Segons els diferents tractats internacionals sobre els drets de les dones ratificats per Espanya, l'estat està obligat a actuar amb la diligència deguda per prevenir, investigar, sancionar i reparar les víctimes de violència de gènere, inclosa la violència sexual. No obstant això, l'Estat espanyol està lluny de complir amb aquests mandats amb "la diligència deguda". Entre altres motius, perquè la nostra legislació no considera la violència sexual com una forma de violència de gènere.

L'única llei integral contra aquesta mena de violències que va promulgar el nostre país és la de Llei orgànica de 2004, que reconeix com a víctimes d'aquesta violència les dones que hagin estat agredides per les seves parelles o exparelles. És a dir, només quan existeixi una relació sentimental entre la dona i el seu agressor es poden aplicar tota una sèrie de mesures previstes per a la seva protecció, la seva defensa o el seu benestar físic i emocional, així com els fons per a assegurar-les. Funcionin millor o pitjor, al llarg dels últims tres lustres només s'ha estudiat, analitzat, recopilat dades, creat normes, organitzat serveis d'atenció, creat jutjats especialitzats i destinat recursos econòmics i polítiques públiques per protegir les dones i els seus fills de les agressions dels companys o excompanys.

Tal com afirmen diverses expertes consultades, el nostre país arrossega des de fa més de 15 anys l'anomalia de considerar com a violència de gènere única i exclusivament la que es produeix en l'àmbit de les relacions íntimes, la qual cosa deixa fora a la resta de violències que s'exerceixen contra les dones. No obstant això, en la majoria de les legislacions del món, d'acord amb el que exigeixen els tractats internacionals, la violència de gènere fa referència a tot un conjunt de discriminacions que pateixen les dones pel fet de ser-ho, entre les quals es compten, no sols la violència física i psicològica que exerceixen els amants o desconeguts, sinó també d'altres com les discriminacions laborals, les econòmiques o l'assetjament.

"El primer problema que tenim és que Espanya segueix sense enfocar la violència sexual com una violència de gènere. És a dir, com una violació dels drets humans, tal com ho reconeix el Conveni d'Istanbul del Consell d'Europa, ratificat per Espanya en 2014", afirma Virginia Álvarez, responsable de recerca en Amnistia Internacional.

Aquest conveni, juntament amb la Convenció sobre l'Eliminació de tota forma de Discriminació contra la Dona (CEDAW per les seves sigles en anglès), són els principals instruments internacionals dels drets humans de la dones. No són els únics (la pràctica totalitat dels tractats de drets humans estableixen la no discriminació per motius de sexe, com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de drets Econòmics, Socials i Culturals), però sí els més específics. Tots signats i ratificats per Espanya, i d'obligat compliment. De fet, una vegada ratificats, aquests convenis passen a convertir-se en part de l'ordenament jurídic del nostre país, tal com l'estableix la Constitució en el seu article 10è. Però malgrat això, encara són pocs els jutges i jutgesses que els coneixen o els apliquen en el seu dia a dia.

Aquest 'oblit' en l'aplicació del dret internacional es deu, en gran part, al desconeixement i la falta de formació de jutges, jutgesses i fiscals i del sistema judicial en el seu conjunt, formació que suposa una de les prioritats recollits en aquests convenis.

Per a María Ángeles Jaime de Pablo, presidenta de l'Associació de Dones Juristes Themis, la sentència del Tribunal Suprem corregint el cas de la violació dels Sanfermines de 2016 "va ser com una llum que crèiem que anava a impulsar les recomanacions internacionals sobre la incorporació de la perspectiva de gènere en la justícia, i en concret en violències sexuals. Però la decepció ha estat que després de la sentència del Suprem hem conegut moltes sentències posteriors que no han seguit en absolut aquesta doctrina, malgrat l'obligació jeràrquica que existeix en la justícia".

Aquesta jurista afirma que "ja és hora d'implementar el que el Conveni d'Istanbul estableix sobre els judicis a les víctimes de violència de gènere: impedir que les preguntes, les recerques o el mateix judici vagin a ficar el nas en els antecedents de la víctima, de manera que ella es converteixi en el focus i es miri si és o no una bona víctima".

