L’estiu s’acaba però no per a Juli Giuliani (Bergen, 1990). Aquest músic i productor, nascut als Països Baixos, criat a Bèlgica i de pare barceloní i mare argentina, acaba de publicar aquesta setmana el seu nou treball Summer Never Ends (Say It Loud i Costa Futuro). Un disc del que en sentirem a parlar i que presentarà en directe en una data que encara no es pot fer pública, però que us aconsello, no us la perdeu.

Com definir el que fa Juli Giuliani? "Faig un rap molt lligat a la música negra. Un rap que parla a tothom", explica des de l’altra banda de la pantalla en un dia plujós a Barcelona. "D'alguna manera ho considero una música de vida". A Giuliani, que parla d’una manera tranquil·la i relaxada, alhora que segura i confiada en el que fa, li agrada autoetiquetar-se així. "Crec que és un discurs molt humà, de les coses universals, que pot arribar a qualsevol persona".

El músic i productor es va enamorar del rap amb dotze anys, i des del 2009 no ha deixat de publicar música. A Summer Never Ends, produït pel propi Giuliani, amb la supervisió de Karmasound i Mabreezee, s'ha envoltat de músics i arranjadors, amb la intenció de portar el rap un pas més enllà. Més que trencar amb el que havia fet fins llavors, Guiliani explica que aquest disc "és la meva evolució natural". Especialment aquests dos darrers anys, el cantant confessa que cada cop està més allunyat del rap estrictament parlant i cada cop més a prop de la feina de productor. "No deixaré de rapejar, perquè és el que faig, però el rap es va ampliant una mica i deixa de ser algo tan estricte per ser algo més musical".

La idea de Summer Never Ends comença fa tres o quatre anys. "Recordo quan vaig escoltar el Malibu d'Anderson .Paak. Vaig dir: mare de déu, això és una obra mestre! Vaig tornar a gaudir d'un disc com es gaudia abans, de tot el seu conjunt. Endinsant-me en el món d'un artista a través del seu disc". Per a Giuliani aquesta és una de les majors fites. "Aconseguir fer un disc on mostris el teu univers. Se'm va posar aquesta idea al cap i ja no va marxar".

Però mentre anava construint aquest nou camí musical més orgànic i més groovie, va treballar en dos altres projectes. "Sempre penso que la gent no sap com etiquetar-me i la gent necessita poder classificar-te per entendre't". D’aquí van sorgir Spittaz i The Mayor. "Spittaz és rap clàssic i The Mayor és un treball més actual, més influenciat pel trap. Tot sempre sota el paraigua de la música negra, que és el que m'agrada".

Guiliani va separar les cançons que tenia en aquests dos projectes, a la vegada que anava treballant amb el que després es convertiria en Summer Never Ends. "Entre que vaig acabar els altres dos projectes i que aquest l'he anat construint poc a poc, la veritat és que ha passat temps". Never too much, la cançó que obre el disc, va ser una de les moltes col·laboracions amb Big Menu "i el punt de partida on vaig dir: jo vull fer un disc així".

En l'apartat instrumental ha comptat amb Mabreezee, Big Menu, Jay Calabria, Gese da O, Sr.Chen, Lay Lo & Jeff Goines, A.Dense i Sleu365. A aquests talentosos productors se li han sumat nombrosos arrengaments instrumentals de músics como Karmasound, Big Menu, Kevin Díaz, Enric Peinado, Aaron Barreiro i Pablo Domínguez; i les úniques col·laboracions vocals de Mabreezee i Dano en les tornades.

I així neix Summer Never Ends. Un disc on Juli Giuliani obre nous camins en l'escena musical d’aquí, connectant el so avantguardista amb el so clàssic, alhora que inclou tot tipus de gèneres on predomina el groove i el funky. Des del rap fins al R&B, del neosoul al trap, del house a la bossa nova o del lofi al jazz. Una proposta musical madura influenciada per la música negra i tots els seus derivats. "Els meus referents estan als EUA", afirma, "des del soul fins Marvin Gaye, passant pel rap dels 90 fins a l’actual". Giuliani creu que el 80% de l’escena de rap espanyola està influenciada per altres cantants de rap espanyols. I malgrat que creu que això està molt bé, "perquè així també es genera una escena", reivindica que la música que ell fa és d’allà. "Precisament per això la meva proposta és bastant diferent a la resta".

“No pensar”

El disc però ha estat pensat, o més ben dit no pensat, des de la improvisació. Des del sentir, més que del pensar. Un canvi en la manera de treballar del cantant i productor. "Jo vaig ser esclau de les rimes durant molts anys. De la tècnica, de què et rimin totes les síl·labes, de les rimes perfectes. Ja vaig tenir el meu moment d’estar atrapat amb això". Ara, reivindica que qualsevol cançó "neix de la improvisació" i que "qualsevol innovació creativa també".

Amb els anys, Giuliani ha anat entenent la creativitat d’una altra manera. "M’he anat adonant que quan més penses les coses, més les estàs limitant. Si poses una base i fas una melodia, el primer que et surt és el que és. Quan més penses les coses, més les estàs limitant. Quan menys les penses, més pur és".

Giuliani té la seguretat que Summer Never Ends està obrint un nou camí en la música d’aquí. "Ara mateix no ho sé, però sé que amb el temps es parlarà d’aquest disc. Tant de bo no sigui d’aquí deu anys, tant de bo se n’adonin de la proposta que estic fent ara, però crec que serà progressiu". Amb el temps, diu confiat Giuliani, "es parlarà d’aquest disc com una obertura a altres horitzons. Estic obrint un camí molt poc explorat".

Propostes com la seva, afirma, no n’hi ha gaires per aquí. "Per a mi la proposta de referència de fa anys és Big Menu sens dubte. Son ells els que estan obrint un camí completament nou. Jo ho faig des del punt de vista d’un raper. Propostes funks dins del hip-hop n’hi ha de comptades. Propostes d’artistes rapejant de veritat en bits de trap estan comptadíssimes. Tant de bo el meu disc serveixi per obrir nous camins. És una de les meves intencions. Crec que musicalment el meu disc obre uns camins poc explorats".