Una creueta de plata li penja del coll amb una fina cadena. Al canell, una goma de cabell color cel al costat d'una rosada creen una polsera que fa pensar en la bandera de l'orgull trans, casualitat o no. La Marta Siscar, de fet, diu que no hi creu pas, en les casualitats. Provinent d'una família que no era d'anar a missa, troba que passar anys ben endins de l'Església −des que va apropar-s'hi de petit a fer d'escolà fins a ingressar al seminari−, no n'ha estat una, de casualitat. "Si la meva trajectòria ha estat la que ha estat és perquè Déu ha volgut que jo fos trans i creient, i poder donar testimoni de les dues coses juntes", explica convençuda.

O ser mossèn o viure com la dona que era. Fa sis anys que la Marta va haver d'escollir quina part de si mateixa pesava més. "Jo no he perdut la vocació sacerdotal i, si algun dia es poden ordenar dones, em plantejaré tornar al seminari", explica en uns moments en què ja no manté la relació amb els capellans que tenia a la vora. "Ja no puc parlar amb cap d'ells, em veuen com una boja, com una endimoniada...", lamenta, amb un punt de sarcasme.

A Barcelona, on va traslladar-se des de la València natal al deixar el seminari, la Marta no s'ha lligat a una comunitat catòlica, sinó que va a una o altra parròquia un cop a la setmana. Es dedica a la música com a directora de cor −ara, sense òrgan−, dóna un cop de mà a l'administració de la Fundació Enllaç −de suport a persones grans LGTBI− i és activista de Generem!, l'associació impulsora de la Plataforma Trans*forma la salut, la iniciativa que ha promogut els canvis per despatologitzar el model de salut per a les persones trans a Catalunya. Un repte similar el veu, també, de cara a l’Església.

"M'és igual que hi hagi quatre bisbes que diguin tonteries sense fonament bíblic sobre les persones trans i l'homosexualitat, escudant-se en un parell de passatges fora de context, amb la voluntat, encara, de controlar la societat. El que cal és fer una relectura de les escriptures des del context actual", reivindica Marta Siscar, que va cursar els dos primers anys de la carrera de teologia, abans d'obrir-se la porta de l'armari.

"Tonteries", "bajanades" o "bestieses", són termes coincidents amb què persones catòliques i, al mateix temps, activistes del moviment de defensa dels drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals, transgèneres i intersexuals es refereixen a les tesis LGTBIfòbiques que són predicades des del Vaticà a les parròquies dels barris. Tot i que s'esforcen a diferenciar la posició fonamentalista de la jerarquia contra les realitats no heteronormatives de la realitat que viuen les persones LGTBI a les comunitats catòliques, el discurs alineat amb la doctrina oficial és l'únic que té cabuda en sermons i escrits dels homes d'Església i és la perspectiva que amara bona part dels creients.

"Assignatura pendent de la comunitat catòlica"

"Tot i que sempre hi ha excepcions, la diversitat afectivosexual i d'identitat de gènere és tabú encara, i en moltes parròquies es prefereix guardar silenci i discreció. És una assignatura pendent de la comunitat catòlica que, tard o d'hora, haurà d'afrontar amb amor", valora Alejandro Pastor, dinamitzador del grup de fe i espiritualitat de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bissexuals (FELGTB).

La pluralitat a què apel·lava l'Arquebisbat de Barcelona davant les mostres de rebuig per la celebració de la conferència de l'escriptor gai Philippe Ariño, organitzada fa poc més d'una setmana a la Parròquia de Santa Anna, és un argument que cau amb la pràctica de la institució, per norma, en qualsevol de les diòcesis.

El polèmic Philippe Ariño.

Cap perspectiva que contradigui la tesi ortodoxa adoptada i difosa per Ariño, segons la qual negar-se les relacions afectivosexuals amb persones del mateix sexe és l'única opció cristiana que tenen gais i lesbianes, no és autoritzada en el marc eclesial. Un exemple prou proper el trobem en la prohibició, el març passat a la parròquia de Sant Medir, d'una conferència de Krzysztof Charamsa, el sacerdot de la Congregació per la Doctrina de la Fe expulsat del Vaticà, després que, la vespra del Sínode de Familia, a finals de 2015, fes públic que era gai i reivindiqués la seva "felicitat i orgull" al costat de la seva parella.

