En pocs anys diversos intel·lectuals i activistes d’esquerra s’han vist obligats a abandonar Brasil després de denunciar les maniobres de la ultradreta per assolir el poder. L’antropòloga Debora Diniz, el diputat Jean Wyllys o l’escriptor Anderson França són un exemple. També és el cas de la filòsofa i escriptora Marcia Tiburi, víctima d’un continu linxament per part del Moviment Brasil Lliure (MBL), de l’actual president Jair Bolsonaro. Exiliada a París des de novembre de 2018, Tiburi és tota una referència entre el feminisme i l’esquerra transformadora.

El seu darrer llibre, Cómo conversar con un fascista. Reflexiones sobre el autoritarismo de la vida cotidiana (Akal, 2018), constitueix una guia per entendre l’actual sistema dictatorial i neocolonial que l’Executiu de Bolsonaro pretén imposar en connivència amb l’oligarquia i els Estats Units. Malgrat la tristor de veure Brasil dessagnar-se de forma tan terrible, Tiburi (Vacaria, 1970) es mostra confiada en aquells sectors que malden per construir una nova societat on predomini l’ètica de la política i la defensa dels drets humans. Aprofitem la seva visita a Barcelona per parlar amb ella sobre la situació al Brasil. 

Ara fa un any vas marxar del Brasil arran de les amenaces de mort que vas rebre pels teus postulats feministes i antifeixistes. Com vius aquesta situació?

Tant psicològicament com econòmicament és dur. Però els activistes -i en el meu cas també- som conscients del paper que juguem i mirem de portar-ho el millor possible, al marge que a París puc continuar escrivint sense problemes.

Precisament, el 3 d’octubre passat, la capital francesa va concedir a l’expresident Luiz Inácio Lula da Silva la distinció de ciutadà d’honor. La seva excarceració obre una llum a l’esperança?

Demostra que es va utilitzar la mentida per empresonar-lo. El nou ministre de Justícia, Sérgio Moro, conegut per diversos casos de corrupció, estava darrere d’aquesta operació, fins que el Tribunal Superior va cancel·lar el procés esgrimint que no hi ha proves que l’incriminessin. Igual que no hi havia proves per incriminar Dilma Rousseff, però arran del cop d’Estat contra ella el 2017, Brasil ha esdevingut un estat feixista en el qual la democràcia està suspesa de facto.

Bolsonaro ha deixat la democràcia en paper mullat?

Bolsonaro, Moro i la resta del govern formen una màfia criminal que, de la mà de l’exèrcit i el suport dels Estats Units, practica el terrorisme d’Estat. Repeteix l’estratègia que els Chicago Boys -del qual el ministre d’Economia, Paulo Guedes, era membre- van ordir la dècada dels 70 amb l’objectiu de col·locar dictadures capitalistes arreu d’Amèrica Llatina. I aquest model, dissenyat perquè els banquers i les multinacionals saquegin els recursos amb absoluta impunitat, es fa a través d’una maquinària de propaganda basada en la mentida i la demonització de l’esquerra. Així és com s’ha alçat al poder. 

En què consisteix exactament aquest sistema de propaganda?

Exacerba la por per tal que la població vegi com una amenaça l’estranger, les feministes o els pobres. Uns “altres” a qui cal eliminar perquè, segons aquest discurs, posen en risc la vida i la seguretat del país.

Es tracta d’un discurs maniqueu i endimoniat?

S’envolta de teories obscurantistes, pròpies de persones embogides, destinades a suprimir qualsevol bri d’alteritat i la perspectiva socialista que hi ha un altre món on tots i totes podem conviure de forma justa i harmònica.

Es busca deshumanitzar l’individu?

Se’ls redueix en un simple productor-consumidor a qui se’l classifica com a superior o inferior, desitjable o indesitjable, digne de viure o indigne de viure. És a dir: “o ets dels nostres o podem eliminar-te”, així de senzill, d’aquí el fet que els més perseguits siguin els defensors dels drets humans.

En quina mesura aquest sistema de pensament beu del nazisme i el feixisme dels anys 30?

Absolutament. La seva posada en escena és igual d’agressiva, grotesca i s’ajuda de la religió pentecostal, que connecta amb la població més mancada de formació i cultura. Tal com feien Hitler a Alemanya o Mussolini a Itàlia, se li proporciona un missatge que atia l’odi contra l’esquerra, els immigrants, els indígenes i la intel·lectualitat crítica, a qui el mateix Bolsonaro va prometre que perseguiria.

Marcia Tiburi durant l'entrevista amb 'Públic'. LAFEDE.CAT

En el teu darrer llibre, 'Cómo conversar con un fascista. Reflexiones sobre el autoritarismo de la vida cotidiana', qualifiques aquesta estratègia de “coronelisme intel·lectual”. A què et refereixes?

És la colonització del pensament, del qual també és responsable l’elit intel·lectual del Brasil. I és que la majoria del món acadèmic està poc polititzat i davant l’intent del ministre d’Educació, Abraham Weintraub, de destruir l’ensenyament públic, no ofereix cap mena de resposta. És veritat que la por atemoreix i paralitza la comunitat educativa, però aquesta hauria d’aprendre a lluitar i no ho fa.

Algunes veus també acusen els anteriors governs del Partit dels Treballadors (PT) d’haver incorregut en polítiques que han aplanat el camí pel ressorgiment del feixisme. Hi estàs d’acord?

Personalment no crec que el PT de Lula da Silva i Rousseff cometés gaires errors. Va treure de la pobresa i garantir l’educació a la població més desvalguda. De tota manera, és cert que no va saber combatre adequadament alguns casos de corrupció i va deixar que la dreta manipulés les masses a força de vendre la idea que vindria un messies a salvar-nos de tots els desastres.

Amb l’empenta dels mitjans de masses li ha estat suficient?

Ho explico en el llibre Ridículo Político (Record, 2017). A través dels mitjans ha construït el mateix escenari de teatralització que havia catapultat al poder Silvio Berlusconi i després Donald Trump. Hi insisteixo: es tracta d’utilitzar determinats rituals i llenguatges carregats de mentides per treure a la ciutadania la seva capacitat de pensar, dubtar i tenir un pensament lliure. En definitiva: una colonització mental que després dóna peu a la colonització institucional.

Com es pot desconstruir aquest teatre de la mentida?

Considero que hi ha dues vies. D’una banda, que el neoliberalisme no entri a les nostres vides, ja que això ens atomitzaria encara més com a individus. I, alhora, organitzant un moviment de resistència que parli de política i s’ocupi d’ella en la perspectiva de ser hegemònic. I el diàleg és part inherent d’aquesta lluita, cosa que significa apoderar la gent perquè actuï de manera responsable.

Hem de reivindicar l’ètica en les formes d’actuar?

Sense ètica no tindrem una política ètica; la qual cosa passa per empatitzar amb l’altre, entendre’l i compartir un camí amb ell. Davant d’un Bolsonaro que representa una societat sense diàleg, malalta i ignorant, hem d’avantposar l’ètica i l’honestedat, que al capdavall és el que tothom espera dels representants públics.

Cal un líder progressista que encarni aquests valors?

Lula da Silva els representa, però si en un futur volem eixamplar la democràcia, no caldrà la devoció al líder, perquè el diàleg vindrà de la gran quantitat de persones que produeixen maneres de viure i intervenir diferents.

El feminisme pot contribuir a aquest canvi democràtic?

Sense dubte. Enfront de la violència i les idees racistes, masclistes i capitalistes de Bolsonaro, el feminisme reuneix tots els valors antagònics: la solidaritat, el pacifisme, la convivència, les cures i el respecte als drets humans.