Les dones científiques s'han tornat més invisibles que mai des de l'inici de la pandèmia i des de la imposició de mesures de confinament per controlar la seva propagació en el món. Si ja partien d'una situació de desavantatge abans que esclatés l'alerta sanitària, ara la seva aparició en els mitjans de comunicació és gairebé residual i la seva productivitat, en forma de recerca i de publicacions en revistes especialitzades, sembla haver-se desplomat.

Així ho afirmen, almenys, diversos editors de revistes científiques en una recent publicació el portal The Lily del Washington Post, que afirma que si bé el nombre de publicacions ha crescut un 50% en algunes branques de la ciència, aquestes estan signades per homes i que l'aportació de les dones científiques es podria haver reduït a la meitat en comparació a les dades de l'any passat.

L'explicació cal buscar-la en la quàdruple tasca que des de l'inici de la pandèmia tenen majoritàriament les dones sobre la seva esquena: la cura dels fills o de les persones grans, les tasques de la llar, el ser professores dels seus propis fills i el teletreball.

No és possible treballar a temps complet i cuidar

Des que va començar la quarantena María de la Fuente està esgotada, amb prou feines dorm i afirma conviure amb el caos. Mare de dos fills (un nen de quatre i una nena de sis) aquesta gallega dirigeix un equip de deu persones que fan recerca en a l'àmbit de la nanotecnologia biomèdica buscant sistemes més eficients de teràpia i diagnòstic en oncologia.

"És molt complicat perquè, al final, la jornada té les hores que té i cal treballar, donar menjar, encarregar-te de la coses de la casa i tot es fa difícil. Tinc sort que en el meu cas repartim bastant bé el que són les cures, però els nens petits són molt demandants de les mares i sempre tens la sensació de no arribar i el nivell d'estrès és molt alt", explica De la Fuente.

Per a aquesta experta és impossible dedicar-li 8 hores al dia al treball i cuidar. "No surten els comptes i el teletreball només afegeix la possibilitat de treballar a qualsevol hora". Normalment el seu dia laboral comença cap a les 10 del matí, després de l’esmorzar dels nens i s'estén fins ben passades les 12 de la nit. No dormo gaire perquè no hi ha més hores per a avançar", explica.

"És més que probable que en aquest context les recerques i les publicacions de les dones científiques s'estiguin ressentint de manera important i que això tingui en un futur com a conseqüència l'ampliació de la bretxa de gènere en la ciència. La bretxa de desigualtat ja existia, però cada vegada que hi ha una crisi aquesta desigualtat es marca més. I la ciència no és una excepció. Això és més del mateix i té a veure fonamentalment amb la bretxa de les cures. És impossible dedicar vuit hores a la feina i les cures. No surten els comptes".

De la Fuente explica que en ciència es viu una època d'hiperactivitat i que la professió a Espanya està "tremendament precarizada", amb un munt treballadors científics amb contractes temporals, i que la manera de mesurar la productivitat se sol restringir als articles publicats, "perquè no es contempla la trajectòria professional. Tal com estan establertes la convocatòries actuals solen tenir en compte els dos o tres últims anys de mèrits curriculars i aquí és on es produeix la diferència i les dones anem perdent competitivitat. És el mateix que passa amb els permisos de maternitat. I si no tens la capacitat de produir al mateix ritme, anem perdent avantatge i hi ha menys probabilitats de continuar, de promocionar...", explica aquesta científica. "Aquesta pot ser la conseqüència de tots aquests articles que no s'estan publicant", recalca.

Per a Marta Macho Standler, matemàtica i divulgadora científica espanyola i una de les fundadores de Mujeres conciencia, és ràpid encara per saber el veritable abast de la crisi del coronavirus en el rendiment en publicacions de les dones científiques. Segons aquesta matemàtica, les dades que ofereix la publicació del Washington Post tenen a veure amb un repositoris de treballs científics que no han estat revisats per parells, un requisit indispensable perquè la recerca aparegui en les grans revistes científiques. "Com que els processos de revisió i publicació són tan llargs (poden ser d'un any) molts científics els avancen en a algunes espais on els publiquen en pre-print, és a dir, una manera de donar a conèixer la investigació i que, a més, serveix com una espècie de patent, però encara no tenen validesa científica i poden ser rebutjats per les revistes serioses.

