Les causes judicials contra el govern municipal de Barcelona han anat a més els darrers anys i, sobretot, han estat protagonitzades pel gran poder econòmic i empresarial que opera a la ciutat, amb independència que sigui local o global. Per a Barcelona en Comú constitueix un exemple de manual de lawfare, o guerra judicial, que busca desgastar Ada Colau i el seu equip, aturar o limitar les polítiques que porta a terme i torpedinar les seves opcions de regir la capital catalana durant un tercer mandat. De fet, aquesta mateixa setmana l'alcaldessa ha hagut de comparèixer en seu judicial arran de la querella d'un fons voltor que va ser sancionat per desnonar famílies vulnerables.

De tot plegat en parlem amb Josep Maria Montaner (1954) doctor en arquitectura, catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i, sobretot, regidor d'Habitatge i Rehabilitació de l'Ajuntament de Barcelona entre 2015 i 2019, durant el primer mandat dels comuns al capdavant de la institució. Publica Lawfare urbano. Ofensiva judicial contra la Barcelona de Ada Colau (Icaria Editorial). En la conversa desgrana com actuen aquests poders, quina ideologia els mou i opina que en el cas dels lobbies locals la seva aposta per a les eleccions municipals del 28 de maig passa per Xavier Trias o Jaume Collboni.

D'entrada, com sorgeix el concepte de 'lawfare' o guerra judicial?

És un terme angloamericà, que inicialment té a veure amb aquesta mena de guerra tova dels Estats Units per interferir en les polítiques de Llatinoamèrica i, fins i tot, aconseguir eliminar polítics utilitzant mitjans com la premsa i judicis gestionats amb mala fe. El terme s'ha anat estenent els últims anys a mesura que s'ha anat utilitzant més. És aquesta guerra judicial amb finalitats polítiques, inicialment promoguda pels interessos econòmics de multinacionals o els geopolítics dels Estats Units en aquell territori.

És un concepte molt del segle XXI, quan l'ús de les armes per derrocar governs es fa menys habitual?

Exacte, és un pas no tan violent però també pervers per atacar governs. Hi solen participar certs polítics de l'oposició, certs mitjans i certs jutges. En el cas llatinoamericà l'exemple més conegut és el de Lula da Silva, amb el jutge Moro. Sobre això hi havia un article del Juan Carlos Monedero on diu que Estats Units ha entès que més que formar militars per controlar Llatinoamèrica, el que ha de fer és formar jutges i, de fet, el jutge Moro ha estat format als Estats Units. És difícil dir quan arrenca la lawfare, però en el llibre també explico que tota la persecució a gent d'esquerres durant el maccarthisme ja ho era una mica, amb la voluntat de purgar els seus dissidents, desprestigiar l'altre i acusar-lo de coses falses perquè s'hagués d'anar a defensar de fer activitats antiamericanes. És una pràctica que va evolucionant.

En el cas de Barcelona, hi ha afegeix l'adjectiu d'urbà. Quines especificitats té?

La lawfare és un tipus de mecanisme que s'ha anat traslladant al territori de les ciutats, perquè també l'utilitzen els lobbies que hi tenen interessos i que consideren que certes polítiques els ataquen. Passa a totes les ciutats, a les grans i a les petites.

Un dels canvis des que governa Barcelona en Comú és que ara les querelles i els litigis provenen dels poders econòmics i no pas dels veïns, com segurament passava abans?

Això és un canvi qualitatiu, canvien els agents. En aquesta etapa els contenciosos-administratius s'han duplicat, però al final entren dins el funcionament democràtic. En canvi, també proliferen les causes penals que d'alguna manera estan amenaçant persones, a qui poden demanar presó. A més a més, el nombre de causes ha augmentat molt des del primer al segon mandat [de Colau]. Comentant-ho amb l'Enric Juliana, em deia que a Madrid es va viure molta més pressió en el mandat de la Manuela Carmena, mentre que a Barcelona a l'Ada Colau se la va deixar fer més perquè [els poders] pensaven que no arribaria al final del mandat. I ha sigut en aquest segon, quan han vist que continuava i que potser podria optar a un tercer mandat, que la pressió ha augmentat. És un canvi qualitatiu, perquè en els vuit anys que porta l'Ada Colau cada cop hi ha més processos i són més els lobbies i grups de pressió que no volen que continuï de cap manera. Fins i tot a l'estiu la FAVB [la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona] va fer una roda de premsa queixant-se dels atacs a l'Ajuntament de Barcelona, quan en altres èpoques era qui posava els plets, mentre que ara els posen els poderosos.

Aquesta guerra judicial intenta aturar o alentir determinades polítiques i per aconseguir-ho passa per diverses fases. Comença intoxicant el poder democràtic en qüestió.

