En fer aquesta selecció en base allò que m’ha agradat, o del que puc preveure que m’agradarà, veig que hi dominen abassegadorament les dones, tant pel que fa a les escriptores (Llucia Ramis, Blanca Busquets, Aurora Bertrana, Carme Riera, Najat El Hachmi, Hang Kang...), com per les protagonistes de les novel·les (periodistes, assassines, detectius, dones que emigren,...), com finalment per les editores, sobretot pel que fa a una, Iolanda Batallé, i els títols que treballa i selecciona per :Rata, dels que me n’he fet irreversiblement addicte, tant pels continguts com per la forma. Anem per feina perquè hi ha novetats de lectura imprescindible i jo, de forma del tot subjectiva, n’he triat deu, sense cap jerarquia en l’ordre exposat.

1 'Les possessions'. Llucia Ramis. (Editorial Anagrama)

Les possessions

“Les veus de qui vàrem ser demanen que se’ls faci cas des del més enllà, quan se les dóna per mortes”.

Les possessions de Llucia Ramis, ha estat guanyadora del darrer premi Anagrama de novel·la, una història que t’atrapa des del minut zero. Llucia Ramis ha creat un univers de ficció a partir d’una realitat que, aparentment, li és molt propera, familiar. Una possessió és una mena de mas, una finca a Mallorca, i el títol, polisèmic, s’adapta a d’altres sentits que sorgeixen dins la història, tot allò que forma part del nostre entorn afectiu, dels nostres desitjos. Hi ha els fantasmes familiars que emergeixen d’un passat que dona notícia i explica els diferents presents dels protagonistes. "No és la infantesa la nostra pàtria?", una afirmació que sona a Rilke, i que deriva en una pregunta angoixant: “D’on ets quan no tens on tornar?”.

2 'La fugitiva'. Blanca Busquets. (Proa)

La fugitiva

“Tota jo era un forat negre. Em sentia com si només fos una xemeneia, i, això sí, ben bruta de sutge. Des d’aquell dia terrible, tenia l’olor de fusta ficada al cap”.

Qui també ha creat un mon particular i mític en un lloc imaginari, en aquest cas calcat al Cabrerés a Osona, és Blanca Busquets. A La fugitiva la Blanca Busquets fa una mena de spin off de la seva anterior novel·la Jardí a l’obaga. Les seves novel·les són introspectives, el fil argumental es va seguint en base als pensaments dels protagonistes, en aquest cas de la protagonista a qui la Blanca ha volgut redimir, en base a desvetllar la causa de la seva maldat: “L’olor a fusta ficada al cap”. Van apareixent personatges ja coneguts de “Jardí a l’obaga”, i se’n sumen d’altres de nous, per configurar un final explosiu, i no dic res més perquè no s’enfadi l’autora o el futur lector!

3 'Paradisos Oceànics'. Aurora Bertrana. (:Rata)

Paradisos oceànics

“Només tinc sentits per absorbir l’ànima, grandiosa i salvatge, d’aquesta natura misteriosa, profunda i sobirana.”

Aurora Bertrana (1892, 1974) va ser una escriptora i periodista amb una vida excepcional. Va crear una orquestra de jazz formada només per dones, que tocaven en diferents hotels dels Alps Suïssos. Va viatjar a la Polinèsia francesa entre els anys 1926 i 1929 i d’aquesta experiència en va sorgir Paradisos Oceànics, ara reeditat per :Rata amb alguns afegitons d’interès: l’edició incorpora Memòries fins el 1935, dedicat a la gestació i l’acollida del llibre, i vuit narracions que només apareixen a la versió en castellà, traduïdes al català per Jenn Díaz. Una lectura que desborda passió i que et permet fer un viatge impossible al passat: la Polinèsia encara verge dels anys vint del segle vint.

