Sandra Ezquerra (Barcelona, 1976), activista feminista i directora de la Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures de la Universitat de Vic, es dedica a l'estudi de les polítiques des d'una perspectiva de gènere, i en els darrers anys ha posat el focus de les seves investigacions en les qüestions relacionades amb l'economia feminista, el treball no remunerat i la crisi del treball de cures. Si bé reconeix que encara queda un llarg camí de lluita per canviar l'imaginari social, per acabar amb la masculinització dels espais, els micromasclismes i el capitalisme heteropatriarcal que clarament beneficia els homes, de manera formal i informal, anima les dones a continuar denunciant i lluitant per a un canvi irreversible. Conscient que el feminisme encara té molts debats no resolts, Ezquerra té una cosa prou clara: els homes també s'han de posicionar i escollir de quin bàndol volen estar. Sense el reconeixement dels seus privilegis i la renúncia a aquests, a la dona li costarà continuar avançant per aconseguir la justícia social que es mereix.

La crisi econòmica ha afectat més les dones que no pas els homes?

Els relats oficials de la crisi, els mitjans de comunicació i els governs van sobrevisibilitzar els efectes en els sectors econòmics majoritaris, com la construcció o la indústria. El famós Pla Zapatero va estar centrat en la construcció, que és un sector majoritàriament amb presència masculina. Es va valorar molt l'impacte en aquests sectors masculins i les respostes polítiques van venir en aquesta direcció. Es va invisibilitzar com la crisi afectava les dones. Més endavant es va veure com la crisi havia arribat al sector públic i al sector serveis, que són sectors més feminitzats. La promoció de les polítiques d'austeritat i les retallades en el servei públic van tenir un efecte devastador en l'àmbit del treball no remunerat, que habitualment fan les dones. Les retallades en serveis de cura, educació o salut són recollides per les famílies, i quan diem les famílies, ens referim a les dones. Actualment les dones continuen sent les més precaritzades. Si bé és cert que en el seu moment va haver-hi un boom d'atur masculí, la sortida de la crisi està sent més complicada per a les dones, ja que han hagut d'assumir tot el que l'estat del benestar s'ha tret del damunt, entre altres factors.

Hi ha corrents dins del moviment feminista que diuen que la remuneració del treball domèstic perpetua la precarització de la dona, i d'altres que aposten perquè les dones que treballen a casa tinguin un sou. Vostè a més, en els seus articles acadèmics, introdueix una variant sociològica del treball domèstic: la dona migrant que és contractada per fer-lo. En aquesta situació, segons vostè, no s'alteren els rols de gènere sinó que es delega el treball en dones en clara posició de subordinació per origen social, posició socioeconòmica i situació administrativa. Quin és el camí?

Aquest debat va néixer als setanta. De fet, Silvia Federici va iniciar el "Wages for Housework", un moviment que promovia la percepció de sous pel treball a la llar. Què passaria si comptabilitzéssim al PIB el treball a casa, si el consideréssim mercantil, remunerat? Aquí hi ha molt de debat. La feina de visibilitzar-ho ha estat important, però no crec que tot aquest treball hagi d'estar remunerat, perquè acabes precaritzant les dones un altre cop: acaben depenent del salari masculí i les reclous a la llar. Aquestes tesis no es qüestionen la divisió sexual del treball i continuen amagant el paper de la cura, que segueix sent cosa de dones. S'ha de socialitzar la cura, redistribuir-la, que no recaigui només en les dones. Per revertir tot això cal canviar l'imaginari del treball de cures, que és considerat marginal i ens recorda la fragilitat de la vida.

Potser la percepció del treball de cures té a veure amb la percepció que tenim de la mort...

Exactament. En la nostra societat, el tema de la mort no està resolt. Aquesta qüestió té moltes arestes. Hauríem de tenir un imaginari social de sostenir la vida, sostenir les persones, no només centrar-nos en el creixement i el benefici econòmic.

Vostè parla de canviar l'imaginari. Les estadístiques demostren que hi ha hagut un augment del masclisme entre els adolescents. Des de les escoles es fa molta feina respecte aquest tema, què esta fallant?

Bé, l'imaginari ha anat canviat a poc a poc. Fa uns anys, als mitjans de comunicació només sortien les violències masclistes de les persones migrants, se n'especificava la classe econòmica, etc. Ara ja no es fa això. Un altre imaginari fals que hi havia era el del tema generacional: ens pensàvem que només els homes grans eren masclistes; pensàvem que les noves generacions pujarien amb altres imaginaris, però ens hem adonat que no és així. No sé si hi ha hagut un increment del masclisme entre els joves o que teníem massa expectatives, o una percepció falsa.

