Agus Morales (El Prat de Llobregat, 1983) és periodista i escriptor. Dirigeix la Revista 5W i és autor de dos llibres de no-ficció -com No som refugiats-, però ara s'estrena amb la seva primera novel·la, Ya no somos amigos (Temas de hoy). Portava anys immers en aquest projecte, des que va deixar de ser corresponsal de l'Agència Efe a l'Índia i el Pakistan, i finalment ha sortit a la llum. Inspirat en les sensacions que va viure allà, el llibre tracta sobre cinc personatges provinents de diferents racons del món i explora les seves "coincidències". Morales defensa que el periodisme també s'hauria de dedicar a això enlloc de promoure "l'atenció excessiva en la diferència", i sosté que hi ha interès en el periodisme internacional perquè "ho és tot": "El que passa a Wuhan ens afecta directament".

En una terrassa al centre de Barcelona, explica la seva visió del periodisme, no tant allunyat de la literatura en tant que "perdurable". "Escriure una novel·la no m'ha suposat un esforç, al contrari, per mi escriure és natural, també ficció", afirma. Amb el focus posat ara en Ucraïna i "l'èxode històric" de població, el periodista creu que la resposta de la Unió Europea (UE) marcarà un precedent tot i que és escèptic sobre que es torni a repetir: "No servirà per res".

'Ya no somos amigos' és la seva primera novel·la. El pas a la ficció ha estat natural?

Per a mi no ha estat un pas. Hi ha molts fragments, i especialment la concepció de la novel·la mateixa, que són anteriors als meus llibres de no-ficció. Sempre he volgut escriure ficció però considerava que no estava suficientment madur per fer-ho. Ara potser tampoc… però al final m'he decidit. En el meu cas és molt natural: jo vaig estudiar Periodisme i després vaig fer un doctorat de Llengua i Literatura. A mi el que m'agrada és escriure. Quan faig periodisme ho faig amb tot el rigor, però a la literatura també. No m'ha suposat un esforç, al contrari, per mi escriure és natural, també ficció. I espero fer-ho més. També altres gèneres, com poesia. Ja n'escric. Una cosa és el que publiques i l'altra el que escrius.

Ha estat un procés llarg. Per què s'ha decidit a publicar-la ara?

La novel·la la vaig començar quan vaig tornar de la corresponsalia d'Efe al Pakistan, el 2012. Vaig començar amb la història de l'Omar, amb l'escenari del Prat. Es va anar desenvolupant i d'alguna manera vaig fer cas a aquestes veus polifòniques que tenia al cap, fruit també de l'experiència vital. Anaven apareixent més personatges i la meva idea era fer-los dialogar. Aquest procés es va anar allargant fins que vaig considerar que era moment de tancar la novel·la. Pel mig vaig escriure dos llibres de no-ficció. Hi ha cinc protagonistes i l'equilibri és difícil; això m'ha costat un temps.

El punt de trobada és Delhi. Quina influència hi ha tingut la seva vida a l'Índia?

Jo estava allà de corresponsal per Efe, i això [la novel·la] és la cara B. La cara A potser és el que publicava, i això n'és l'altra. Sempre dic que la cara B, per mi és la cara A; és allò que vius, allò que experimentes, sents... La novel·la és molt sensorial. M'hagués costat expressar aquestes sensacions si no hi hagués estat. No hi ha una correspondència vital, a nivell biogràfic, sinó més aviat aquest registre sensorial. Tot el que vaig rebre aquells anys és el que he vessat a la novel·la, que està farcida de nostàlgia.

Un dels protagonistes és del Prat de Llobregat, com vostè. Diu que no hi ha elements biogràfics, però amb aquest personatge, potser sí que hi ha una mica d'identificació?

Sí, perquè és veí meu. Però no té res a veure amb mi. Ell va al Baldiri [Guilera], que és l'institut del Prat on jo també vaig anar, però en aquella classe ell llançava la pissarra per la finestra i jo estava atent a l'examen. És molt diferent a mi, però sí, hi ha l'escenari, que és el Prat i és gairebé un personatge més. Hi ha records, també nostàlgia...

Té en ment més novel·les?

Tinc dos o tres projectes, però ja veurem. Tinc més idees, també en la no ficció. En algun moment m’agradaria publicar poesia, però no tinc pressa. Em fa respecte.

Canviant de registre, acaben de presentar el nou número de 'Revista 5W'. Se centra en la guerra i, sobretot, la pau, però no hi ha res d’Ucraïna perquè ja l’havien enviat a impremta. Per què van decidir-la centrar-la en aquest tema abans que comencés a ocupar espai a tots els mitjans?

Vam constatar que aquest és un món on no només són les guerres les que defineixen aquest temps, amb tantes persones desplaçades i refugiades arreu del món, sinó sobretot el fracàs de la pau. El fet que hi hagi països on no hi hagi guerra però tampoc pau determina que hi ha gent que no pot tornar a casa seva, la sensació d'inseguretat constant... si uneixes els últims conflictes, com Ucraïna, Síria o Etiòpia, a d'altres que durant dècades han estat congelats, com República Democràtica del Congo o l’Afganistan, això configura aquesta situació actual en què estem en rècord de persones desplaçades per la violència. La revista aprofundeix en els processos de pau, per què fracassen: per la manca de voluntat política, pel cinisme.

