Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943) és un dels polítics amb més trajectòria de la política catalana. Ha estat conseller en diversos governs de la Generalitat però els qui el coneixen asseguren que la seva gran passió es diu Barcelona. Per cognom, per coneixements i per dedicació és una d’aquelles persones referents de la ciutat i que tenen Barcelona al cap perquè coneixen els mínims detalls de la forma de ser i el funcionament de la capital catalana. Segurament per això Maragall no ha tingut cap oposició al seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, per poder optar a ser l’alcaldable i ha estat proclamat sense oposició.

No hi ha hagut el més mínim dubte entre els republicans que havia de ser ell, "els únics dubtes els he tingut jo -assegura- però ara ja està decidit i ho afronto amb total determinació". L’objectiu per a les pròximes eleccions municipals del 2023 és revalidar la victòria que ja va aconseguir el 2019 però amb voluntat d'incrementar-la per poder accedir aquest cop a l’alcaldia de Barcelona que va quedar en mans d’Ada Colau pel pacte dels comuns amb el PSC i els vots de Manuel Valls.

Acaba de ser proclamat candidat a l’alcaldia de Barcelona per ERC. Com afronta aquest segon intent després de tres anys com a cap de l’oposició?

Amb tot el bagatge de feina feta però també, i ho dic amb sinceritat, amb la convicció d’una major fortalesa col·lectiva. La meva convicció personal deriva de l’experiència d’aquests tres anys que m’han permès afegir coneixement i constatar el molt que exigeix la nostra ciutat de nosaltres. Amb molts ciutadans que m’estan demanant que m’hi posi i que l’esforç val la pena. Tot plegat genera molta passió i energia. De fet, és un privilegi poder fer-ho. Jo dic que Barcelona ens convoca perquè exigeix molt i no es conforma. I jo tampoc em conformo. La resignació seria la pitjor decisió. Nosaltres no ens resignem i tenim tota l’ambició perquè Barcelona s’ho mereix.

Vostè és un polític que fa molt de carrer. Quin és l’estat d’ànim que detecta en els barcelonins i barcelonines ara mateix?

Dues coses. Que tenim molta capacitat ciutadana, amb molta societat viva, molta innovació, i un gran afany creador i de construir ciutat. I al mateix temps unes dosis de disgust, de distanciament i de desafecció amb el que podíem anomenar l’Estat propi, és a dir amb l’Ajuntament. Perquè no està a l’alçada de la societat barcelonina. Això no és qüestió dels últims tres anys sinó que ja ve del mandat anterior en què també va haver govern entre comuns i PSC. Detecto un clima molt compartit d’exigència de canvi i de dir que ja n’hi ha prou, que així no anem be. Es tracta de saber respondre a aquesta exigència crítica.

Fa tres anys vostè va guanyar les eleccions i no va poder governar perquè Ada Colau va obtenir l’alcaldia gràcies al pacte amb el PSC i als vots dels regidors de Manuel Valls. Des d’aquesta òptica quin és l’objectiu de cara a la ciutadania si queda clar que té moltes coses en contra que fan que no tingui prou guanyant les eleccions?

Doncs a la ciutadania li demanaré que em permeti guanyar amb molta més claredat. Però he de treballar i soc jo qui m’he de guanyar el dret a tenir encara millors resultats.

Però tem que es pugui repetir una operació similar encara que ERC torni a guanyar les eleccions a Barcelona?

Si hi ha una situació clara de primacia com a primera força per part d’ERC amb una distància evident respecte a la segona força jo crec que qualsevol argument per evitar una alcaldia i un govern d’ERC ja no és que seria inacceptable com ho va ser fa tres anys, sinó que seria impossible en termes polítics i institucionals. L’aritmètica pot donar peu a moltes combinacions però la voluntat democràtica, si és prou clara, s’ha de fer respectar. I això també depèn de nosaltres.

Que les converses per formar govern a Barcelona fossin espiades a través de Pegasus indica fins on s’estava disposat a arribar per evitar que ERC tingués l’alcaldia?

