Es diu José, és nòrdic, d’ascendència llatina i canta en anglès.

Tot ell és un personatge singular, desprèn un àuria de misticisme, de misteri i ho fa de manera natural, deu ser per la seva música hipnòtica que desprèn aires de sons llunyans, entre el folk i músiques africanes, un sistema modal que fa que les melodies s’incrustin en l’imaginari dibuixant paisatges suspesos en el temps, com planícies infinites i cels eterns. Deu ser per això que Ben Stiller va voler les seves cançons per la pel·lícula La vida secreta de Walter Mitty, música per evadir-se d’una existència gris, per imaginar-se com a protagonista de grans aventures.

Feia més d’un any que una artista pop de renom internacional no trepitjava un
escenari de Barcelona. La pandèmia va fer cancel·lar, reprogramar, aplaçar... gran quantitat de concerts i festivals. El Primavera Sound porta dos anys sense omplir les esplanades del Fòrum, i per això ha volgut muntar un micro festival durant una setmana, les "Nits del Coliseum", amb un concert diari del 26 d’abril al 2 de maig. El concert inaugural va ser ahir amb José González.

La Gran Via bullia de gent, expectant, amb ganes de veure música anglosaxona, sabut que el panorama de concerts de Barcelona s’ha limitat aquests últims mesos a programar artistes del país. El teatre s’anava omplint, tal i com s’omplen ara els recintes, és a dir a mig aforament. A l’escenari, una cadira, dos micròfons, dues guitarres posades al terra i un fons de tela, com a decorat, dibuixat d’un paisatge amb arbres, posat del revés, com si et convidessin a mirar i escoltar experimentant noves dimensions. El músic suec es presenta sol, vestit amb camisa i pantalons negres, com sempre, en un format auster, sec, amb llums puntuals, tènues, que consoliden la seva música minimalista, on res no sobra, on menys és més, quan l’artista entén que només importa l’essencial.

A José González no li agrada parlar massa, poques paraules, unes simples "buenas tardes", ens avisen que serà un concert sobri en les formes, amb poques sorpreses, un recital com els de sempre, com el que esperen els seu fans, tocant els temes clàssics dels seu repertori. De fet, només ha composat 3 discos al llarg dels seus 18 anys de carrera en solitari, quan al 2003 va publicar Veneer, mentre feia el seu doctorat de Biotecnologia a Göteborg. Poques setmanes després la multinacional Sony fent servir la seva cançó Heartbeats el va convertir en una estrella global, així gairebé sense voler-ho. Un cop de sort o el destí? El que és cert es que quan toca en concert tot s’impregna d’un magnetisme que altera la consciencia, com si estiguessis atrapat en una espiral. Notes i arpegis repetitius tocats amb molt mestratge, el José és un guitarrista virtuós que aconsegueix mantenir-te en trànsit entre diferents realitats, pot semblar una música repetitiva i massa melancòlica, però aconsegueix captivar.

Amb ressons africans de Malí, el so del balafon, de la kora de Toumani Diabaté, de Boubacar Traoré, de la tradició dels griots que amb la seva música subjugaven al públic obrint noves portes de coneixement. Música d’arrels místiques i ètniques que fan de José González un músic original, amb la seva fina veu, modulada, tocant la guitarra amb afinacions diferents, alternatives, explorant camins pentatònics que ens conviden a volar.

Feia més d’un any que no tocava en un concert, la pandèmia... "vivimos tiempos raros" diu. Ell no té pressa, desprèn serenor i quan composa és curós i lent. Fa 6 anys que va treure el seu últim disc d’estudi "Vestiges & Claws" editat al 2015, i ara s’ha animat a composar nous temes. José González ha escollit la llengua dels seus pares argentins per reaparèixer amb el seu últim single "El invento". Inspirada per la seva filla, amb qui parla en castellà, és una cançó que recull aquelles tradicions que han inventat respostes a difícils preguntes existencials: 

Y por agradecer
Lo extraño de simplemente ser
Un alma curiosa singular
Compleja en su calma y tempestad

L’artista suec no enganya, és com és, sense filtres disruptius, s’ha convertit en un referent del folk minimalista, funciona i no sembla que tingui cap necessitat de canviar. La seva música té aquesta capacitat subtil de ser evocadora i repetitiva, lànguida però lluminosa a la vegada. És com un riu, ple d’aigües diferents, que pot balancejar-te, deixar-te immòbil i accelerar, sempre cap endavant, flotant i portant-te per paisatges diversos, duals, colorits i nocturns, verds i negres, expansius i introspectius, viatjant als límits del que és perceptible, com lletanies sufís que et transporten a nous espais hipnòtics.