Laia Estrada (Tarragona, 1982), com a regidora de l'Ajuntament de Tarragona per la CUP –formació de la qual també n'és portaveu com a membre del seu Secretariat Nacional–, és una de les cares més conegudes de l'oposició al govern de Josep Fèlix Ballesteros. Un cop passats els Jocs Mediterranis, Estrada parla amb Públic de la situació política al Principat, el 'cas Bershka' o les necessitats més urgents de la ciutat de Tarragona.

Com valoreu l'acció dels CDR del dijous? Què responeu a ls crítiques que s'estan fent a l'acció, incloent-hi aquells que afirmen que la CUP instrumentalitza aquesta organització?

Entenem que forma part de la fiscalització que fa el poble organitzat d'allò que es va prometre en la darrera campanya electoral. Nosaltres vam agrair l'acció del CDR perquè considerem que és un control democràtic necessari a les formacions polítiques i les seves promeses electorals, i vam traslladar-los que volem que aquesta fiscalització no sigui anecdòtica, sinó una pràctica habitual. També ens vam comprometre a fer arribar els missatges que ens van donar al conjunt de la militància, i els vam dir que no només enteníem el seu malestar, sinó que a més el compartíem. A més, vam intentar explicar la nostra feina al Parlament amb les nostres quatre diputades. Estem intentant trencar amb una normalitat parlamentària que no hauria de tenir cabuda mentre persisteixi la repressió i el Govern interpel·la a Madrid per activa i per passiva, tot i que no es reconeix el nostre dret a l'autodeterminació.

Pel que fa a aquestes acusacions que afirmen que la CUP instrumentalitza els CDRs, francament, són tan poc consistents com ridícules. Els CDR són plenament sobirans i autònoms. Evidentment, hi ha gent de la CUP que hi participa, però també ho fa gent d'altres formacions polítiques, i gent que no pertany a cap formació política o pertanyen a altres entitats sobiranistes com l'ANC o Òmnium. Tothom qui ha tingut l'oportunitat de conèixer què és un CDR sap perfectament que és un espai de trobada on hi ha gent de diverses filiacions polítiques, amb diverses trajectòries de militància o no ha militat mai. És absurd que se'ns acusi, d'això. És, de fet, la mateixa acusació que van fer els cossos policials de l'Estat espanyol quan van tractar de presentar els CDR com a organitzacions teledirigides per la CUP i l'esquerra independentista. No és només absurd, sinó que menysté el treball de la gent que hi participa.

El que és indiscutible és que la CUP al Parlament no té el mateix paper que tenen JxCat i ERC. A banda de les nostres posicions polítiques, no estem al govern. Quan la nostra militància va decidir que no obstaculitzaríem l'investidura de Torra ja vam dir que passàvem a l'oposició. El que ens va venir a dir el CDR és que estàvem incomplint aquest paper d'oposició que ens vam comprometre a fer. Si les crítiques o les acusacions, o les insinuacions, venen perquè a la seu d'ERC i a la seu de la CUP se'n va fer una altra, llavors no tenen ni cap ni peus. Per cert, equiparar la violència feixista amb les accions dels CDR, com ha fet el conseller Buch, és completament reprobable.

Aquests dies hem vist declaracions teves molt crítiques amb la direcció que ha pres el procés.

No són res que l'organització no assumeixi. Hi han haguts errors greus des del passat 1 d'octubre. Vam veure errors un cop passat l'1-O i el 3-O, amb la mobilització més massiva a la història de la Catalunya moderna, i no es proclama la República; el 10-O, quan es proclama i se suspèn; el 26-O, quan el Govern pensa en convocar eleccions anticipades per evitar el 155; quan finalment, el 27-O, es proclama la República però no es fa una crida a defensar el Parlament i defensar l'efectivitat d'aquesta proclamació. D'aquest cúmul d'errors n'estem veient les conseqüències. La desobediència és útil quan van a una el carrer i les institucions. Ara el carrer demana majoritàriament seguir l'esperit popular de l'1-O. Al Parlament, en canvi, veiem d'una banda la idea que cal eixamplar la base per fer efectiva la República. El 80% de la població catalana està a favor del dret a decidir i l'Estat no l'ha permès. 'Eixamplar la base' s'ha convertit en un mantra per dilatar els temps polítics. I per l'altra, hi ha una manca absoluta de polítiques per eixamplar aquesta mateixa base. La CUP sempre ha dit que no hi ha alliberament nacional sense alliberament social. Si hi ha una manera per eixamplar la base social de l'independentisme són les polítiques socials que afavoreixin les classes populars.

