El Consell de Ministres ha aprovat aquest dimarts una partida de 750.000 euros en subvencions per ajuntaments interessats a avançar en la recerca, identificació i exhumació de víctimes de la Guerra Civil. Es tracta d'una mesura transitòria i busca dotar de mitjans econòmics als ajuntaments que tenen voluntat política d'avançar en la recuperació de la Memòria Democràtica però que els hi falten fons. La situació canviarà quan s'aprovi de manera definitiva la nova Llei de Memòria Democràtica, que responsabilitza l'Estat de les exhumacions en fosses comunes.

Sobre aquest desafiament, les dificultats i també les crítiques que s'han anat apuntant des de les associacions memorialistes, Público conversa amb Paco Etxeberria, antropòleg forense amb centenars d'exhumacions en fosses comunes de la Guerra Civil i del franquisme a la seva esquena i que ara treballa com a assessor de la Secretaria d'Estat de la Memòria Democràtica, des d'on perfila un dels grans reptes de la mateixa Secretaria: acabar amb les fosses comunes de represaliats durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.

Un dels aspectes més destacats de l'Avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica és que l'Estat serà el responsable de les exhumacions. ¿Què implica aquesta novetat que, a més, és una reclamació històrica del moviment memorialista?

El que es pretén ara és liderar el procés, tutelar-lo i impulsar-lo amb una implicació definitiva de totes les administracions. Existeix una Administració General de l'Estat, però també cal contemplar el que han fet les diferents comunitats autònomes que ja han reglamentat aquest espai i també hem d'implicar els ajuntaments. El que falta ara, principalment, és coordinació. Això implica posar en marxa a equips i laboratoris que existeixen. Han passat 20 anys des de la primera exhumació científica i en aquests 20 anys d'experiència ja sabem, per exemple, on es poden fer les anàlisis necessàries. Aquesta experiència anterior ens permet posar a treballar a aquestes mateixes persones i equips en la tasca i alhora comptar amb les associacions i familiars, que estan en el nucli i centre de l'Avantprojecte.

En el fons, es tracta de donar un impuls i posar a funcionar als que tenen capacitat per resoldre un problema, que és de tipus forense i, òbviament, treballant amb protocols. Existeix un protocol publicat l'any 2011 al BOE i aquest és el que es pot aplicar. Sense interferir en les dinàmiques de les comunitats autònomes però, per descomptat, sí que establint una coordinació que ens portaria, per primera vegada, a tenir un Banc Nacional d'ADN, que era necessari. És útil que cada comunitat autònoma tingui el seu propi Banc, però hem de sumar i pujar-lo a un repositori comú, que és una qüestió d'especialistes en genètica forense.

També sabem, per l'Avantprojecte, que les exhumacions es planificaran en plans quadriennals. Ho dissenyarà la Secretària d'Estat? Com funcionaran aquests plans?

El pla quadriennal, que es dissenya des de la Secretaria d'Estat, ha de comptar també amb les comunitats autònomes que ja tenen les seves pròpies dinàmiques i, per tant, ha de ser una espècie de complement a aquestes dinàmiques. Què significa això? Que si falten equips, s'hauran d'aportar equips. Que si falten mitjans materials, perquè s'hauran d'aportar mitjans. En tot cas, el pla quadriennal el dissenya l'Estat però tenint en compte les dinàmiques de les comunitats. Si Navarra, per exemple, té la seva dinàmica pròpia i és gairebé segur que en un o dos anys finalitzarà amb aquesta qüestió perquè ja està fent els deures... doncs igual allà hi ha poc a fer des de la Secretaria d'Estat.

En canvi, en altres llocs, on no s'ha començat la tasca o on no hi ha recursos, doncs la Secretaria d'Estat haurà d'implicar-se més en les exhumacions. Vull recordar que l'any passat ens vam reunir dues vegades per parlar d'aquest assumpte amb totes les comunitats autònomes, que enguany ens hem reunit una vegada i que ara estem establint una relació bilateral amb cada comunitat autònoma. Això ens permet no desconèixer i impulsar el que ja s'està fent en algunes comunitats que, per cert, ho estan fent bé. Hi ha dotze comunitats que han regulat amb les seves pròpies lleis aquest espai.

Quants cossos creu que es poden recuperar amb la nova Llei?