Preguntats per aquest cas, des de l'Arquebisbat de Barcelona mantenen que la convocatòria "va ser suspesa pel rector de la parròquia després que el conferenciant fos apartat tant del dicasteri romà com del sacerdoci". Tanmateix, la conferència prevista va celebrar-se unes passes més enllà de la parròquia del barri de la Bordeta −en un local no eclesial−. Allà, com en molts altres espais fora de l’Església, Charamsa s’ha situat al pol oposat de la doctrina oficial per defensar que l'abstinència de vida afectivosexual exigida a les persones homosexuals és "inhumana".

"Amb quin dret em diuen amb qui m'haig d'enllitar i amb qui no? I amb qui haig de viure i amb qui no? Faig mal a algú? He estat professora de religió i mai he estudiat res a la carrera de teologia que em faci sentir contradicció per ser catòlica i lesbiana", assegura Amada Rodríguez, membre de LGTBEbre i de l'Associació de Famílies Lesbianes i Gais de Catalunya. "A la meva filla la vam batejar, jo li he fet catequesi, a les nits preguem... Amb la meva dona hem cuidat aquesta dimensió i la meva no és una família cristiana? Per què? Per què som dues dones?”, expressa amb indignació.

El sacerdot polonès Kryzsztof Charamsa. M. F.

El "qui sóc jo per jutjar una persona gai?" del Papa Francesc va ser una declaració que, si bé va generar rebombori, no va provocar esquerdes en el rebuig doctrinal als drets sexuals i reproductius de les persones LGTBI. "Diversos capellans i professors de teologia no dominats per una ideologia fonamentalista, que no hagin estudiat en universitats com les de l'Opus, comparteixen un discurs de recuperació del cos; en què no es veu com a contraposat a l'esperit i pecaminós, sinó com un element més per estar contents de la creació i per tenir relacions amb la transcendència", remarca Jordi Valls, consiliari de l'Associació de Cristians LGTBI (ACGIL), entitat membre de la plataforma LGTBIcat, impulsora de la llei catalana contra la LGTBIfòbia.

Valls assegura que una relectura no repressiva de la sexualitat, que comprèn i respecta la diversitat fora de l’heteronorma, pot sentir-se en confessionaris i en despatxos de consellers espirituals, però que "no té cap altaveu". "Ni ho escriuen ni ho prediquen públicament, perquè és impossible sortir-se del dogma en el sistema pervers que hi ha instal·lat en aquesta institució total. S'ha de tenir gran valentia o una feina ben lligada fora de l’Església per poder dir el que pensen", afegeix.

Silencis còmplices

Conscient del pes que tenen les tesis LGTBIfòbiques a les comunitats catòliques, l'Amada Rodríguez reconeix que, als entorns eclesials, és on més li costa visibilitzar-se com a lesbiana. Encara opta per moure's-hi "amb peus de plom", diu, després de 25 anys amb la seva parella i d'haver format una família lesbomarental.

"Saps el que hi ha i em genera incomoditat pensar en trobar-me a la parròquia amb una situació que em doldria molt", justifica. "La meva dona i jo havíem viscut armaritzadetes i, a l'adoptar la Mila, fins i tot vaig deixar de freqüentar la parròquia, perquè sentia certa inseguretat del que ens podrien dir, però al final tenir una filla ens ha fet mostrar-nos tal com som; no podíem deixar-li la feina que havíem de fer nosaltres", explica. A la pràctica, tanmateix, assegura que mai han viscut un atac lesbòfob a la seva comunitat catòlica.

Els resultats d'una enquesta global sobre actituds davant les persones LGTBI, duta a terme l'any passat per l’ILGA, la federació mundial d’organitzacions pels drets de les persones LGTBI, recull que, sense importar la insistència amb què les veus representants de les religions condemnen les relacions entre persones del mateix sexe, grans franges de les poblacions no veuen conflicte entre tals creences religioses i el desig sexual entre persones del mateix sexe. "Això suggereix que els arguments anti LGTB basats en dogmes religiosos reben una atenció desproporcionada. Dit d'altra manera: les coses estan canviant, més lentament del que esperem, però canvien", conclou l'informe, elaborat a partir de les respostes de més de 700 persones de cada un dels 54 estats inclosos.

Atenent els resultats a l'Estat espanyol, un 50% de les persones enquestades declara que el desig entre persones del mateix sexe no li genera un conflicte amb les seves creences religioses. És el percentatge més alt obtingut dels 12 estats europeus enquestats (Ucraïna, Croàcia, Rússia, Sèrbia, Portugal, Polònia, Regne Unit, França, Països Baixos, Itàlia i Irlanda, a més de l'Estat espanyol). La mitjana europea cau fins al 35%. El gruix de persones que declara que sí que hi troba conflicte es limita a un 10% en el cas espanyol, el percentatge més reduït dels estats europeus enquestats. La mitjana europea obtinguda doble la xifra.
 