Ja va quedar acreditat en saber-se que no només s’espiaven aquestes converses sinó que ja abans es controlava directament el meu telèfon mòbil i també el de la senyora Artadi (alcaldable de Junts). Per tant s’estava controlant explícitament a dos candidats a l’alcaldia. En termes democràtics això hauria d’inhabilitar a qui hagi pres aquestes decisions o a qui representi. Però encara estem en aquest Estat amb una claríssima responsabilitat per clarificar i es mantenen en silenci i sense la més mínima autocrítica.

Encara esperem que el Govern socialista i el PSC expressin la seva absoluta condemna d’aquestes pràctiques i retornin a la democràcia. Però de moment no som aquí, més aviat al contrari. Més aviat estem davant una certa tenacitat repressiva. Si aquesta és la seva concepció de la democràcia també això els qualifica davant la ciutadania del país i de Barcelona molt particularment.

Com valora que en cosa d’una setmana el jutge que investiga el seu cas d’espionatge l’hagi arxivat temporalment i en canvi l’Audiència Nacional hagi desplegat tot de recursos i citat fins i tot al ministre de la Presidència per investigar l’espionatge als membres del Govern espanyol?

És un cas que il·lustra perfectament la relació que tenim amb la justícia espanyola, o amb determinades cúpules judicials, i de la discriminació sistemàtica a que aquesta ens sotmet, amb vulneració dels nostres drets. En quinze dies l’Audiència Nacional ha decidit enviar una comissió rogatòria a Israel o aixecar el secret del sumari. Tot allò que nosaltres fa dos anys que li demanem a la justícia davant la qual vam presentar la primera querella el llavors president del Parlament, Roger Torrent, i jo mateix. Un cop més queda clar que la justícia no és igual per tothom. És un cas evident de discriminació i de denegació de la justícia.

Però tampoc ni és la primera vegada ni la més greu de totes les que hem patit. Aquesta és una dada política no només una crítica a una decisió judicial. I si els demòcrates espanyols no constaten que aquesta evidència crítica respecte a la justícia exigeix acció política i una reforma profunda de la legislació i de canvi de la seva concepció de la separació de poders vol dir que estem en una deriva cap a l’autoritarisme i d’abandonament d’una democràcia genuïna.

I davant aquesta situació ERC què ha de fer? Les relacions amb el Govern espanyol s’han complicat, les hauria de trencar totalment davant la falta d’explicacions per l’espionatge?

Evidentment que aquest qüestió complica les relacions però perquè el Govern espanyol les vol mantenir complicades. Tot això ens carrega de raó en la defensa dels nostres drets, en la convicció republicana, i en l’aspiració de llibertat i de la independència. I també ens confirma que no som nosaltres qui abandonarem el terreny de la democràcia. I per tant el terreny de la capacitat de diàleg i de la tenacitat democràtica també en termes europeus. No podem llançar per la borda el capital de respecte que hem acumulat i treballat des del mateix octubre del 2017 fins ara. Cal veure com convertim aquesta càrrega de raó en resiliència política i en exigència democràtica de represa del diàleg amb un Estat adversari.

Es pot negociar amb un Estat adversari?

No anem al diàleg des de la confiança o des del respecte. Hi anem des de la convicció de què tenim la raó i de què hem de seure amb l’Estat. Això ja ho vam aconseguir però ara toca que aportin alguna resposta, cosa que fins ara no ha fet.

Per tant, ERC continua apostant per la taula de diàleg i negociació malgrat tot?

Els instruments poden ser diversos i és evident que en aquests moments la taula de diàleg està greument afectada per l'abandonament i la traïció democràtica per part de l’Estat, és a dir per part del Govern socialista. Però són ells. Nosaltres el que demanem és que tornin i girin cua del camí d’abandonament del diàleg. Però amb cada nou cas judicial, processaments, querelles que s’hi va acumulant, més aviat s’estan afermant en la via repressiva. Estem convençuts que hem d’exigir respecte pels nostres drets i diàleg i ho farem en les instàncies internacionals perquè se'ns reconegui el que aquí se’ns nega.

