Les imatges bèl·liques gairebé sempre estan protagonitzades per homes, però una de les fotografies icòniques de la Guerra Civil és la d'una noia de mirada penetrant amb un fusell a les espatlles. Aquesta imatge, presa a la terrassa de l'Hotel Colón de Barcelona el 1936, seu del PSUC, va estar amagada durant 15 anys a l'arxiu de l'agència Efe, fins que el 2002 algú la va recuperar. La noia de 17 anys de mirada viva fotografiada per Hans Gutmann és la miliciana Marina Ginestà, nascuda el 1919 a Tolosa de Llenguadoc.

Com ella, centenars de dones, entre elles les més de 400 militants de la regional catalana de la CNT que van servir com a combatents de la primera línia, van lluitar contra el feixisme, però la seva història ha quedat silenciada. Fins ara. L'escriptora i documentalista Tània Balló i l'historiador Gonzalo Berger han recollit la vida de les dones del 36 que van anar al front amb el llibre Les combatents. La història oblidada de les milicianes antifeixistes (Rosa dels vents) per dignificar la seva memòria.

Dones de tota arreu, des d'Estambul, Londres, Barcelona, Mataró o Sant Sebastià, i de tots els corrents ideològics, del PSUC, ERC, Izquierda Republicana o la CNT, agafen el fusell el 1936 per intentar véncer la grisor que tenyirà l'Estat Espanyol des del 39 fins al 75. El llibre recull la seva trajectòria, marcada per la guerra, la mort i l'exili, tasca complicada perquè l'accés a la informació d'aquestes dones no ha estat fàcil. D'altra banda, remarca com les desigualtats i silenci es plasma no només en el relat històric, ja que se les ha invisibilitzat o s'ha fet de la seva batalla una anècdota romàntica, sinó també en la República i Guerra Civil.

"Durant el 37 ja s'inicia un cert descrèdit per part de sector de l'exèrcit republicà i de la societat. Necessiten desacreditar la figura de la miliciana perquè deixin el front i vagin a la rereguarda i facin la funció natural de la dona que és cuidar, ser infermeres, o anar a les fàbriques", denuncia Balló a Públic. Aquesta discriminació, però, continua no només durant la dictadura, sinó també quan arriba la democràcia. "No hi ha una recuperació heroica d'aquesta figura. La imatge d'una dona amb una arma es manté en la ignomínia, no s'explora", explica l'escriptora. "Les dones no han estat mai subjecte d'anàlisi històric. Tota la història s'analitza a partir de l'actuació individual i col·lectiva de l'home", detalla.

Així doncs, tant Berger com Balló trenquen amb el silenci en aquest llibre dividit en 22 capítols, posant nom a les dones que van anar al front, reforçant que ho van fer amb plena consciència política i personal. Ho remarquen perquè aquesta voluntat explícita ha estat, en moltes ocasions, tergiversada. "En el moment que les dones tenen un gest revolucionari, la història les invisibilitza i diu que és gràcies al fet que 'són les dones de'", denuncia Balló. Respecte a les milicianes, especifica, com va ser el cas de Ramona Siles Garcia (1904-1965), que va anar al Front d'Aragó amb les Milícies Antifeixistes de Catalunya i que es va emparellar amb el periodista Nat Cohen, la idea del "ser dones de" se substitueix "amb la llegenda "que van anar a la guerra per acompanyar al seu marit o company". "És una excusa per tal de no empoderar-les", argumenta, ja que dones com la Ramona Siles Garcia van anar a primera línia per conviccions personals i polítiques.

D'altra banda, Balló remarca que la gran majoria de les milicianes provenien famílies que militaven o que, quan rebien la notícia que la dona marxava al front, ho feien "amb absolut entusiasme". D'altres, com la militant d'ERC Rosa Domènech o la candidata pel Partit Comunista per Barcelona a les eleccions generals de Barcelona del 34 Paulina Ódena García (1911- 1936), el compromís polític els hi va portar a escapar-se de casa per combatre al front. Ara bé, Balló assegura que no van a la guerra fruit d'un impuls romàntic del moment. "Fan aquest gest perquè vénen d'uns anys on hi ha referents femenins que impulsen aquesta referència política", explica l'escriptora. "Elles empunyen l'arma perquè són molt conscients, molt més que ells, del que està en joc. La miliciana és la màxima expressió de la dona moderna", subratlla.

De fet, la prova d'aquesta preocupació es veu al llarg de la dictadura, ja que un dels eixos fonamentals de la moral nacionalcatòlica "és la transformació i l'aniquilació de qualsevol rastre de la dona moderna i la penetració social d'un model dona domesticada". "Per això la secció femenina amb Pilar Primo de Rivera al capdavant és un projecte que es manté inalterable durant tota la dictadura", denuncia Balló. 

Durant la recerca d'aquestes històries, la co-autora explica que l'entusiasme familiar en rebre la visita dels dos investigadors variava segons al silenci que les dones havien mantingut en vida respecte a la seva trajectòria com a milicianes. "Hi ha una certa reticència, són famílies que et diuen que 'hi va anar uns dies a acompanyar al seu nòvio o hi va anar fent d'infermera'. No empoderen i no polititzen el fet que la dona vagi al front", detalla. Ara bé, Balló no culpa la família, sinó que considera que el descrèdit de la figura de la miliciana ha arribat fins als nostres dies, reforçant aquest silenci.