Trenta minuts. Aquest és el temps que va donar el cap de la Legió espanyola al Sàhara perquè els seus homes fessin i desfessin el que els vingués de gust per acabar amb la protesta que una multitud de sahrauís estava celebrant, de manera pacífica, al barri de Zemla, a Al-Aaiun. Era el 17 de juny de 1970 i els sahrauís allà concentrats, el líder dels quals era Mohamed Sidi Brahim Basir (Bassiri), reivindicaven que el Sàhara no era ni espanyol ni marroquí i instaven les autoritats espanyoles a negociar amb ells un pla per a una futura independiencia de la colònia. No calia que ho fos. El pla contemplava un període de transició de 10 o 15 anys. Però la resposta de les autoritats franquistes va durar trenta minuts d'infàmia, cops, trets i vergonya històrica. Ni tan sols es coneix de manera oficial els morts causats per les bales. Era el primer gran episodi que mostrava el naixement d'un nacionalisme sahrauí allunyat de la societat tradicional i la dictadura franquista mostrava la seva cara més sagnant i violenta.

Però la repressió no es va acabar aquí. Aquella mateixa matinada les autoritats franquistes van detenir centenars de sahrauís. Buscaven el responsable d'aquella manifestació i el van trobar. El líder de l'Organització Avançada per a l'Alliberament del Sàhara (OALS) va ser detingut en una casa propera. Bassiri havia estat advertit què podia ocórrer-li si el detenien. De fet, li van oferir fugir i sortir del territori. Però no ho va fer. Aquella mateixa nit, a les 3 de la matinada, va ser detingut i mai més se'l va tornar a veure fora de la presó. En realitat, mai més se'l va tornar a veure. Espanya va difondre que havia estat expulsat al Marroc i fins i tot va distribuir ordres als seus funcionaris perquè el detinguessin en cas de tornar a la llavors província número 53. Però tot apunta que era una farsa. Una pantomima. Bassiri havia estat executat.

Així ho creu i ho explica el periodista Tomás Bárbulo, autor de La historia negra del Sahara español, que qualifica la 'desaparició' de Bassiri com un "crim d'Estat". "Totes les evidències apunten que Espanya va matar Bassiri. El que jo vaig aconseguir esbrinar, a través del nunci apostòlic del Vaticà al Sàhara, monsenyor Erviti, és que Bassiri va ser portat a la caserna d'artilleria, el van ficar al calabós i una nit el van recollir i el van ficar en un cotxe que va anar en direcció a la platja. En un moment donat, el van fer baixar del cotxe i caminar davant dels focus. El van matar allà mateix i el van enterrar entre dunes", explica a Públic el periodista i investigador.

Exactament cinquanta anys després d'aquest "crim d'Estat" la Coordinadora Europea de Solidaritat i Cooperació amb el Poble Sahrauí (EUCOCO) i l'Associació de Familiars i Amics de Bassiri (AFAB) han llançat una campanya perquè Espanya "assumeixi la responsabilitat que li correspon com a potència administradora i iniciï un procés per aclarir la veritat, identificar els culpables i reparar adequadament les víctimes". El seu assassinat, en no haver aparegut encara el cos, no estaria prescrit.

El cofundador del Front Polisario Salem Sidi Lebsir estava aquell dia a les protestes. Era nebot de Bassiri i també el seu secretari personal fins a la seva desaparició. Va ser, per tant, un dels fundadors de l'Organització Avançada per a l'Alliberament del Sàhara. En una entrevista amb el professor d'antropologia de la Universitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Gimeno, el que va ser secretari personal de Bassiri explica com, des de la clandestinitat, va anar prenent forma el germen del moviment d'alliberament nacional sahrauí.

"Una tarda la ràdio de Londres va dir que els dos diaris, The Guardian i The Times van donar una informació sobre el futur del Sàhara, que deia que se l'anaven a repartir entre els països veïns. Anteriorment ja havien donat Sidi-Ifni o Tarfaya... Aquella tarda ens vam reunir un grup de joves a casa d'un amic. Vam començar a parlar sobre la informació de què farien a partir de llavors amb el Sàhara i ens preguntàvem: 'Què farem?'".

La resposta a la pregunta la tenia Bassiri. El jove, que havia nascut al Marroc i estudiat Periodisme a Egipte i Síria, tenia ben clar que l'objectiu era lluitar per un Sàhara lliure d'Espanya i del Marroc, un Sàhara lliure i amo del seu destí. Però no era fàcil posar una estratègia política en marxa. La creació de partits polítics estava prohibida i també parlar sobre política i, per descomptat, criticar la dictadura franquista.

"Cada nit fèiem trobades. També vam començar a reclutar gent, a través d'amics i familiars, res més. La por existia i els obstacles eren moltíssims. No saps amb qui pots tenir confiança. Després ja vam anar ampliant, a gent de les oficines, etc. Bassiri se'n va anar a Al-Aaiun a sensibilitzar a la gent i a fer trobades, en una d'aquestes trobades va conèixer Jatri Said Yumani, el president de la Cort espanyola al Sàhara, i va parlar amb ell. Les seves famílies eren amigues. Ho va explicar tot, li va dir que estaven fent un Front per l'alliberament del Sàhara i que volien que ell en fos el futur president. Jo també vaig parlar amb Jatri, i ell hi estava d'acord. Ja teníem una pedra a la mà", prossegueix el seu relat el cofundador, tres anys després, del Front Polisario.

