Jaume Alonso-Cuevillas (Barcelona, 1961) és un jurista català, i economista, amb una llarga trajectòria professional. Doctor en dret i catedràtic de dret Processal de la Universitat de Barcelona, va ser degà del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona entre molts altres càrrecs rellevants en la judicatura catalana, espanyola i europea. Participa en el judici contra els membres de la cèl·lula dels atemptats de la Rambla de Barcelona i Cambrils del 17 d'agost de 2017 representant l’acusació particular del pare que va perdre un fill de tres anys a l’atac. Del judici han destacat mediàticament els improperis del jutge Guevara i les topades verbals amb aquest advocat de llarga trajectòria. Però en els fons de la qüestió existeixen tota una sèrie d’interrogants sobre l’atemptat i els seus autors que Cuevillas critica que no es vulguin aclarir per part de la justícia. A més, com un dels principals advocats de Carles Puigdemont, i diputat al Congrés per JxCat, opina sobre l’inici del procés del suplicatori contra l’expresident, Toni Comín i Clara Ponsatí, al Parlament europeu. I reclama l’amnistia després de donar el seu punt de vista sobre la reforma del delicte de sedició o els indults pels presos polítics.

Veient com està anant el judici pels atemptats del 17-A, que n’espera?

En principi no esperem gaire res d’aquest judici. Les primeres sessions ja ens han confirmat que és un judici que més que intentar esbrinar la veritat sembla orquestrat per tapar-la. No ens deixen incidir en els grans interrogants que plantegem. Per això diem que no n’esperem res, i pensem ja en altres opcions com les jurisdiccions internacionals, però hem d’esgotar tots els procediments aquí.

A quins interrogants es refereix?

Per exemple, les relacions entre Abdelbaki Es Satty i els serveis secrets espanyols. O si realment Es Satty va morir o no en l’explosió d’Alcanar. Quines són les connexions internacionals de la cèl·lula, per què no es va regular a l’Estat espanyol la venda de material per fer els explosius... Malgrat tot, la bona feina de profundització del company Agustí Carles permet anar trobant petites bosses de petroli en un judici on tot ens és advers.

És habitual que un magistrat actuï amb tant d’autoritarisme i mala educació com el jutge Guevara?

Quan vaig començar a exercir l’any 1984 era bastant freqüent. Afortunadament avui en dia és excepcional, però continua existint. En aquest cas, agreujat per una evident mala educació. És inadmissible perquè ell representa el poder judicial però jo represento el dret de defensa, que mereix el mateix respecte que el que ell demana. Perquè el que cal respectar no són les institucions, sinó l’Estat de dret. I això no es fa quan es limita la feina d’un advocat.

Què és el que s’hauria de jutjar, al seu entendre, en aquest judici? Costa d’entendre que no es jutgi l’atemptat com a tal.

S’haurien de jutjar els atemptats. En un procés penal hi ha l’acció penal i la civil. La primera té per objecte el càstig dels culpables. L’acció civil té per objecte la reparació de les víctimes. I avui en dia la reparació està concebuda no només com una qüestió econòmica sinó també moral. I en aquesta hi ha voler saber la veritat. Per tant, un procés penal ha de servir per saber la veritat.

El tribunal sembla comprar la tesi que, com que els autors materials són morts o ho estan considerats, als tres acusats no se’ls pot imputar els assassinats.

Nosaltres discrepem d’aquesta tesi. Formaven tots part del mateix escamot que tenia per objecte matar. Volien fer-ho amb els explosius i tenien les furgonetes per traslladar-los. L’explosió de la casa activa el pla B de l’atropellament massiu. És evident que algun grau de responsabilitat sobre els assassinats també el tenen els membres de la cèl·lula que van sobreviure. I de fet aquesta ha estat la constant en temes de terrorisme de la mateixa Audiència Nacional. El procés, doncs, hauria de tractar també sobre això, i de fet ens ho estan impedint, però formalment no ens han dit que no. Ens han deixat introduir-ho en els escrits d’acusació, però el president del tribunal diu que aquesta part no li interessa, perquè s’alinea amb la tesi de la fiscalia que només s’ha de jutjar la participació en la fabricació d’explosius i el que té a veure amb la casa d’Alcanar. No s’entén que deixin exercir l’acusació particular al pare d’un nen que va morir a la Rambla però no ens deixin parlar del que va passar allà.

Que no s’investigui fins al final, què pot comportar?

