El 21 de desembre de 2017, just fa cinc anys, Catalunya va celebrar les eleccions al Parlament més excepcionals de les darreres dècades. Sense Govern autonòmic, amb la meitat dels seus recents consellers a la presó i la resta a l'exili, i amb el triomf inèdit d'un partit de la dreta espanyolista: Ciutadans. Els comicis havien estat convocats pel Govern espanyol presidit per Mariano Rajoy, que havia cessat l'executiu català i intervingut les institucions autonòmiques a través de l'aplicació de l'article 155 el 27 d'octubre d'aquell any, just després de l'aprovació al Parlament de la Declaració Unilateral d'Independència.

Les eleccions van ser una victòria a mitges de Cs. Sí, el partit va aconseguir 36 diputats -en tenia 25 la legislatura anterior- i més d'1,1 milions de vots, però l'independentisme va mantenir la majoria absoluta al Parlament gràcies a la suma dels diputats de Junts, ERC i la CUP. En una votació que va tenir una elevada participació -més del 79%-, un independentisme marcat per la repressió patida deu setmanes enrere durant el referèndum de l'1 d'octubre i per l'empresonament d'alguns dels seus principals dirigents, va poder recuperar -al cap d'uns mesos- el control del Govern de la Generalitat.

En només un lustre les coses han canviat moltíssim per a la formació que aleshores lideraven Albert Rivera i Inés Arrimadas, que encadena desfetes electorals, fugues d'antics dirigents, baixes de militants i crisis internes que, molt probablement, més d'hora que tard l'aboquen a la seva desaparició de l'escenari polític. A Catalunya, per exemple, només conserva sis d'aquells 36 diputats, mentre que al Congrés tot just en va aconseguir 10 a les eleccions de novembre de 2019, quan a l'abril del mateix any s'havia enfilat als 57. A més a més, en els darrers comicis autonòmics que s'han celebrat -Madrid, l'any passat, i Andalusia i Castella i Lleó, enguany- només ha sumat un diputat -a Castella i Lleó-, quedant fora de les assemblees de Madrid i Andalusia.

A menys d'un mes de la decisiva assemblea general de Cs on Arrimadas es jugarà continuar al capdavant del partit, repassem què se n'ha fet dels 36 diputats obtinguts aquell 21 de desembre de 2017, amb càrrecs que segueixen al partit, alguns que s'han passat a d'altres formacions i una part significativa que ha abandonat la política activa.

Els que mantenen un càrrec institucional

La cap de llista del partit de dretes en aquelles eleccions catalanes era Inés Arrimadas, que va convertir-se en la líder de la formació a nivell estatal després que Albert Rivera deixés la política arran de la desfeta a les eleccions espanyoles del novembre del 2019. Arrimadas, que també és diputada al Congrés, no ha aconseguit fer revifar l'organització i no està gens clar que a partir del gener pugui continuar presidint-la. Com a diputats al Parlament continuen Carlos Carrizosa, president del grup parlamentari i líder de la formació a Catalunya; Nacho Martín Blanco, Joan García, Matías Alonso i Marina Bravo, qui acumula set anys a la cambra i des del març de 2020 és també la secretaria general del partit a nivell estatal.

El 2019, després de sis anys i mig de diputat al Parlament -va arribar a ser vicepresident de la Mesa-, José María Espejo-Saavedra va convertir-se en diputat al Congrés, on continua. Persona en el seu moment de la màxima confiança d'Albert Rivera, el març de l'any passat va abandonar l'executiva nacional de Cs, on era vicepresident adjunt.

Alguns dels diputats al Parlament d'aquell 2017 han passat a la política municipal. És el cas de José María Cano -que només va ocupar un escó durant aquella legislatura-, que és regidor del partit a Premià de Mar (Maresme) i ja ha estat confirmat com a alcaldable per als comicis locals del proper maig. Cano, a més a més, és assessor del grup del partit a la Diputació de Barcelona. També d'Elisabeth Valencia, diputada entre 2015 i 2020, que viu el seu segon mandat com a regidora a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat); o de Dimas Gragera, edil a Santa Coloma de Gramenet. Ambdós es mantenen fidels a la direcció d'Arrimadas. Finalment, Héctor Amelló és regidor i portaveu de Cs a Figueres i serà l'alcaldable del partit a la capital de l'Alt Empordà a les properes municipals. El sou, però, l'obté com a assessor de Cs a la Diputació de Barcelona, on va ser recol·locat encara que era diputat per Girona.

Els recol·locats com a assessors

Diversos antics diputats de Cs al Parlament ara obtenen el gruix dels seus ingressos com a assessors del partit en alguna altra institució. En són exemples els ja citats José María Cano i Héctor Amelló, que també són regidors, però n'hi ha més. Com Noemí de la Calle -parlamentària del 2015 al 2020-, que com ells és assessora del grup del partit a la Diputació de Barcelona, o Laura Vílchez, que va arribar a estar a l'executiva i va acabar com a assessora de Cs a la Diputació de Màlaga. Carlos Sánchez Martín, que té plaça com a policia local a Cambrils (Baix Camp), exerceix també d'assessor a la diputació barcelonina i, finalment, David Bertran és assessor de la formació al Parlament Europeu.