Ha escrit molt sobre refugiats. El 2017 va publicar el llibre 'No somos refugiados'. Com valora que ara per primera vegada, amb els refugiats ucraïnesos, sí que s’hagin posat els mecanismes per acollir?

El que ha passat demostra que amb voluntat política i popular es pot acollir a milions de persones. Estem parlant de més de quatre milions de persones que han sortit d'Ucraïna, en un mes i mig. Si ho compares amb l'Afganistan, Síria, Veneçuela... potser l'any que més persones van sortir-ne, ja són menys que les que han sortit de moment d'Ucraïna. Això demostra que es pot fer, i en faig una lectura optimista: no sé si ha passat el temps de l'empatia, o d’intentar des del periodisme apel·lar a les emocions, però jo cada vegada crec més en la racionalitat. La propera vegada hem de dir que hi ha aquest exemple. La resposta d'Europa als refugiats d'Ucraïna és una lliçó pel futur.

Creu que establirà un precedent, canviarà alguna cosa pel que fa a l’acollida en un futur?

Sí, el problema és que després no servirà per res. Però almenys hi és. Ja no pots dir que no es pot fer.

L'ha sorprès?

Ja m'ho esperava una mica. Tot i això, impacta. Si ho compares amb el 2015, quan un milió de persones van arribar a Europa i es va generar alarma social, és trist. O els afganesos que estan encara a Lesbos, sine die.

Fent un símil, també a l’inici es va dir que la pandèmia canviaria coses de la societat. Va estar també en primera línia cobrint-ho. Creu que ha desaparegut aquella solidaritat dels primers mesos?

La paradoxa de la pandèmia és que hauria de ser un tema en què molts estats estiguessin d'acord i anessin en la mateixa direcció. A Ucraïna hi ha interessos oposats, però la pandèmia no és una guerra, com es va dir. Això fa pensar que hi hauria més oportunitats pel diàleg, però ens hem trobat el contrari. Jo sí que esperava que hi hagués més oportunitats per repensar com fer les coses. Una demostració que això no va ser així va ser un any més tard la distribució de les vacunes a nivell global. Si deixes continents sencers sense vacunació, no només demostres que el sistema continua igual sinó que no és racional. No és la manera d'acabar amb la pandèmia. A més d'inhumà i racista, és irracional. Jo crec que la pandèmia ens ha separat més, a nivell de teixit social i també d'estats, amb el tancament de fronteres, per exemple.

En aquell moment es pensava que portaria canvis bons per a la societat, però dos anys després hem constatat que no ha estat així. Pot passar el mateix amb Ucraïna?

No m'agrada fer prediccions. Però els precedents ens diuen que el 2015, amb l'onada de solidaridat del Welcome refugees, després es va tornar en contra i va desembocar en xenofòbia i l'auge de molts partits d'extrema dreta; va ser la ressaca del Welcome refugees. Els precedents no són positius. Crec que ens cal més consciència col·lectiva de les coincidències que tenim, arreu del món. Hi ha una atenció excessiva en la diferència. De fet, la novel·la va d'això. Quan jo escric sobre el noi del Prat m'inspiro en un escriptor hindi. I no és un joc, és natural. Quan diem 'un poble sencer és així' estem anul·lant la individualitat. I no fem més que cremar aquests ponts; des de la caiguda del mur de Berlín no hem parat de construir murs.

Quin rol creu que hi té el periodisme?

Un d'essencial. Fer periodisme és comparar. I veiem que moltes vegades [el periodisme] s'aïlla en bombolles, de política, nacionals, d'esports... I això no és natural perquè no és com concebem la vida. En el dia a dia no la concebem així, tan tancada. Jo entenc el periodisme com aquell que ho relaciona tot. A mi el periodisme que m'agrada és el que fa aquestes relacions, és el més natural. Il·lumina la connexió que ja hi és: la mostra, l'ensenya.

Això xoca actualment amb el periodisme que es fa actualment.

El problema és quan estem aïllats en nosaltres mateixos en aquesta bombolla, que és un obstacle. Un mitjà que no miri el món per mi no té cap sentit, i això no vol dir tenir corresponsals, només. Una revista de poesia, per exemple, no en té, però no s'està mirant el melic, i ho relaciona tot.

Aquesta visió s'entén, té un públic?

Quan tu toques un tema universal, això interpel·la. És la història del periodisme i de la literatura. Una altra cosa és que una determinada forma de fer periodisme no excita els clics. El que estem veient és que no només hi ha aquesta bombolla autoreferencial sinó que posa trampes. Quan tractes un tema universal pots arribar a molta gent. Però sí que hi ha mitjans que el seu públic és una immensa minoria, com diria Juan Ramón Jiménez. Però no pots pensar en això sinó en què té sentit. No s'ha de ser elitista, que és un altre risc. S'ha d'estar obert de tot. Una bona història a Sudan del Sud és universal. El periodisme és el mateix a tot arreu: per mi era el mateix anar a cobrir un ple municipal del Prat que cobrir la mort de Bin Laden al Pakistan. La feina és la mateixa.