Tot indica que hi ha tot un seguit de poders fàctics que van avalar l’acord perquè vostè no fos alcalde de Barcelona? Creu que volien evitar un alcalde independentista o els feia por el canvi que es podia produir? I com valora que estiguin tan còmodes amb una part del govern municipal com és el PSC?

Crec que aquest és el debat de fons que s’ha de plantejar de cara a les pròximes eleccions, que no és altre que com gestionem l’interès general d’aquesta ciutat i com representem el poder democràtic front a determinats poders o mecanismes, be siguin d’Estat o de mercat, que estan molt presents a la ciutat. Jo crec que en aquests moments l’autèntic Govern de la ciutat és una coalició sí, però entre Foment del Treball i el PSC. Aquesta és la coalició que realment està governant a Barcelona més enllà de les gesticulacions i l’abús de la ideologia dels comuns amb la qual l’únic que aconsegueixen és generar crítica i rebuig per manca de consistència, de profunditat i d’estratègia real.

No es tracta només d’una qüestió democràtica, sinó del que avui vol dir ciutat, de quin horitzó i model de creixement estem oferint. Això ja estava en joc el 2019 però ara és encara més clar després de dos anys de pandèmia i de la crisi econòmica que ha afegit la guerra d’Ucraïna, i en previsió d’una crisi econòmica que generarà nous i greus efectes sobre bona part de les economies arreu d’Europa. La qual cosa exigirà que les societats democràtiques i ciutats com la nostra tinguin capacitat democràtica i institucions amb poder suficient com per prendre la iniciativa. És obvi que des de Barcelona no ho resoldrem tot però el que no podem fer és simplement quedar-nos al descobert, a l’espera del que decideixi l’Estat o el mercat, o ambdós junts que és el que passa ara.

Que proposa ERC al respecte?

Un model transformador, d’honestedat i de claredat, transparència i també d’ambició. De complicitat positiva. Tenim molta societat activa i un Estat-Ajuntament feble davant d’aquests grans poders. Del que es tracta és de recuperar la complicitat amb la societat per tenir fortalesa institucional i ciutadana. I per tenir capacitat d’articular estratègies en tots els àmbits: econòmic, urbanístic, mobilitat, habitatge... Estratègies que tinguin sentit i que responguin a les qüestions reals que avui tenim plantejades des d’una relació de confiança. Això no vol dir acceptació i resignació. Ha de ser una relació crítica. A Barcelona la ciutadania no calla i fa bé de no callar. Qui no fa be és la institució de no escoltar i de no respondre amb solvència i responsabilitat a aquest clam. Esquerra Republicana està en condicions d’escoltar, de respondre i de prendre decisions de governació en el sentit que la ciutadania està demanant de forma clamorosa.

Aviat es commemoraran els 30 anys dels Jocs del 92 dels quals la Barcelona actual n’és hereva. Què s’ha perdut d’aquella època i en què calia passar pàgina?

Vostè diu que és hereva, jo diria que hem viscut, potser excessivament, de molts dels efectes transformadors d’aquell període però no els hem sabut actualitzar especialment en els últims deu o quinze anys. No hem sabut posar al dia la ciutat ni llegir be la transformació que s’estava produint. Hi ha una connexió total amb causes generades arreu del món, això que en diem globalització. Com la fortíssima crisis del 2008. I hem tingut unes governacions que en comptes de dirigir aquests fenòmens s’hi han acomodat. Han deixat de ser subjecte per convertir-se en objecte de totes aquestes causes.

Això inclou èxits notoris i creixements desproporcionats en àmbits com el turisme. Però es tracta de governar i d’entendre que ni podem viure de la nostàlgia ni reproduir aquella època. Es tracta d’apuntar quin és el nou horitzó que la ciutat demana davant d’aquestes circumstàncies socials, econòmiques, de noves cultures, o del canvi climàtic. Una dada nova aquesta, que no hi era amb la mateixa intensitat fa 30 anys i que ara està en un primer pla absolut. Es tracta de definir com des del poder democràtic som capaços d’armar a la societat i actuar junts per governar totes aquestes qüestions.