4 'Les coses que realment han vist aquest ulls inexistents'. J.L. Badal. (:Rata)

“L’Àvia pertanyia a la raça dels desheretats, com que no tenen res posseeixen l’univers. Una nit es va aixecar del llit i em va treure al terrat. La lluna tenia el color de la finestra d’una taverna”.
​
És un llibre fora del normal, que es pot llegir d’una tirada, a trossos o a l’atzar. De la mateixa manera que es llegeixen els Essais de Montaigne, no endebades, l’autor ja adverteix el lector que no esperi trobar-hi res d’especial, “cap finalitat que no sigui domèstica i privada”. Allò quotidià esdevé una experiència extraordinària, i en el llibre comparteixen espai les experiències més personals de l’autor, als anys setanta i vuitanta a Ripollet del Vallès, com la mort de l’àvia, amb les reflexions més universals: “L’any 1889 van néixer 67.000.000 de criatures amb les mateixes qualitats que Adolf Hitler”. No afegiré res més, només que em declaro profundament enamorat d’aquest llibre.

5 'Venjaré la teva mort'. Carme Riera (Edicions 62)

Carme Riera. Venjaré la teva mort

“Juro, pel meu honor, davant la pantalla d’aquest Mac OS X, dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, per més dura que sigui la veritat i per més molèsties que pugui causar".

Alerta perquè estem davant d’una novel·la d’intriga, d’un trhiller, protagonitzada per una detectiu, Elena Martínez, una dona martiritzada pel sentit de culpabilitat, ja que es van condemnar dues persones innocents per culpa d’una investigació seva. Narrada en primera persona, en resulta una novel·la directe i amb un punt d’humor, a l’estil de “Natura quasi morta”, també dins del gènere d’intriga, amb la mestria i la maduresa de la Carme Riera.

6 'Mare de llet i mel'. Najat El Hachimi (Edicions 62)

Mare de llet i mel. Najat el Hachimi

“I ja us ho avanço, sort en vaig tenir, de poder tastar, enmig de la boira, el pa que em lligava a vosaltres, a la mare, a l’àvia.”

Una història que et porta aromes, sons, i llums de l’altra banda de la Mediterrània, i que et causa una incontrolable necessitat de menjar pa, pa fet amb massa mare, és clar! La Najat El Hachimi, escriu de merevella, això ja ho sabíem, i ara, en aquesta darrera obra, intenta entendre els seus orígens, potser reconciliar-s’hi? “Mare de llet i mel”narra en primera persona la vida d’una dona musulmana del Rif, la Fàtima, casada i mare, que deixa la seva família, el poblet on ha nascut, i emigra a Catalunya sola amb la seva filla. La novel·la ens ofereix una experiència de la immigració des del punt de vista d’una dona musulmana, és un relat d'allò que suposa ser dona avui dia en el món rural musulmà.

7 'Jo soc aquell que va matar Franco'. Joan-Lluís Lluís. (Proa)

Joan-Lluís Lluís. Jo soc aquell que va matar Franco

“El pare era sabater, la mare era la dona del sabater. I jo, que em dic Agustí Vilamat i Prunell, era el tercer de quatre fills i dues filles. Sis infants turbulents i banals que jugaven i s’abraonaven els uns contra els altres però contra mi menys, a causa del meu ull de vidre”.

Tot comença amb un accident en un ull a Solsona, que pateix Agustí Vilamat, però la cosa no s’atura aquí, és clar. L’escriptor de Perpinyà Joan-Lluís Lluís va guanyar el darrer premi sant Jordi de novel·la amb una ucronia, una que molts segurament hem somiat en un o altre moment: Què hauria passat si haguessin assassinat Franco? L’assassí és un anti heroi, un jove apassionat dels llibres i de la llengua. L’any 1940 Franco decideix declarar la guerra a l’exercit aliat i s’uneix a la causa de Hitler. La guerra no acaba al 1939 i Franco decideix travessar els Pirineus i bombardejar el camp d’Argelers i...I fins aquí podem llegir, si no volem fer spoiler. Llegiu-la!