Tenim la idea que, potser, són 150.000 les persones que van morir entre rereguarda, crims, desapareguts... i també incloent els morts de població civil en bombardejos, o els morts en presons, que van morir molt entre cometes per causes naturals. Són xifres molt altes. Però no és veritat que avui dia quedin entre nosaltres, a les nostres cunetes, a les nostres fosses, 114.000 persones desaparegudes. No és veritat perquè moltes d'elles s'han anat o recuperant i altres s'han perdut. També va haver-hi exhumacions en els primers anys de la transició a la democràcia de les famílies. A Sòria, Palència, La Rioja, Navarra... es van fer moltíssimes exhumacions i això està pendent que ho comptabilitzem amb exactitud. Es va fer sense suport tècnic, com van poder aquelles famílies i no es pot fer cap retret a més a aquestes famílies. El que passa és que allò es va parar. I ara, en 20 anys, hem recuperat entre diferents equips més de 9.000 cossos de 700 fosses comunes. Són 9.000 cossos que tenien darrere a 9.000 famílies. Quants ens queden pendents per recuperar? Nosaltres calculem que no seran més de 20.000 cossos. Això és una estimació que hem d'ajustar una mica més i anirem veient. Hi ha fosses, avui dia, que ja no es poden trobar.

La meva experiència personal, abans de treballar en aquesta Secretaria d'Estat, és que avui dia hi ha més fosses que no trobem que aquelles que sí que trobem. Per què? Perquè han passat 80 anys. No estem en el cas de les dictadures llatinoamericanes on encara poden estar vius la mare o el pare del desaparegut. Han passat 80 anys i això constitueix una franja que compromet el poder resoldre-ho tot de manera eficaç. Per això no cal crear falses expectatives. I això cal dir-li-ho als familiars. A més, estem identificant mitjançant anàlisis genètiques a un de cada tres esquelets que es rescaten. I què passa amb els altres? Doncs que no és possible la seva identificació. Perquè no aconseguim extreure-li ADN o perquè no aconseguim un familiar adequat per a l'anàlisi genètica.

No obstant això, sabem que per a les famílies és important encara que no es pugui identificar el cos concret. A peu de fossa he sentit a diversos familiars dir allò de "tots són el meu pare". Què significa això? Que cada vegada que trobem una fossa s'està representant a les altres persones que van córrer el mateix destí. Això no donarà satisfacció a nivell privat, però cal explicar-ho tot: no podrem resoldre-ho tot.

Fa uns pocs dies, per exemple, es va celebrar un homenatge a Astúries, en Candás, on una sèrie de dones van ser detingudes i desaparegudes. La raó és que pertanyien a un sindicat o tenien algun germà, pare, germà al seu voltant als quals no van poder atrapar els franquistes. Aquestes dones van ser llançades per un penya-segat a la mar i la mar va retornar alguns d'aquests cossos a les platges com dient que això era massa injust. Només per això alguns cadàvers van acabar en el cementiri i en algun cas hem pogut trobar-los i analitzar-los. Però només hem aconseguit identificar a una dona. Creiem que aquesta dona representa a les altres i en l'acte públic d'homenatge que es va celebrar estaven totes les famílies, a les quals hem hagut de dir-li que és gairebé impossible recuperar les restes dels seus perquè no tots els cadàvers van tornar a les platges.

Quant de temps creu que necessiten per poder recuperar els 20.000 cossos aproximadament? Abans em deia que en 20 anys es van recuperar 9.000...

El ritme que hem tingut en els últims 20 anys ha estat desigual. S'han produït alts i baixos per la falta de suports, permisos, ajudes, etc. Ara s'agilitzaria amb aquesta Llei. La clau del pla quadriennal és posar a treballar als equips de manera permanent i constant. No ara una exhumació i d'aquí a sis mesos la següent. Cal introduir un cert ritme a aquesta tasca, donar-li una estabilitat als equips preparats i als laboratoris. Si ho aconseguim, calculem que en una legislatura o una legislatura i mitja podríem acabar amb totes les fosses que tenim pendents. I sempre serà factible que en 15 anys aparegui una nova fossa amb motiu d'unes obres. Això seria possible. Jo, que sóc de Sant Sebastià, he exhumat dues fosses a 100 metres del portal de casa meva. No m'ho podia ni imaginar. Van aparèixer després d'unes obres i, efectivament, uns 80 anys abans van enterrar allà uns cossos. L'aparició de noves fosses sempre serà possible, però creiem que el gruix, i en allò principal de les reclamacions dels familiars que entenem que són legítimes, creiem que en una legislatura i mitja es podria finalitzar amb aquesta tasca.

Hi ha alguns dubtes sobre com s'executarà el fet que l'Estat és el responsable de les exhumacions. Quina institució les dissenyarà i executarà? Parlem d'ajuntaments, comunitats autònomes, diputacions...?

El que volem fer és imitar alguns elements que ja funcionen. Per exemple, Balears, Catalunya, País Basc o Navarra. I el que passava a Andalusia. Les mateixes comunitats autònomes ja tenen grups i equips que estan fent aquesta tasca. Ara es tracta de tenir aquesta visió per a tot l'Estat. Allà on no existeixin aquests equips perquè es pot orientar sobre quins estan formats per dur a terme aquesta tasca i allà on ja existeixen perquè es tractaria simplement de posar-los a treballar en la matèria.