Quin paper juga i quin creu que hauria de jugar Barcelona com a motor de l’àrea metropolitana, capital de Catalunya i ciutat internacional?

Ara mateix anem perdent tres a zero en aquests àmbits que vostè planteja. Hem de recuperar i treballar en tots tres. És molt clar que l’àrea metropolitana té una funcionalitat en alguns aspectes molt essencials per temes de gestió sectorials, però no disposa ni de l’entitat ni de la capacitat de prendre les decisions que caldria que prengués des del punt de vista de la gran política en àmbits com l’habitatge, la mobilitat o la lluita contra el canvi climàtic.

I com a capital de Catalunya?

La concepció de país que tenim, precisament pel predomini d’unes determinades forces polítiques a l’àrea metropolitana, tendeix a separar i a distanciar Barcelona de la resta de Catalunya. El que hem de fer és exactament el contrari. El que proposa Esquerra Republicana és desenvolupar una estratègia de país que connecti Barcelona amb el conjunt de Catalunya. La nostra economia ja està absolutament interconnectada en el conjunt d’una Catalunya que s’acosta als 8 milions d’habitants.

Aquesta Catalunya necessita una Barcelona que sigui una gran capital líder i activa. I al mateix temps necessita una xarxa de ciutats amb la qual Barcelona ha de tenir una relació de coresponsabilitat, de coordinació i de compartir. Tenim dues grans qüestions, sobirania energètica i sobirania alimentària, en les quals Barcelona hi ha d’apostar absolutament. Barcelona no ha de ser el forat negre que s’ho empassa tot. Cal plantejar-se què hi aportem, què hi afegim, com estalviem, com demostrem la nostra responsabilitat ciutadana i institucional en aquests terrenys. I cal pensar com ens hem d’entendre amb les Terres de Ponent, els Pirineus, l’Ebre, la Catalunya Central i la resta del país. I aquí hi ha molt a fer. Això depassa de molt les actuals capacitats de l’àrea metropolitana.

I en la projecció internacional?

Jo veig la possibilitat d’un nou lideratge europeu de Barcelona. Estem en condicions de crear una referència de model urbà. El debat de fons de tot l’urbanisme mundial actual gira sobre què vol dir ser ciutat. I com es fa la interconnexió i interdependència de l’àrea urbana amb l’entorn que no ho és. No podem tolerar construir un país que es va concentrant demogràficament a la costa mentre condemnem a una certa resignació a tantes zones de l’interior. Això no pot ser i és irresponsable. I crec que Esquerra representa aquesta idea de país tota ella, ERC Barcelona també. Esquerra li proposa a Barcelona que assumeixi aquest rol de lideratge i de coresponsabilitat simultània.

El turisme ha tornat de forma massiva a Barcelona. S’ha desaprofitat aquests dos anys de la pandèmia per mirar de reiniciar amb un model més sostenible i menys massificat?

Vostè pot revisar les successives propostes que des d’ERC hem anat fent al respecte a l’Ajuntament de Barcelona. Avui ens toca protegir el turisme de si mateix. Si volem, que ho volem, que Barcelona tingui turisme d’aquí cinc anys o cinquanta, és ara que hem de procedir a la seva millor regulació i governació. A la seva protecció com a sector econòmic i com a riquesa indubtable de la nostra ciutat. Això demana entesa amb tots els sectors implicats. És un debat però a favor de què no matin la pròpia gallina dels ous d’or que és el que està a punt de succeir. És una qüestió que altres ciutats estan afrontant i no hi veig cap raó perquè Barcelona no pugui fer-ho no només amb dignitat sinó amb eficàcia.

Aquesta ciutat s’ha de respectar i s’ha de fer respectar. I els ciutadans tenen tot el dret a fer-se respectar. I tant que volem el turisme, però també volem tenir espai públic no massificat, poder descansar, poder viure sense sorolls excessius, volem que les Rambles siguin nostres un altre cop com Ciutat Vella o la Sagrada Família. Que no siguin objectes únicament d’invasió sistemàtica. Tot això simplement demana raó, seny i entesa. Estem preparats per fer-ho.