8 'Actes humans'. Hang Kang. (:Rata)

“No et consideres una persona especialment valenta ni forta. Quan decideixes alguna cosa sol ser per evitar el pitjor.”
​
El premi Man Booker és un dels més prestigiosos en llengua anglesa i, a més, assegura a l’autor una gran difusió i èxit de vendes. La coreana Hang Kang, el va rebre per la seva novel·la “La vegetariana”(:Rata, 2017), el procés iniciàtic d’una dona que s’allibera de totes les violències i intoleràncies deixant de menjar carn, adoptant gairebé una natura vegetal. A “Actes humans” es reviuen uns fets dramàtics, violents, succeïts a la ciutat de Gwangju l’ant 1980, quan l’exèrcit sudcoreà va sufocar una revolta popular que va provocar milers de morts. I ho fa a través de set personatges diferents que ens mostren les seves angoixes i patiments, per donar veu a aquells que, desgraciadament, ja no poden parlar.

9 'L'ordre del dia'. Éric Vuillard. (Edicions 62)

Éric Vuillard. L'ordre del dia

“La literatura ho permet tot, diuen. Per tant jo els podria fer donar voltes infinites a l’escala de Penrose, ja no podrien ni baixar ni pujar, farien sempre totes dues coses alhora. I de fet aquest és una mica l’efecte que ens fan els llibres.”
​
La història és com ens la van explicar? Realment els nazis eren una màquina de guerra eficient i rapida? En aquesta novel·la guanyadora del Gouncourt, l’escriptor Éric Vuillard ens relata què va passar de veres abans de l’Anschluss, l’annexió d’Àustria per part dels nazis l’any 1938. I si darrere de l’ascens fulgurant de Hitler s’ocultessin misèries i petits detalls sense gaire èpica que van marcar una important diferència? Huala!

10 'Avui he deixat la Fàbrica'. David Monteagudo.(:Rata)

“Fa uns quants dies que no he d’anar a la fàbrica. Sempre havia dit que, encara que deixés la feina a la fàbrica, continuaria matinant, i de moment ho estic complint”

Escrita originalment en castellà, podeu optar també per la versió en català que ha traduït Jordi Llavina. Qui és David Monteagudo, l’autor? Va ser un nen que va venir a Catalunya des de Galícia quan tenia cinc anys, i que va treballar en una fàbrica de cartonatge de Vilafranca mentre escrivia novel·les! El 2009 li va venir l’èxit per ¡Fin!, publicada per l’editorial Acantilado i de la qual se’n va fer una versió cinematogràfica l’any 2012. Avui he deixat la fàbrica, és un recull de microrelats, i de reflexions sobre el treball quotidià, sobre la vida. Hi passen records, sorgeixen pors, vivències i somnis. Tot allò que ens configura dins la normalitat, que ens permet entendre’ns.

11 'Vergonya'. Juste de Nin (Trilita)

"El 'reseau' seguia amb valentia repartint octavetes en contra de l'invasor. La xarxa s'havia expandit i ara incorporava una mestra, Sylvette Leleu"

El control del 'relat' obsessiona avui dirigents d'arreu del món. S'imposa la idea segons la qual els fets importen poc per a qui pugui controlar l'explicació sobre els mateixos. Sembla una nova idea, però ve de molt lluny. Lluís Juste de Nin no fa concessions al relat que es va fer de la resistència francesa contra la ocupació nazi i, a través de la història d'uns exiliats catalans, denuncia tant l'actitud de la intel·lectualitat "progressista", que es va tancar discretament i passiva a l'espera de temps millors, com les conseqüències a França del pacte de no agressió entre la URSS i l'Alemanya de Hitler. Una història en total coherència amb els recents llibres del mateix autor: Andreu Nin, Seguint les teves passes i Garbo, l'espia català que enganyà Hitler.