A la periodista i escriptora Mercè Ibarz li agrada fer retrats dels persontatges que tria. Confia més en aquest gènere que no pas en les biografies sovint esmunyedisses o tendencioses. Fa més de trenta anys que escriu sobre Mercè Rodoreda. Quan va començar a fer-ho no entenia perquè a la Rodoreda se la titllava de cursi o bleda. Ella la troba una escriptora punk, una autora marcada per l’experiència de la guerra, per la vida a l’exili i unes circumstàncies personals difícils; una autora que s’aferra en l’escriptura per construïr-se un futur. Ibarz sosté que la literatura de Rodoreda la connecta amb la d’altres autores europees com Natalia Ginzburg o Clarice Lispector, tan celebrada darrerament.

Mercè Ibarz, que quan parla i escriu fuig de les mitges tintes acaba de publicar Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries) un volum on ha reescrit i ampliat tot el que coneix de l’autora de Mirall trencat. El resultat és un volum que permet resseguir la vida de Rodoreda, de quan començava a escriure contes i feia cròniques a l’època de la República i de la seva profunda connexió amb Andreu Nin, del casament amb el seu oncle, de la seva maternitat, del primer exili a Roissy on la seva vida queda lligada a la d’Armand Obiols, la fosca temporada a Burdeus, el fet de poder escriure a Ginebra, la tornada a Catalunya i el menysteniment que li van dedicar els intel·lectuals que remenaven les cireres, Romanyà…

Mercè Ibarz ha aconseguit que aquest retrat es llegeixi com una novel·la que satisfarà als que ja admiren Rodoreda, però que també és el millor mapa possible per endinsar-se a l’obra d’una dona que vivia per escriure. I és que com adverteix Mercè Ibarz: "Poca broma amb Rodoreda. Sabia bé el que es feia".

Recorda que és el primer que va llegir de Mercè Rodoreda?

La meva Cristina i altres contes, i va ser una sensació difícil. Pensa que estic parlant de l'any 1971, el meu coneixement de la nostra llengua escrita era en aquells moments bastant baix, havia començat a Lleida, però... era una recomanació obligatòria de classe i va ser com un xoc perquè moltes paraules no les comprenia, jo venia amb les meves paraules locals i poca cosa més, insisteixo era el 71, la lectura que havia fet en català era escassa. Però el xoc que em van produir aquells contes no l'he reconegut fins després de molt temps, com tota la Rodoreda, és un recull de contes bastant negre amb una estranya llum, i això ho veus amb la relectura més que amb la primera lectura. És una negror que sempre acaba tenint una llum que de vegades no és gens fàcil perquè és a còpia de transformar-te, i si t'has de transformar en peix et transformes en peix.

A 'Retrat de Mercè Rodoreda' insisteix en la idea que la Rodoreda de bleda res, per a vostè s’acosta més a la filosofia punk, oi?

A mi em sembla punk, les coses com siguin. De bleda res, ara jo no dic que Rodoreda és punk, és la meva lectura que ho és. Vaig començar a escriure sobre ella a l’època del punk i unes altres coses… a veure si ens entenem. I la meva impressió sobretot quan sentia a dir, que encara se sent dir, que la Rodoreda és cursi i bleda, ja ho vaig escriure en el primer retrat, era dir que a mi em sembla punk per allò del no hi ha futur. Porto trenta anys llegint-la amb intensitat, i cada vegada em sembla més potent, va creixent i el seu fons és molt incomodant.

Al llibre apunta que per escriure segons què ho havia d’haver viscut.

Sí i una altra cosa que és bàsica quan escrius, has de trobar la prosa per dir-ho. Has de trobar el llenguatge, no surt així com així. Ni serveix tot, ni surt a la primera, i ella ho va fer.

Sorprèn que malgrat totes les dificultats, com quan s’havia de passar el dia cosint per menjar, ella no defallia i continuava aferrada a l’escriptura.

No sorprèn. A veure, si ens és més fàcil imaginar-ho amb un escriptor sirià o una escriptora ucraïnesa fem-ho, però és que ens hem de situar en aquest punt: ho perden tot. I a més ella es queda a Europa i torna a haver-hi una altra guerra i viu literalment sota les bombes. Què podia fer sinó escriure? tal com decideix què és el que vol escriure és una càrrega molt grossa. Ella mateixa ho diu, donar compte del què hem viscut i sense fer-ho com a crònica, és un gran esforç perquè has de treballar i trobar la forma de dir-ho perquè allò és inèdit.

