Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre el Palau de Belles arts de Barcelona va acollir el congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball. Naixia la CNT. L'edifici va ser danyat per una bomba feixista durant la Guerra Civil i va ser demolit per la dictadura de Franco.

El sindicat, igual que el Palau de Belles arts, va ser derrotat pel feixisme durant la Guerra Civil i perseguit posteriorment.

109 anys després de la fundació de l'organització obrera, l'historiador especialitzat en el moviment obrer Julián Vadillo publica el llibre Història de la CNT: Utopia, pragmatisme i revolució (Cataracta, 2019). Com ja assenyala des del subtítol, l'autor resumeix en menys de 300 pàgines més d'un segle de vida d'un sindicat amb dues ànimes que es retroalimenten: la utilitarista i la utòpica.

Reformisme anarquista

Per a entendre la fundació de la CNT, Vadillo es retrotreu fins a 1864 per explicar el naixement de la Primera Internacional i el desenvolupament del moviment llibertari en l'últim terç del segle XIX a l'Estat espanyol sense el qual és impossible entendre el segle XX estatal, segons l'historiador.

“Si fem un repàs a la modernització del país, les reivindicacions socials o la petició de drets a la classe obrera, la CNT sempre va tenir un paper protagonista i, en alguns llocs, una posició hegemònica del moviment obrer”, explica Vadillo.

Una de les seves majors gestes és la conquesta de la jornada laboral de vuit hores de treball a través de la lluita que va emprendre en la vaga de la Canadenca de 1919.

Victòries parcials com aquesta reivindicació històrica del moviment obrer no entraven en conflicte amb l'afany revolucionari dels seus membres. Per a Vadillo, la CNT “buscava sempre el benestar general de la classe obrera a Espanya” a través d'una doble via amb reivindicacions immediates que milloressin la situació material dels treballadors combinada amb “una posició finalista on la transformació revolucionària de la societat li conduís a un món més igualitari, tenint com a objectiu una societat anarquista”.

Els mitjans i les finalitats se sintonitzaven, “imprescindible per a crear consciència de classe i mostrar que l'immediat no estava renyit amb la lluita per un món diferent”, afegeix l'autor. Aquest pragmatisme i aquesta diversitat va permetre al sindicat fer-se hegemònic en algunes zones entre la classe obrera fins a la victòria franquista de la Guerra Civil.

Amor-odi amb la UGT

El seu gran rival sindical va ser sempre la Unió General de Treballadors (UGT), sindicat vinculat des de la seva fundació en 1888 al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). No obstant això, la CNT des del seu congrés fundacional va tenir la intenció “que la classe obrera espanyola tingués una única organització sindical”, explica l'autor. Fins i tot van arribar a acords en diverses ocasions, com va ocórrer el 1916 o a la Guerra Civil, malgrat tenir estructures ben diferents, ja que “la CNT sempre va demanar a la UGT que s'allunyés de la tutela del PSOE”.

Un dels senyals d'identitat de la CNT, davant les tàctiques de la UGT, va ser l'acció directa. Aquest concepte, moltes vegades associat erròniament a la violència, és simplement l'antònim de l'acció delegada. “És la capacitat que té els treballadors de representar els seus interessos sense intermediaris, reivindicant els seus drets davant de la patronal o l'Estat sense necessitat de delegar aquesta acció en persones concretes que els representin. Una acció directa pot tenir o no un procediment violent, però no ho és per si”, sosté Vadillo.

Nombrosos mites acompanyen encara la CNT, fins i tot entre historiadors. Un és el que relaciona anarquisme i violència. “La violència està present en totes les organitzacions polítiques i socials de l'Espanya contemporània. El problema ve quan les responsabilitats de la violència s'adjudiquen només i exclusivament a un grup polític salvant a uns altres, la qual cosa no és certa. La CNT va exercir una violència política i va utilitzar la violència com a eina d'actuació sindical. Les vagues, els enfrontaments amb la patronal, temptatives revolucionàries, etc., estan jalonats d'episodis violents”, raona Vadillo.

Però el que no va existir, explica l'historiador, va ser un “terrorisme sindical” enfront del “terrorisme subvencionat per la patronal” durant els anomenats anys del pistolerisme. “El que existien eren grups d'acció anarquistes que van organitzar una resposta violenta contra la violència que s'exercia contra els treballadors i que tenia a la patronal i l'Estat com a protagonistes”, aclareix. Un altre mite que desmunta Vadillo és el de la CNT controlada per la ‘radical’ Federació Anarquista Ibèrica (FAI), grup específic anarquista fundant el 1927, durant la dictadura de Primo de Rivera.

Entre la revolució i governar

El gran moment per a la CNT va ser la Segona República, l'arribada de la qual va afavorir amb la seva oposició a la dictadura de Primo de Rivera i a la monarquia d'Alfons XIII. Una república que es va veure atacada per un cop d'estat militar per al qual estava preparada la CNT. Els militants anarquistes van ser claus en algunes zones com Barcelona perquè els militars revoltats fracassessin.

S'iniciava la guerra civil espanyola. En aquest moment històric crucial la CNT va mostrar de nou la seva doble cara pragmàtica i revolucionària. Mentre en alguns punts on la CNT era hegemònica s'apostava per la revolució social i col·lectivitzava la terra i els mitjans de producció, a vegades en col·laboració amb UGT; també va decidir col·laborar amb forces republicanes per crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i posteriorment participar en la Generalitat de Catalunya primer i al Govern central republicà després.

Aquest col·laboracionisme, explica Vadillo, “va ser àmpliament recolzat, tenint en compte les circumstàncies excepcionals del conflicte bèl·lic. Evidentment, van existir enfrontaments entre diferents visions, perquè va haver-hi sectors molt crítics amb aquesta participació governamental i militar”. No obstant això, “el que és innegable és que va haver-hi un procés revolucionari, canalitzat pels llibertaris, que va mostrar una forma diferent d'organització, on la col·lectivització i el control obrer van tenir un paper protagonista”.

La llarga nit de la CNT

Perduda la guerra i la revolució, no en aquest ordre, la CNT va ser durament perseguida pel franquisme. Per altra banda, la CNT a l'exili va arribar a escindir-se en dos després de l'experiència de la Guerra Civil. La mort de Franco propícia la tornada dels exiliats, que xoquen generacionalment amb les noves generacions de l'interior, més influenciades pel Maig del 68. “Al final, el pragmatisme d'altres èpoques va deixar d'existir a la CNT de la Transició”. D'aquesta forma resumeix Vadillo el declivi de l'anarcosindicalisme després de la seva legalització.

Actualment la CNT segueix viva més d'un segle després encara que com una ombra del que va arribar a ser. Continua implicada en conflictes laborals i delmada per escissions i expulsions de diversos dels sindicats que conformen la confederació.