El nou Govern espanyol, amb el qual la Generalitat buscar negociar, intenta mostrar una cara diferent, però en última instància ens ofereix la mateixa mà de ferro en guant de vellut. El problema de fons és l'Estat espanyol, que mai permetrà un referèndum d'autodeterminació ni per a Catalunya ni per a la resta de pobles oprimits a l'Estat espanyol. La nostra és una esmena a la totalitat. Si tot el que hem passat és per tornar a l'Estat, francament, ens sembla una broma de mal gust.

De vegades sembla que hi ha una distància creixent entre la retòrica independentista i els fets.

Ens quedem en el camp de les proclames i de l'independentisme simbòlic. Efectivament, calen decisions concretes, fets. Hi ha camp per recórrer ara mateix. No estem demanant que hi hagi una nova proclamació de la República, sinó que es garanteixi el control del territori, quines passes caldria donar per tenir serveis públics completament propis. Aquesta mena de coses s'haurien d'estar fent i no s'estan fent. Per molt que es parli d'estructures a l'exterior, si aquí no es porten a terme aquestes passes per quan hi hagi la propera oportunitat, ens trobarem davant la mateixa situació. La independència és una eina. No es tracta d'un canvi de frontera i de bandera i que tot segueixi igual.

Quines serien les propostes concretes de la CUP?

Utilitzar les competències de que disposa la Generalitat per construir una sanitat i una educació 100% públiques, per exemple. Una banca pública. Un projecte real d'infraestructures, transports, energia. Són algunes de les mesures que ens permetrien exercir la nostra sobirania real sobre el territori.

Com ha quedat el 'cas Bershka'?

És el paradigma de la injustícia de la justícia. El cas s'origina el 2009 en el marc d'una 'performance' feminista organitzada pel col·lectiu feminista de Tarragona, Cau de Llunes, amb la qual preteníem denunciar la pressió estètica, que recau de manera majoritària sobre les dones, també és una forma de violència. Genera malestar psicològic i en els casos més extrems causa trastorns severs. Era una 'performance' molt senzilla: representar un homicidi i dibuixar el perfil del cadàver amb guix a les botigues on el tallatge és petit. Altres companyes repartien fulls informatius explicant el per què d'aquella protesta mentre dues noies llegíem el contingut d'aquells pasquins. En total érem unes 15 persones. La campanya es va fer coincidir amb l'inici de la campanya de rebaixes, el 7 de gener.

En una d'aquelles botigues, que era el Bershka, va entrar la Guàrdia Urbana i va anar directament contra les noies que estàvem llegint el manifest, prendre'ns els papers, demanar-nos la documentació perquè no havíem sol·licitat l'ocupació de vía pública, i, com vam utilitzar el megàfon per denunciar que la Guàrdia Urbana ens estava intimidant, van aprofitar per prendre'ns el megàfon també. En aquell moment, la gent del voltant va demanar explicacions per què no ens deixaven fer la 'performance'. Això va generar encara més enrenou. Les dependentes es van posar nervioses, van arribar més agents de la Guàrdia Urbana. Aquests tenien ja directament una intenció violenta. Hi ha imatges de tot plegat. Un agent es va dedicar a donar cops i a un dels nostres companys el van portar a un portal. Diverses persones vam entrar al portal, preguntant-nos si farien alguna cosa pitjor del que ja estaven fent a la via pública. Entre ells hi havia un periodista de La bicicleta que feia fotos de l'acció i jo. Dins el portal ens van colpejar i van trencar la càmera de fotos a propòsit.

Els agents van intentar girar la truita, com fan quan se'ls hi va la mà, i deunciar-nos a nosaltres per agressió, com si haguéssim estat nosaltres qui els haguéssim atacat, i les lesions fóssin resultat d'haver-se vist obligats a reduir-nos.

