Si, històricament, el motor tractor del corrent federalista del PSOE s’havia de buscar en el PSC, ara sembla que el PSPV n’ha agafat el relleu. Des que el 2012 Ximo Puig va convertir-se en el secretari general de la federació valenciana –llavors en plena crisi i enmig d’una llarga travessia del desert que semblava eterna-, aquesta ha anat girant cap a posicions més obertament federalistes.

Ara, aquesta aposta ha quedat plasmada a la ponència política que el PSPV ha publicat de cara al 14è congrés del partit convocat pel 12, 13 i 14 de novembre. El text, titulat "Avançant en l’estat autonòmic: cap a una cogobernança federal", aposta per un "canvi radical en la concepció territorial de l’estat", per "aprofundir en la federalització de l’Estat" i "avançar cap a una Espanya policèntrica".

Aquest debat arriba gairebé vuit anys després que el PSOE aprovara la Declaració de Granada –en els primers inicis del procés sobiranista català-, on fixava el seu projecte d’estat federal condicionat, això sí, a una hipotètica reforma constitucional "quan es donaren les condicions polítiques". Des de llavors, però, les "condicions polítiques" semblen anar més aviat en direcció contrària, amb un rearmament de les pulsions centralistes de l’estat, el creixement de Vox amb un discurs que advoca fins i tot per l’eliminació de les autonomies i els tics uniformitzadors també entre part important del mateix PSOE.

En aquest context arriba la nova proposta federalitzant que, a diferència de les anteriors, no requereix cap reforma de la carta magna. "No renunciem a renovar la Constitució ni a l’horitzó de la Declaració de Granada, però podem anar avançant en la federalització de l’estat autonòmic", explica a Públic –Zuleima Pérez, Directora general del Diàleg Social, professora de Dret Constitucional de la UV i autora de la ponència. Per a Pérez, la pandèmia ha demostrat que la gestió autonòmica "és més eficaç". "Durant el primer estat d’alarma s’opta per la hipercentralització i resulta un fracàs", insisteix Pérez.

La seua proposta és traslladar aquesta experiència a la gestió ordinària, reforçant mecanismes que ja existeixen, com la Conferència de Presidents o les conferències sectorials, on les autonomies puguen consensuar polítiques comunes sense la tutela de l’Estat central, de la mateixa forma en què ho fan estats federals com Alemanya o Suïssa. "Això pot tenir avantatges molt grans per a la ciutadania –continua Pérez- sobretot en àrees on les competències ja estan transferides, com per exemple en agricultura, ja que, a més, permetria acordar posicions comunes de cara a Europa que siguen molt més sòlides".

La proposta, assegura Pérez, és "absolutament constitucional", fins i tot tenint en compte les interpretacions cada volta més restrictives del Tribunal Constitucional pel que fa a la recentralització de competències. "En realitat, el TC ja ha acceptat la cooperació horitzontal entre autonomies, el que passa és que fins ara aquestes només s’han desenvolupat en acords bilaterals i ara volem anar cap a altres més multilaterals", conclou Pérez.

Més pessimista és el professor de Dret Constitucional de la Universitat de València, Albert Noguera, qui alerta de l’evolució recentralitzadora de la jurisprudència del TC. Per a Noguera, les propostes en el marc legal actual "són molt limitades" i "una major descentralització no és federalisme, sinó un maquillatge per aconseguir un encaix més estable" al marc actual. "Un model federal implica desmuntar l’actual estat autonòmic", insisteix Noguera.

Política de fets consumats

En certa forma, l’estratègia fixada en la ponència, ja està aplicant-se per part de la Generalitat valenciana. No soles en la reestablerta Conferència de Presidents o en la gestió de la pandèmia, sinó en la intensa activitat "diplomàtica" desplegada per Ximo Puig en múltiples fronts. Des de l’aliança amb les balears de Francina Armengol per reforçar el corrent federalista dins del PSOE, fins al restabliment de les relacions amb la Catalunya de Pere Aragonès, el front comú amb Andalusia i Múrcia –governades ambdues pel PP- per reivindicar una solució a l’infrafinançament, un moviment que va causar molt malestar a Ferraz. O l’última cimera empresarial amb tots els territoris que van conforma la històrica Corona d’Aragó.

Aquesta activitat ha convertit Puig en una espècie de contrapoder a la idea del hipermadrilenyisme personalitzat en la figura d’Isabel Díaz Ayuso i el seu discurs "d’Espanya és Madrid". La seua tesi que fixa el "problema territorial" espanyol en l’extrema preeminència de la capital i no en el conflicte català i la constant proposta d’una descentralització real que incloga el repartiment territorial de les institucions de l’estat, posen a Puig a la contra del discurs majoritari –polític i mediàtic- amb seu a Madrid, però que està aconseguint calar en les perifèries de l’Estat espanyol.