El periodisme que feia com a corresponsal d'Efe és molt diferent del que fa ara.

Gairebé oposat. Les agències són fonamentals. De vegades pensem que el més important és la crònica del diari, però l'agència és la font fonamental de la informació que tothom copia i absorbeix. És una tasca essencial. En aquests dos extrems hi ha el valor: les fonts més immediates, directes, el temps curt; i després el temps llarg, que és el que fem a la revista normalment. Fins i tot dins del sector, estem deixant menysprear el treball de les agències i és fonamental. A mi em va servir com a cura d'humilitat: no signes, no se't reconeix. És una gran escola de periodisme. Però jo va arribar un moment que em volia dedicar a una altra cosa. Quan vam crear la revista, ho vam fer amb una voluntat de permanència que té la literatura també. Una crònica de 2016 sobre Síria encara es pot llegir avui.

Ha anat a Ucraïna. Què s’hi va trobar?

Em vaig centrar en l'èxode, en els moviments de població. Vaig arribar el dia després de la invasió, a Polònia, i després vaig entrar al país. Des del principi veia que seria un èxode històric. Amb les fronteres obertes, la solidaritat que va haver-hi en països que eren antiimmigració... És un moment de la història en què veus que canvia el món. Les històries eren molts semblants a les que senties de sirians i afganesos el 2015. Un tema diferent era el tren com a gran símbol de la fugida. I aquesta població no torna d'un dia per l'altra a casa, ni que s'acabés la guerra. És un procés molt complex. Queda molt per fer des del peroidisme per explicar què és el que passarà en els propers anys, amb el rol essencial d'Europa.

La proximitat ha fet que molts periodistes i fotoperiodistes, la majoria freelance i alguns sense experiència, hi anessin. Què n’opina?

Sempre hi ha una primera cobertura: jo en vaig tenir una també. Però és veritat que hi havia molta premsa, molta gent hi va sense tenir una protecció i una garantia que pot publicar la seva feina. Penso molt que els freelance cada cop més haurien de treballar de forma més horitzontal, temàtica. Molts ja ho fan. Per exemple, tractar els moviments de població a diferents parts del món. O el corresponsal freelance que està establert en un país i té un o dos clients fixos. És complex perquè a la indústria no hi ha diners i hi ha moltes persones disposades, en aquest cas, a anar a Ucraïna a publicar la seva feina. I molts mitjans són molt irresponsables i els interessa al principi però després ja no. Quan tenim coses a explicar, hi portem més temps, ja no interessa. La precarització de la professió és un fet evident. Diverses generacions ja hem intentat ser una mena d'empresaris de nosaltres mateixos, fer plans, per buscar la manera d'explicar allò que creus que val la pena i alhora comptar amb els recursos necessaris per fer-ho.

Hi ha hagut també molta exposició dels propis periodistes a les xarxes socials. Creu que això també està fomentat per la precarització?

Lamentablement crec que l'ego al periodisme ens transcendeix, és històric. L'ego al periodisme ha estat sempre una constant. Ara hi ha altres formes d'expressió, que fan que potser aquest ego pugui ser més públic. També que sigui més fragmentat i divers, que ja està bé. Però no penso que sigui diferent. També ara la gent més atenta a xarxes i potser veu coses que abans no veia. Però és un problema. El periodista no és la història; si no, t'has equivocat de professió. El més bonic del periodisme és que no parles de tu, parles de la gent i et pots oblidar de tu durant una estona. Pots sortir de tu mateix. Suposo que per això vaig fer periodisme, perquè puc fer aquesta excursió a fora, ficar-me en la vida dels altres. Sí que és cert, i un bon exemple n'és Ucraïna, que tu ets un actor del que està passant. No pots escriure de forma neutre com si no existissis. Jo he escrit en primer persona moltes vegades. Però no per dir coses que no li importen a ningú sinó per explicar una realitat i no ser tan fals com per dir que no hi soc. Si decideixes fer-ho de forma més subjectiva és perquè vols explicar una veritat, no perquè et vulguis mirar el mirall. És un punt de vista, una mirada.

Fa uns mesos el focus estava a l’Afganistan, després d’anys de conflicte, però ara torna a no ser-hi. El periodisme internacional interessa?

La gent no ho sap però sí que li interessa el periodisme internacional. Periodisme internacional no és la borsa de Bombai o l'última declaració de Biden. Periodisme internacional és tot: el que passa a Wuhan ens afecta directament. I al revés, coses que ens passen aquí també. No pot ser d'una altra manera. Una altra cosa és com articulem la informació i com la gent la consumeix. Al moment en què arribes és quan hi ha més demanda informativa, i a mesura que passen els dies i n'aprens més, tens menys espai [als mitjans]. Això té a veure amb dinàmiques naturals, però també amb com està construït el sistema mediàtic. Estem en una mena de turborealitat. Tampoc no podem exigir a la gent que estigui atenta a tot, però hi ha un punt mig.