El 6 de febrer de 2014, almenys 15 persones moren en intentar creuar la frontera entre Espanya i el Marroc per la platja del Tarajal. La Guàrdia Civil els va repel·lir amb material antiavalots quan encara estaven a l'aigua. El cas va ser arxivat sense depurar les responsabilitats pertinents. La reobertura del mateix coincideix amb la presentació del documental Tarajal, desmuntant la impunitat a la frontera sud, que aquest dimecres va projectar-se al Parlament Europeu a Brussel·les. Público ha entrevistat Xavier Artigas i Xapo Ortega, els seus directors.

¿Trobeu dificultats, obstacles, per part de les institucions a l'hora de realitzar un documental sobre un fet tan polèmic com el cas de Tarajal?
Xapo Ortega: Tota la part d'investigació ja estava feta, sobretot per alguns diaris, que són els que van estar aquí tots els dies pressionant i fins i tot van desencadenar que la Guàrdia Civil acabés cedint les imatges de les càmeres de seguretat, que fins llavors estaven editades i per fragments. Nosaltres no vam investigar sinó més aviat el que fem és recollir tota aquesta informació que ja era pública, posar-la en ordre cronològic i afegir una mica de discurs sobre el racisme institucional. Però al marge que sí que demanem alguna entrevista amb la Delegació del Govern a Ceuta i el Ministeri i no hi va haver resposta, com és habitual, no va passar res.

Defenseu que en el discurs institucional referent als fets, es produeixen contradiccions, a quin tipus de contradiccions feu referència?
Xavier Arigas: Les contradiccions apareixen en les declaracions dels responsables polítics, sobretot de l'exministre de l'Interior, en les seves declaracions en seu parlamentària o a mitjans de comunicació, no tant en les entrevistes que nosaltres vam fer. Sí que és veritat que vam poder parlar amb dos representants de la Guàrdia Civil-. No considerem que mentissin però sí que manipulaven la informació o que només explicaven una part del que havia passat. Però jo personalment no vaig detectar contradiccions específiques. És un relat coherent, en el que comentava Xapo, en una estratègia de normalització de la violència amb finalitats racistes, considerar que una sèrie de persones no tenen els mateixos drets que altres. No hi ha contradiccions perquè és un relat coherent amb això. Jo crec que un dels èxits del documental és que aconsegueix visibilitzar això d'una forma molt clara.

En els últims mesos s'ha produït una "militarització" del llenguatge migratori i per referir-se al control de fronteres, ¿ho vau apreciar durant la realització del documental?
X.O.: Sí, jo crec que està clar pel que parlàvem abans, hi ha aquesta normalització del que passa a la tanca quan el Ministeri d'Interior el 2011 no deixava accedir a la zona a fotògrafs ni a periodistes, se'ls treia les càmeres, es requisaven targetes ... Hi ha un canvi d'estratègia a partir del 2011, 2012, que és deixar passar a tothom, hipervisibilizar la frontera per teatralitzar la frontera; fer un teatre de la invasió, l'assalt ... Els grans diaris parlen d'assalt, d'invasió, de 30.000 persones a punt de saltar, la tanca o envair-nos... convertint-lo una mica en un territori de guerra. Poc després dels fets del Tarajal, crec que hi va haver una visita de representants del govern hongarès que van venir a prendre nota de com s'estava tractant les persones a la tanca per aplicar-ho a les seves fronteres als refugiats. Jo crec que està clar que les polítiques de la Unió Europea van encaminades a visibilitzar la frontera com un lloc de conflicte, quan en realitat l'entrada per la frontera sud no sé si suposa un 2 o un 3% dels migrants que arriben a l'Estat espanyol i que molts dels que creuen la frontera ni tan sols es quedaran, van a altres destinacions.

També sou autors del documental 'Ciutat morta' que també posa en el punt de mira les forces de seguretat [en aquest cas bàsicament la Guàrdia Urbana de Barcelona], ¿heu trobat paral·lelismes en aquestes dues històries?
X.A.: Per a mi el paral·lelisme està en aquesta maquinària del poder que es posa en marxa quan cal garantir la immunitat per part dels cossos de seguretat, en la que de sobte hi ha una alineació total entre el poder polític, el poder judicial i, en molts casos, els mitjans de comunicació. Aquesta promiscuïtat que hi ha entre aquests diferents poders té un cap tan clar com no permetre que es deslegitimi el poder policial, que és el que garanteix que les ordres s'executin. D'una forma màgica acaba passant aquest acord que és on millor es fa visible el poder, que en el cas del nostre Estat és hereu d'un sistema dictatorial i aquí és on es veu més clar.

Imagino que el tancament del cas durant la realització del documental va ser un cop dur. Sentiu la reobertura del mateix com una petita victòria? Espereu que es faci justícia?
X.A.: Jo crec que és un moment clau ara. Personalment, esperança en tinc molt poca però és en moments com aquest en què es veu la força de la societat civil organitzada i de la capacitat que tenim d'influir en l'opinió pública per demostrar el que tots ja sabem i és que els jutges no són neutres; que s'impregnen també del que es viu a l'opinió pública i que si hi ha també una indignació general a l'Estat espanyol i a nivell europeu de la impunitat sobre aquests fets i això es fa visible i es viu d'una manera intensa, ja que afectarà i influenciarà el resultat del que pugui venir. En aquest sentit crec que tenim una responsabilitat molt gran. No nosaltres que el documental ja l'hem fet, sinó aquells que vulgui reapropiar-se del documental i difondre'l com s'està fent avui aquí perquè això no deixi de ser un debat públic i acabi influenciant el resultat a nivell judicial.

Després d'haver realitzat aquest documental, quina opinió us mereix que la UE posi d'exemple Espanya com a gestor de fronteres?
X.O.: (Rialles) Jo crec que és un peix que es mossega la cua. El que parlàvem abans d'aquesta hipervisibilització de la frontera per part del ministeri, nosaltres creiem que a part de la intenció d'animalitzar l'invasor i normalitzar la violència que s'exerceix ... També és una manera de reclamar recursos a la Unió Europea. És una manera de dir: "Mira, tenim un problema aquí al sud, tenim una invasió i necessitem recursos econòmics de la Unió Europea. Que la Unió Europea aplaudeixi a Espanya per la manera de gestionar la frontera, no deixa de ser part de la política europea racista i que hauríem de lluitar per revertir.