Sense prevenció en violència sexual

La violència sexual és un tema de gravetat apressant. Segons dades del ministeri de l'Interior, a l'Estat espanyol es denuncia una violació cada cinc hores. Però aquesta xifra és tan sols la punta d'un enorme iceberg, on la majoria d'aquests delictes no es denuncien, per la qual cosa no se sap amb certesa el seu impacte i el seu abast real.

Segons un informe d'Amnistia Internacional presentat el novembre de 2018, al llarg dels últims 30 anys, el nostre país no ha desenvolupat cap política pública ni pla d'acció a nivell estatal per abordar la violència sexual que reben les dones. Aquesta falta d'acció "ha desencadenat un buit de mesures reals i eficaces". Segons l'organització, les conseqüències d'aquest buit suposen que les víctimes i supervivents de violència sexual "es troben davant un escenari de desprotecció" i de falta de garantia dels seus drets.

Fins a la publicació d'aquest informe, el nostre país no havia dut a terme ni tan sols una campanya de sensibilització o prevenció d'aquesta mena de violències d'àmbit estatal, i no existeix una recopilació i anàlisi de dades sobre aquestes violències que permeti generar polítiques públiques de prevenció. Només fa escassament un any enrere el Govern espanyol va anunciar que començaria a elaborar un registre de diferents tipus de violències, inclosa la sexual, encara que aquesta iniciativa encara està en bolquers.

Per a moltes expertes, aquesta falta de polítiques públiques de protecció a les víctimes de violència sexual i sobretot la persistència d'un sistema judicial que revictimiza a les dones i que basa les seves decisions en estereotips i prejudicis de gènere, estan entre les principals causes de l'escassa denúncia d'aquests delictes.

Sense formació, la justícia reprodueix estereotips

Tant el comitè CEDAW (un grup d'expertes que vigila el compliment del conveni per part dels països), com diversos grups de treball de Nacions Unides han reiterat a Espanya la necessitat d'erradicar els estereotips de gènere de l'àmbit de la justícia. I això, tal com recorden aquests organismes, només s'aconsegueix amb formació.

De fet, en 2014 la CEDAW va condemnar a Espanya per la responsabilitat de l'Estat en l'assassinat de la filla d'Ángela González Carreño en mans del pare de la menor, després que ella hagués interposat més de 50 denúncies per impedir aquestes visites no vigilades. La Comissió de l'ONU va entendre que el nostre país havia exercit violència institucional i que la justícia havia aplicat estereotips de gènere. Entre les recomanacions que va fer aquest organisme al país, incloïa la necessitat que Espanya reconegués la seva responsabilitat en els fets, rescabalés a la mare i que posés en marxa un ambiciós pla de formació en perspectiva de gènere per a tots els integrants del sistema judicial, per assegurar la no repetició de les sentències.

Lluny d'assumir aquestes recomanacions, l'Estat es va escudar en què les resolucions de l'ONU no eren d'obligat compliment. Va haver de ser el Tribunal Suprem el 2018 (més de 15 anys després que González comencés la lluita) el que en una sentència exemplar posés punt i final a aquesta situació. No sols va reconèixer la responsabilitat de l'Estat en l'assassinat de la nena i el maltractament cap a la mare, sinó que va decretar que les recomanacions dels comitès de Drets Humans ratificats pel nostre país són d'obligat compliment. La sentència també va establir una restitució econòmica que l'Estat havia de pagar a González pels danys. Però això va ser tot. Després de més de 15 anys de baralla, l'única restitució o reparació que va rebre aquesta mare, va ser monetària.

El mes de juny passat, la Relatora Especial sobre la violència contra la dona, juntament amb el Grup de Treball sobre qüestions de discriminació contra la dona de Nacions Unides, van enviar conjuntament un escrit urgent al Govern espanyol, després de rebre un informe elaborat per la jurista Tania Sordo en el qual recopilava diverses sentències en les quals s'havien aplicat estereotips de gènere. L'ONU demanava explicacions a l'Estat sobre la persistència en l'ús d'aquests estereotips en la justícia. En l'escrit, que exigia resposta d'Espanya en 60 dies, la Relatora i el Grup de Treball deien a Espanya que "ens preocupa que els estereotips i prejudicis de gènere així com l'absència d'una perspectiva de gènere i d'una anàlisi interseccional de la discriminació contra la dona obstaculitzin l'accés a la justícia per a les dones i nenes víctimes de delictes sexuals impedint-los obtenir un recurs efectiu".

