La proposició de llei d'amnistia, que consta de 16 articles, i que a hores d'ara no és definitiva, estableix que quedaran amnistiats els actes que hagin resultat imputables penalment, administrativament o comptablement, realitzats entre l'1 de gener de 2012 i el 13 de novembre del 2023 en el marc de les consultes independentistes celebrades a Catalunya el 9 de novembre del 2014 i l'1 d'octubre del 2017.

La proposició de llei estableix que l'aplicació de l'amnistia correspondrà als “òrgans judicials, administratius o comptables determinats en aquesta llei”, els quals adoptaran, amb “caràcter preferent i urgent”, les decisions pertinents sigui quin sigui l'estat de tramitació del procediment administratiu o del procés judicial o comptable de què es tracti. La llei dona dos mesos de termini màxim als jutges per aplicar la norma.

Cal recordar que aquest divendres precisament estava fixat el judici al Tribunal de Comptes contra l'expresident de Catalunya i líder de Junts, Carles Puigdemont; el que va ser el seu 'número dos' a la Generalitat i actual líder d'ERC, Oriol Junqueras; i 33 excàrrecs més del Govern per un suposat desviament de fons per a les despeses de l'1-O i l'acció exterior emmarcada en el procés.

La proposició de llei inclou com a amnistiats els 70 policies i guàrdies civils processats per les càrregues que van executar l'1 d'octubre del 2017 per impedir el referèndum sobre la independència de Catalunya.

El preàmbul de la llei adverteix que aquesta inclusió “no suposa cap demèrit o cap retret per als col·lectius concernits. En cap cas no implica la criminalització dels funcionaris que van intervenir en defensa de l'ordre públic, ja que la presumpció d'innocència és un principi bàsic del nostre ordenament jurídic. Lluny d'això, persegueix alleujar la situació processal dels encausats i amb això les tensions derivades d'uns fets que es van emmarcar en un moment determinat i com a conseqüència de les tensions existents aleshores i al llarg de més de deu anys”.

El preàmbul també indica que amb l'amnistia als implicats en el 'procés', s'aspira “a establir unes bases sòlides per, d'una vegada per totes, continuar mitigant les conseqüències d'un conflicte que no s'hauria hagut de produir mai i que, malgrat els passos dels darrers anys, encara segueix latent”.

S'exclouen de l'amnistia els actes tipificats com a delictes de terrorisme “sempre que hagi recaigut sentència ferma i hagin consistit en la comissió d'alguna de les conductes descrites a l'article 3 de la Directiva (UE) 2017/541 del Parlament Europeu i del Consell de 15 de març del 2017”.

Així mateix, imposa que quedaran sense efecte les ordres de cerca i captura i ingrés a la presó de les persones a les quals sigui aplicable aquesta amnistia, així com les ordres nacionals, europees i internacionals de detenció.

El text indica que “el caràcter de llei singular que excepciona l'aplicació de normes vigents als fets esdevinguts en un determinat context amb vista a l'interès general haurà de comportar l'alçament immediat de les mesures cautelars que haguessin estat adoptades, fins i tot quan tingui lloc el plantejament d'un recurs o qüestió d'inconstitucionalitat, així com la finalització de l'execució de les penes imposades”.

Sobre la constitucionalitat de l´amnistia

El text dedica bona part del preàmbul a abordar la constitucionalitat de l'amnistia i diu que aquesta va ser abordada pel Tribunal Constitucional, en la sentència 147/1986, de 25 de novembre, a propòsit precisament de l'aplicació de la Llei 46/1977, sobre el perdó als presos polítics del franquisme. "En aquest pronunciament, s'afirma taxativament que no hi ha restricció constitucional directa sobre aquesta matèria".

La Constitució no prohibeix la institució jurídica de l'amnistia, diu la llei, “sinó només una manifestació concreta del dret de gràcia, com són els indults generals, que compten amb una naturalesa jurídica molt diferent de la que és pròpia d'una llei orgànica d'amnistia, en ser l'indult una prerrogativa del Poder Executiu. La mateixa sentència 147/1986 abunda en aquesta qüestió en afirmar que “és erroni raonar sobre l'indult i l'amnistia com a figures la diferència de les quals és merament quantitativa, ja que es troben entre si en una relació de diferenciació qualitativa”.

El text pactat per Junts i PSOE indica que “sembla raonable entendre que el constituent del 1978 no va prohibir la institució de l'amnistia perquè, entre altres raons, això hagués implicat la derogació del Reial decret llei 10/1976, de 30 de desembre juliol, i la Llei 46/1977, de 15 d'octubre, que van constituir el punt de partida del pacte constitucional i sense les quals no hagués estat possible la Transició Democràtica ni l'ampli consens parlamentari i social que van avalar i fer possible que la Constitució espanyola del 1978 veiés la llum”.

Recolzada pel dret comunitari i internacional

Des de la perspectiva del dret de la Unió Europea, la institució de l´amnistia està perfectament homologada, segons indica la proposició de llei. “Destaquen en aquest sentit, per exemple, la Decisió Marc del Consell, de 13 de juny de 2002, relativa a l'ordre de detenció europea i als procediments de lliurament entre Estats membres, l'article 3 dels quals preveu que quan el delicte estigui cobert per la amnistia a l'Estat membre d'execució es denegarà l'ordre de detenció europea”.

També cita la proposició de llei al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en la sentència de 29 d'abril de 2021, en què “no només reconeix la possibilitat de l'existència d'amnisties sinó que, a més, estableix que aquesta té per finalitat despullar del seu caràcter delictiu als fets a què s'aplica, de manera que el delicte ja no pugui donar lloc a l'exercici d'accions penals i, en cas que ja s'hagi imposat una condemna, que es posi fi a la seva execució, implica per tant, en principi, que la sanció imposada ja no es pugui executar”.

En aquesta mateixa línia, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha reconegut la validesa i oportunitat política de l'amnistia, diu el text, “fixant com a límit les greus violacions dels drets humans, per tractar-se de fets que no poden quedar al marge de la obligació dels Estats d'enjudiciar-los i de sancionar-los”.