansietat, una ansietat que se li va disparar durant el mandat de Donald Trump. Diu que la ficció li permet imaginar-se i desenvolupar altres sistemes socials possibles. I malament no ho fa, si la gran Margaret Atwood elogia la seva obra.

Ara, Capitán Swing acaba de publicar Radicalizado, un llibre que reuneix quatre relats distòpics habitats per una colla de supervivents que desperten moltes reflexions. Doctorow està convençut de què un altre món és possible, però no és cap ingenu, i sap que els grans canvis només arriben si els empeny una solidaritat col·lectiva.

Déu-n'hi-do quina colla de supervivents ha creat amb els personatges del llibre. Aquest fet correspon a la seva manera de veure el món?

Suposo que la meva manera de veure el món no té a veure amb el pessimisme o l'optimisme sinó amb l'esperança, perquè el pessimisme és no tenir fe en el que fas perquè tot anirà pitjor, i l'optimisme es basa en el fet que no importa el que facis perquè tot anirà a millor. I jo en el que crec és en l'organització humana per canviar el món. Per això crec que no importa com de malament estiguin les coses, si tu pots canviar alguna cosa, per petita que sigui, seràs capaç de trobar la manera de fer passes per millorar. Suposo que és la mentalitat d'un supervivent, que malgrat les circumstàncies intentes avançar perquè has de sobreviure.

En certa manera, els relats 'Radicalizado' són com una mena d'alarma que ens adverteix dels perills de dependre superlativament de la tecnologia.

No és tant una alarma de com depenem de la tecnologia, perquè si tu mires bé, depenem de la tecnologia des dels inicis de la nostra cultura, però el que sí que intento en aquests relats és plantejar temes ètics i fer reflexionar sobre com utilitzem la tecnologia.

Al capdavall, qui té el control és un tema fonamental, oi?

Totalment. Com activista ambientalista he escrit molts articles sobre l'emergència climàtica i sobre l'energia nuclear… i he acabat assumint el poder que tenen els monopolis corporatius i com s'escapen de les regulacions. Per exemple, Tepco, l'empresa responsable del que va passar a Fukushima, és una màfia que s'escapa de tot. Amb aquell accident podíem haver perdut Japó per sempre…

L'individualisme i les desigualtats socials també és un tema present als seus relats.

La revolució neoliberal va créixer en la idea que nosaltres som individus. Margaret Thatcher va dir: "There's no such thing as society", i el problema amb això de només basar-se en l'individu és que quan el sistema falla no en fas prou amb solucions individuals, si el sistema falla necessites solucions sistèmiques no individuals.

Sí, la teoria la coneixem, però les coses no estan canviant.

Ja... si et pares a pensar que el món s'està cremant i l'únic que fas és reciclar, doncs ho sento, però no tens cap esperança. Per això crec en solucions sistèmiques per canviar el sistema i no solucions individuals, i això és el que passa a les històries de Radicalizado. Per exemple agafem el relat del Superman, saps que el personatge se'l van inventar dos activistes d'esquerres i que les primeres aventures anaven de lluitar contra les tiranies i les desigualtats socials? De fet, acabar amb el feixisme és el projecte col·lectiu més antic de l'espècie humana.

Precisament a Europa l'ombra del feixisme s'escampa…

Sí, n'estic al corrent i fa por, però el feixisme no es pot vèncer amb una resistència individual, no t'hi pots enfrontar pel teu compte perquè si ho intentes, perds, i aleshores és una victòria pel feixisme. El feixisme es mereix una reacció col·lectiva. I això ho demostro al llibre amb la història de la Salima, amb una resposta col·lectiva es poden canviar coses.

Des de quan combina dedicar-se a l'activisme tecnològic i ambiental amb l'escriptura de ficció?

Des del principi, vaig començar a escriure quan tenia 7 anys, i treballo molt. Vaig començar a publicar novel·les quan estava creant la meva companyia de software, i també n'escrivia quan era el director europeu d'Electronic Frontier Foundation, aleshores viatjava 27 dies al mes… en aquella època no tenia ni connectada la nevera de casa per no gastar en va. He d'escriure cada dia, hi ha dies que escric bé i d'altres que no surt res, però ho he de fer. Fer-ho m'ajuda i em calma l'ansietat.

De quina mena de casos s'ocupen a l'Electronic Frontier Foundation?

De casos que tenen a veure amb els drets humans relacionats amb la tecnologia, casos sobretot que deixin un precedent per ajudar a molta gent. Un exemple dels primers que vam portar és dels anys 90 quan el govern dels Estats Units no permetia als civils accedir a la criptografia, la consideraven una mena de munició, i deien que els individus no podien tenir codis que els permetés comunicar-se secretament. Anava contra la llei. I nosaltres vam representar a Daniel Bernstein, aleshores un jove científic que avui és un eminent criptògraf de la Universitat de Berkeley, i que aleshores publicava fonts de codi per encriptar a Internet. Nosaltres, al judici vam argumentar que quan la primera esmena [de la Constitució dels EUA] es refereix al dret de lliure publicació també és extensible als codis, i que els codis són un format més de la lliure expressió. I aleshores la criptografia es va legalitzar. El que ens importa és arribar a canviar lleis, i seguir lluitant, de vegades ho aconseguim i de vegades ho hem de deixar córrer…

Creu que la llibertat d'expressió està més amenaçada ara que fa 10 o 15 anys?

Sí, totalment. Per una banda, crec que hi ha més tolerància sobre la idea que hi ha punts de vista massa perillosos per permetre'ls i per l'altra banda, hi ha circumstàncies materials que han canviat la manera en què la gent percep la llibertat d'expressió. Crec que hi ha una estranya contradicció, ni a la dreta ni l'esquerra li agrada com la tecnologia modera la llibertat d'expressió, Marc Zuckerberg tanca coses que no hauria de tancar i viceversa, pren decisions per milions de persones i moltes vegades no són bones decisions. Per una banda, hi ha gent que pensa que té massa poder, i d'altres diuen que com té tant poder cal fer que l'utilitzi amb responsabilitat.

Crec que el problema no és que Marc Zuckerberg sigui un emperador no electe de les xarxes socials que controla les vides de milions de persones; el tema és que usar portals de missatgeria, DNS, hostings, xarxes socials... tot això crea una estructura social feble i tothom en pot abusar fàcilment. Et donaré un exemple, el 1998 Bill Clinton va signar una llei anomenada Digital Millenium Copy Right Act. Té una secció que diu que si algú viola el teu copyright no cal que vagis a judici, envies una carta al web i trauran el contingut. Això significa que s'abusa amb facilitat perquè les penes, si no es retira el material, no són greus. A Espanya hi ha una empresa que es diu Eliminalia i que representa a dictadors, assassins, violadors, torturadors, i es dedica a esborrar la merda que apareix d'aquesta gent a la xarxa. El que fa Eliminalia és esborrar articles de premsa posicionant-los molt avall i així són capaços de netejar la reputació dels seus clients. El 90% d'aquestes coses surten a Google, i ja sabem que l'índex de Google és molt important. Si no hi surt, no existeix.

I hi ha un perill de permetre la formació de monopolis com Google i l'entusiasme de convertir aquests monopolis en els policies de la informació. Quan ens adonem que tenen massa poder, volem que l'utilitzin amb responsabilitat, i la solució crec que passa per no permetre que aquestes companyies siguin tan fortes, però el liberalisme ha permès que sorgeixin aquests monopolis. Si volem progressar hauríem de desfer moltes de les coses que es van començar a permetre ara fa 40 anys. Si volem canviar el sistema hem de desfer moltes coses.