L'escrit incloïa, a més, una recordatori a l'Estat espanyol sobre les seves responsabilitats en matèria drets humans de les dones. La resposta estatal no va esvair molts dubtes. Principalment es va limitar a explicar novament les sentències i va incloure unes altres, en les quals el principal focus era la violència de gènere, però no la violència sexual.

Segons totes les expertes consultades, la formació és la peça clau, fins i tot per sobre dels canvis en les normes. Per a Tania Sordo, un canvi legislatiu com el que s'ha proposat pel Govern espanyol en la passada legislatura per aclarir els delictes contra la llibertat sexual és important però no suficient. "És imprescindible que aquests canvis vagin acompanyats d'una formació en profunditat en perspectiva de gènere, en estàndards internacionals i en una formació específica sobre violència sexual a tots els operadors jurídics. Si el canvi legislatiu no ve acompanyat d'aquesta formació, l'experiència d'altres països ens mostra que la interpretació que es faci de les lleis continuarà estant basada en estereotips i prejudicis, que el que fan és jutjar les víctimes, reduir les condemnes o absoldre als presumptes violadors".

Per a aquesta jurista és important tenir en compte la declaració de la Cort Interamericana de Justícia en un cas contra Mèxic, en la qual l'alt tribunal aclareix que la formació no consisteix d'aprendre's de memòria la legislació, articles o lleis, sinó d'aprendre a detectar la discriminació que enfrontem les dones tots els dies. "I això és molt important, perquè la violència sexual és una forma de discriminació contra les dones, és una vulneració als drets humans per raó de gènere", explica Sordo.

"Si els estaments policials i judicials no reben formació, primer per acceptar que els estereotips existeixen i després per qüestionar-los i lluitar contra ells, els continuaran reproduint automàticament, que és el que estem veient en les sentències", afirma Álvarez.

Si bé les defensores dels drets de les dones i les juristes apunten a la necessitat d'una àmplia formació en estereotips i prejudicis de gènere, des de l'àmbit de la psicologia afirmen que, a més, és imprescindible una formació i capacitació en la teoria del trauma.

"El propi procediment judicial està pensat perquè les víctimes visquin una veritable retraumatizació, que en molts casos és major que el que van patir en l'agressió. Es veuen obligades a tornar a explicar el que els ha passat i els fan una sèrie de preguntes de coses que elles recorden a vegades amb precisió i unes altres no, per l'efecte traumàtic. A nivell psicològic sabem ja com funciona la memòria traumàtica. No és lògica i no se sol ajustar a la informació que la justícia ha de recaptar. La memòria traumàtica funciona per flaixos, en els quals es queden imatges molt fixes, però que tal vegada no tenen per què ser rellevants per a la justícia, com el color de la roba de l'agressor o amb una olor, però no la seva cara. Tot això, que són efectes de la memòria traumàtica, pot acabar determinant la credibilitat d'una víctima en un judici", afirma Concha López Casares, psicòloga clínica especialista en trauma interpersonal.

"A la justícia s'espera que les dones actuïn en una espècie de model únic que la psicologia i la casuística ens diu que no existeix. Pot ser que algunes víctimes actuïn en el sentit en el qual la justícia preveu, però hi ha una gran quantitat de dones víctimes que per moltes raons no actuaran mai així", aclareix López.

Aquesta experta explica que en el cas de la jove víctima de la Manada de Pamplona es va qüestionar en el judici que com era possible que sortís de festa l'endemà de l'agressió. "Són prejudicis i criteris preestablerts".