I aquesta és la denúncia amb la qual van intentar inhabilitar-vos...

Fins el 2012 no hi va haver judici, és a dir set anys després. L'Ajuntament es va presentar com a acusació particular, posicionant-se de part de la Guàrdia Urbana. Quan arriba el judici jo ja sóc regidora de l'Ajuntament. Prèviament havíem solicitat que l'Ajuntament deixés de ser part. Vam aconseguir que moltes entitats secundéssin la moció. Tot i això, el govern va votar en contra i es va mantenir com a acusació particular.

Al judici les botigueres van desacreditar la versió de l'acusació. I el que és més important, hi havia el testimoni d'uns periodistes de TV3 que, casualment, estaven gravant una peça sobre les rebaixes i van veure el que passava. El judici va anar bé per desacreditar la versió de la Guàrdia Urbana, tot i que ens van condemnar a tres mesos de presó. Vam recórrer al Tribunal Suprem, però el Suprem va ratificar la sentència.

Cal tenir en compte que a la ciutat hi havia molts casos d'abús de poder per part de la Guàrdia Urbana i ningú gosava denunciar per no enfrontar-s'hi i assumir les conseqüències. Això donava impunitat als cossos policials.

Com va arribar l'Ajuntament a aquesta decisió?

L'Ajuntament va aprofitar el cas per portar a terme una vendetta política contra la CUP. Més que contra mi, és un atac contra la CUP, i encara més, contra qualsevol alternativa possible que aparegui a la ciutat. Van fer una interpretació extensiva, en la qual no hi havia cap inhabilitació per exercir el càrrec polític, sinó que en el temps que durava la condemna cap de les persones podíem presentar-nos a unes eleccions. En el meu cas, a més, hi ha una sol·licitud per substituir la pena de privació de llibertat per una multa i, per tant, no hi ha causa d'incompatibilitat, al no haver-hi la sentència de condemna a tres mesos de presó. En el moment que no hi ha la pena de privació de llibertat, ja no hi ha base per a l'informe de l'Ajuntament que demanava la meva inhabilitació.

L'Ajuntament va tirar pel dret i va presentar l'ordre del dia del ple de febrer per declarar la meva incompatibilitat i fer-me fora com a càrrec electe. Nosaltres els fem constar que esperem que el jutge resolgui la sol·licitud per modificar la pena i que, per tant, fins que no hi hagi una resolució no pot haver un informe. Vam explicar a la resta de formacions què estava passant, fent-los arribar tota la documentació. També va haver-hi una mobilització molt gran. El plenari s'omple de gent que protesta contra aquella decisió, que veuen que és una cacicada de l'alcalde Ballesteros, que es va treure del barret un període d'alegacions del que no ens havia dit res.

Finalment, quan es resol la substitució de la pena, la Secretaria reconeix que no hi ha motiu per demanar la incompatibilitat amb el càrrec. És greu. La nostra lectura és que ha estat una revenja política mitjançant argúcies legalistes. Un cop passat el període d'alegacions i no ens van respondre les nostres preguntes, vam demanar que es depuréssin responsabilitats. Si no ha estat una revenja política i sí una qüestió jurídico-tècnica, aleshores cal trobar els responsables perquè la cosa podria haver acabat amb la inhabilitació incorrecta d'un càrrec electe. Ja veurem què ens contesta.

Com a tarragonina, no deu haver estat molt agradable veure com els Jocs Mediterranis es van convertir en la riota de les xarxes socials...

En absolut.

... però ja li hem perdut la pista als mitjans d'abast nacional. I les conseqüències, critiqueu, van per a llarg.

El problema amb els Jocs Mediterranis arrenca el 2007, quan es demanen en un moment en el que estàvem a la vora d'una crisi econòmica. El 2011, quan Tarragona és coneixedora que serà la seu dels Jocs del 2017, l'Estat espanyol ja informa que no hi ha diners. Tot i això, l'Ajuntament decideix embarcar-se en aquesta gran aventura, que és el projecte estrella de Ballesteros. El 2015, amb la nova composició de l'Ajuntament, després d'unes eleccions a les quals la majoria de forces polítiques s'havien manifestat en contra d'aquests jocs, alguns partits comencen a desdir-se. Si tots els partits haguéssin mantingut la seva postura en contra, haguéssim aturat els Jocs Mediterranis perquè en el consell plenari eren majoria les forces contràries a aquests jocs tal i com s'estaven formulant. Però tant Ciutadans com PDeCAT van fer un canvi de posicionament i ens vam quedar en minoria.