Però el discurs dels comuns va també en aquest sentit. El model diferent al respecte amb el PSC ha frenat aquest plantejament?

Aquest àmbit del turisme és una de les millors il·lustracions que aquí no estem davant una coalició de Govern sinó d’una ubicació d’interessos en paral·lel. No cal tornar sobre el que en el seu dia van decidir, però és obvi que no hi ha capacitat per construir un missatge, un programa i una governació conjunta. Llavors, en aquesta situació i a la vista d’aquesta contradicció i de la impotència per modificar-ho, els comuns el que fan és traslladar les qüestions a una altra banda, de forma molt explícita al Govern de la Generalitat de Catalunya. Estan traslladant la seva impotència. Nosaltres el que els diem és que cal fer-ho be i cal seure com vam fer la setmana passada (Comissió bilateral). Compartint una reflexió, prenent una mesura concreta sobre els creuers i preveient una futura i espero que immediata regulació en aquest terreny en benefici de tothom.

Vostès van proposar una limitació dels creuers de 200.000 passatgers mensuals. Va en aquesta línia la regulació?

Aquesta és una estimació prudent. Però nosaltres el que plantegem, abans de fixar cap xifra, és complir amb el que vam proposar i es va aprovar, que és disposar d’un estudi com tenen altres ciutats sobre la capacitat d’acollida de Barcelona respecte del turisme. Això es pot objectivar i es pot mesurar de forma raonada i amb encert. Això ens ha de donar un marc de reflexió a partir del qual prendre decisions. En el terreny dels creuers, de l’espai públic de la ciutat central, de la diversificació de zones, de la protecció de determinades professions com la dels guies turístics, de la regulació de fenòmens absolutament inadmissibles com són els bicitaxis, etc.

Estem en condicions de començar a prendre decisions i a ser-ne corresponsables com ERC ho ha estat en moltes altres qüestions durant els últims anys. Però el que no estem disposats és a callar i aguantar la pura contradicció traslladada a altres instàncies o la inacció, que és el que de moment continua succeint. I si hi ha una alternativa d’algú que defensa més turisme, més creuers, més massificació i més de tot que es plantegi. Nosaltres defensarem que per protegir al sector turístic no se’l poden carregar a base de desmesura i de massificació i que cal respectar la ciutat i els seus ciutadans.

ERC ha impulsat una iniciativa contra l’incivisme i pel descans veïnal. Barcelona té un problema de civisme?

N’hi ha prou amb trepitjar carrer com fan els nostres regidors i regidores per poder constatar fins a quin punt aquesta barreja d’inacció i d’entreguisme del govern de la ciutat ha derivat en una tolerància respecte de situacions que potser no estan en la voluntat de ningú però que estan succeint a ja massa punts d’aquesta ciutat. No és una excepció d’un carrer determinat com passa al carrer Enric Granados. Passa al Poble-sec, al Poblenou i a altres zones de l’Eixample i dels barris marítims o en alguns moments a la Vila Olímpica. Aquesta és una qüestió de caràcter i del que vol dir convivència i respecte pels drets dels ciutadans. Nosaltres estem activament implicats en la defensa d’aquests drets. I no deixarem d’estar-ho perquè estem convençuts que hi ha solucions i respostes. En el fons és una qüestió d’autoritat democràtica. Nosaltres volem representar l’autoritat democràtica que és capaç d’establir regles del joc i és capaç de fer-les complir. Cosa que ara no està succeint, de vegades per la presència d’interessos evidents.

L’alcaldessa Colau defensa que les superilles és el gran projecte de transformació urbanística de Barcelona. Hi està d’acord?