Els ajuntaments també han de formar part d'aquesta tasca. Moltes vegades són els propietaris del terreny, de l'espai o del cementiri on es duen a terme les exhumacions. Però no són els ajuntaments els que duran a terme la tasca, però sí que formen part de l'Administració i han d'estar implicats, de la mateixa manera que les comunitats autònomes.

Hi ha una crítica de si els ajuntaments lideraran el procés o no... Però proposaran coses. És a dir, diran 'jo que sóc alcalde o alcaldessa assenyalo que en el meu terme municipal existeix una fossa clandestina i ho elevo a la Secretaria d'Estat perquè s'intervingui aquí'. Tot seguit s'organitza de la mà de la mateixa Secretaria d'Estat en absoluta coordinació.

I qui poden fer aquesta tasca? Si en aquesta comunitat autònoma hi ha laboratori forense, doncs en aquest. Si no n'hi ha, doncs caldrà buscar-ne un. Si estan molt ocupats? Doncs busquem un altre lloc. En el fons, és una mica fer el mateix buscant aquestes implicacions de totes les institucions que a mi em semblen molt pertinents. Sempre diem que el recorregut és documentació històrica, recollida de testimonis, cerca de la fossa, exhumació de la fossa, anàlisi antropològica i anàlisi genètica. Però no acaba aquí. Cal fer els reconeixements públics. L'homenatge final és el punt últim d'un recorregut molt forense que en aquest últim aspecte requereix la implicació institucional de totes les autoritats i també dels ajuntaments.

L'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) va anunciar, de fet, que presentaria una queixa davant l'Alt Comissionat per als Drets Humans de Nacions Unides si el Govern espanyol canalitza finalment les seves polítiques de memòria a través dels ajuntaments.

Jo, en allò personal i en allò col·lectiu, tinc una estretíssima relació amb totes les associacions de memòria. Reconec la seva tasca en els últims 20 anys. En el cas de l'ARMH té un paper a jugar indiscutible de cara al futur i no es prescindirà del seu nivell d'exigència i reivindicació, que és totalment pertinent. És més, són les que a vegades ens condueixen a la resta a orientar les nostres pròpies decisions.

En qualsevol cas, crec que no s'ha entès bé el paper que volem per als ajuntaments. No és l'ajuntament el que farà la tasca sinó que volem comptar amb els ajuntaments. El lideratge continua sent de la Secretaria d'Estat de la Memòria Democràtica i amb la Llei a la mà. Crec que és una mica desproporcionada la decisió d'acudir a l'ONU assenyalant aquest aspecte. Potser es poden assenyalar altres aspectes d'aquest mateix Avantprojecte i es pot treballar perquè en el tràmit parlamentari de la Llei s'afegeixin aspectes que potser nosaltres ni hem pensat. Però aquest aspecte concret que assenyala l'ARMH no crec que sigui un problema.

És més, ara mateix, estem en una situació transitòria. En aquest moment no hi ha pressupostos i hem de fer coses. Moltes coses. Totes les que siguin possibles. Incloent que existeixin les exhumacions. Però és una situació transitòria que canviarà amb la nova Llei. I en aquest moment tenim en marxa ajudes per associacions i equips de treball i tot seguit s'ha regulat també una altra opció, l'opció B, que és per als ajuntaments. Serien els ajuntaments que tenen fosses i que ens havien dit que no es podien presentar i que tenien la voluntat política de fer-ho. Però no apartarà del camí a les associacions ni per això es produirà aquesta rivalitat partidista en la qual algunes associacions temen quedar atrapades.

Entenc que la crítica parteix de la por que la responsabilitat d'exhumar de l'Estat derivi en una confrontació política on l'ajuntament o comunitat autònoma, per la seva ideologia, es negui a executar exhumacions.

En certa manera aquesta experiència la tenim amb alguna comunitat autònoma que s'havia posat en marxa i que, de sobte, va parar tot. Parlo d'Andalusia, que tenia un pla ja establert, però després va deixar de banda l'impuls. Ja estan acceptades pel mateix Govern d'Andalusia les següents fosses que s'han d'exhumar. Però després li falta impuls a nivell local. Això es pot superar amb la Llei a la mà. Nosaltres, des de la Secretaria d'Estat, hem de comptar amb ajuntaments i comunitats autònomes perquè ells són part de l'Administració de l'Estat. I hem de buscar la seva implicació perquè a més la tasca té un valor pedagògic, un missatge didàctic i això és una qüestió que ens competeix a tots.