Malgrat aquesta situació, el feminisme està en auge

En els darrers anys el feminisme ha estat el moviment social més prolífic, ja que ha creat molts debats i moltes reflexions. S'ha parlat del treball de cures i domèstic, del paper de la dona en l'àmbit professional, l'amor romàntic o la hipersexualització de les noies i la seva relació amb la sexualitat. No obstant això, continuen reproduint-se molts patrons, tot i que no ens n'adonem. Entre ells, els models de família i la percepció de l'amor heteropatriarcal. És molt difícil contrarestar segons quines imatges, però des del feminisme es treballa per donar respostes a tots aquests reptes. Però encara queda molta feina per fer, perquè malgrat l'auge, el feminisme encara no és un pensament hegemònic.

I encara no té les respostes a tot

Sí, passa amb el debat del vel, de la prostitució... Qui és qui per dir-li a una dona el què ha de fer? En tots aquests debats, en molt poques ocasions preguntem a les dones per què fan el que fan. Per exemple, en el debat del vel i el burka, les dones musulmanes hi són molt poc presents: sempre escoltem les veus d'homes i dones blanques no musulmanes. Amb el tema de la prostitució també hi ha un problema de veus important. En el cas de la hipersexualització de les joves, per exemple, perquè no els preguntem perquè es comporten de determinada manera?

El paper de la comunitat educativa és fonamental per canviar les coses?

El paper de la comunitat educativa és important però no els podem carregar tot el pes del canvi. També hi ha els mitjans de comunicació i tot un seguit d'actors culturals que han d'intervenir.

Parlem dels mitjans, doncs. De vegades el seu discurs és confús: aposten pel feminisme i en fan articles, però les dones continuen sent marginals en segons quines seccions, com opinió, per exemple, i ocupen poques posicions de poder. Un altre cas recent, per exemple: els comentaris a la imatge de l'Anna Gabriel a Suïssa.

El cas de l'Anna Gabriel als mitjans és interessant. L'Anna ha estat un dels perfils polítics més interessants que ha donat la política catalana en els darrers anys i, en comparació amb Inés Arrimadas, sense entrar en temes d'ideologia política, l'Anna no acata els cànons que s'esperen d'una dona pública, no només pel que fa a l'aspecte físic. Ella té un discurs molt potent però no aixeca mai la veu i pot ser molt dolça. És una dona forta, amb lideratge i carisma però rebutja entrar a la capsa dels estàndards de bellesa, dels estàndards de comportament, i això fa que hi hagi gent que no ho entengui. Òbviament, la caverna mediàtica en fa sang, però també la premsa generalista: no saben què fer amb algú com l'Anna Gabriel o les dones que se salten els estereotips i els mandats de gènere. També l'Ada Colau ha obert camí en aquest sentit. És algú que ve dels moviments socials i que quan va ser escollida per ser alcaldessa de Barcelona va generar molt rebuig, perquè es deia que ella i el seu equip de govern no estaven prou preparats. Jo fa molt anys que estudio les qüestions feministes i és dolorós, perquè els processos de canvi són lents i no hi ha dreceres. No obstant això, no podem deixar de treballar perquè les pròximes generacions es trobin la vida més fàcil. Però repeteixo, és dolorós: quan estàs polititzada i escrius i denuncies i et mobilitzes... Arriba un moment que t'adones que en el teu entorn passen coses i que tu no les pots canviar, ja que formen part de les dinàmiques heteropatriarcals històriques.

Quina opinió té del #MeToo? En Ken Loach es va mostrar escèptic quan fa un mes va passar per Barcelona: no deixa de ser un moviment que neix a Hollywood i el lideren dones blanques privilegiades. Es traslladarà a la gent del carrer per transformar-se en un moviment de base?

És cert que aquest moviment surt des d'una esfera privilegiada. Aquí a Espanya va arribar quan s'estava fent el judici a La Manada, hi van coincidir i les dues notícies es van barrejar, per tant el #MeToo a Espanya es va popularitzar ràpidament. A mi, una de les coses que em semblen meravelloses dels feminismes és la sororitat, l'empatia i les emocions que es traslladen de dona a dona. El feminisme mou coses que cap altre moviment és capaç de moure. El mèrit del #MeToo, tot i venir de Hollywood, és que milers de dones, d'una manera o altra, hem sortit públicament a dir que hem patit agressions sexuals. Jo vaig patir agressions sexuals i mai ho havia dit públicament. Quan les dones expliquem les nostres experiències sempre surten dones que han patit el mateix o similar, o encara que no ho hagin patit, connecten amb tu i es solidaritzen, són capaces de sentir el teu mateix dolor. De sobte, ens n'em adonat que les agressions sexuals a dones, però també a menors, no són un element aïllat, que s'han estat donant de manera sistemàtica i impune. Quan veus que el que t'ha passat a tu li ha passat a altres dones del teu voltant, generes un vincle i es recupera el "allò personal és polític" dels anys setanta i es trenca el silenci social. Hi ha hagut veus que han sortit a dir que aquest moviment es podia convertir en una cacera de bruixes, però si mirem les estadístiques, els casos de denúncies falses són residuals.