Barcelona, des del punt de vista urbanístic i simplificant una mica, té tres grans qüestions plantejades: La primera és com creem ciutat en determinats territoris de Barcelona en què no s’ha fet els últims anys, en part per la intervenció abusiva de l’Estat. Parlo de la Sagrera i per extensió tot el tram Besòs des del mar fins a Montcada. O dels barris de la Marina. La segona qüestió és com afrontem la imperiosa rehabilitació en profunditat de tants barris dels anys 60 i 70 que han quedat manifestament obsolets en termes de qualitat i de dignitat de l’habitatge i de l’espai públic. Això vol dir Montbau, Guineueta, Trinitat i molts més barris. Aquesta ha de ser una gran operació de ciutat. I la tercera qüestió és l’Eixample que és al que es refereix la senyora Colau. Però això s’ha convertit en una mena d’obsessió. I cal canviar-ho d’obsessió a qüestió estratègica.

Vol dir que aquest model s’està aplicant a l’Eixample sense massa criteri?

L’Eixample és massa important. Se l’ha de respectar també més que entestar-nos en canviar-lo. Hem de preservar moltes coses a l’Eixample perquè és una peça essencial del a mobilitat a la nostra ciutat. Però precisament per això també demana instruments, mesures i regulació d’aquesta mobilitat per la protecció del ciutadà i per la pacificació que permeti combatre els efectes de la contaminació i la congestió. Això vol dir actuar en els àmbits de la mobilitat metropolitana.

L’Eixample està pagant el cost d’una explícita omissió metropolitana. I per tant, en el fons han aconseguit que les superilles no sigui un tema de gran debat. Ja voldria que ho fos. Però ho han convertit en un concepte d’espectacle perquè l’han aplicat malament i és una mesura més puntual, provisional i decorativa que no pas de transformació. No comparteixo l’estratègia actual. Podem discutir el concepte però la ciutat demana una visió global de l’Eixample des de la seva preservació i continuïtat. Perquè l’Eixample és una referència mundial, poca broma! És una referència de ciutat que el món sencer ha vingut a admirar. No admet jocs ni frivolitats. Hem de respondre amb la capacitat de presentar una alternativa global, seriosa, solvent i respectuosa.

Ara el projecte de superilles no és cap d’aquestes coses?

Ara no! Ara és una barreja d’actuacions puntuals presumptament transformadores però que no ho són i que generen tants efectes positius com negatius, acompanyada d’una política de decoració, d’objectes de mobiliari urbà que molesten a tothom i de pintures. No podem reduir l’Eixample a una qüestió de coloraines o de tres arbres més aquí o allà.

La meitat dels llocs de treball de Barcelona estan ocupats per persones que viuen fora de la ciutat. Com cal afrontar la pèssima mobilitat metropolitana que hi ha en l’actualitat en transport públic més enllà de la primera corona?

Hi ha unes 500.000 persones que entren cada dia a treballar a Barcelona. I uns 200.000 barcelonins i barcelonines que fan al contrari i marxen a treballar fora cada dia. Això genera uns efectes de congestió molt explícits. Això vol dir polítiques d’habitatges metropolitanes, polítiques de creació de llocs de treball d’acord amb una nova regulació urbanística que és la que ha de resoldre el nou Pla Director Urbanístic (PDU), i demana mesures concretes respecte de la nostra pròpia ciutat com a estratègia urbana. Però és possible fer-ho, no estem condemnats a la congestió. 

I per suposat cal política metropolitana de transport públic. I aquí, i ho dic amb tota la contundència, hi ha una responsabilitat greu i seriosa del Govern de la Generalitat i del de l’Estat. El que li passa a Barcelona és que no ha tingut la força, o no ha sabut emprar els instruments adequats, per exigir aquesta coresponsabilitat de les altres administracions. I això ara ja és urgent. No podem acceptar simplement la visió reduccionista de limitar l’ús del cotxe privat sense augmentar el transport públic. No ens podem mirar aquesta qüestió des d’una pura òptica de barri o de centre ciutat com és l’Eixample. Aquí estem molt lluny de la capacitat i de les estratègies que els poder democràtics equivalents prenen en ciutats com París o Londres. Per exemple la qüestió de l’habitatge és un dèficit clamorós i aquesta és una de les claus de fons que expliquen la situació actual.

Doncs el Govern municipal treu pit de la construcció d’habitatge social i carrega contra la Generalitat. No és així?