Per a López, es necessita molta formació perquè s'entenguin què suposa l'agressió sexual a la psique d'un ésser humà i que modifiquin els estereotips del que és "esperable o el desitjable" en una víctima. "Moltes vegades se'ls fan preguntes estàndard que en el seu cas concret no tenen sentit o no han esdevingut i elles entenen que se les està qüestionant. Si se li pregunta 'vostè per què no va fer això o perquè no va fer l'altre cosa…' entenen que havien d'haver fet alguna cosa que no van fer. Que fins i tot a l'hora de ser víctima ho ha fet de manera errònia. És una cosa absolutament perversa en el sistema judicial. Elles expliquen el que ha passat i a través de la preguntes que els fan es van adonant que aparentment el seu comportament no ha estat l'adequat. Com si hi hagués un comportament adequat per a les víctimes".

Si bé al llarg dels últims anys algunes altes instàncies, com el Tribunal Suprem, han anat creant un important cos de jurisprudència sobre els estereotips i els prejudicis de gènere i han posat el consentiment o la falta del mateix en el centre, tal com estableixen els tractats internacionals, aquesta actuació no es veu reflectida en tribunals inferiors.

El Tribunal Suprem va corregir la interpretació que havien realitzat tant l'Audiència de Navarra com el Tribunal Superior de la mateixa localitat en el cas de la Manada. Amb la mateixa legislació a la mà, l'alt tribunal va qualificar els fets com una violació (agressió sexual) on s'havia exercit violència i intimidació, en lloc d'un abús sexual. Però la pregunta és: tres anys després d'iniciar-se el judici, el veredicte del Suprem representa una reparació per a la víctima?

Espanya s'oblida de la reparació

Tal com expliquen diverses expertes, el nostre ordenament jurídic no contempla la reparació de la víctima. Ni tan sols la llei integral de violència de gènere de 2004 esmenta una sola vegada el terme reparació o rescabalament. No obstant això aquest concepte és clau en la legislació internacional i per al feminisme.

Les massives protestes dutes a terme en els últims dos anys arran d'algunes decisions judicials en relació a la violència sexual, no han tingut com a objectiu l'increment de les penes, sinó que el relat de les víctimes fos reconegut i cregut i que fossin tractades amb la deguda justícia. Tal com explica Sordo, "el fet que es tingui accés a la justícia amb perspectiva de gènere i que no revictimitzi, ja pot ser reparador per si mateix".

No obstant això, no és el que acostuma a passar en els processos judicials a les víctimes de violència sexual i a víctimes de violència de gènere en general. La reparació al nostre país es limita a una indemnització econòmica que en la majoria dels casos és més insultant per a les víctimes que reparadora. En moltes ocasions, explica López, fins i tot una sentència positiva no és capaç de reparar tot el mal que ha suposat el procés judicial mateix, no ja l'agressió que el va iniciar.

"Moltes vegades les dones estan tan ferides que no volen continuar en els processos judicials. Se sap que la violència sexual es denuncia molt poc perquè la compensació per a la víctima és nul·la. Al menys que ho facin buscant un canvi social. És l'única expectativa de reparació per la qual elles accepten passar per un procediment així", afegeix López.

Aquesta psicòloga incideix en què en el cas de Nagore Laffage, assassinada als 20 anys als Sanfermines de 2008, la reparació va ser econòmica, però el tipus penal que es va aplicar va ser feridor per a les víctimes, per a la família, perquè es va considerar que no va ser un assassinat, sinó un homicidi. "A la família li tocaran ays de psicòlegs i de suport familiar i social i serà l'única cosa que la repari, perquè la reparació econòmica pot ser fins a ofensiva, segons s'hagi establert".

Per a totes les consultades al llarg d'aquest reportatge, el nostre país té encara molt camí per recórrer per adaptar-se als estàndards internacionals als quals s'ha compromès des dels anys 80. El pacte d'Estat contra les violències masclistes és un punt d'inici, però insuficient. Tal com ressalta Virginia Álvarez, "el pacte d'Estat no inclou res específic pel que fa a la formació en violència sexual. Si no s'aborda, no ho solucionarem. I de fet la reforma del Codi Penal, la incorporació de la paraula violació i la desaparició d'abús poc resoldran si no es treballa en un canvi de mentalitat i en unes ulleres de gènere en la interpretació d'aquesta mena de delictes".