El 17 de juny de 1970 es va presentar una oportunitat única per posar en relleu les peticions del poble sahrauí. La dictadura havia organitzat una manifestació proespañola a Al-Aaiun, on estaven convidats els representants de la societat sahrauí per mostrar el seu suport i adhesió a la colonització espanyola. Aquest mateix dia, a la mateixa hora, a tot just cent quilòmetres de distància, l'OALS va convocar una altra protesta per mostrar els desitjos d'independència de la societat sahrauí. El pla de Bassiri, de fet, passava per establir negociacions amb Espanya perquè en un període d'uns 10 o 15 anys hi pogués haver una independència efectiva a través de la substitució dels governadors de la metròpoli per sahrauís i el lliurament gradual del territori als seus habitants. Salem Sidi Lebsir reconeix, de fet, que molts sahrauís van utilitzar els mitjans de transport que les autoritats espanyoles havien posat per portar els ciutadans a la manifestació proespañola per a acudir a la protesta proindependencia.

"Vam fer una comissió per dialogar amb el Govern espanyol. Van enviar un comandant, però no hi va haver entesa. Va venir un altre, el governador militar, i ens va dir: 'Ens comprometem a contestar, però requereix temps que el general signi'. Nosaltres volíem alguna cosa per escrit, no de paraula. No hi va haver manera, la negociació va ser fins a les 17 hores, ho van intentar tot per convèncer la gent: van portar caps de tribu, a familiars, persones d'edats diferents ... Però la gent no va marxar", prossegueix Salem Sidi Lebsir.

Un cop en aquest punt, la següent resposta de les autoritats espanyoles va ser la de la violència i les armes. Bárbulo explica com el governador Pérez de Lema va intentar dissoldre la protesta amb la Policia Territorial, però no ho va aconseguir, i llavors va decidir enviar a una companyia del Tercio [de la Legió]. Al comandament hi havia Carlos Díaz Arcocha, que després seria cap de l'Ertzaintza fins al seu assassinat per part d'ETA el 1985. "La manifestació es va desfer i hi va haver morts encara que mai s'ha donat xifra oficial, però sembla que n'hi va haver més de deu. En el comunicat oficial deien que els legionaris van disparar a l'aire i no a matar, però això sempre passava amb la Policia franquista", prossegueix Bárbulo.

El gran dubte, 50 anys després d'aquests successos, és si la societat espanyola i sahrauí coneixerà què va passar amb Bassiri, el nom de qui en va decidir la seva desaparició i els que en van organitzar una campanya de desinformació i propaganda per ocultar la seva desaparició. Bárbulo explica que els documents disponibles a l'Arxiu General de l'Administració sobre aquests episodis estan datats amb més d'un mes de diferència amb la protesta i detenció de Bassiri, de manera que no són fiables: "Té pinta que van destruir la documentació i van fabricar-ne una altra després". També avança que es desconeix què pot tenir l'Estat classificat sobre aquest assumpte i si optarà per la seva desclassificació cinquanta anys després de l'esdeveniment.

"La desaparició de Bassiri permet comprendre determinades pràctiques del règim de Franco com la desaparició de persones o l'ús de la Legió contra població civil", explica el professor de la Universitat Autònoma Juan Carlos Gimeno. Però, a més, aquest succés també diu molt de l'amnèsia que es va instal·lar en la democràcia nascuda el 1978. Des de llavors, Espanya no ha desclassificat cap document sobre aquest assumpte ni aportat nova informació. Res. Es desconeix absolutament tot sobre què va passar amb Bassiri. Segons l'opinió de Gimeno i també de la Coordinadora Europea de Solidaritat i Cooperació amb el Poble Sahrauí, el Govern d'Espanya té una oportunitat única per demostrar que alguna cosa ha canviat.

"Un Govern com aquest pot demostrar una major transparència amb els seus documents històrics i, a més, intentar modificar la Llei de Secrets Oficials de 1968. A més, creiem que el poble sahrauí té dret, com a poble colonitzat, a tenir accés a tots els arxius històrics de la metròpoli sobre ells. Haurien entregar-li una còpia de tot l'arxiu històric ", expressa Gimeno.

De moment, però, no hi ha signes d'un possible canvi. L'últim revés de l'Estat espanyol, que el 1975 va abandonar el poble sahrauí a la seva sort, es va produir fa només unes setmanes quan el Tribunal Suprem va negar la nacionalitat d'origen als nascuts al Sàhara Occidental abans de 1975, quan era colònia espanyola i les autoritats la definien com la província 53.

"La sentència del Suprem és un disbarat. Ve a dir que la Llei de descolonització deia que els sahrauís deixaven de ser espanyols a menys que ells ho sol·licitessin i que tenien un any per fer-ho. Però és que ningú li pot treure la nacionalitat a un espanyol o espanyola. No està permès. No està recollit en les lleis. Aquestes persones van néixer en el que l'Estat espanyol considerava una província espanyola. És un disbarat i una cabronada. Una altra més", sentencia Bárbulo.