Ara que diu la paraula inèdit, hi ha inèdits encara de Rodoreda?

Jo no ho he consultat tot, per això dic que jo faig un retrat, no una biografia, no necessito saber-ho tot, i si hi ha inèdits ja sortiran. Es van trobant més poemes i ara surt una nova edició de la seva poesia, d’Agonia Llum. Però torno al què dèiem, la seva escriptura és una decisió molt ferma. Li calia a ella i considerava que és el que havia de fer com a escriptora catalana, tot està desfet i a mida que passa el temps es veu que no tornaran aviat, que el franquisme durarà.

De la Rodoreda passa una cosa, sabem més de la seva vida íntima en aquells anys, que d’altres escriptors. No sé tantes coses de l’Anna Murià i va ser amiga meva. Els que escrivim necessitem guardar secrets, és d’on surten les coses. És com un disc dur intern on vas a buscar les coses que necessites. I a més quan torna a Barcelona, al 49 s’hi està dos mesos, i el que veu, segons la meva interpretació, és que no queda res del que havia estat, el franquisme ho està anorreant tot, i a més, si hi ha una Barcelona resistent, que al 49 és subterrània, el que es troba és que els exiliats provoquen recels entre la Catalunya resistent.

Malgrat viure la major part de la seva vida fora de Catalunya, Rodoreda aconsegueix escriure una llengua catalana vivíssima.

Això és al seu disc dur intern, és que es va formar molt bé durant la República, i això ho oblidem de vegades. Ella aprèn a escriure en català l’any 1931 perquè se’n va a fer classes. I és aquell moment decisiu per a la llengua de si seguim amb la llengua modernista que estava prou escrita o canviem, i hi ha una colla d’escriptors que es prenen les correccions de Fabra al peu de la lletra, ho fa Pere Calders, Tísner, Bartra, ho fan tots els que verdaderament tenen obra. Com ho fa? Doncs així.

Crec que potser hi ha dues raons que expliquen la seva manera d’escriure: hi ha la guerra i la fascinació que com a escriptora li provoca, i l’empremta que li deixa perquè no hi ha sentiments tan forts com en una guerra. I l’altra raó és que està molt sola i parla sola. La majoria dels seus personatges parlen sols, fan soliloquis. Penso que no faré servir mai més la idea del monòleg interior, perquè això pels especialistes en literatura d’acord, però pel lector comú i per mi és més clar soliloqui. És una certa tendència necessària en els escriptors europeus de l’època, passa amb la pintura, fins i tot de Miró en aquella època, personatges amb els ulls esbatanats que veuen unes coses que potser només se les poden dir a ells mateixos i encara.

Ella escriu des de la passió. I potser pensaràs que no parla de passió, però això depèn del que entenguem per passió. Primera, la passió també és el calvari, no és només la passió amorosa. Crec que segurament no es pot escriure sense passió, i si la perds, perds molt. I ella procura no perdre-la. I si ha d’estar llegint, pensant, anant al cine o pintant, ho fa i quan està prenyada i ha de desocupar ho fa, i escriu. I després cal tenir present que reescriu moltíssim.

Una de les coses que li ha agradat destacar és que Rodoreda va escriure alhora 'La Plaça del Diamant' i 'La mort i la primavera'.

Això ja ho vaig veure fa trenta anys i em va deixar estupefacta perquè són les seves dues obres més extremes. Però és que també portava entre mans Jardí vora al mar i Mirall trencat que aleshores es deia Una casa abandonada i també estava amb els contes. És a dir, crec que també influeix moltíssim el fet que creu que ha de fer novel·la perquè de contes ja en té molts de fets, i el temps li ha donat la raó perquè continuem valorant més les novel·les que els contes, i sobretot també compta que ja té cinquanta anys i per tant és el moment, o ho fa o ja no tindrà temps material.

