El 21 de desembre del 2017, per primera i, de moment, única vegada, un partit de l'espanyolisme de dretes va imposar-se a unes eleccions al Parlament. Ciutadans, en aquell moment liderat a Catalunya per Inés Arrimadas, va acumular més d'1,1 milió de vots -el 25,35% del total- i 36 diputats. Va ser un triomf estèril, ja que no tenia cap opció política d'arribar al Govern en una cambra en què es va mantenir la majoria independentista.

Sumant-hi el PP, la dreta i extrema dreta espanyolista va reunir 40 escons i un suport del 29,6% -gairebé 1,3 milions de sufragis- aquell 2017, el seu sostre històric en uns comicis catalans. I una continuació dels resultats del 2015, un miratge conjuntural fruit dels moments més convulsos del Procés que va desaparèixer el 2021 i que tampoc tornarà a les eleccions del proper 12 de maig.

De fet, el gruix de les enquestes pronostica que aquest espai pot superar lleugerament els 20 diputats obtinguts als darrers comicis, però que difícilment arribarà al 20% dels vots. Unes xifres també inferiors a les del 2012, any de l'inici oficiós del Procés. Més que un creixement destacable, el que viurà l'espanyolisme de dretes el 12-M serà una redistribució dels vots, ja que el PP experimentarà un increment important, Vox probablement patirà un cert retrocés i Cs desapareixerà del Parlament si no hi ha una gran sorpresa. Dit amb altres paraules, el PP aspira a concentrar la majoria del suport d'aquest espai.

En concret, el Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) dona al PP entre 9 i 13 escons -3 el 2021-, a Vox també entre 9 i 13 -11 el 2021- i cap a Cs, mentre que en intenció de vots l'espai es mou en una forquilla d'entre el 15% i el 21% de vots. El 2021 va acumular 20 diputats -11 de l'extrema dreta de Vox, 6 de Cs i 3 del PP, el seu mínim històric- i el 17,1% dels sufragis (7,7%, 5,6% i 3,8%, respectivament). Altres enquestes eleven el PP d'Alejandro Fernández a un màxim de 15 escons i fan caure Vox a 7 o 8.

El Procés, el seu millor moment

L'espanyolisme de dretes ha tingut tradicionalment un suport residual a les eleccions al Parlament, gairebé sempre per sota del 15%. Només amb l'esclat del Procés i la polarització que va comportar va multiplicar conjunturalment els vots, fins a tocar el 30% el 2017. Representat únicament pel PP fins al 2006 -quan apareix Cs- i amb el precedent de la Unió de Centre Democràtica (UCD) el 1980 -18 diputats-, el 2021 va estrenar-se l'extrema dreta amb Vox -11 diputats-, si bé és cert que prèviament tant el PP com Cs ja havien adoptat postulats equiparables en la qüestió nacional o en temes econòmics o socials.

El 2010, abans que el conflicte territorial es convertís en l'eix central de la política catalana, entre PP i Cs van sumar 21 diputats -18 i tres, respectivament- i el 15,8% dels vots -una mica menys de mig milió en total-.

Dos anys més tard, amb uns comicis convocats per l'aleshores president del Govern, Artur Mas, just després de la primera manifestació massiva de l'independentisme per la Diada de l'11 de setembre, la situació ja va canviar i els dos partits van créixer. En concret, el PP arribaria a 19 escons -el seu sostre al Parlament- i Cs triplicaria la representació, fins als nou. En total, van rebre gairebé 750.000 paperetes, el 20,6% de les emeses.

El creixement seguiria el 2015, en uns comicis ja completament marcats pel Procés i en què Cs va superar per primer cop el PP al Parlament i va convertir-se en el primer partit de l'oposició, just per darrere de Junts pel Sí, la coalició d'ERC i l'antiga CDC. La formació d'Albert Rivera va acumular 25 diputats i el 17,9% de suport, mentre que el PP va quedar-se en 11 escons i el 8,5% dels sufragis. En total, 36 parlamentaris i el 26,4% dels vots -la suma va situar-se en gairebé 1,1 milions-.

La dreta espanyolista assoliria el seu sostre a les eleccions del 2017, quan guanyaria 200.000 vots, tres punts i quatre diputats amb relació al 2015. En aquella cita amb les urnes -convocada pel Govern espanyol a través de l'aplicació de l'article 155 després de destituir el Govern arran de la fallida proclamació d'independència de l'octubre- es va produir una concentració total del suport en Cs, ja que el PP va quedar-se en només quatre escons -aleshores el seu mínim històric- i menys de 190.000 sufragis.

El febrer del 2021, amb un menor pes del conflicte nacional, l'espanyolisme de dretes quedaria reduït a la meitat, amb tot just 20 diputats i menys de mig milió de paperetes (el 17,1% del total). Uns guarismes que pot superar el 12-M, però sense anar gaire més enllà, i que suposaran, gairebé amb tota probabilitat, l'epitafi de Cs com a partit.

El PP, al seu torn, probablement se situarà en la que va ser la seva presència habitual al Parlament entre 1995 i 2015, dues dècades en què es va moure d'un mínim d'11 escons (2015) a un màxim de 19 (2012). Resultats, en qualsevol cas, que mantindrien l'espanyolisme de dretes fora de qualsevol combinació política possible per formar govern.