Com diu sempre el meu client, Javier Martínez, això no va d’indemnitzacions perquè res li tornarà el seu fill. Ell el que vol saber és la veritat i que millorin els protocols perquè això no torni a passar. I en tot cas, que l’atenció a les víctimes sigui millor. Per evitar que no torni a passar cal investigar a fons, i aquí sembla que tots els poders de l’Estat s’han conjurat per evitar que s’investigui. Des de l’Executiu, del qual depenen els cossos i forces de seguretat que no han posat cap facilitat, fins a la Fiscalia i el poder judicial, que, a més de l’autoritarisme del president, ens està limitant l’objecte del debat. I també el legislatiu. El Parlament de Catalunya ha pogut fer una comissió d’investigació malgrat les seves limitacions, i en canvi al Congrés s’ha impedit la comissió per part dels grans partits espanyols. En canvi, sí que es va fer per l’11-M. Encara caldria afegir-hi el quart poder, la premsa hegemònica espanyola. Tota la societat hauria de treballar conjuntament per investigar què ha passat. Des de tots els vessants. També per saber com és que aquests nanos que parlaven al vídeo català, castellà i àrab i que s’han educat aquí es van poder radicalitzar, i per què no va saltar cap alarma.

Creu que la ciutadania entén que no es jutgin els assassinats en aquest judici?

La societat també és víctima d’un atemptat com aquest. Perquè l’objectiu és terroritzar-la. Però és que nosaltres, com a advocats, tampoc ho entenem. I si no ho entenem nosaltres difícilment ho entendrà la ciutadania. Porto 36 anys fent d’advocat, soc catedràtic i he estat degà del Col·legi. Alguna cosa en sé, de dret processal. Però els últims tres anys m’han canviat totes les regles. A Catalunya aquests tres anys hem parlat del dret penal de l’enemic, i caldria parlar també de dret penal de l’amic.

Què vol dir "dret penal de l’amic"?

Que estem veient molts casos d’una justícia que actua sense imparcialitat per reprimir els dissidents i, en canvi, afavorir els amics. I en aquest cas és evident que els serveis secrets espanyols hi tenen algun grau de responsabilitat, com a mínim de negligència, i se’ls està protegint. I cal recordar també l’aspecte preventiu, ja que no es va regular, de forma incomprensible, la compra de substàncies que es poden fer servir per fabricar explosius. Quan, a més, hi ha una norma europea que obliga a fer-ho des del 2014. Si s’hagués regulat això, no haurien pogut comprar material per fer aquella quantitat d’explosius, no hauria volat la casa d’Alcanar, no haurien llogat furgonetes i probablement l’atemptat no s’hauria comès. És evident que els extremistes islàmics tenen capacitat de matar igualment. Però aquest atemptat en concret segurament no s’hauria produït si l’Estat hagués fet bé la seva feina. Sense oblidar que els explosius, segons la investigació, eren per fer volar la Sagrada Família o el Camp Nou.

Ha estat polèmic el visionat del vídeo en què preparen els explosius. És preceptiu?

Al judici s’havia de veure segur, perquè entre altres coses els acusats tenen el dret de defensa i de presumpció d’innocència. I per tant els seus advocats l’han de poder veure. Una altra cosa és que el president del tribunal té la facultat de fer-ho a porta tancada i, per tant, tallar el senyal de televisió.

L’imam Es Satty és la clau?

L’imam era un cràpula. I hauria d’haver estat controlat. En això també hi ha hagut un greu problema de manca d’interlocució cap als Mossos d’Esquadra, que no disposaven de tota la informació sobre aquest personatge malgrat que els serveis secrets espanyols el coneixien. A Bèlgica ja se’n malfien i se’l treuen de sobre a la mesquita on estava. Va ser condemnat per tràfic de drogues i, després de la presó, es tramita l’ordre d’expulsió, però, al contrari del que passa sempre, l’advocacia de l’Estat no s’oposa a la petició d’anul·lació i a sobre se li atorga un permís de residència de llarga durada. Per què no s’investiga tot això?

Vostès sostenen que no es pot assegurar que Es Satty sigui mort. Per què?

Perquè no queda clar quanta gent hi havia a la casa d’Alcanar. Houli té versions contradictòries, primer tres i després quatre, i també sobre si l’imam hi era o no en el moment de l’explosió. Corren rumors per Ripoll i cercles islamistes que no va morir. Les proves d’ADN no són concloents, tal com indica l’informe que hem presentat, realitzat per autoritats en la matèria genetista, però que no ens han acceptat. L’informe desqualifica la prova del Marroc, que analitza les mostres genètiques dels familiars en comptes d’enviar-les per ser analitzades a Madrid, i diu que es comparen amb mostres genètiques d’Es Satty que ningú havia enviat. Tampoc deixaran venir les dues pèrites marroquines que ho van fer. L’informe del Marroc és científicament insostenible i no és concebible que es pugui fer una cosa així si no és perquè algú els ho ha demanat. I encara cal afegir que el mòbil d’Es Satty manté l’activitat tres dies després, bitllets d’avió comprats per a l’endemà al matí...

