Era el 29 de juny de 1992, poc abans que s’iniciessin els Jocs Olímpics de Barcelona, quan les forces de seguretat de l’Estat van detenir a Catalunya i el País Valencià una cinquantena de persones acusades de pertànyer a Terra Lliure i preparar accions armades coincidint amb la cita olímpica. L’operació, instruïda per l’aleshores titular número 5 de l’Audiència Nacional, el magistrat Baltasar Garzón, va concentrar-se en tres setmanes, durant les quals als arrestats se’ls va aplicar la Llei antiterrorista amb l’argument que estaven ordint una campanya d’atemptats -fins i tot un segrest- per alterar l’esdeveniment i convertir-lo en un altaveu de la lluita per l’autodeterminació i la independència dels Països Catalans.

L’operació Garzón o Garzonada -com així es va batejar- va commoure una part significativa de la societat catalana, que veia amb estupor l’elevat nombre d’afectats i les denúncies per tortures que 17 d’ells van presentar al cap d’uns anys. Cal recordar que, entre els detinguts, només una minoria formava part o tenia algun vincle amb Terra Lliure. La resta eren militants del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i, en una menor quantitat, dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el Partit Comunista de Catalunya (PCC) i el grup ecologista Alternativa Verda.

No sols això: també es va detenir un periodista del diari El Punt i un altre del setmanari El Temps, la qual cosa va desencadenar protestes tan concorregudes com l’acte que la Crida a la Solidaritat va organitzar al Palau de la Música de Barcelona i el concert que, amb el suport de nombroses entitats, va aplegar deu mil persones al parc de la Devesa de Girona.

Raó d’Estat

L'operació Garzón, dissenyada en un període en què Luis Roldán dirigia la Guàrdia Civil i el ministre de l’Interior era el socialista José Luis Corcuera, s’inscriu en un context en què l’Estat necessitava exhibir la seva fortalesa i impedir qualsevol bri de dissidència política. Així ho recorda Antoni Infante, un dels arrestats, per a qui "les detencions van tenir tanta envergadura perquè l’Estat, a banda d’afrontar els Jocs Olímpics, l’Any Cultural de Madrid, l’Expo de Sevilla i la commemoració del cinquè centenari de la conquesta d’Amèrica, volia mostrar la seva aposta pel capitalisme després d’haver-se incorporat a la Comunitat Econòmica Europea i a l’OTAN, de manera que no pensava acceptar cap incident que pertorbés la seva imatge".

Per al veterà militant independentista, l’operació Garzón no s’explica sense aquest ambient en el qual, des dels partits catalanistes fins als grans sindicats, s’havien conjurat per legitimar un model econòmic del qual s’han beneficiat les grans fortunes i elits extractivistes. "Va ser una operació d’Estat, el problema és que Garzón es va passar de frenada, d’aquí que la cúpula de Convergència i Unió i algunes bases del PSC mostressin la solidaritat amb els detinguts. Però van fer-ho en resposta a les mobilitzacions, ja que d’entrada van mirar cap a un altre cantó", assenyala Infante.

També Pep Musté, detingut i torturat en l'operació Garzón, inscriu la ràtzia en la voluntat de l’Estat d’anorrear els sectors que aleshores qüestionaven l’statu quo i, en particular, la unitat territorial que s’havia consagrat en la Constitució del 78. "El 1992 érem pocs, però sempre que l’independentisme ha tingut un paper important en vista a canviar les coses, l’Estat s’ha dedicat a reprimir-lo mitjançant detencions i empresonaments".

En el cas dels arrestats per Garzón, el 1995 l’Audiència Nacional va jutjar-ne 25, dels quals 18 van ser condemnats a pertinença a banda armada, si bé poc després el tribunal va tramitar una petició d’indult en assegurar que no representaven cap perill. Aquesta petició va ser aprovada l’agost de 1996 pel govern del Partit Popular, que llavors presidia José María Aznar.

Una herència difusa

L'operació Garzón també es recordarà per la demanda que 17 dels afectats van presentar a Estrasburg per les tortures que havien patit durant el seu pas pels calabossos de l’Audiència Nacional. La demanda, coordinada pel lletrat Sebastià Salellas l’any 2000, va ser admesa pel Tribunal Europeu dels Drets Humans, que en una sentència dictada quatre anys després, va condemnar l’Estat espanyol per no esclarir els indicis d’abusos i maltractaments existents.

A banda d’aquest fet, Infante i Musté consideren que, si bé l’operació va estendre la por entre la societat i va perjudicar l’independentisme combatiu, no va acabar amb la generació que participava en els espais més rupturistes. "Tots vam continuar fent coses i, a nivell local i sectorial, això va traduir-se en l’aparició de nombrosos casals, ateneus i altres iniciatives polítiques", indica Antoni Infante, per a qui "aquesta llavor va donar el seu fruit en el procés que es va viure a partir de 2010 i que va acabar amb el referèndum de 2017".

Igual que Infante, Pep Musté ressalta que el 1992 també va permetre enfortir la cultura antirepressiva de l’independentisme, alhora que, fruit de la sentència d’Estrasburg, "va establir un precedent pel treball que desenvolupen avui els diferents col·lectius d’advocats". Però així com va servir per tenir una major capacitat de resposta, tots dos admeten que encara hi ha certa "desmemòria" del que va significar aquella operació.

"Quan en motiu del vintè aniversari vam presentar el documental sobre els fets, vam observar el desconeixement que hi havia entre molts sectors de la població i que encara estem a les beceroles d’on haurien d’estar", comenta Infante. Prova d’aquesta desmemòria, el veterà independentista cita el reconeixement que ha rebut el jutge Baltasar Garzón, al qual retreu que, lluny d’haver-se disculpat per haver ordenat la ràtzia i permès les tortures, es passegi pel món com el gran defensor dels drets humans.

També Musté destaca el fet que cap televisió pública no hagi emès encara el documental, un fet que, segons ell, impedeix explicar què va passar l’estiu del 92 i denunciar el relat que pretén imposar l’Estat respecte a aquella època. Així ho corrobora Infante, per qui, tot i el cost personal de reviure l’episodi, "tenim l’obligació moral que esdevingui una experiència col·lectiva perquè el nostre poble tingui més espais de democràcia i llibertat".

* Després de la publicació d'aquest article, l'exjutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón va remetre una carta a la directora de Público, Virginia Pérez Alonso, en què dóna la seva versió dels fets i matisa algunes de les informacions publicades aquí. La carta de Garzón es pot trobar aquí.