Les eleccions generals del 28-A deixen una conclusió bastant estesa respecte als resultats: Pedro Sánchez té diverses opcions per formar Govern. Des de cap àmbit s'eleven veus que apuntin a una situació d'ingovernabilitat o que alertin contra la inestabilitat política que fins fa res semblava la “malaltia” del multipartidisme.

Però aquest escenari de normalitat democràtica, on els pactes de govern entre dues o més formacions s'han assumit i ja no són aliens al sistema, només té uns mesos de vida. Les anteriors eleccions, celebrades el juny de 2016, així com la legislatura resultant, van estar marcades per les referències a la inestabilitat política i per les suposades conseqüències d'haver trencat un bipartidisme que no tant temps enrere col·leccionava majories absolutes. 

De fet, tan sols un any abans, el 2015, es van celebrar uns comicis dels quals ni tan sols va sortir un Govern, la qual cosa va derivar en una legislatura fallida i en una convocatòria electoral extraordinària per la incapacitat dels grups d'aconseguir un acord d'investidura. Les diferències entre els dos escenaris són de diversa índole, des del calat del multipartidisme en l'imaginari polític, fins a la correlació de forces i el seu repartiment en diferents blocs (ideològics, instrumentals…)..

El govern "fàcil" de 2019

Els comicis del 28 d'abril van tenir un clar guanyador, el PSOE. De fet, la idea més estesa en els últims dies és que Pedro Sánchez gaudeix de l'avantatge de poder triar diverses opcions per a la seva investidura. Amb gairebé 7,5 milions de vots (el 26,7% dels sufragis) els socialistes han obtingut 123 escons que possibiliten diverses opcions d'investidura amb majoria absoluta (PSOE, CS; PSOE, Unides Podemos, ERC) i moltes més possibilitats en una hipotètica segona sessió d'investidura, on val una majoria simple.

Els blocs s'han inclinat durant la campanya més pel nexe ideològic que per un altre tipus de “cort” en la distribució dels partits, degut, en gran part, a la irrupció de la ultradreta en la primera línia política i a la radicalització del discurs de partits com el PP. La dreta en l'àmbit estatal (PP, Cs, Vox) aglutina al Parlament 147 escons i suma 11.169.796 vots (el 42,8% dels sufragis).

L'esquerra en l'àmbit estatal (PSOE, Unides Podemos) suma en el Congrés 165 escons. En total, aquestes dues formacions han recaptat 11.213.684 vots (gairebé 44.000 vots més que les dretes), és a dir, el 43% dels sufragis. Al bloc de la dreta es podrien afegir els una mica més de 107.000 vots de Navarresa Suma (2 escons), però aquesta coalició es limita al territori foral (també es podria sumar als vots d'Unides Podem i el PSOE els de l'esquerra catalana independentista, ERC, que en la campanya a les generals ha apostat pel discurs social i que va aconseguir més d'un milió de sufragis; o els de Compromís a la Comunitat Valenciana, més de 170.000).

L'“alt grau de governabilitat” que llança aquest escenari també es deu a la moció de censura que va situar a Sánchez en La Moncloa al juny del passat any. La construcció d'una majoria instrumental amb fins a vuit formacions diferents que es van posar d'acord per canviar el Govern va marcar un abans i un després en la política espanyola.

La difícil governabilitat de 2016

L'Executiu que va sortir de les eleccions de juny de 2016 va durar tres anys, una legislatura en la qual es va destacar la complexitat de governar amb un Parlament fragmentat. Més enllà que la majoria de la moció de censura va actuar de facto com una majoria d'investidura (amb els mateixos números que el juny de 2016, encara que amb circumstàncies diferents), aquests comicis van donar a Mariano Rajoy un resultat millor que el que va atorgar el 28-A a Sánchez, però els blocs no eren, en cap cas, els actuals.

El PP va guanyar les eleccions aquest any amb 137 escons i gairebé vuit milions de vots (per sobre del 33% dels sufragis), seguit pel PSOE, que va recaptar 85 escons, Unidos Podemos (71) i Ciutadans (32). Les dretes en l'àmbit estatal van sumar 169 diputats (una mica més d'11 milions de vots, el 46% dels sufragis) en uns comicis on van participar dos milions d'electors menys que en el 28-A.

L'esquerra en l'àmbit estatal (PSOE i Unidos Podemos) aglutinava llavors 156 escons i sumava una mica menys de 10,5 milions de vots (el 43,8% dels sufragis). En aquest escenari, cap dels dos blocs ideològics principals podia governar, i la rellevància dels partits d'àmbit territorial i de les petites formacions era crucial per a qualsevol acord que requerís àmplies majories. De fet, perquè Rajoy governés, Ciutadans va haver d'aixecar el “veto” que li havia posat durant la campanya i una bona part dels diputats socialistes es van abstenir durant la seva investidura, partint en dues a la formació.

La pujada de la participació afavoreix l'esquerra

En aquest sentit, l'increment de la participació diumenge passat ha possibilitat un canvi en la correlació de forces situant a l'esquerra per sobre de la dreta. Amb uns 160.000 vots més que el 2016, les dretes han passat de tenir el 46% dels sufragis a no arribar al 43%, alhora que l'esquerra rebia més de mig milió de vots més que en les passades eleccions. És a dir, mentre el vot de la dreta a penes s'ha mogut respecte als anteriors comicis, l'esquerra ha ampliat la seva base electoral.
El 2016, la dreta (PP i Ciutadans) treia més de 550.000 vots d'avantatge a l'esquerra (PSOE i Unidos Podemos). Amb dos milions més d'electors en el 28-A que el 26-J, l'esquerra ha guanyat una mica més de 739.000 vots, i la dreta, gairebé 140.000, i ara les dues formacions progressistes avantatgen en gairebé 44.000 vots a les tres conservadores.