Aquests dies que circula pels mitjans de comunicació i té l’oportunitat d’explicar-se, Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) troba que hi ha massa política i poca cultura, en general i arreu. Ha vingut a Barcelona per recollir aquest dimecres a la tarda, a dos quarts de vuit del vespre, el 25è Premi Trajectòria que li ha concedit la Setmana del Llibre en Català. Aquests dies de mirar llibres no té massa temps, per si en clissa un que li fa fa l’efecte que li pot interessa, en fotografria la coberta per no oblidar-se’n. De moment n’ha comprat un, Esbós d’escrits que ja mai no escriuré, del filòleg Josep Murgades.

Biel Mesquida escampa una mena d’ona expansiva que encomana ganes d’activar-se, de crear, de fer. Un efecte que també produeix el seu darrer llibre Carpe Momentum (una coedició de Cafè Central i Eumo Editorial). D’entre els poemes del llibre n’hi ha un que al repetir-lo li fa posar la pell de gallina. El poema en qüestió porta per títol Nom i dues dates i diu així: "Un nom/ al cap/ i dues dates,/poden resumir una vida?". (La resposta que cadascú la pensi).

Autor de llibres que formen part de la història de la literatura catalana com L’adolescent de sal, El bell país on els homes desitgen els homes, Acrollam o Llefre de tu, manté un compromís ferm i innovador amb la llengua. Al llarg de la seva trajectòria com a escriptor, activista i gestor cultural (va fundar el Festival de Poesia de la Mediterrània fa 23 anys) ha rebut molts guardons i distincions, entre ells el premi Nacional de Literatura Catalana o la Creu de Sant Jordi.

Malgrat tota la feina feta assegura que no té la pretensió de convertir-se en cap icona de res. Però com que la realitat supera a la ficció, a aquestes alçades es pot dir sobradament que els seus textos són un referent de modernitat, de valentia i una font de vida que fan venir molta llegidera.

Aquest Premi Trajectòria li arriba en un bon moment, oi?

Sí, perquè crec que qualsevol moment és bo per rebre un premi tant generós i tant inesperat i tant magnífic com aquest. Va ser una sorpresa, una emoció, un sentiment de veure que hi havia els editors, distribuidors, llibreters, els periodistes culturals… amb aquest premi et diuen "ens interesses, t’estimem, et llegim, per a nosaltres ets algú" i aquest reconeixement per a un escriptor que normalment no està fa molta alegria.

A veure… sou un referent.

Però som un referent amagat, molt amagat (riu). És com que tu estàs amagat, te treuen i te posen aquí… i aquest premi té una cosa molt bona: et dona una visibilitat que fa que els teus llibres siguin més coneguts. I llavors pot ser que et vingui un editor i que tu li diguis: "m’estimeu? Doncs reediteu els meus llibres antics que no es troben!".

Hi ha algun projecte per reeditar la vostra obra?

Hi ha un llibre que no l’ha volgut reeditar ningú mai i que sortirà l’any que ve que és Puta-marès (ahí), el treurà Moll i per a mi és un miracle. I aquest eixamplament de lectors, aquesta possibilitat que la teva obra corri és un gran premi.

Us heu plantejat escriure les vostres memòries?

Això m’ho ha demanat un editor, Lleonard Muntaner. Jo com a llibre així de memòries no ho veig, proposaria fer-ho amb un altre escriptor còmplice que és Sebastià Perelló, i que no fos pregunta resposta, que ell em provocàs amb unes coses, que jo n’escrivís unes altres i a partir d’això ell anés fent els seus comentaris… I no ens hi hem posat per motius diversos i a més encara tinc temps per fer-ho. Amb els anys al Diari de Mallorca dins Plaqueta de Notes ja hi he anat posant molts records. Ja m’agraden molt les biografies, les cartes, la vida íntima dels escriptors, però també m’agrada que vagin com esbiaxades perquè trobo que contenen alguna cosa més de veritat i que no són tan impostades perquè les memòries sempre són falses, són una recreació que fas en el present del teu passat. I a mi m’agradaria agafar textos meus contraculturals dels 70, agafar fotografies, com la que estic amb els pantalons cenyits i l’enganxina de "volem l’Estatut" al cul, i fer una cosa així.

Aquesta manera d’imaginar les vostres memòries, de fet, és la vostra manera d’escriure.

Sí, no sé fer-ho d’una altra manera, amb el que tinc es meu territori faig combinacions, permutacions, variacions, reescriptura, versions… Hi ha gent que em diu "amb el que escrius tu no surts de Mallorca des de fa 10 anys", i dic és que em va molt bé, perquè Mallorca és un microcosmos que ho té tot. Tenc màfies, turistes, pagesos… Ja veuràs, ara al novembre sortirà Encarnacions amb Labreu on explico històries que són com una xarxa, parlo d’una altra Mallorca d’ara i sobretot és una altra escriptura del Biel Mesquida d’ara.

'Carpe Momentum', el darrer llibre que heu publicat, si no hagués arribat la pandèmia potser seria diferent?

Evidentment no seria això que surt aquí. Lo que m’agrada d’aquest llibre és que la pandèmia no surt literalment, no surt explicítament mai. A la pandèmia era tant negre tot que jo lo que volia és que ses meus versos fossin colors, lluentors, jo volia brilli brilli, i el brilli brilli ja de normal brilla, però si ho fas sobre un fons negre allò enlluerna, i és aposta que agafo aquesta intensitat. Però al llibre també hi ha una contenció; jo de vegades soc molt torrencial, i aqui tot està mirat i mil·limetrat, i en molts de moments és nanoliteratura, hi ha molta miniatura aquí.