Els que han canviat de partit

Una part significativa dels diputats de Cs que van ser escollits aquell 21 de desembre de 2017 ja ni tan sols segueixen a la formació i alguns d'ells, directament, han canviat de partit. Segurament el nom més significatiu és el de Lorena Roldán, que continua com a diputada al Parlament, però ara a les files del PP. Roldán s'havia imposat a les primàries per ser la candidata de Cs a les eleccions al Parlament -que van celebrar-se el 24 de febrer de l'any passat-, però finalment la direcció va apostar per situar Carlos Carrizosa al capdavant de la llista i la seva reacció va ser abandonar el partit -va fer-ho a finals de 2020- i concorreria als comicis amb el PP. També ha passat al PP Alfonso Sánchez, que a banda de diputat havia estat regidor de Cs a Tossa de Mar (la Selva). Sánchez és una persona molt propera a Fran Hervías, en el passat omnipotent secretari d'organització de Cs i que va convertir-se en assessor del PP quan el partit va començar a estimbar-se a les urnes.

Valents, el partit de dretes liderat per Eva Parera -ex d'Unió- també ha pescat a Cs. En concret s'hi han passat els exdiputats Manuel Rodríguez, ara mateix regidor no adscrit a Sitges; Jean Castel, que és el secretari d'organització del nou partit; i Jorge Soler, que justament aquell 2017 va liderar la candidatura de Cs a Lleida. Un cas a part és el de Munia Fernández-Jordán, que va deixar Cs a finals de l'any passat i exerceix des d'aleshores com a regidora no adscrita a l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Segons ella, el partit estava rebaixant els plantejaments en la qüestió nacional.

Els que han abandonat la política

En aquest àmbit cal aclarir que hi agrupem persones que no tenen càrrecs institucionals ni treballen directament per algun partit, si bé en alguns casos mantenen algun tipus d'activisme polític o, fins i tot, la militància a Cs. Entre els noms que han deixat la política destaca el de Fernando de Páramo, que el 2019 va fer el salt al Congrés com a diputat. Era el secretari de Comunicació de Cs a nivell estatal i una de les persones clau a l'hora de definir-ne l'estratègia electoral, però el novembre d'aquell mateix any, després de perdre més del 80% dels diputats, va abandonar la política activa.

Sonia Sierra, professora de Llengua i Literatura en un institut, va estripar el carnet de Cs l'estiu de l'any passat, sota l'argument que aquest havia perdut els seus orígens. Allunyada de la primera línia política, ha debutat com a novel·lista. Més recent és la marxa d'Antonio Espinosa, que tot just va abandonar Cs el mes passat, després d'haver-se afiliats als seus inicis, el 2006. Diputat del 2015 al 2020, Espinosa s'havia convertit en un crític amb la direcció d'Arrimadas i formava part del corrent Renovadores. Espinosa ha impulsat la plataforma Ahora tú, on també hi ha Carmen de Rivera, una altra històrica del partit, ja que va ser-ne diputada al Parlament durant deu anys (2010-2020).

Un capítol a part mereix María Luz Guilarte, que s'havia convertit en la líder de Cs a l'Ajuntament de Barcelona, però tot just a l'octubre, fa dos mesos, va deixar el càrrec, el partit i la política, després que fos destituïda com a presidenta del grup municipal pels altres dos regidors. Sí que segueix com a militant David Mejía, que després de deixar de ser diputat va obrir una consultoria en afers públics, que manté avui en dia. També és militant Sergio Sanz, que és crític amb la direcció i exerceix com a arquitecte després de l'etapa com a diputat.

Susana Beltrán ha tornat a donar classes de Dret Internacional a la UAB; Martín Barra, després de cinc anys al Parlament, exerceix de professor associat a la privada Universitat Internacional de Catalunya, mentre que Blanca Navarro Pacheco ha tornat a exercir la psiquiatria, a banda de fundar una entitat per reforçar les relacions entre l'Estat espanyol i Israel. També està fora de la política María Valle, que estava vinculada al corrent crític Renovadores i té un despatx d'advocats amb la seva família.

En la mateixa situació s'hi troben l'exdiputada per Girona María del Camino Fernández, que és auxiliar d'infermeria; i l'aranès d'origen madrileny Javier Rivas, que va ser parlamentari per Lleida i té negocis informàtics. Finalment, Francisco Javier Domínguez ha tornat a la seva plaça de funcionari a l'Ajuntament de Tarragona, després d'una etapa política en què va ser diputat i també regidor a la capital provincial. I Maialen Fernández, que era diputada també per Tarragona, ha recuperat seva activitat prèvia, com a subdirectora d'una sucursal del Banc Santander a Cambrils.