Sí, el primer és intoxicar i crear desconfiança, malestar i desprestigi cap als polítics i l'administració pública. En el fons darrere la lawfare contra Colau i altres governs hi ha uns interessos neoliberals. El primer pas és aquest, sortir als diaris, desprestigiar i crear sospita. També es busca que hi hagi moltes causes, perquè la lawfare intenta crear un determinat relat. El següent pas és aconseguir que la causa tingui un recorregut i això en alguns casos s'aconsegueix, cosa que fa que la sospita i la desconfiança vagin augmentant, un fet que aniria a més si s'assoleix una condemna. A Barcelona no ha passat, però sí que s'ha aconseguit que s'aturin algunes polítiques, com ara el dentista municipal, que no és ben bé per lawfare, però sí per la defensa d'uns interessos corporatius. O la multiconsulta que es va aconseguir que no es fes.

En tot cas, gairebé sempre alenteix la posada en marxa de polítiques o el seu funcionament, que també suposa un problema.

Alentir sempre ho fa. Ho hem vist amb la superilla, les obres de la Via Laietana, la connexió del tramvia... Al final és un obstacle més en tots els processos administratius, que ja són lents, ja que implica fer més informes, que els serveis jurídics facin més revisions i, de retruc, això desprestigia l'administració. És aquest cercle viciós que busca generar desconfiança en l'administració pública.

A grans trets podríem dir que el gruix de querelles contra l'Ajuntament prové del lobby de l'automòbil (bàsicament el RACC), el sector hoteler, grans fons immobiliaris i grans empreses de serveis (com Agbar). És a dir, del poder tradicional de la ciutat, però també d'un poder molt més global, que va molt més enllà de Barcelona.

Sí, és així. Ara hi ha aquests fons voltor que ho dominen tot, i que en el cas de l'habitatge és el més greu, perquè l'han convertit en un element d'inversió i, a més a més, el que volen és tenir habitatges buits. No volen que hi hagi gent vivint-hi, prefereixen que estiguin anys buits i que es vagin comprant i venent, com es compra i ven una empresa. Després també hi ha totes les plataformes digitals d'Internet, com ara Uber, que ataca el servei del taxi, i Airbnb que més enllà de recórrer totes les multes pressiona com a lobby la Unió Europea, tot i que al final no se n'ha sortit. Aquestes plataformes si vols directament no posen una denúncia, però estan pressionant com a lobby a tot arreu per aconseguir els seus interessos. I, finalment, hi ha els fons d'inversió, com Blackstone, Vanguard, Cerberus... Realment no saps qui hi ha darrere i això et limita la capacitat d'actuar contra ells, no és com parlar amb el CEO de tal empresa.

El 2015 un dels lemes constants de Barcelona en Comú abans d'arribar a l'alcaldia era allò "que la por canviï de bàndol". Justament actuacions d'aquest tipus busquen impedir que passi?

Sí. Hi ha persones amb molt de temperament com l'Ada Colau o la Janet Sanz que aguanten molt aquesta pressió i, en certa manera, quan se'n surten al final potser aquests atacs s'acaben convertint en quelcom que les fa més heroïnes, però el desgast i la por hi són. Els polítics estan més disposats a aguantar-la, perquè són més visibles, però als funcionaris i els tècnics municipals els genera molta por i això coacciona.

Tot i que les polítiques acabin tirant endavant, un dels efectes de la 'lawfare' és que acaben sent menys ambicioses del que s'havia plantejat inicialment?

Crec que de moment no s'ha produït aquest efecte. També s'ha de discernir que una cosa és anar en contra d'uns polítics en concret i unes mesures determinades, i una altra cosa és qüestionar el poder municipal i atacar les seves competències. Algunes de les querelles justament busquen això, van contra les competències de l'Ajuntament. La carta municipal de Barcelona s'està revisant per tenir més competències, perquè la ciutat necessita més inversió i més competències perquè és la que realment pot afrontar millor i més de prop els problemes. Amb aquestes accions també busquen limitar la capacitat d'actuació de l'Ajuntament i defensar-la és una cosa a reivindicar més enllà de qui governi.

Les enquestes, començant pel Baròmetre Municipal, mostren un desgast de la figura de l'alcaldessa, que té un rebuig ciutadà significatiu. Hi contribueixen aquestes campanyes?

El desgast queda, deixen un rastre de difamació i de desconfiança i després hi ha la proliferació de les fake news, que hi ha gent que se les creu del tot. En el fons es busca crear el missatge que el poder públic és lent i incapaç i que els polítics tots han de ser corruptes. I precisament els que pateixen la lawfare en general són honestos i defensors del bé comú.

Totes les querelles i les causes penals han anat contra regidors de Barcelona en Comú, quan en bona part dels darrers 8 anys ha governat en coalició. No sembla precisament casualitat, quan el PSC ara mateix és un partit molt més ben relacionat almenys amb els poders tradicionals de la ciutat.

És cert que molt poques vegades el PSC i el PSOE han rebut fake news. Amb la mateixa llei estatal d'habitatge està clar que hi ha uns sectors del PSOE més afins als inversors immobiliaris que no la veuen prou clara. És un partit encara amb sectors molt desenvolupistes, amb una visió que l'important són les inversions i els llocs de treball i en què qüestions com la igualtat de drets o la lluita contra el canvi climàtic no ho són tant. Ho hem vist amb el tema de l'aeroport.

Han trobat a faltar suport del PSC en determinats projectes emblemàtics que justament han estat molt atacats per aquests poders, com ara les superilles o la zones de baixes emissions?

