A Lucía Delgado ningú li va dir que dos anys després de ficar-se a la PAH la necessitaria. Un company amb el qual treballava li va explicar la idea i va decidir anar un dia a una assemblea del grup promotor. Es va plantar allí per afinitat política. I quan es va separar de la seva parella, es va trobar amb una hipoteca que ja no volia pagar perquè ja no era el seu projecte. El terreny que havien comprat al poble per a construir-se el seu niu tancava, però el banc, en el seu cas Banesto (ara Santander) volia fins a l'últim cèntim. "No es va poder vendre, anaven a executar el desnonament i van aconseguir una de les primeres dacions en pagament amb l'aprenentatge de la PAH", explica per telèfon. 10 anys i 50.000 desnonaments aturats després, un dels majors moviments socials del país segueix disposat a canviar totes les regles del joc.

Gràcies a la dació en pagament, Delgado va poder anar-se'n a viure de lloguer. La seva història no és el drama de les famílies sense recursos que han protagonitzat els titulars cada cert temps, però sí que és la síntesi de l'"això li podia passar a qualsevol". A la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca conviuen històries de persones que sempre ho van tenir complicat per arribar a final de mes i aquelles que un dia van perdre el treball o es van enfrontar a qualsevol altre obstacle que va fer minvar el matalàs dels estalvis fins a deixar-los sense sostre.

Delgado segueix a la primera línia de la PAH perquè, reconeix, li encanten "les trinxeres". I reprodueix una frase que pronuncien centenars de famílies que després d'aconseguir una dació en pagament, una quitança del deute o un lloguer social, es queden a l'assemblea: "per al moviment, el que calgui". L'apoderament i la transformació dels que participen a la plataforma els porta a deixar-s'hi la pell. "Si una activista pot donar una hora de la seva vida, o dues o tres a la setmana, ho fa. La gent de la PAH s'aixeca al matí i s'aturarà un desnonament d'algú a qui ni tan sols coneix i sense preguntar, perquè la vulneració dels seus drets és injusta", relata emocionada la que avui és la portaveu del moviment.

"Estem molt contentes d'haver arribat fins aquí", relata també Santi Mas de Xaxàs, un altre dels portaveus. Encara que no hagin aconseguit garantir el dret a l'habitatge, ser un referent els dona energia. Perquè la família que s'apodera i aconsegueix solucionar el seu cas es queda lluitant i arrossega altres persones. "I és al·lucinant veure aquest canvi quan una família ve destrossada, atabalada, sentint-se sola i culpable", resumeix Más.

El canvi del relat

Si alguna cosa és imprescindible en un moviment social que es mou entre la legalitat i la legitimitat, és canviar el discurs de la ciutadania. Quan la PAH va presentar la seva llei i va recollir les 500.000 signatures necessàries per portar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) al Congrés dels Diputats, els sondejos parlaven d'un 87% de la població a favor de la dació en pagament. "I amb l'okupació ha estat igual", afegeix Más, "la família que es fica en un pis que no és seu és perquè no té on anar". Critiquen la falta d'habitatge públic que en altres països està molt més avançada, mentre a Espanya a penes arriba a l'1,5% del mercat immobiliari.

Els problemes relacionats amb el dret a l'habitatge han anat mutant en aquesta dècada. Si al principi la PAH atenia sobretot famílies que no podien continuar pagant la seva hipoteca, avui té dos eixos més gairebé tan importants com el primer: lloguers i okupacions. "I com segueix sense haver-hi lleis que protegeixin a la ciutadania, però sí que hi ha lleis que protegeixen a la banca, sabem que no només hem d'estar al carrer, sinó que també cal pressionar el poder polític", explica el portaveu.

La trobada dels 10 anys de la PAH.

El futur i la desconfiança dels polítics

Un d'aquests assoliments legislatius va ser la llei 24/2015 que va aprovar Catalunya, va recórrer el Govern de Mariano Rajoy i acaba de recuperar-se gairebé completament després de la retirada del recurs per part del Govern de Sánchez, confirmada pel Tribunal Constitucional. Tot plegat després de la pressió de moviments com la PAH, però també l'Observatori DESC o l'Aliança contra la Pobresa Energètica, entre d'altres. Amb aquesta llei a la mà, els bancs o fons d'inversió no podan desnonar famílies que no puguin pagar la hipoteca o el lloguer sense oferir-los un lloguer social. I els grans propietaris hauran de cedir temporalment els seus pisos buits a les administracions perquè aquestes els destinin a bosses públiques de lloguer.

El futur per a la PAH és que aquesta llei s'estengui a la resta de l'Estat, on estan en funcionament 200 nodes de la plataforma. També que avancin altres iniciatives com l'obligatorietat de destinar el 30% de les promocions immobiliàries a habitatge social. Però el més important, que el Govern de Pedro Sánchez aprovi un decret llei amb les exigències de la PAH abans de dissoldre les Corts. Entre les mesures, dació en pagament retroactiva, regulació del lloguer i una moratòria als desnonaments.

Però si alguna cosa ha après en 10 anys el moviment, que s'ha assegut amb tots els partits polítics per a negociar qualsevol detall d'una llei que pogués ampliar el dret a l'habitatge és que no es refia de ningú. Mas de Xaxàs recorda com Ana Zurita, portaveu del PP en tema d'habitatge, va pujar un dia a la tribuna del Congrés brandant el fullet amb les 5 mesures de la PAH i dient que aquestes línies estaven en el programa electoral del seu partit. "Quan van arribar al poder, clarament no en van aprovar cap", remata el portaveu.

En la seu de la PAH, un cartell adverteix, per si a algú se li oblida: "0 confiança en banquers i 0 confiança en polítics". Delgado no ho oblida. No està cansada, té clar que el moviment està "molt viu" i que cada petita victòria, cada desnonament aturat, els dona energia. Estan lluny de donar-se per vençuts, més aviat tot el contrari. "El meu somni és que arribem a fer una festa enorme per a dir que tanquem la PAH", riu. Ho diu de debò.