Macho creu que la bretxa és real i que els seus efectes es deixaran notar en el mitjà i llarg termini sobre les dones científiques. "Però tres mesos és poc temps per a veure una tendència en les publicacions. Això ho veurem probablement en un any o dos". Un altre tema preocupant per a aquesta científica és el temor al fet que s'abandonin altres línies de recerca perquè tots els fons i l'interès estan relacionades amb el coronavirus. "Hi ha línies de recerca que s'estan abandonant per no estar relacionades amb la Covid-19 i això és dolent. I les recerques sobre aquest virus estan sortint molt ràpid i moltes són dolentes i sense gaire revisió", explica, i afegeix que "per a moltes dones una aturada en la recerca perjudicarà la seva projecció acadèmica".

Les científiques diuen prou

"Les dones assessoren els càrrecs polítics, dissenyen assajos clínics, coordinen estudis de camp i lideren la recopilació i l'anàlisi de dades, però mai ho sabran per la cobertura mediàtica de la pandèmia. Més que mai abans en la història epidemiòlegs, viròlegs i metges estan parlant públicament i sortint en els mitjans de comunicació parlant de ciència. Però els articles més visibles, com el publicat fa poc a The New York Times i altres mitjans de comunicació que ressalten el paper dels científics en la resposta del coronavirus, només parlen d'homes. I això a pesar que hi ha moltes dones qualificades en la primera línia de la resposta a la Covid-19". Així es lamenten un grup de 35 científiques dels Estats Units i Europa en un comunicat publicat aThe World University Rankins en el qual afirmen que les dones científiques estan lluitant contra dos fronts: la Covid-19 i el patriarcat.

En el seu escrit afirmen que si bé el pitjor impacte del coronavirus serà indubtablement la pèrdua de vides, el col·lapse de les economies, la perduda de l'ajuda humanitària i la decadència de les democràcies, l'efecte col·lateral serà el progrés que les dones en la ciència van guanyar amb tant d'esforç.

Aquestes científiques ressalten que ni l'epidemiologia ni la medicina són camps que estiguin dominats per homes, i no obstant això les dones a penes apareixen citades ni tenen visibilitat pública. També troben a faltar la presència de dones racialitzades, perquè "priva les minories científiques de representació, especialment les persones negres, que són les més afectades per l'epidèmia", escriuen.

Les científiques es queixen del fet que fins i tot dins de les seves pròpies institucions les veus d'homes no qualificats s'amplifiquen sobre les de les dones expertes perquè han estat identificades a través de xarxes masculines informals, o han entrat en les xarxes socials i entrevistes de televisió i, per tant, són percebudes com "d'alt perfil".

"No incloure les veus de les dones en la discussió pública de la pandèmia de la Covid-19 és una distorsió de la realitat. No sols perpetua la invisibilitat de les dones en llocs de ciència i lideratge, soscavant la nostra capacitat de ser preses de debò com a expertes i no brindant models a seguir per a les dones més joves, sinó que també impacta en les nostres carreres mentre ens esforcem per demostrar l'impacte del nostre treball per a finançar agències, col·legues i comitès de contractació o promoció".

Com a conclusió, aquestes científiques afirmen haver comprès que les dones són més propenses a fer treballs que resolguin problemes o "treguin les castanyes del foc", és a dir, carregar-se amb el treball operatiu i de suport als encarregats de prendre les decisions, en lloc d'escriure articles científics o buscar subvencions.

"Temem que aquestes experiències condueixin a una hemorràgia de dones de l'acadèmia després de la pandèmia, en particular les dones joves. La desil·lusió i el cinisme que escoltem en les veus dels nostres col·legues i amics ens omplen de tristesa: 'Després que això acabi, s’ha acabat per a mi' és una tornada que hem escoltat moltes vegades en els últims mesos, gairebé exclusivament de dones", afirmen les científiques en el seu escrit.

Existeixen solucions, afegeixen, però és necessària la voluntat política per a implementar-les i fins ara no n'hi ha hagut. "Al final cal canviar la mentalitat”, afirma María de la Fuente, "però també han d'haver-hi polítiques efectives que garanteixin la igualtat d'oportunitats. I això és urgent".