La supressió de l'impost de patrimoni a Andalusia i la crida del president autonòmic, Juan Manuel Moreno Bonilla, als empresaris catalans a instal·lar-se en aquest territori per aprofitar la rebaixa fiscal ha generat una forta polèmica política, amb rèpliques des de la Generalitat i des del Govern espanyol. Més enllà d'això, però, l'anunci ha servit per retornar al debat públic un tribut de marcat caràcter redistributiu -només el paga un volum molt petit de la població, que acumula una fortuna important- i ha fet reaparèixer algunes veus que en demanen la supressió també a Catalunya, un fet que no contempla el Govern.

El debat, però, no és nou i, de fet, el Govern espanyol va eliminar el tribut el 2008, si bé va compensar les comunitats pels recursos que deixaven de recaptar. El de patrimoni és un impost estatal, però cedit a les autonomies, que en tenen una capacitat normativa que els permet, per exemple, bonificar-lo al 100% -que és el que va fer fa uns anys Madrid i el que ha anunciat el president andalús- o fixar mínims exempts diversos. Enmig de l'enorme crisi econòmica de fa una dècada, l'Executiu estatal va recuperar l'impost de patrimoni el 2011, en principi amb caràcter temporal, si bé des d'aleshores s'ha mantingut. Amb el focus posat a Catalunya, repassem alguns mites i realitats sobre aquest tribut.

Afecta grans fortunes: el paguen 80.000 persones

Un dels tòpics dels opositors a l'impost de patrimoni és que impacta en la classe mitjana, però la realitat desmenteix aquesta afirmació. Segons les dades de l'Agència Tributària del 2020 - les darreres disponibles-, aquell any a Catalunya afectava un total de 82.465 persones, que sumaven un patrimoni conjunt de 221.787 milions d'euros, el que equival a una mitjana de 2,69 milions per individu. Finalment, però, només el van haver de liquidar 80.155 contribuents, que van pagar una mitjana de 6.819 euros. La Generalitat va obtenir una recaptació de 546,6 milions per un impost que abona poc més de l'1% de la població catalana.

Segons destaca l'economista i doctor en Dret Tributari Xavier Martínez-Gil, "és un impost que afecta la classe alta, el paga gent que té uns determinats recursos". El també portaveu de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, afegeix que "hi ha una cosa que es diu justícia tributària i que implica que qui més té, més paga i equiparar a tothom a no pagar res és una injustícia fiscal". A Catalunya, el mínim exempt és de 500.000 euros i a partir d'aquí la tarifa és progressiva, des d'un tipus del 0,21% fins a un màxim del 2,75% quan la fortuna se situa per sobra els 10,7 milions. A l'hora de la veritat, però, la quota a liquidar baixa quasi sempre gràcies als beneficis fiscals.

Enormes beneficis fiscals

El de patrimoni és un impost ple de beneficis fiscals, és a dir d'exempcions i bonificacions diverses que a la pràctica permeten a moltes persones estalviar-se'n legalment el pagament o acabar abonant una xifra molt més baixa de la que teòricament els correspondria. De fet, segons la Memòria de Beneficis Fiscals dels pressupostos del 2022 de la Generalitat, el volum dels beneficis fiscals previstos per enguany en l'impost sobre el patrimoni s'eleven a 2.107 milions, fonamentalment gràcies a les exempcions (1.646,7) i a les deduccions de quota (459,9). La xifra més que triplica els 649 milions que el Govern espera recaptar enguany amb el tribut.

El gruix dels beneficis fiscals són fruit de l'aplicació de la normativa estatal, que entre d'altres deixa exempts de tributació l’habitatge habitual, els béns i drets afectes a activitats empresarials i professionals i les accions i participacions en el capital d’empreses familiars. Justament, més de la meitat dels beneficis fiscals (1.412,9 milions) corresponen a "accions i participacions exemptes no negociades en mercats organitzats", una mesura teòricament plantejada per afavorir les empreses familiars, que en molts casos no cotitzen als mercats borsaris.

En un informe del 2018, la Plataforma per una Fiscalitat Justa advertia que una mesura d'aquest tipus "presenta criteris dubtosos de justificació i permet fins i tot enginyeria empresarial per eludir el pagament d'impostos". Xavier Martínez-Gil afegeix que aquests beneficis fiscals no deixen de ser "mecanismes dissenyats per deixar de pagar impostos", que són fruit de la "pressió al legislador" de determinats sectors.

La situació a l'Estat espanyol

Segons les dades d'Hisenda, el 2020 la recaptació total de l'impost de patrimoni a l'Estat va ascendir a 1.203 milions, després que el tribut l'abonessin 189.613 persones. Per tant, el 45,4% del que s'obtenia correspon a Catalunya, un volum que s'aproparà al 50% arran de la supressió pràctica -via bonificació del 100%- de l'impost a Andalusia. En aquest territori, el 2020 tot just havien pagat patrimoni 16.785 contribuents i l'autonomia va recaptar poc més de 93,3 milions.

Per al portaveu de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, si el govern d'Andalusia pot portar a terme una mesura d'aquest tipus és "perquè com a comunitat és receptora neta de recursos de l'Estat, mentre que Catalunya, en canvi, aporta més recursos dels que rep posteriorment". L'argument també el comparteix el Govern català, que denuncia recurrentment les mancances de l'actual sistema de finançament autonòmic.

