El van obligar a mirar a través de l'obertura que permetia veure l'interior de la sala de tortures. L'havien tret d'un calabós adjacent perquè volien que veiés el que seguirien fent si no els proporcionava més informació sobre les organitzacions antifeixistes del moment: els anys setanta. Li van col·locar els ulls davant d'aquell tros de vidre rectangular i ho va veure: a l’altre cantó, un grup d'homes apallissava el cos esquifit de la seva germana, que com ell tot just havia fet els 17 anys i també havia estat detinguda arran dels incidents en una manifestació antifeixista on havien col·laborat com a membres de la Jove Guàrdia Roja del partit comunista. Ell encara recorda la duresa de l’escena, que tenia el seu cos jove adolorit per les pallisses que rebia aquells dies, que les manilles li estrenyien els canells. L’enumeració de les tortures és macabra: cops de puny a l’estómac que els aturaven la respiració, pallisses un cop els havien penjat de llocs inversemblants, passar hores a la gatzoneta amb els canells emmanillats darrere els genolls...

La prefectura superior de la Policia Nacional a Catalunya, situada al número 43 de la Via Laietana, va ser un lloc de tortura fins els últims dies de la dictadura franquista. D’una repressió extrema que ha estat silenciada durant molt de temps i que no expliquen octagenaris, sinó homes i dones que eren joves a començaments dels setanta i que tot just ara comencen a gaudir de la jubilació. D’una violència que encara n’hi ha que volen tapar més de quaranta anys després. Així ho demostra la placa metàl·lica que l’Ajuntament va col·locar davant de l’edifici per reconèixer els fets i que, en menys d’un mes, ja ha rebut dos atacs d’extrema dreta que han omplert portades: primer la van cremar i després la van pintar de negre.

Però l’alarma que van provocar els atacs a les redaccions dels diaris de la ciutat contrasta amb la naturalitat amb què van rebre la notícia les víctimes consultades per aquest diari que van ser torturades a pocs metres de la placa. Per Whatsapp, al telenotícies, per la ràdio. S’ho esperaven.

“Quant creus que durarà el faristol?”, ja s’havien preguntat alguns amb sorna el dia de la inauguració. Uns havien respost que pocs dies, els més optimistes que setmanes. I finalment no van ser ni 48 hores. “Sabíem que passaria”, diu Josep Ferrándiz des del casal de barri de la Prosperitat. “Ens ho esperàvem, igual que sabem que continuarà havent-hi atacs d’ara endavant, sobretot si guanya la dreta a les properes eleccions”, augura Maribel Ferrándiz. I és que, malauradament, hi estan acostumats.

Carles Vallejo, president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme i també víctima de les tortures de la brigada político-social a Via Laietana, ha viscut desenes d’atacs d’aquest tipus reivindicats per grupuscles d’ultradreta. “Formen part de la nostra lluita per la memòria”, lamenta. I el cert és que no cal anar massa enllà per trobar atacs a monuments que recuperen la memòria dels republicans i les víctimes del franquisme. De símbols pintats, plaques cremades, arrencades n’hi ha pràcticament cada setmana. Fins i tot hi ha defensors de la memòria que en fan una lectura positiva: “La vandalització pot ser contraproduent: posa el focus en la memòria i obre el debat”, apunta Vallejo.  

Carles Vallejo, president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme. Marc Font.

Més enllà d’aquests d’atacs més o menys inesperats perpetrats per grups d’extrema dreta, però, les víctimes consultades conviuen amb un dolor més silenciós: el desconeixement generalitzat de la ciutadania sobre aquesta etapa de la història. “El pitjor és la indiferència d’una part de la societat, que abans no volia saber què passava pel terror que causava el règim i que ara no sap què passava per una manca de consciència democràtica”, es queixa Vallejo. “El que dol és veure que la gent no sap què ens va passar a nosaltres i a tants d’altres allà dins: s’ha d’explicar què va passar aquí i qui va promoure-ho”, afirma Maribel Ferrándiz mentre recorda que ella i el seu germà van estar-se als calabossos de Via Laietana 32 dies fins que els van tancar a la presó, que llavors era un “alliberament”. Les tortures físiques i psicològiques que patien els presos polítics que eren traslladats al soterrani d’aquesta comissaria podien allargar-se setmanes i les exercien diversos membres de la político-social seguint la tècnica del policia bo i el policia dolent.

