L’Impost de Bens Immobles (IBI), el tribut que grava el valor cadastral del sòl, s’ha convertit en l’esquer que utilitzen els ajuntaments catalans per incrementar la recaptació d’altres impostos. L’IBI suposa una tercera part dels ingressos dels ajuntaments catalans i és uns dels que més marge d’actuació permet. La normativa facilita que apliquin uns increments de valor als immobles que van des del 0,4% fins a l’1,1%, basant-se en la referència cadastral que fixa el Ministeri d’Hisenda.

El darrer informe de la Direcció General del Cadastre conclou que Sant Cugat del Vallès i Igualada són les poblacions catalanes amb el rebut de l’IBI més alt. Les dues localitats se situen entre les 10 de l’Estat amb l’import més elevat. La classificació l’encapçalen Boadilla del Monte i Pozuelo de Alarcón, a Madrid. En el cas de Sant Cugat, el rebut mitjà anual de l’IBI se situa en els 751 euros, tot i que la darrera revisió cadastral data de 13 anys. Per la seva banda, a Igualada, l’import està en els 601 euros. L’última actualització del cadastre és de 2010.

En el rànquing de les 20 ciutats de l’Estat espanyol amb l’IBI més alt, també hi són cinc ciutats catalanes més: Platja d’Aro, amb un rebut mitjà anual de 583 euros en l’11a posició, Sitges en 14a posició, Barcelona en la 16a amb un import de 569 euros i Tarragona i Viladecans en el 19è i el 20è lloc, respectivament. El rebut mitjà a Catalunya és de 483 euros. Existeixen sis comarques (Barcelonès, Garraf, Baix Llobregat, Vallès Oriental, Alt Empordà i Vallès Occidental) que tenen un valor per sobre d’aquesta xifra.

Un impost desvinculat de la renda

Les revisions cadastrals són els instruments emprats pels ajuntaments per augmentar la seva recaptació. En una anàlisi tradicional es pot concloure que les ciutats amb més polígons industrials, equipaments comercials o habitatges de luxe són les que haurien de tenir un IBI més alt. Però no sempre funciona aquesta equació. La professora d’Hisenda Pública i experta en Dret Tributari de la Universitat de Barcelona (UB) Maria Dolors Torregrosa explica que “l’IBI no està plantejat en funció de la renda, sinó que es tenen en compte altres criteris, com la població, la condició de capital de província i els serveis que ofereix”.

En el cas de Sant Cugat del Vallès, on resideix Torregrosa, un dels factors que ha provocat l’augment de l’IBI és que l’impost s’ha utilitzat per compensar que la població ha passat a formar part de la zona 1 dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) quan fins ara era de la zona 2. De fet, el tribut actua com una eina impositiva, però no distributiva. Torregrosa recorda que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va intentar vincular-lo amb la renda, però la justícia li va impedir. “La llei estableix que l’IBI s’ha d’aplicar sobre el valor de l’immoble, no sobre la renda del propietari”.

La professora universitària assenyala d’un fenomen que estan practicant els ajuntaments a través de l’IBI. “Inflen el valor de l’impost, fent que pesi més el terreny que l’edificació. D’aquesta forma, la plusvàlua, el tribut que grava la diferència entre el que val l’immoble en el moment de la compra i el de la venda, s’incrementa i els consistoris recapten més”. Tot i que Torregrosa admet que la plusvàlua és una manera que tenen els ajuntaments per recuperar part de les inversions i les obres han fet als municipis i que revaloren el preu dels immobles, adverteix de l’estratègia que fan servir per apujar artificialment el tribut. Així, els ingressos tributaris entre l’IBI i la plusvàlua acaben superant la meitat dels ingressos dels consistoris.

El TC prohibeix la plusvàlua a pèrdues

Com a conseqüència de la bombolla immobiliària, molts immobles van passar a tenir un valor més baix quan es venien que en el moment de la compra. Davant d’aquesta problemàtica, una sentència del Tribunal Constitucional (TC) prohibeix aplicar la plusvàlua quan l’operació es realitza a pèrdues i no existeix un guany patrimonial”.

Una visió similar l’ofereix el professor de Dret i Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Daniel Viader. “Els ajuntaments han sanejat els seus comptes com han fet altres administracions a través d’un mecanisme com és la socialització de les pèrdues”. Per a Viader, l’IBI és dels pocs instruments dels quals disposen els consistoris locals per augmentar la seva recaptació sense envair competències i mantenint la seva sobirania.

Viader confirma el que comenta Torregrosa: les revisions cadastrals no es corresponen amb el valor real dels immobles als mercats, més baix després de la crisi econòmica. Aquest indicador, que es pren com a referència, queda allunyat de la realitat immobiliària. En la darrera dècada, la recaptació dels ajuntaments catalans per la plusvàlua ha crescut un 44%.

Bonificacions de l’IBI

El decret del lloguer, aprovat el març d’enguany, recull la possibilitat que els ajuntaments atorguin bonificacions fiscals de fins al 95% de l’IBI als propietaris d’un habitatge de protecció oficial que el decideixin llogar. L’Ajuntament de Barcelona va iniciar fa tres anys una mesura que subvenciona l’impost als establiments emblemàtics. Són algunes de les poques iniciatives que han dut a terme els consistoris locals per esmorteir l’impacte d’aquest tribut.

Els experts veuen necessària una reforma fiscal sobre aquests tributs o impostos, ja que en el cas de la propietat d’un immoble, el ciutadà l’abona amb l’IBI, la plusvàlua i l’impost de patrimoni. A més, està previst que els ajuntaments tinguin aviat una davallada d’ingressos perquè el TC ha dictaminat que la plusvàlua no es pot aplicar quan no hi ha guany patrimonial. De moment, els consistoris estan salvant els seus comptes perquè la burocràcia i la lentitud administrativa fan que els ciutadans desisteixin de denunciar els seus casos.