Traslladem-nos a 'L’adolescent de sal', llibre amb el que guanyeu el Prudenci Bertrana al 1973 i que va estar dos anys censurat.

Ja de bon principi a l’editorial no li va fer cap gràcia. Perquè 62 estava obligat a fer-ho i aquells jocs tipogràfics necessitaven impremta i era caríssim de fer… Si l’editorial haguera estat valenta l’hagués tret, però com no era valenta, perquè no som tant valents com diem, jo no soc tant valent com de vegades m’iconitzen.

Home… rebel sí ho és, o no?

Sí, però hi ha una exageració de coratge. Mos amaguem darrere la roca i tal. Bé, l’editorial va dir que no i que el llibre havia de passar per la censura, i el censor va fer la feina com un censor tòpic, amb un llapis vermell bastant gruixut i llavors anava tatxant i de vegades s’emprenyava tant que rompia la pàgina (riu orgullós). I aquest exemplar de censura el regalaré al Museu d’Història de Catalunya!

Amb el llibre de poemes 'El bell país dels homes que s’estimen els homes' no podeu negar que sí vau ser valent.

En aquell moment era arriscat perquè hi havia el franquisme, una llei de perillositat social i evidentment allò es va fer ciclostilat i estava tant prohibit com si fos una octaveta política. Si t’enxampaven amb allò et podien tancar, pegar-te d’hòsties o lo que volguessin. D’aquest tema en sé, i això per les memòries estaria bé, però per contar ara no, perquè pareix que vaig… Jo vull que em llegeixin com a escriptor no com una icona, si me veuen com una icona contracultura, icona LGTBI, icona de no sé què, no, no, no! Jo me considero un escriptor, un escriptor que lluita en molts de territoris per la seva escriptura. Activista sí…

I el que sempre l’acompana és la connexió amb artistes plàstics.

Sí, crec en allò d'uc pictura poesis. M’ha encantat fer col·laboracions amb artistes variats i no sempre coneguts, no només he fet coses amb Guinovart i Barceló… Hi crec molt en la col·laboració amb artistes i es podria fer un llibre amb els textos que he escrit pels catàlegs d’artistes. Sempre m’ha interessat el món de l’art, de la música i la ciènca, perquè hi crec molt en la ciència i he lluitat molt per la difusió de la ciència des de la universitat; la ciència també és poesia i és cultura i és lo que mos fa ser humans.

Més d’una vegada ha dit que a la llengua li fa fer el que vol. Per on ens ho agafem?

Això tenia molt de sentit (esclata en una riallada). Un dels meus mestres, Roland Barthes, quan va entrar al Collège de France va dir que la llengua era feixista per un motiu, perquè el més feixista que hi ha al món és obligar. Una cosa molt feixista és prohibir, però obligar és més feixista. La llengua t’obliga a dir, i l’escriptor ha de desfeixistar la llengua, i es desfeixistitza amb mil sistemes, utilitzant la retòrica, l’enginy, cercant llicències, trobant caminois lingüístics, fent malabars amb la llengua, jugant amb els dobles sentits, creant neologismes, i això és un poc lo que jo he intentat.

Seguint aquest impuls, aquesta necessitat, això que anomeneu l’escriguera?

El sentit més senzill d’escriguera és tenir ganes d’escriure. Mercè Rodoreda em fa escriguera, no d’escriure com ella sinó d’escriure lo meu. I això és molt important. I he tingut una alegria: s’altre dia pensava que aquest premi m’ha fet venir creera, ganes de crear, i també creguera, ganes de creure més amb la literatura com a font de coneixement, com a font de saviesa i com a font de vida.

En algun moment us han faltat les ganes d’escriure?

Sí, i tant no et pensis. El que passa és que tinc una petita biblioteca d’escriptors que em fan escriguera. I quan no en tinc, dic, no, no, he d’escriure i me'n vaig al Pavese i me'n vaig a Pla i a Homer i a Ferrater. Em llegeixo dos poemes de Ferrater i dic venga, venga. I el que m’agrada i ho he dit sempre, per jo allò més gran que hi ha al món és llegir, la llegidera no l’he amollada mai. Ara estic amb el de Mauricio Wiesenthal i l’Orient Express, i quan vaig venir en vaixell, jo no era al vaixell era a la meva cabina de l’Orient Express! Això ho té la literatura.

I la literatura també té grans editors. Voleu parlar una mica de Xavier Folch?

[S’atura un moment i busca endins abans de respondre]. Ha estat la persona que quan vaig quedar dins un desert de silenci, perquè a partir de L’adolescent de sal vaig tenir d’editor en Claudi Montanyà i em va fer escriure, primer un llibre amb en Quim Monzó, Self Service, i després vaig publicar el Puta-marès (ahí), però llavors ell es va suïcidar i me va deixar la seva col·lecció Ucronia. Ucronia va acabar com el rosari de l’aurora i no comment. I jo després ja me’n vaig anar a Mallorca i ningú em va dir què fas. Això era el 80 i com ningú em deia què fas i jo no tenia ganes de cercar editor ni de vendre peix vaig estar fins el 90, gairebé 10 anys sense publicar res. En aquests 10 anys em vaig dedicar molt a la universitat i a la difusió de la ciència, i sí escrivia poemes i contes però no pensava publicar. Tampoc he viscut per publicar, he viscut per fer feina, publiquera rabiosa només n’he tingut als mitjans de comunicació. I llavors al 90 va ser quan en Xavier Folch me va dir "Biel jo ara he creat Empúries i vull treure dues coses teves, L’adolescent de sal, que estava esgotat i un altre llibre". I va sortir Doi. I llavors el Xavier des dels 90 fins ara, que ha mort, ha estat el meu editor en el sentit més noble més singular i més poc comú. Ha estat un amic.