"Com passa a la societat en general, a les comunitats cristianes els nivells d'homofòbia i transfòbia creixen en les persones que no conviuen amb persones LGTBI i baixen quan hi conviuen, però, a no ser que estiguin dominades per ideologies fonamentalistes, com la de l'OPUS o els Legionarios, la majoria de comunitats no exclouen les persones LGTBI", assegura Valls.

Ara bé, el consiliari d'ACGIL reconeix que costa trobar-hi algú que, públicament, "s'aixequi a favor dels drets de les persones LGTBI" i que talli, així, l'eco de LGTBIfòbia episcopal que impregna les parròquies.

"El missatge oficial té molta influència en les persones vinculades a l'Església i hi ha molta gent patint-ho des de l'armari, perquè la majoria no té formació com per ser capaç de dir a bisbes i cardenals que la LGTBIfòbia no té cap sentit bíblic", lamenta Marta Siscar, i afegeix: "La poca implicació de les persones LGTBI catòliques a l'Església, on som molt minoritàries, s’explica perquè, per a moltes persones, resulta més fàcil apostatar, deixar-ho de banda”, afegeix.

Una parella gai fent-se un petó davant del Vaticà.

Remoure el discurs ortodox a les bases

L'impacte del discurs oficial, que entén les pràctiques homosexuals i les identitats transgènere com a "desordres" de "l'ordre natural" –segons el qual dona i home són éssers oposats i complementaris−, és font d'LGTBIfòbia i dolor per a moltes persones creients, que reben de la doctrina de l'Església un missatge de rebuig frontal a la seva identitat. Per això, és habitual que persones que no responen a l'heteronormativitat percebin com a irreconciliable ser lesbiana, gai o trans i, alhora, catòlica.

Trencar la idea de contradicció entre fe religiosa i identitat de gènere o orientació sexual no heteronormatives va motivar una campanya de la secció europea de l'ILGA, fa uns mesos, sota el lema Gay vs. God?. L'objectiu ha estat contribuir a esfondrar mites sobre religió i identitats LGTBI i "defensar que no es tracta d'escollir un bàndol, sinó que ambdues peces són parts profundes de la identitat de moltes persones". "Qui som, qui estimem i el que creiem no pot justificar mai la negació dels drets humans a ningú", reivindica l'ILGA.

Rebuig dels bisbes a la llei contra la LGTBIfòbia

La negació dels drets de les persones LGTBI va dur els bisbes catalans a pronunciar-se en contra de la llei per eradicar la LGTBIfòbia, aprovada per una àmplia majoria al Parlament de Catalunya l'octubre de 2014 −amb els únics vots en contra del Partit Popular i d'Unió Democràtica de Catalunya. El gran èxit del moviment LGTBI al país va ser considerat, pels bisbes, com a "desencertat", a l'advertir-hi "greus conseqüències en l'exercici dels drets humans de la llibertat religiosa, de pensament i de consciència".

Actualment, els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats estudien un projecte de llei pels drets de les persones LGTBI, presentat el passat setembre per la FELGTB. L’organització confia que no acabi l'any sense tenir la llei, inspirada en la desena de lleis autonòmiques contra la LGTBIfòbia fins ara aprovades a l’Estat.

Atenent els precedents, la pressió sorollosa del sector més conservador de la societat, mobilitzat entorn a les premisses de la Conferència Episcopal, és esperable que sigui una de les línies del nou capítol d'avenç dels drets de les persones LGTBI que pot començar a escriure's. "Mentre que la bondat i el respecte són el cor de les religions, líders i autoritats que busquen el suport dels sectors més conservadors de les seves societats interpreten la religió de manera excloent per justificar violència i discriminació", valora Renato Sabbadini, director executiu d'ILGA.

Les activistes situades en la incòmode frontissa entre el moviment LGTBI i les comunitats catòliques coincideixen a apuntar que les possibilitats de viure un canvi substancial en la posició de la doctrina catòlica no és esperable en el curt termini, però no renuncien a anar provocant un efecte revulsiu a les bases de l'Església. "La jerarquia catòlica està tan equivocada i genera tant patiment que a les entitats LGTBI ens toca lluitar, també, pel dret humà a la llibertat religiosa", defensa Amada Rodríguez, tot i el rebot −cabreig i dolor comprensibles, diu− que és habitual trobar-se als col·lectius LGTBI al parlar-hi de religió.