Entre mitjan del segle XIX i l'Holocaust, el món jueu va comptar amb un grup de pensadors marxistes que va donar una mirada moderna i emancipadora a Occident. Amb la derrota del nazisme i la fi de Segona Guerra Mundial, però, aquesta minoria d'intel·lectuals va quedar sepultada per un nou ordre internacional que, de la mà de les elits jueves nord-americanes, es fonamenta en la doctrina neoliberal i el nacionalisme conservador.

L'historiador Enzo Traverso analitza el paper que va tenir aquest corrent de teòrics progressistes jueus al llibre La cuestión judía: historia de un debate marxista, que va redactar el 1990 i que Verso Libros acaba de publicar actualitzat al castellà. Traverso (Gavi, Itàlia, 1957) ens acosta a aquell moviment d'intel·lectuals, enquadrats en les figures de Karl Marx, Lev Trotsky i l'Escola de Frankfurt, com a mitjà per interpretar el passat i entendre les polítiques que practica l'actual Estat d'Israel en un context d'alarma per l'auge del postfeixisme a Europa.

Per què decideixes analitzar la influència de l'esquerra en la intel·lectualitat jueva?

Surt d'una reflexió vinculada a la meva formació acadèmica i política. Entenc que no és possible estudiar la història del marxisme sense tenir en compte la dimensió jueva, que és subjacent a aquest corrent de pensament crític. I a la inversa: és molt difícil estudiar la història jueva que va del segle XIX fins a la Primera Guerra Mundial -període en el qual s'obre i s'expandeix com a forma de vida moderna- sense tenir en compte la perspectiva marxista. Les dues coses estan imbrincades i la historiografia encara no ho havia abordat.

Quan irromp aquesta tradició marxista dins del judaisme?

Apareix en el procés d'obertura del món jueu, quan diversos pensadors donen una orientació cosmopolita als seus plantejaments de canvi social. Aleshores, el semitisme era molt present entre els nacionalismes europeus, d'aquí que aquestes veus tinguessin sobretot influència en els moviments d'alliberament dels pobles oprimits.

Les seves aportacions no són recollides pels grans estats d'Europa?

Hi ha matisos. Així com a Itàlia hi ha un ministre jueu i a França en trobem en la jerarquia militar, a altres zones de l'Europa central i oriental, aquesta intelligensia jueva progressista queda completament marginada. Sobretot a Alemanya, on l'Estat germànic, cristià i clarament racial percep l'emancipació jueva com un perill a extirpar. Els seus tèorics són odiats i perseguits, incloent Albert Einstein, que tot i rebre el Premi Nobel de Física l'any 1921, es veu obligat a exiliar-se. Hannah Arendt els defineix com els "intel·lectuals pària".

Han de fugir d'Alemanya, que els persegueix per ser jueus, però també dels Estats Units, per ser d'esquerres. Aquesta pinça impedeix que les seves formulacions arribin al conjunt de la població?

Això passarà després de l'Holocaust. Un episodi que provoca la destrucció radical del món jueu, del qual una part se salva fugint a la Unió Soviètica, a França o als Estats Units. És el cas de Herbert Marcuse, que tot i aquesta ofensiva, actualitza la seva antologia L'home unidimensional, on crítica el neocapitalisme de la postguerra.

Amb tot, el món jueu passa aquells anys de ser representat per Lev Trotski, Marcuse i altres intel·lectuals crítics, a quedar en mans de Henry Kissinger i els sectors més reaccionaris del sionisme. És així?

Exacte. Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, s'obre una nova etapa: els jueus deixen de ser una minoria exclosa i oprimida, i això afavoreix l'eclosió d'una elit imperalista, conservadora i arrenglerada en els dispositius de dominació d'Occident, amb Kissinger com a figura més rellevant.

És l'època en què els jueus progressistes adopten el concepte "jueu no jueu"?

Aquesta idea, encunyada per l'escriptor jueu-polonès Isaac Deutscher, al·ludeix al sentiment que els produeix veure's atrapats en la contradicció de reivindicar-se com a "jueus" en oposició a l'antisemitisme i, alhora, en "no jueus" per desvincular-se del judaisme més tradicional i reaccionari.

La ruptura de l'esquerra amb el judaisme es consuma aquells anys?

Hi ha dos moments claus en aquest procés. Primer, el maccarthisme, la cacera de bruixes que es va desenvolupar als Estats Units entre 1950 i 1956 contra escriptors i intel·lectuals d'esquerres a qui s'acusa de deslleialtat, subversió i traïció a la pàtria. I després l'any 1967, a partir de la Guerra dels Sis Dies, entre Israel i els seus veïns àrabs, després de la creació de l'Estat d'Israel (1947) a la Palestina sota mandat de la Gran Bretanya.

Israel ha quedat a mercè dels interessos colonials?

Per descomptat. Ha esdevingut el paradigma de l'Estat antimodern, d'una nació tancada en si mateixa -actualment està expulsant els refugiats ucraïnesos que no són jueus-. I per justificar-se, es parapeta en la suposada amenaça dels països àrabs i, sobretot, en l'horror que va suposar l'Holocaust. No sols això: acusa d'antisemites els qui critiquen l'apartheid que practica a Palestina i de "jueus bolxevics" els àrabs o musulmans que, segons diuen, són potencialment terroristes. Dos xantatges que avui s'enquadren en l'ideari postfeixista que protagonitzen alguns nacionalismes.

Què ha quedat, doncs, del judeo-marxisme?

Constitueix una de les matrius del pensament crític contemporani. Un llegat que ens pot ser útil per lluitar contra el racisme, del qual cal recordar que, abans de ser-ne responsables, els jueus en van ser víctimes i, entre aquests, un grup de pensadors d'esquerres van ajudar a combatre'l.