Existeix el que es diu a la Llei el deure de memòria. Existeix un deure de memòria que tenim tots perquè hi ha persones que tenen drets. Si viu en un país que a unes persones els assisteix el dret, això significa que els altres tenim deures. Jo sóc professor universitari, funcionari públic i tinc el deure de memòria. Ho té el meu degà, el meu departament, la meva rectora. Tots tenim el deure de memòria. Però això també ho aconsegueixen els regidors i alcaldes i això és un valor que es tanca en la Llei, intentar que tots ens adonem que aquest és un assumpte que estava pendent i que és absolutament necessari. Potser és, fins i tot, l'última oportunitat per escometre-ho definitivament.

En el cas concret d'una família que vulgui recuperar a un familiar... A qui s'haurà de dirigir?

Els familiars poden reclamar a títol personal, però també a través de les associacions de memòria històrica dirigint-se, sobretot, a la comunitat autònoma, que és la que ha regulat aquest espai. No es pot fer una exhumació avui dia sense saber el que opina a nivell regional cada comunitat autònoma, però també pot posar-se en contacte amb el seu ajuntament. I si l'Ajuntament no volgués, perquè no ho entén o no vol, trobarà l'empara de la seva comunitat autònoma o amb tota seguretat de la Secretaria d'Estat de Memòria Democràtica. També es pot dirigir directament a la Secretaria d'Estat i nosaltres posaríem en marxa la notificació a la comunitat autònoma i a l'ajuntament.

Davant la crítica que un determinat ajuntament no vulgui executar o la possibilitat que un determinat ajuntament no es vulgui fer càrrec d'aquest tipus de recerques, la gent no s'hauria de preocupar. Ens podem imposar amb la Llei a la mà per a fer la tasca. No vol l'ajuntament? No vol organitzar els equips? No vol buscar laboratoris? Doncs no passa res. Per a això està la Secretària d'Estat de Memòria Democràtica.

Un exemple que es repeteix molt, pels bons resultats, és el de l'Institut de la Memòria d'Euskadi. Hi ha possibilitat de crear un Institut similar a nivell nacional?

Hem passat del que va ser la Llei de memòria de 2007 a la nova Llei i un nou temps on també es crea una Secretaria d'Estat, que té molt cos, pes, equip i capacitats. Dins d'aquesta estructura és perfectament possible, en un futur, crear un Institut de la Memòria. Ara mateix està pensada la figura d'un equip de coordinació per aquesta mena de tasques, com a assessor directe del mateix Govern espanyol, però qui sap. Potser en el futur ens adonem que tot això es pot canalitzar millor a través d'una altra figura.

Els llocs que han creat un centre específic com el que esmentes tenen experiències positives. Són llocs on acumulen informació, referències, s'atén de manera personalitzada... Jo diria que igual amb el transcurs del temps es pot fer aquest pas amb total naturalitat des de la convicció política que el Govern ha d'impulsar aquestes tasques i, per tant, des de la pròpia estructura de la Secretaria d'Estat.

Aquests dies es compliran 20 anys de la primera exhumació amb mètode científic a l'Estat espanyol. Va ser a Priaranza del Bierzo i vostè estava a l'equip jurídic amb l'ARMH. Celebrarà aquest aniversari des de la Secretaria d'Estat del Govern. Què suposa a nivell personal aquest recorregut?

En allò personal, estic compromès amb aquesta qüestió. He participat fora d'Espanya en missions internacionals. He col·laborat amb el Comitè Internacional de Creu Roja anant a llocs on, tristament, s'ha donat el fenomen de la desaparició forçada o forçosa. Quan comencem fa 20 anys a Priaranza jo mateix era un ignorant del que havia passat a Espanya. Un sabia que s'havien produït moltes morts en els fronts de guerra o que podien quedar cossos en les trinxeres... Però encara no m'imaginava això. La meva ingenuïtat era tal que jo creia que tots els assassinats estaven als cementiris, que és on enterrem nosaltres a les persones. I no era així. Hi ha multitud de fosses clandestines. No solament assassinaven sinó que els enterraven de manera irregular i clandestina amb tot el desig que ningú trobés aquells morts mai.

A partir d'aquí, a partir d'aquest primer moment, he intervingut en avencs, en cavernes, en pous inundats... Fa un any, per exemple, trobem a una persona a 180 metres de profunditat en un avenc dels Pics d'Europa. Després de 20 anys, jo segueixo compromès amb aquesta qüestió i m'agradaria veure el final del que és estrictament el problema de les fosses, que no seria, en cap cas, el final de la Memòria Democràtica, que és una qüestió diferent.

Les exhumacions han servit, potser, per obrir com un ventall tota aquesta qüestió que ara comprenem que té un valor pedagògic, que reforça el discurs de Drets Humans. Arribarà un moment en el qual no facin falta forenses ni genetistes i que seran altres professionals els que hagin de seguir el camí. Per a mi, el que m'impulsa a continuar, és el compromís de no voler ser neutral davant una violació de Drets Humans. Treballo amb objectivitat i imparcialitat, però no sóc neutral.