Antonio González (el nom real de Billy el Niño) és segurament el nom que més ha transcendit d’aquesta repressió brutal que Franco va exercir fins als seus últims dies, però no era l’únic. A l’edifici de Via Laietana –parets amb rajoles de ceràmica blanques, olor a brutor i un únic esglaó de ciment– altres membres de la policia franquista van practicar tot tipus de tortura contra la dissidència sindical i política del règim. Els relats de les víctimes recorden que molts, així com passava amb Billy el Niño, eren joveníssims. "Per camuflar-se vestien com nosaltres: allà veies entrar un xaval que creies que era un company de la facultat i era un torturador”, explica Vallejo.

Els germans Josep i Maribel Ferrándiz, torturats a Via Laietana durant la dictadura. LAIA SERÓ

Un museu de la tortura

Però la placa de la vorera de la comissaria catalana no assenyala noms. Molts creuen que per visibilitzar aquest episodi de la història recent espanyola cal més que un faristol al mig del carrer. Des de l’associació d’expresos polítics ja fa anys que demanen que el cos de la Policia Nacional sigui “traslladat” a un altre lloc i que s’elabori un projecte de museïtzació de l’edifici per convertir la comissaria de Via Laietana en “un centre memorial i documental dedicat a difondre el coneixement i la memòria sobre la tortura”. També ho reclamen altres entitats com l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya, que fa poques setmanes van signar plegades un Change.org precisament perquè el 43 de Via Laietana esdevingui un centre de memòria contra la impunitat.

La idea és que aquest centre també pugui recollir les fitxes policials dels interrogatoris d’aquestes detencions, a les que per ara ningú ha tingut accés. De fet, un dels únics documents coneguts de la tortura és una fotografia que mostra la panxa ennegrida pels cops de puny del militant comunista Francisco Téllez, que va ser torturat 22 dies després d’haver mort Franco. En aquest sentit, entitats per la defensa de la memòria històrica també reclamen que els documents siguin públics i es digitalitzin.

Reposar la placa “tant com calgui”

L’important, coincideixen tots ells, és que el consistori reposi el faristol tantes vegades com sigui necessari. “La millor manera de fer pedagogia és ser perseverants”, apunta Vallejo. Però caldrà estar atents els propers mesos per veure si es compleix aquesta perseverança. El govern actual de la ciutat ja ha manifestat el seu compromís de reparar tots els danys que es produeixin. La mateixa alcaldessa Colau ja va anunciar-ho després del primer atac: “Ara que un grup feixista l’ha atacat, encara amb més convicció i respecte el tornarem a posar. Tants cops com calgui”, va publicar a Facebook.

Però el cert és que no tots els grups polítics pensen igual. Al ple municipal de Barcelona, per exemple, no hi ha unanimitat en aquest sentit. El Partit Popular i sobretot Ciutadans, la portaveu del qual -Carina Mejías- va qualificar la placa “d’ofensiva” per a la policia, van criticar el faristol memorial de les víctimes. La placa es va col·locar perquè per ara aquests partits no tenen prou pes al consistori de Colau.

Ara bé, hi ha d’altres llocs que demostren que no hi ha conquestes definitives. A Andalusia, el PP amb la complicitat de Vox va presentar fa unes setmanes una llei de la “concòrdia” per substituir la llei de memòria històrica actual, que és una de les més avançades del país. A l’altre cantó de l’Atlàntic, Bolsonaro ja s’ha posicionat a favor de la tortura. Trump també.