El moviment del president andalús ha estat titllat de dúmping fiscal, que podria traduir-se com a competència fiscal a la baixa. En aquest sentit, l'executiu espanyol es planteja actuar per evitar situacions d'aquest tipus. Segons ha anunciat la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, el Govern estatal "explora" que hi hagi una major aportació fiscal de les "grans fortunes", a banda d'advocar per "harmonitzar" impostos cedits a les comunitats per evitar que continuï una "competència fiscal a la baixa". Segons la ministra, una de les opcions seria, per exemple, fixar una forquilla en la bonificació d'un impost com el de patrimoni, que ara pot arribar al 100% -cas de Madrid- per impedir que hi hagi una "pràctica eliminació de figures fiscals".

Ara mateix, segons la normativa estatal el mínim exempt de l'impost de patrimoni és de 700.000 euros, si bé les autonomies poden bonificar el tribut perquè no es pagui o reduir aquest mínim. És el que ha fet Catalunya, on el mínim exempt és de 500.000 euros, el mateix import que al País Valencià i a Extremadura, mentre que a l'Aragó se situa en 400.000. Abans de les eleccions al Parlament de l'any passat, la Plataforma per una Fiscalitat Justa va demanar que en el cas del Principat el mínim exempt es fixés en 350.000 euros.

L'escenari a Europa

Els defensors de l'eliminació de l'impost de patrimoni argumenten que no es paga enlloc més d'Europa, però la realitat no és ben bé aquesta. Al cap i a la fi, no deixa de ser un impost a la fortuna i en nombrosos estats existeix algun tipus de figura fiscal que grava la riquesa. Noruega i Suïssa, per exemple, tenen impostos equivalents al patrimoni, mentre que França compta amb l'impost a la riquesa immobiliària, després que el 2018 Emmanuel Macron decidís suprimir l'impost de solidaritat a les fortunes, que va existir durant tres dècades.

Itàlia grava els actius financers i les propietats immobiliàries que els seus ciutadans tenen a l'exterior, mentre que Luxemburg té un impost estatal per a les companyies que superen un determinat patrimoni. Des de l'any passat, Bèlgica compta amb un tribut a la solidaritat, que grava amb el 0,15% el capital de les persones que superen el milió d'euros. I així podríem seguir. I, com s'han encarregat d'assenyalar economistes com ara Eduardo Garzón, en d'altres països el patrimoni es paga a través de l'impost de la renda, de manera que "els que tenen major patrimoni paguen proporcionalment molt més que la resta".

Amb tot, les darreres dècades la pressió fiscal als potentats s'ha reduït. Segons un informe del Parlament Europeu, en el conjunt dels membres de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) els ingressos a través dels impostos al capital han passat del 47% al 24% des del 1980, un fet que ha provocat un increment de la desigualtat. El canvi coincideix amb l'inici de la revolució neoliberal de fa més de quatre dècades, liderada per Ronald Reagan i Margaret Thatcher, que entre les seves conseqüències té justament la disminució d'impostos als rics i les grans empreses.

Per a Xavier Martínez-Gil això ha comportat que el sistema fiscal "s'hagi tornat més regressiu", perquè hi han guanyat pes els impostos indirectes, que tothom paga, i n'han perdut els directes. Per a ell, la clau és entendre que "amb els nivell de despesa pública que tenim, el que no paguem via impostos ho fem amb deute, de manera que ho hauran de pagar els nostres fills i nets a través dels tributs. Per tant, el debat sobre com repartim la càrrega tributària continua ben viu".

El cèlebre economista francès Thomas Piketty porta uns quants anys defensant la implantació d'un impost global a la riquesa, mentre que l'ONG Intermón Oxfam planteja un tribut als grans oligopolis per incrementar la recaptació i reduir les desigualtats.

Qui el defensa i qui el vol suprimir

Una de les conseqüències de l'anunci del president andalús ha estat que diversos actors polítics i econòmics s'han posicionat al voltant de l'impost de patrimoni. El president del Govern, Pere Aragonès, ha deixat clar que la Generalitat no es planteja suprimir-lo i ha defensat que és un tribut que contribueix a finançar serveis públics i que tot just el paga l'1% dels catalans. Pel que fa a Junts, el conseller d'Economia, Jaume Giró, ha comentat que "només" un model de finançament "just" permetria plantejar una reforma de l’impost de patrimoni a Catalunya.

En tot cas, els dos socis de govern s'hauran de posicionar novament la setmana vinent, ja que hauran de votar una proposta de resolució d'En Comú Podem en defensa de l'impost de patrimoni. Històricament l'espai de Junts ha estat partidari de la reducció de tributs com patrimoni o successions i donacions, però en l'actual context econòmic i amb un dèficit fiscal de l'Estat amb Catalunya que continua desbocat, Giró opta pel pragmatisme.

Els Comuns, com la CUP, defensen el tribut per la seva certa capacitat de redistribució i per una qüestió de "justícia social". Entre els sectors que en volen l'eliminació hi ha la patronal Foment del Treball i partits amb un programa econòmicament marcadament neoliberal, com el PDeCAT o el PP.