Després de les vuit és l'hora en la qual els treballadors dels hivernacles d'El Ejido (Almeria) acaben una maratoniana jornada que s'apropa a l'explotació. En bicicletes, molts d'ells recorren els marges de les carreteres que comuniquen el mar de plàstic que proveeix de verdura barata a Europa amb el lloc on ells sobreviuen, barraques de palets i cartons. A poc a poc, travessen una altra frontera, de l'explotació a l'esclavitud. Són presos d'un sistema econòmic, l'agroalimentari, del qual no n'escapa ningú, però que sustenten ells, amb les seves mans plenes de ferides, la seva pell abrasada per pesticides i la seva suor espremuda per la calor dels forns on creix l'aliment de mig continent.

Porta sent així des que El Ejido va deixar de ser un desert, des que Franco va extreure l'aigua dels aqüífers subterranis i va convertir l'erm en un poble de nova colonització que, des de llavors, s'ha erigit en un dels més rics d'Espanya. Empresaris, agricultors i treballadors migrants viuen allí, a escassos metres, però no conviuen. Coexisteixen amb la tensió generada, mirant-se amb recel, conscients tots que són necessaris els uns per als altres, conscients que la relació de poder està dominada pels de pell blanca, iots en el port, cotxes d'alta gamma en el garatge i habitatges de luxe en una zona inexpugnable. Hi regna una desconfiança construïda i sustentada en la necessitat.

Així ha quedat retratat en el documental Después de las ocho, realitzat per la cooperativa de producció audiovisual Bruna i l'Observatori DESC. Un treball cuidat al detall que resumeix l'espiral neoliberal que exhaureix els recursos naturals —inclosos els éssers humans— des dels Pirineus fins al Senegal per a convertir-los en beneficis. El documental, que estrena Públic en exclusiva a partir del divendres 20 de novembre, "tracta d'anar del particular, els esdeveniments d'El Ejido l'any 2000, al general, a l'efecte d'aquesta agroindústria i a l'extensió d'aquest model en altres punts de la geografia espanyola", explica a Público Carlos Juan Martínez, el director del film i cooperativista de Bruna.

Quan al febrer de fa vint anys va saltar l'espurna de l'odi racial, va prendre tot el material inflamable que tapaven els plàstics dels hivernacles i també les teules dels xalets del poble. Es van produir els brots violents de tall racista més importants de la història recent a Europa. Colles de veïns organitzats, armats amb pals i cadenes, es van llançar a la caça del moro, van incendiar barraques, habitatges, locals i negocis de migrants en una resposta més emocional que lògica a diversos episodis aïllats, però arrelats en un clima previ de tensió racial abonat per l'odi i la desconfiança.

El pare de Juan José Bonilla va ser d'una de les tres víctimes mortals que va donar lloc a l'esclat. Era un empresari agrícola que va resultar assassinat per un treballador àrab quan intentava evitar que el mateix jornaler matés a un altre agricultor. No ho va aconseguir. Deu anys després, Bonilla és regidor per Vox a l'Ajuntament d'El Ejido i no escatima en alarma: "A una noia tan maca com tu no li recomano anar sola pel carrer aquí després de la vuit", li diu a una de les integrants de l'equip durant l'enregistrament del documental.

Per a Ernest Gutiérrez, tècnic de projectes de l'Observatori DESC i productor del documental, l'alarma que llança Bonilla és tal, encara que matisa: "Si generes entorns de misèria i esclavisme, no pots esperar una pau total. Amb condicions dignes de treball i vida, els comportaments de la gent generen menys tensions al carrer. El sistema hortofructícola mateix genera aquest marc."

I aquest és l'objectiu del documental, "retratar totes les cares d'un mateix fenomen que exposem com un cub de Rubik i amb un cert recorregut històric", apunta Gutiérrez, que assenyala El Ejido com a "escenari perfecte" per a il·lustrar cap a on ha portat el model econòmic de la Unió Europea. "Fa 40 anys no existia El Ejido com a població, no hi havia res allà", insisteix. Va ser una repoblació agrària que, "amb l'entrada d'Espanya en el mercat comú europeu en el 92 i el tractat de Maastricht, ja era un alumne avantatjat del model neoliberal que s'anava aplicar en gran part l'Espanya agrària", sosté.
Ara, els plàstics dels hivernacles han anat guanyant tant de terreny que ja es veuen des de l'espai, mentre la desigualtat social creix i la redistribució d'aquestes grans quantitats de diners és inexistent. Al mateix temps, es degrada el medi ambient i es *precarizan les ocupacions i els salaris locals. "Al final tot el producte s'exporta a França o Alemanya on hi ha més poder adquisitiu. Els preus finals són baixos, però a Espanya, on els salaris són més baixos encara, s'importen productes d'altres països, com el Marroc, perquè aquí es pugui consumir. És el drama de mercantilitzar una cosa tan bàsica com l'alimentació i enfocar-ho només al model exportador", explica el productor.

"El Ejido és un lloc molt visual, quan arribes, el perceps clarament. Hi ha una segregació total per classe social i per origen. Passes de veure barraques i precarietat absoluta a camps de golf, spas, ferraris i iots. Això és allí i és d'algú. I genera un malestar", afegeix Martínez.

Després de les vuit recorre la història de El Ejido fins al moment actual com a mirall del que ja ocorre amb els fruits vermells a Huelva, la fruita d'os a Lleida i Aragó, síndries i melons a Múrcia i la indústria càrnia a Binèfar. En tots els casos, el denominador comú és l'explotació de mà d'obra migrant "a la qual ni tan sols se'ls permet ser assalariada i organitzar-se", lamenta Gutiérrez.

Com sortir d'aquest remolí que no beneficia ni a treballadors ni a agricultors ni al medi ambient ni al consumidor final? El documental mostra alternatives que porten anys construint-se, "però que només són una petita resistència", matisen. Les cooperatives i grups de consum responsable poden ser la punta de llança, "però si es vol canviar el model o corregir-lo en part, es necessita un impuls de les institucions, del sector públic", assenyala Martínez.

"El consumidor té el poder de decidir, el consum és un acte polític, clar, però no es pot responsabilitzar a l'individu d'un problema estructural", sosté el director. "No és que la gent, el consumidor, no pugui fer res, però cal reclamar una producció agrària sostenible en el teu territori, no com a consumidor, sinó com a ciutadà. No portar-ho a lògica de mercat i consum, sinó a la de classe, poble o ciutadania, com vulgui dir-se".

Aquells tres dies d'ira, terror i foc van ocupar les portades internacionals. Van ser dies que encara no han acabat de passar i que, larvats amb una menor intensitat —de moment—, es repeteixen a Almeria, Huelva, Lleida, Múrcia o Aragó. Menjar barat per a consumidors empobrits i recollida per treballadors migrants despullats de qualsevol dret. "Ara la violència és més subtil, està més individualitzada, s'organitza en micro grups de forma menys explosiva, però segueix aquí", adverteix Gutiérrez.

"No és que una cosa així pugui tornar a passar, és que està passant contínuament", afegeix Martínez. Per a Gutiérrez no hi ha dubte. No és que hagi passat una vegada, és que allò va ser el començament d'alguna cosa. "El camp va creixent en hectàrees, producció i mà d'obra migrant necessària. Hi haurà més barraques perquè hi ha molta gent que es beneficia d'aquest sistema. I la gent que sofreix, tard o d'hora, acaba organitzant-se i, el dia que passi alguna cosa, la gota que satisfaci el got, pot repetir-se tot", conclou contundent.