Quin és el paper dels homes en tot el que està passant?

Els homes han de decidir on es volen posicionar. Com volen criar els seus fills? Quina societat volen deixar darrere seu? Primer de tot, han de reconèixer el privilegi de què disposen. Aquí s'obre un altre debat important en el feminisme: quin és l'objecte polític de la lluita feminista? Els homes han de tenir un paper i s'ha de treballar amb ells. S'està treballant molt el tema dels micromasclismes, per exemple. Però jo insisteixo: els homes, objectivament, es beneficien del sistema patriarcal, de manera formal i informal. I callen. Fins i tot homes d'esquerres, conscienciats. Homes que han tingut un ascens laboral per sobre d'una companya que estava més qualificada i que no han dit res, que no han obert la boca. Això ho he vist jo. I és possible que en alguns casos ni ells mateixos fossin conscients del benefici, del privilegi. En el cas de la política és flagrant. No només es tracta de fer llistes paritàries, sinó d'acabar amb la masculinització dels espais informals. Com conta o no conta la veu de les dones? Quines crítiques reben? Què ha de fer una dona perquè se la tingui en compte? Qui decideix que una proposició de llei sigui prioritària a una altra? Els beneficis vinculats amb els micromasclismes tenen conseqüències que van molt més enllà. La llista de Barcelona en Comú és paritària, per exemple, però quan vas al segon nivell, hi ha una desproporció de càrrecs d'homes i dones. Donem una ullada als consellers tècnics, les gerències, els comissionats... A la Generalitat i al Congrés dels Diputats passa el mateix. S'han de diluir els boys' clubs, els clubs dels nois, però això és complicadíssim. Hi ha una dita en la lluita feminista molt adient que diu: "haurem assolit la justícia de gènere quan tinguem el mateix nombre de dones mediocres governant-nos". Mira la presidència dels Estats Units, que la té un psicòpata, una persona amb un nivell intel·lectual baixíssim, una persona molt perillosa. Tu t'imagines una presidència com la de Trump dirigida per una dona?

No. Potser Sarah Palin?

Però no va guanyar, la Palin.

En l'àmbit polític, vostè aposta per introduir la perspectiva de gènere a tots els estadis. Des de l'Ajuntament de Barcelona, com s'està treballant aquesta transversalitat del gènere?

En els darrers tres anys l'Ajuntament de Barcelona s'ha posicionat com un referent d'administració municipal en aquest sentit. Es va crear una regidoria de feminismes i LGTBI i durant els primers mesos es va aprovar una mesura de govern: la transversalització de la perspectiva de gènere. En aquests moments hi ha una tota una planificació estratègica operativa de com s'ha d'actuar municipalment amb una perspectiva de gènere. Això no s'havia fet anteriorment. També s'han començat a treballar temes que no s'havien treballat mai anteriorment en el nivell municipal, com el tràfic de persones. També es treballen els circuits de violències masclistes, la violència sexual a l'oci nocturn. S'ha fet molta feina i es continua a l'ofensiva amb aquesta temàtica. Ara el que hem de veure és com es desplega tota aquesta feina.

Alguna previsió per a la vaga del 8 de març?

Ja fa anys que es parla de fer una vaga de dones i últimament el discurs feminista està arribant a dones a les quals anteriorment no els havia arribat. Jo crec que serà un dia important. Si tindrà un èxit rotund? No ho sé, espero que sí.

Quin ha estat el paper dels sindicats?

Aquí hi ha un tema: la vaga, políticament, està convocada pel moviment feminista i per sindicats més minoritaris. CCOO i UGT han convocat aturades de dues hores, però són ells els que tenen més presència en l'àmbit laboral. De totes maneres, i com he dit, és una convocatòria que es fa principalment des del feminisme, tot i que alguns sindicats s'hi han adherit en major o menor mesura. Crec que serà la vaga serà un punt d'inflexió, potser no serà la vaga que ens agradaria però això no vol dir que no caminem cap a la vaga que ens agradaria.