En alguns casos sí, solidaritat i falta de convenciment i de passió [per defensar-los]. La superilla, per exemple, està inventada de fa molt temps. La idea del Salvador Rueda i l'Agència d'Ecologia Urbana té més de 20 anys, és d'èpoques en què els alcaldes eren del PSC i mai es va arribar a aplicar, i al final els que ho hem fet hem estat nosaltres. El PSC ho tenia com a recurs, però mai s'hi va atrevir, perquè sabia que implicava lluitar contra el lobby dels cotxes i certs hàbits a la ciutat. En certa manera, a l'Estat el PP i el PSOE juguen aquest paper de dos poders que es van rellevant, però que en el fons ja els hi va bé un cert statu quo.

Vist en perspectiva, l'aliança amb el PSC ha estat contraproduent? Ho dic justament per aquesta falta de voluntat d'enfrontar-se amb determinats poders i potser amb ERC estarien més alineats en aquests temes.

És cert que políticament amb ERC hi ha més sintonia en aquesta voluntat d'enfrontar-se a l'establishment, però ERC a vegades té unes posicions més tancades i és difícil [entendre-s'hi], com s'ha vist amb la mateixa votació de la Llei Mordassa. Les relacions tant amb ERC com amb el PSC no són fàcils, tot i que hi ha sintonies i diferències amb uns i altres. Potser amb ERC més de rebel·lia i de posar-nos en contra dels poders establerts. I amb el PSC potser hi compartim una certa visió de progrés social i de l'urbanisme. També passa amb la CUP, amb qui pot haver-hi sintonia amb un projecte anticapitalista, però després en allò concret, amb quines mesures es prenen, no n'hi ha cap. Tot i les diferències i les dificultats, l'ideal seria un tripartit amb ERC i PSC. I això és el que de veritat volia l'Ada Colau el 2019, però amb l'Ernest Maragall no va ser possible. Seria l'ideal perquè Barcelona és una ciutat d'esquerres i aquest tripartit té una majoria clara.

Estem a dos mesos i mig de les eleccions municipals i, de ben segur, que aquests poders dels quals parlem volen influir a les urnes. Quina creu que és la seva aposta pel 28 de maig?

Està clar que no volen que guanyi l'Ada Colau, això ho expliciten. En aquest sentit, l'aproximació dels darrers mesos del PSC cap a grans projectes i interessos de la patronal demostra que hi ha una certa expectativa que els poders locals hi apostin. Pot haver-hi una aposta per Trias, però també hi pot haver una aposta per Collboni, en la mesura que s'aproxima més al programa de Foment del Treball, que el podrien portar a terme tant ell com Trias. La sociovergència s'ha donat en pocs casos i seria un retrocés per a Barcelona. Tirar enrere algun d'aquests projectes emblemàtics i imprescindibles, que són demanats per la ciutadania, com la superilla, la zona de baixes emissions o el que sigui seria un retrocés per a la ciutat.

Fins a quin punt la 'lawfare' constitueix un problema democràtic?

És un problema, però jo intento ser optimista i exposar al llibre que malgrat tot es pot resistir. Veiem els casos de Lula i de Petro, i en el cas de Barcelona el balanç és que la major part de les apostes que s'han fet van endavant. Per tant, es pot resistir i anar avançant, perquè són transformacions necessàries. Però també és cert que la lawfare i les fake news augmenten i això és preocupant, perquè els efectes sempre són de generar antipolítica, desconfiança, insistir en què funcionen molt millor les empreses privades que l'administració pública o que al món no hi ha alternatives. En definitiva, hi ha tota una ideologia neoliberal darrere.

Al final es busca limitar el camp d'acció de l'actuació pública i mesures necessàries en àmbits com el canvi climàtic, la lluita contra les desigualtats, la contaminació, etc... Calen unes transformacions radicals que costen [de portar a terme], però totes les grans ciutats, com Amsterdam, París, Londres, Nova York, totes, intenten fer-les. I per això és important que les ciutats avancin i que la lawfare i les fake news tendeixen a desaparèixer, ja sigui punitivament o arribant a un acord social tant a nivell local com global. Entendre que per salvar el planeta i tirar endavant hem de fer determinades polítiques i que allò públic ha de ser important. Cal un nou consens social en què les coses s'hagin de resoldre més per acord, que no pas per guerra o lawfare i fugir d'un món en què una minoria es beneficia, mentre que la majoria té les coses cada cop més difícils.

La 'lawfare' també és una forma d'aquests poders de demostrar que ells voten cada dia i que poden passar per sobre de la voluntat ciutadana.

Sí, és així. Els poders han trobat la manera de pressionar cada vegada més i introduir-se en el dia a dia amb la complicitat d'alguns jutges i d'alguns mitjans, que els permeten exercir aquesta pressió contínua per no perdre cap dels beneficis que tenen. Passa el mateix a totes les grans ciutats i als estats, però tot i això tinc la impressió que les ciutats, que són les que tenen menys competències, són les que més resisteixen i més intenten innovar perquè són les que estan més a prop de la vida quotidiana de la gent. Si vols potser és una resistència de David contra Goliat.