Aquí encara més està confessant el seu fracàs. Tot i ser una xifra alta de construcció d’habitatge social en termes relatius en si mateix és misèria. Està molt lluny del que aquesta ciutat necessita i del que ella mateixa havia plantejat. No ha estat capaç de construir l’aliança i la complicitat ni amb la Generalitat, ni amb la societat, ni amb el sector privat per produir els efectes que aquesta ciutat demana en termes d’habitatge. Això sí, des de la seva inacció hem assistit a uns efectes, derivats també entre altres coses del turisme i de les decisions d’inversió dels grans fons immobiliaris internacionals, front els quals s’ha vist impotent i resignat. No ha estat capaç ni d’armar institucionalment, socialment i econòmicament aquesta ciutat.

Barcelona pot donar l’esquena als Jocs d’hivern si els Pirineus decideixen presentar la candidatura? Tenint en compte que Barcelona és el que és per uns Jocs i ara organitza grans esdeveniments com la Copa Amèrica de Vela?

Deixem que es prenguin les decisions adequades que d’altra banda ja comencen a ser urgents i que la voluntats dels ciutadans dels Pirineus es posi de manifest. A partir d’aquí, crec que Barcelona ha de ser un factor positiu, un valor afegit explícit per aquests Jocs Olímpics. No perquè esperem efectes transformadors com els de fa 30 anys ja que parlem d’una altra dimensió i d’un altre model. Però aquesta és també una magnífica ocasió per establir una determinada relació positiva i de coordinació i de suma de capacitats amb els Pirineus. I amb molts altres territoris d’entremig. Hi ha molt a fer en això. No és que Barcelona no pugui donar l’esquena, és que ha de donar la cara absolutament a favor d’aquests Jocs sabent que no es tracta d’un d’aquells grans esdeveniments dels d’abans sinó d’un d’una certa significació i de valor en prestigi internacional.

Des de forces del Govern l’acusen de ser el delegat del Govern de la Generalitat a Barcelona més que alcaldable. Li molesta?

Jo que em creia que era barceloní... (riu). Això il·lustra un debats de fons que no és menor. Si cauen en la temptació de fer aquest plantejament és perquè segueixen instal·lats en aquest tòpic de fa 40 anys quan a Catalunya hi havia dos grans partits i que es tractava de que cadascú manava en una banda de la plaça Sant Jaume. Això es convertia en un argument electoral. Però suposa una ceguesa profunda respecte a una ciutat com l’actual, amb un mapa polític com el que tenim i amb unes exigències de transformació tan intenses i profundes.

Perquè demana a crits una aliança institucional entre el Govern de Catalunya i el de Barcelona. Des de l’absoluta legitimitat del Govern de la ciutat per expressar els seus projectes i ambicions, el seu horitzó o fins i tot les seves exigències. Ens convé forjar aliances ciutat endins, i tampoc l’alcaldessa ha estat capaç de fer-ho perquè ha fet clientelisme però no complicitats. Però també ens convé l’aliança estreta amb el Govern de la Generalitat en termes d’inversió, de reforçament de la Carta de Barcelona, i molts altres temes. I Esquerra representarà això orgullosament i amb totes les conseqüències.

I amb el Govern de l’Estat? Perquè veient les dades d’execució pressupostàries de menys del 36% no sembla que Barcelona surti molt ben parada tampoc tot i que els partits del Govern municipal estan al de l’Estat?

Efectivament! Una de les coses que hem de fer és conèixer bé el grau d’afectació directa a Barcelona d’aquest dèficit clamorós en l’execució pressupostària de l’Estat. Però a mi, en termes polítics, el que em sobta més és que s’accepti aquesta falta de respecte absolut del Govern de l’Estat respecte als drets de la nostra ciutadania i a les nostres inversions. I en canvi s’intenti traslladar totes les responsabilitats a la Generalitat, que segurament té coses criticables però no és comparable a com està actuant el Govern de l’Estat amb Catalunya i amb Barcelona en molts àmbits. I davant d’això només tenim el silenci i la resignació de la senyora Colau i dels comuns, i per suposat la complicitat plena del PSC.