També hi ha l’informe dels Mossos d’Esquadra sobre això.

Els Mossos fan una feina impecable a la casa d’Alcanar per separar tones de runes de les restes humanes. Però analitzar els tres perfils genètics trobats ja no és feina d’ells. Un dels tres perfils el comparen amb mostres genètiques extretes d’una gel·laba que se suposa que és d’Es Satty. Però resulta que la túnica era de talla 56 quan ell gastava la 52, i no coincideix el color, i també una llauna d’un refresc que no sabem qui la va tocar. Aquestes coses no certifiquen que Es Satty sigui mort. En tot cas, el que diem és que hi ha prou interrogants per qüestionar-ho. I si estan segurs de la mort i em volen tractar de "conspiranoic", poden tapar-me la boca, però llavors el que haurien de fer són proves ben fetes i demostrar-ho. Afirmar que Es Satty sigui viu seria poc rigorós, i jo no ho faig, però també ho és afirmar que sigui mort.

Totes aquestes circumstàncies estranyes poden tenir a veure amb la relació d’Es Satty amb el CNI?

Segurament. Com a mínim hi ha una negligència clara dels serveis secrets. Perquè Es Satty era un confident a qui visiten fins i tot a la presó. Per tant, hi ha un error en el seu seguiment. L’Estat ha fallat. I sembla que el sistema judicial s’hagi alineat en l’objectiu de tapar-ho, perquè no convé que es pugui qüestionar el paper dels serveis secrets.

Aquestes dades que exposa poden estar relacionades amb l’acritud amb què reacciona l’Estat davant la diligent actuació dels Mossos per neutralitzar l’escamot?

Cal treure’s el barret per la feina que van fer els Mossos. Policialment, però també en l’atenció a les víctimes, autoritats i familiars estrangers, etc. Probablement això va trepitjar ulls de poll o els va espantar la demostració que Catalunya podia funcionar com un Estat en vigílies de l’1 d’Octubre. I això explica l’acarnissament amb el major Josep Lluís Trapero.

Com valora l’absolució i la restitució del major Trapero en el càrrec?

Molt bé. Nosaltres defensàvem César Puig, exsecretari general del Departament d’Interior i, per tant, tot i que no en portava directament la defensa, és una causa que conec molt. I cal dir que, amb els mateixos arguments de l’Audiencia Nacional, el Suprem hauria absolt els nou condemnats. Perquè els fets jutjats són substancialment els mateixos. També es pot dir a l’inrevés, que amb els arguments del Suprem l’Audiència Nacional l’hauria condemnat.

I què és el que canvia?

Doncs, per exemple, que l’Audiència Nacional ha estat més respectuosa amb el dret de defensa que el jutge Marchena. El judici del Suprem no va ser just. Com no ho està sent el del 17-A a l’Audiència Nacional. Marchena va ser autoritari però amb educació, a diferència del cas actual. Però Marchena va prendre decisions clarament limitatives del dret de defensa, com la negativa a mostrar vídeos als testimonis.

L’absolució del major Trapero pot incidir sobre la sentència del Tribunal Suprem?

A la curta, no. Nosaltres ja vam criticar l’atomització en diversos judicis de la mateixa causa perquè dificultava l’accés de les defenses a tota la informació. Però a més era evident que podia haver-hi sentències contradictòries. Per això van accelerar tant la del Suprem, pensant que al ser un tribunal superior predeterminaria la resta. No comptaven que la sort ha volgut que a l’Audiència Nacional en el cas de Trapero i la cúpula d’Interior toqués una composició del tribunal amb un magistrat bon jurista, progressista, valent i a prop de la jubilació. Ara hi ha dues veritats judicials sobre els mateixos fets. I quan es dona aquesta situació, cal primar la més respectuosa amb els drets fonamentals. Això implicaria que caldria activar d’ofici mecanismes per deixar sense efecte la sentència del Suprem per la via de la revisió de sentència o del Constitucional. No hi tenim cap confiança, en això. Però a Europa sí que tindran en compte que davant de dues sentències del mateix Estat cal aplicar la més favorable als drets fonamentals, a més de tenir en compte que el dret penal ha de ser sempre l’últim recurs, i respecte als fets de l’octubre del 2017 amb la declaració d’inconstitucionalitat del TC n’hi havia prou.