Veient que els números no sortien de cap manera, tant la CUP com ERC vam demanar que féssin una consulta a la població. Ells, explicant les suposades virtuts d'aquests Jocs Mediterranis, nosaltres, explicant per què no cal tirar-los endavant. I que sigui la població qui ho decideixi. No ho van acceptar. Va ser una fugida endavant, un acte de fe.

Ha estat la crònica d'un fracàs anunciat. L'estructura organitzativa era molt pobra, amb diners que no sabem d'on han sortit. Quan veiem l'auditoria ja veurem d'on venen. Principalment, pel que sabem, de diferents administracions públiques. A més d'això, el llegat del qual –llocs de treball, infraestructures– no s'ajusta a les necessitats de la ciutat. Està molt bé tenir un pavelló esportiu de 18 milions d'euros o una piscina olímpica, però aquestes no són les prioritats de la ciutat. Tenim hospitals que cauen a trossos o escoles amb barracons, al costat de l'anella olímpica, precisament!

I encara més: en l'actual context de conflicte polític, estava cantat que aquests Jocs Mediterranis tindrien un paper clau. Ja ho déiem el 2015. Hem vist com Madrid ha utilitzat aquests jocs per fer ostentació d'espanyolisme i militarisme, i no només per la cerimònia d'inauguració.

Pel que fa a la factura, encara no disposeu de xifres, veritat?

No disposem de xifres i hi ha un contador per veure quan triguen en contestar les nostres preguntes, que són molt concretes, perquè intuïem que s'utilitzaria l'estiu per tapar-ho i perquè la gent s'oblidi una mica de tot plegat.

De 7 preguntes només han respost una.

I d'aquella manera. La pregunta que ens han contestat ha estat sobre els llocs de feina directes de la fundació Tarragona 2017, quan nosaltres volíem saber també les condicions laborals. Ens consta que determinades empreses que han portat a terme serveis els han realitzat en condicions extremadament precàries per als seus treballadors. Però la gent no vol sortir a denunciar-ho. És un problema que ens trobem sovint.

És significatiu que l'esdeveniment es prorroguès un any. El primer cop a la història i no per una qüestió de força major, com una catàstrofe o una guerra, sinó per pura negligència i incapacitat de la gent que ho organitza. El reguitzell de pífies és el que ha evidenciat el desgavell organitzatiu. Efectivament, als tarragonins i tarragonines no ens ha fet gens de gràcia ser la riota del país.

Si alguna cosa positiva hi ha hagut en aquests Jocs Mediterranis ha estat la capacitat d'organització de la pròpia gent. Que hi haguès tanta gent que es presentès voluntàriament a col·laborar. És el que més destacaríem com a cosa positiva d'aquests jocs. Segurament són els qui pitjor ho han passat al veure la realitat.

Quines són les prioritats de Tarragona al vostre parer?

Coses comunes al conjunt del país, la majoria competència de la Generalitat, com l'estat de l'hospital públic Joan XXIII o l'estat de les escoles, que és competència municipal quan es tracta de fer determinades reformes o posar fi als barracons. Després podríem parlar d'inversions a la ciutat. Hi ha edificis que literalment cauen a trossos. Tenim diversos barris on hi hagut esfondraments d'edificis. Hi ha barris on els edificis estan molt malmesos i que necessiten ajudes públiques perquè la gent que hi resideix no té diners per pagar una reforma estructural. A banda de tot això, hi ha la xifra de pisos buits. El pla d'habitatge parla de 15.000, però el conseller d'urbanisme diu que només són 7.000. Existeix la necessitat d'invertir per fer més transitable la ciutat a peu o en bicicleta, perquè sigui més amable i accessible als barris perifèrics, fiscalitzar els contractes públics per evitar despeses innecessàries i un bon servei a la ciutadania... la llista és llarga.