Silenci. Migdia. Estrèpit de sirena. Any rere any. Cada 28 de gener (dia de l'entrada dels nacionals a la ciutat), el franquisme s'encarrega de recordar als granollerins el bombardeig sofert a mans de l'aviació italiana: els cossos rebentats, les parets enrunades, els bassals de sang, l'olor dolça de la mort.

Cada 28 de gener, el cap s'acota. Sense estrèpit, les bombes d'aquell 31 de maig de 1938 tornen a caure sobre Granollers.Sobre la Porxada i les veïnes que fan cua al mercat, sobre els infants endormiscats de l'escola Pereanton, sobre la possibilitat de parlar i denunciar els fets. El sadisme de la dictadura no té límits. Per això, quan en tingui oportunitat, el jovent de la ciutat boicotejarà l'alarma antiaèria perquè no torni a sepultar la dignitat de les víctimes.

Vuitanta-cinc anys després, i reivindicant el mateix gest, el periodista i escriptor granollerí Albert Forns reviu al llibre I el cel ens va caure al damunt (Edicions 62) la memòria silenciada.

Del besavi al cor de veus

No és una història desconeguda per ell. "Des de ben petit, la meva mare m'havia explicat com el meu besavi Joan havia mort en el bombardeig", diu Forns. Feia temps que li rondava la idea, però va ser la coneixença de quaranta testimonis enregistrats a l'arxiu municipal el que el va acabar d'empènyer. A finals del 2020, l'escriptor convenç l'Ajuntament de Granollers de llançar una campanya per ampliar-ne el llistat (aconseguint-ne divuit més) i posar mans a l'obra. Les trobades i les trucades a supervivents es repeteixen, perquè el temps corre. I això és el que vol fixar.

Malgrat l'enorme distància amb el bombardeig -fet diferencial amb el relat coral que el 1946 va fer el periodista nord-americà John Hersey a Hiroshima-, Albert Forns aconsegueix reconstruir aquell 31 de maig a partir de 26 històries breus que, en base a la seixantena de testimonis i a una exhaustivíssima documentació, permeten saber amb exactitud què feia el veïnat de Granollers quan a les 09:05 del matí cinc avions italians van descarregar, durant un minut, seixanta bombes sobre la ciutat. Els explosius no cauen, com es podia esperar, a la central elèctrica de la capital vallesana. Esventren el cor de la ciutat.

Silenciades entre silenciats

El llibre segueix fil per randa la memòria silenciada. "El que els passa als protagonistes, el que senten i el que diuen és real. L'únic espai on entra la ficció són els buits dels relats", diu Forns: "Si un testimoni diu que s'havia passat el matí buscant el pare, jo he imaginat què ha pogut veure en aquells moments. Per això m'agrada parlar, com Truman Capote, de novel·la de no ficció".

Tota la resta és la recreació en tercera persona dels records, una càmera a l'espatlla dels personatges. Així, podem saber que l'Agustí Valentí, un nen del carrer de vuit anys amb el front esquinçat, rebrà la primera abraçada del pare en sobreviure al bombardeig; que la farmàcia dels Arimany s'omplirà aviat de ferits (el veí moribund amb l'esquena contra el taulell; la dona amb la boca enforcada per una fusta amb claus); o que en Paco Parellada, arribat de París tot just un dia abans, posarà a disposició dels bombers la mítica Fonda Europa tan bon punt comprovi que la bomba caiguda al terrat no ha esclatat.

A I el cel ens va caure al damunt trobem històries tant de personatges anònims com d'altres més coneguts a la ciutat. Entre tots, però, sobresurten les dones. Dones com l'Enrica Roca, que junt amb les seves companyes de Mujeres Libres corre cap a la Policlínica a ajudar amb el que calgui, o com la sindicalista Rosa Puig, membre de la junta permanent al capdavant de la fàbrica col·lectivitzada de ca l'Umbert.

"La majoria d'autors de memòries i d'entrevistats sobre el bombardeig són homes, però Granollers era aleshores una ciutat de dones i infants perquè molts homes eren al front, la qual cosa explica que el 60% de les víctimes dels fets fossin dones", afirma Forns. "No tenia sentit que els protagonistes del llibre fossin majoritàriament homes", rebla.

Més enllà de l'explosió

Incertesa, por, patiment, coratge. Des de la tensió narrativa de les primeres pàgines, on coneixem els aviadors del 27è Grup de Bombardeig Ràpid "Falchi delle Baleari", fins a l'ús del present i l'atenció pel detall revelador: tot està travat per submergir-nos en moments que contenen, com una matrioixca, històries i emocions universals. Passant pàgina sentim l'alenada entre les cames que nota la petita Mercè abans de l'explosió, veiem la dona que un minut després de les explosions camina alienada amb un setrill a la mà i seguim el fil de sang que vessen els camions camí del cementiri.

Gràcies a la subtilesa amb què aquests petits detalls i alguns dels protagonistes reapareixen en diferents capítols, el llibre permet obtenir una fotografia panoràmica dels fets, trencar l'aïllament de les històries i endinsar-nos en una comunitat, diu Forns.

Alhora, la diversitat de trajectòries i vivències que s'hi relaten ajuda a fer-se a la idea de les vicissituds passades a la ciutat abans i després del bombardeig: d'aquesta manera, i sempre des del matís, podem conèixer l'ambient que es respirava a Granollers durant la II República i la revolució, la destrucció ordenada pels vençuts abans de la caiguda, o el destí encara més fatal que patiran alguns dels supervivents: el 1941, el militant d'ERC Francesc Abelló morirà al centre d'extermini nazi del castell de Hartheim.

"La violència no és el meu focus", adverteix Forns. "Volia fer un llibre que no cansés, per a tots els públics. El bombardeig n'és l'eix central, però també volia parlar d'algunes coses particulars d'aquella època, com la col·lectivització de fàbriques o l'educació en català a les escoles". L'objectiu és el mateix: que tot un temps no s'esfondri de nou.