Tenia moltes coses per dir i al mateix temps és el moment que també està sola, d’una manera més evident. L’Obiols és a Viena i la seva relació ja fa temps que està clar com va, i és quan ell li diu tu escriu que jo proveeixo. Per tant, és el moment aquell que veu que sí que s’ha obert una porta i que es torna a publicar aquí, perquè el que li importa és això, publicar a Barcelona. Per publicar a l’exili no hi ha estructura, no és com el cas de l’exili rus que s’havien procurat a París i altres llocs les seves impremtes i publicacions, en el cas de la cultura catalana a l’exili això no existia.

I una altra cosa que li passa a Rodoreda, és que en vida assoleix un èxit popular però no cultural ni de crítica.

En aquells moments no, ha tardat. I no es pot dir que la Rodoreda no tingui un èxit cultural o de crítica avui en dia, però sí que es pot dir que a Mercè Rodoreda encara la llegim massa exclusivament en clau catalana. Jo faig la proposta de llegir-la en clau europea perquè llegir-la només en clau catalana és reduir les seves potencialitats, si només la llegim com a escriptora catalana i en relació amb Catalunya, que per descomptat s’ha de fer i no m’hi nego, però no és només això, Mercè Rodoreda és una escriptora d’altíssim nivell en el marc de l’Europa de la segona meitat del segle XX.

És un bon moment perquè els lectors més joves s’acostin als seus llibres?

Penso que ara és un moment molt bo per llegir-la, sobretot els lectors més joves que no els hi hagin fet avorrir Rodoreda per una raó o una altra, la proposta és torneu-hi!, perquè té molt a dir. Per exemple Viatges i flors és poc publicitat i és el que més m’agrada i al que més hi torno. Però per llegir-la també cal valentia, porto trenta anys llegint-la i sovint no puc llegir seguit El carrer de les Camèlies, llavors tens Viatges i flors que el llegeixo a trossos com si fos un llibre de poesia o de contes. Són proses curtes condensades d’una potència expressiva i metafòrica excel·lent que retraten maneres de ser i d’estar en el món. I pel que respecta a retratar sentiments, fa com la Lispector que deia que escriure és no mentir el sentiment, i si no ho aconsegueixo no m’interessa. I no mentir al sentiment, el sentiment l’has de dir com creus que és, i els sentiments són de tota mena, i com més al fons hi vas més veus els forats negres que representen, i aquesta hi va, tu!

Ara que molts lectors descobreixen Clarice Lispector, tamé poden anar a Rodoreda…

Això també és sorprenent que ni les mateixes cases editorials facin els seus propis enllaços. Estaria bé que manifestessin de manera més expressa perquè fan algunes connexions. El catàleg parla i l’editor ho té fàcil per fer-ho. Els autors no estan en paral·lel perquè s’assemblin, més enllà dels que practiquen estils similars també m’interessen els que coexisteixen en el temps i passen per experiències similars i com ho diuen cadascú amb la seva veu. I amb la Lispector hi ha bastants paral·lelismes amb la Rodoreda, sobretot amb les metamorfosis, o amb la Ginzburg, la Yourcenar o la Woolf… Depèn de què llegeixis trobaràs aquestes connexions. L’altre dia un col·lega i amic, Julià de Jòdar, em deia l’altre dia que llegir La mort i la primavera és com llegir Julien Gracq o Ernst Jünger. I això, ho aporta cada lector.

Va arribar a tractar Mercè Rodoreda?

No la vaig tractar. Simplement, vaig assistir a dos actes en què hi era, però no la vaig entrevistar mai. La vaig veure dos cops: a la presentació de Quanta, quanta guerra i quan li posen la placa a la Plaça del Diamant a Gràcia. Jo estava treballant a l’AVUI, però no feia informació de llibres. La cronologia és bàsica. Les cartes amb la Murià es publiquen al 86 per primera vegada i al 91 es tornen a publicar, i la d’ara és la tercera edició. A la Murià la conec llavors. Sense el tracte amb l’Anna i les cartes, no crec que hagués fet el primer llibre sobre la Rodoreda. Aleshores vaig treballar amb les cartes de l’Anna i unes quantes cartes que em va facilitar la família del Joan Sales. Insisteixo, no necessito saber-ho tot, jo treballo amb poc. Per saber-ho tot has de ser un detectiu i has de dedicar moltes hores a les fonts, i jo no tenia ganes de dedicar moltes hores a la Carme Manrúbia, amb el poc que vaig captar en vaig tenir prou, i ella deu tenir cartes que no entenc per què no han aparegut encara!