On uns perden, uns altres guanyen. El negoci armamentístic ha avançat amb passes de gegant a l'Estat espanyol durant els últims 15 anys, i ho ha fet tan sota administracions del PP com del PSOE. Així, sota el silenci garantit per la Llei de Secrets Oficials, les vendes d'armament espanyol a diferents països –també a aquells assenyalats per violar els drets humans– han experimentat un repunt i consolidació que, segons diferents informes, sempre quadra amb la normativa internacional.

De tot això es parla en el llibre "Armes, negoci, política, opacitat", publicat per l'Editorial Icària i elaborat pel Centre Delàs d'Estudis per la Pau. En aquest treball, que sortirà a la venda en les pròximes setmanes, s'analitzen les exportacions espanyoles d'armament entre 2005 i 2017.

"Espanya és un dels principals països exportadors d'armament del món. En el període analitzat en aquest llibre (2005-2017) va ocupar la setena posició en la classificació dels països exportadors d'armes, segons les dades de l'Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d'Estocolm (SIPRI)", afirmen Tica Font i Eduardo Melero, investigadors del Centre Delàs i coordinadors d'aquesta obra, en la qual diferents experts analitzen aquest assumpte des de diferents perspectives.

A l'hora de buscar una explicació a aquest creixement d'Espanya en el rànquing mundial de venda d'armes, els autors sostenen que respon, principalment, a tres causes fonamentals: "la participació de l'Estat espanyol en programes internacionals amb altres països de la Unió Europea per desenvolupar sistemes d'armament, una interpretació poc exigent de la legislació que estableix controls sobre el comerç internacional de material de defensa i una política governamental continuada de foment de les exportacions d'armament".

En tal sentit, assenyalen que l'anàlisi de les estadístiques permet concloure que "les exportacions espanyoles al llarg del període estudiat s'han anat incrementant sistemàticament, independentment del partit que ha ostentat el Govern de la nació, ja hagi estat el Partit Socialista o el Partit Popular". Amb totes dues formacions al capdavant de la Moncloa, subratllen, "la política de fomentar les exportacions ha estat la mateixa i amb els mateixos resultats".

Respecte als "principals destins de les armes espanyoles", els autors destaquen, d'una banda, que "les exportacions dins de la mateixa UE tenen un pes molt rellevant a causa de la participació de la indústria espanyola en projectes de fabricació conjunta d'uns certs programes europeus d'avions o míssils".

Els coordinadors d'aquest treball apunten a les vendes d'armament espanyol es produeixen amb major incidència "a aquells països amb nivells de PIB més elevats o que estan tenint un creixement continuat en la seva economia". Destaquen en concret els casos d'Orient Mitjà i Àsia com "les dues regions més actives en la destinació d'armes".

"Exportacions esbiaixades"

De la mateixa manera, assenyalen que "aquestes exportacions estan esbiaixades per criteris geopolítics", ja que "es vengui a aquells que se'ls considera aliats occidentals i no se'ls vengui a aquells països que no són aliats".
En aquest context, hi ha un altre assumpte que també entra en joc: la realitat dels països que compren armament fabricat en aquest país. "Les estadístiques oficials posen de manifest que el Govern espanyol està duent a terme una aplicació molt poc rigorosa de la legislació", ressalten.

Apunten precisament que les autoritats espanyoles "no sols apliquen la legislació de la forma menys rigorosa possible sinó que, en determinats supòsits, pot entendre's que estan adoptant decisions clarament il·legals". Sorgeix llavors el cas de l'Aràbia Saudita, un dels principals compradors d'armes espanyoles.

"El cas més cridaner tal vegada és l'autorització d'exportació d'armament a l'Aràbia Saudita, país en el qual existeix un alt risc que aquest armament sigui utilitzat en la guerra de Iemen", afirmen. L'informe adverteix també sobre altres casos de dubtosa legalitat que s'han registrat durant el període analitzat: la venda d'armes a Líbia durant el règim de Gadafi, així com "les municions de caça exportades al Camerun que van ser desviades a la República Centreafricana i la transferència de municions a Ghana".

"Opacitat i secretisme"

El document subratlla un altre aspecte clau en aquest negoci: la falta d'informació pública sobre aquest negoci. De fet, l'Estat espanyol manté vigent un acord adoptat pel Govern estatal de Felipe González el 1987 segons el qual es va decretar la confidencialitat absoluta sobre les autoritzacions de venda d'armament, per a això es va basar en la Llei de Secrets Oficials de la dictadura franquista. Una llei que avui, igual que aquell decret de l'Executiu de González, continua vigent.

"Ens trobem en un àmbit molt marcat per l'opacitat i el secretisme. Les estadístiques oficials recullen informació genèrica, però no permeten saber quin tipus concret d'armament s'està exportant. A més, han estat classificades com a secret d'estat el contingut de les actes de l'òrgan que decideix si es pot autoritzar l'exportació de material de defensa", apunten els autors.

Dilluns passat, la secretària d'Estat de Comerç, Xiana Méndez, va defensar en la Comissió de Defensa del Congrés el manteniment d'aquesta política de secretisme. Entre altres punts, va al·ludir a la necessitat de protegir els contractes que puguin sorgir en l'àmbit de la venda d'armament.

Recorden a més que la política de foment de les exportacions "s'ha vist esquitxada per l'escàndol de l'empresa pública DEFEX, implicada en una presumpta trama de corrupció i pagament de comissions il·legals en contractes de vendes d'armes a Angola, l'Aràbia Saudita, el Brasil, Camerun i Egipte".

"Instrument d'ingerència"

Així mateix, destaquen que el comerç d'armament també és utilitzat com un "instrument de política internacional". "Hi ha països als quals Espanya no exporta armes: l'Iran, Líban, Palestina, Síria o Iemen. Les exportacions també s'empren per afavorir les relacions diplomàtiques, com en el cas de les donacions al Marroc el 2008 pel preu simbòlic d'un euro. Fins i tot poden emprar-se com un instrument d'ingerència militar; de menor intensitat que l'enviament de tropes a l'estranger i, per tant, amb un menor cost polític per al Govern estatal", afegeix. Un negoci, per a alguns, molt rendible.