S’ha començat a tramitar el suplicatori de l’expresident Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín. Quin recorregut té?

És molt interessant, perquè el primer de tot és que el suplicatori permet fer un judici al judici. A diferència de l’Estat espanyol, amb suplicatoris com el de la Laura Borràs al Congrés, que he portat jo com a diputat.

Per què és diferent?

Perquè el Parlament europeu, que és molt més garantista, permet que es pugui qüestionar tot. I amb independència del resultat final, que ja veurem quin és, el simple fet que d’això se’n parli al cor d’Europa ja és un èxit polític.

Creu que s’aprovarà?

Pot ser que s’aprovi, perquè al final és una votació en què els grups tenen les composicions que tenen. Però no serà la golejada que l’Estat espanyol pretén. Dins del grup socialista europeu hi haurà desercions políticament significatives.

I si s’aprova, què passa?

S’obre un escenari inèdit fins avui, que és poder qüestionar el suplicatori per motius estrictament jurídics davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de Luxemburg. I podrem posar sobre la taula no arguments polítics, però sí jurídics, com el fet que el Suprem no és el tribunal competent. Poden ser qüestions formals, però alhora suposen un indici més que hi ha una persecució política. Un fet que evidencia que Puigdemont, Ponsatí i Comín siguin eurodiputats malgrat el rebuig de la Junta Electoral Central i en canvi no ho sigui Oriol Junqueras perquè no l’han deixat anar a Brussel·les. I, en última instància, la causa tornaria al mateix tribunal belga que ja ha tractat l’euroordre tres cops i que ja ha des­estimat l’entrega de Lluís Puig.

Creu que la reforma del delicte de sedició que s’està plantejant solucionarà el problema?

La sedició, amb independència del Procés, s’ha de reformar, perquè és un tipus xiclet que es pot aplicar a manifestacions o intents d’evitar desnonaments seguint la doctrina del Suprem. Per mi s’ha de suprimir. La proposta que fa Jaume Asens, perquè m’imagino que ja sap que al PSOE la supressió li costaria d’acceptar, planteja mantenir-lo però clarificant els requisits d’un ús de la violència suficient i amb penalitats inferiors al delicte d’atemptat contra l’autoritat. Però també s’hauria de suprimir la malversació sense apropiació que s’incorpora el 2015, ja pensant en el Procés, en l’últim any de la majoria absoluta del PP. Abans només es contemplava la malversació per apropiació, és a dir corrupció. Quedar-te o repartir diners públics que administres. Després hi incorporen la malversació per administració deslleial, un tipus indefinit que ningú sap què és exactament. I a més, per perseguir destinació de diners públics per a finalitats inadequades ja hi ha el Tribunal de Comptes, que és prou actiu. A les euroordres van intentar fer la trampa d’equiparar aquest delicte de malversació per administració deslleial a corrupció, quan no ho és, per intentar l’activació automàtica de l’entrega.

Els indults són una via de solució?

Els indults són viables i, en contra del que alguns apunten, no requereix ni petició de l’interessat, ni penediment, ni petició de perdó. Una altra cosa és que durant la tramitació es demana un informe al tribunal sentenciador, que, entre altres coses, la llei diu que prendrà en consideració el grau de penediment del condemnat. Però no és un requisit. I només vincula l’Executiu en cas d’indult total, però els indults poden ser parcials i aquests es poden aprovar en contra del criteri del tribunal sentenciador.

L’amnistia és jurídicament possible?

És perfectament possible. El que impedeix la Constitució espanyola són els indults generals. Perquè els indults els dona el Govern espanyol. Això vol dir que l’Executiu no pot suplantar el Congrés i no pot donar un indult general. Els indults generals s’anomenen amnistia i els ha d’aprovar el poder legislatiu. Però no hi ha cap obstacle per fer-ho. La solució és l’amnistia, perquè no podem pensar només en els nou condemnats, sinó en tots els prop de 3.000 encausats. I perquè això és un conflicte polític i s’ha de solucionar políticament. I al PSOE, incomprensiblement, li falta valentia. Tenen por del soroll de la dreta i no s’adonen que, facin el que facin, la dreta no s’aturarà. I en canvi Pedro Sánchez podria tenir la possibilitat de passar a la història com el president que va solucionar el conflicte amb Catalunya. I no es pot governar l’Estat contra Catalunya.