Tot just fa una setmana que Ada Colau (1974) va confirmar que optarà a un tercer i últim mandat com a alcaldessa de la ciutat. Si l'aconseguís podria acumular 12 anys al càrrec, una xifra que des de la recuperació de la democràcia només ha superat Pasqual Maragall, a qui sovint cita com un dels seus referents polítics. L'entrevistem al Saló de Cent, un dels espais més nobles de l'Ajuntament de Barcelona, i durant la conversa defensa la necessitat de culminar el "projecte de transformació" de la capital catalana endegat el 2015, enmig de l'onada municipalista de les anomenades "alcaldies del canvi" de la que és una de les darreres supervivents.

L'ampliació del parc públic d'habitatge, la lluita contra l'emergència climàtica, la reducció de la contaminació o intentar aturar una desigualtat creixent apareixen com alguns dels principals reptes que haurà d'afrontar la ciutat en els propers anys, en un moment que convuls i de canvis globals que s'intueixen estructurals. Compromesa a nivell estatal amb el projecte que liderarà Yolanda Díaz – "la millor proposta que hi ha ara mateix sobre la taula per part de posicions d'esquerres"-, manté oberta la porta a un pacte amb PSC i ERC per al proper mandat.

Especialment crítica amb les polítiques d'habitatge de la Generalitat, també reclama al PSOE que compleixi allò estipulat al pacte del govern de coalició i la Llei estatal de l'habitatge garanteixi la regulació dels lloguers. Però, per damunt de tot, parlem de Barcelona i del seu model de ciutat, que rebutgen determinats poders econòmics que han endegat una autèntica guerra judicial contra el consistori.

Dijous passat, quan va anunciar que optaria a un tercer mandat com a alcaldessa, va comentar que necessiten quatre anys més per "culminar la transformació de la ciutat" engegada el 2015. És la constatació que els grans canvis avancen lentament des de les institucions?

És cert que fer canvis des de l'administració pública porta més temps del que una voldria, perquè hi ha molts factors que no depenen només de tu. Hi ha moltes coses a la ciutat que són competències compartides amb altres administracions i, per tant, has de negociar o si les altres administracions estan paralitzades o sense pressupost no les pots fer. Ens ha passat amb el tramvia, el vam acordar només entrar el 2015, però com que passava per acords amb la Generalitat, amb qui hi ha hagut moltes dificultats de relació i també una situació d'excepcionalitat política, doncs es va retardar i finalment ara s'estan fent les obres.

També és veritat que ens ha tocat un període històric anòmal amb totes les coses que ens han passat: la tensió política, la pandèmia, ara la guerra a Ucraïna,... Tot això afecta les administracions i retarda alguns dels procediments que s'han de fer. No obstant, Barcelona no s'ha aturat mai i avui és l'administració de tot l'Estat que està fent més habitatge públic de lloguer social, estem fent una transformació urbana que ja ningú qüestiona perquè és visible i estem reduint la presència del cotxe, posant molt més verd, ampliant els carrils bici,... Però, efectivament, perquè acabi de consolidar-se i es pugui culminar es necessita un tercer mandat i amb aquesta il·lusió he acceptat la proposta de Barcelona en Comú d'optar-hi. 

Sempre ha insistit que el de Barcelona en Comú és un projecte "col·lectiu", però en canvi la persona que l'encapçala haurà estat la mateixa en tres eleccions consecutives. Això diu molt de l'enorme pes dels lideratges en política. Han entès que si volen conservar l'alcaldia la cap de llista havia ser Colau o Colau?

No diria això, tots som necessaris, però és veritat que tenim papers diferents. Sola no podria fer la transformació que estem fent, es pot fer perquè hi ha un grup municipal i una organització bolcada treballant set dies a la setmana. Però és veritat que vivim en temps molt mediàtics i no és fàcil aconseguir una visibilitat en un moment de molt soroll. A mi ja se'm coneixia molt abans d'entrar a la política municipal i el que vull és que aquesta visibilitat sigui útil a un projecte que és col·lectiu. 

Com veu les municipals més enllà de Barcelona? En què ha quedat aquella onada de les alcaldies del canvi, perquè sembla que en queda poc més a banda de vostè, [l'alcalde de València] Joan Ribó o [l'alcalde de Cadis] Kichi?

Com deia, el que hem viscut ha estat un període molt complicat. Vam arribar el 2015 amb una agenda del canvi, que tenia a veure amb tot un procés de mobilització social lligat al 15-M i també amb mobilitzacions més àmplies com la del dret a l'habitatge, i és amb aquesta onada que moltes experiències municipalistes diverses però amb elements comuns vam aconseguir les alcaldies més importants de l'Estat. Després va haver-hi un canvi d'agenda, amb el tema de Catalunya, la repressió per part del PP, la polarització, que segurament va dificultar que molts dels temes de l'agenda del canvi fossin els protagonistes del debat públic. Aquest desplaçament de l'agenda pot ser part de l'explicació de perquè algunes d'aquestes candidatures no van sortir endavant.

Però de totes maneres, sí que crec que l'onada social, política i cultural s'ha mantingut, més enllà de candidatures institucionals, perquè són els temes del segle XXI: la lluita contra la desigualtat i la injustícia social, la lluita contra el canvi climàtic i per fer ciutats més sostenibles i amables, la reivindicació dels valors de feminisme i diversitat,..., Ara que la confrontació entre Catalunya i l'Estat ha baixat i s'ha rebaixat la tensió política, predominen els temes que vam portar a l'agenda del canvi del 2015. Podem veure com la Generalitat copia el nostre esquema de govern i fa una conselleria d'Emergència Climàtica o una de Feminismes, que era impensables anys enrere. Algunes d'aquestes candidatures ens hem mantingut i espero que altres visquin un ressorgiment en les properes municipals. 

Vostè participa en xarxes internacionals de ciutats. Quin paper han de tenir les ciutats en aquest món convuls que tenim?

El món convuls és a nivell global, creix l'extrema dreta, l'emergència climàtica genera angoixa a les generacions més joves, perquè és un missatge que el futur no està clar, i això s'ha agreujat amb la pandèmia i amb la invasió russa d'Ucraïna. Tot això genera un estat d'ànim de molta preocupació en la societat i crec que el municipalisme hi té molt a fer. El municipalisme és un dels llocs on recuperar la força de la democràcia, on refundar-la i generar sinèrgies i polítiques públiques i público-comunitàries per donar una resposta efectiva a problemes que són globals, però que es concreten a les ciutats. La desigualtat és un problema que genera el capitalisme a nivell global, però que es concreta de manera molt forta a les ciutats. L'emergència climàtica és un problema global, però a les ciutats es generen gran part de les emissions i pateixen les conseqüències en la salut amb la contaminació.

Hem d'afrontar aquests problemes, encara que tinguem menys competències i pressupostos. No hi ha temps per a la queixa, ens hem d'organitzar entre nosaltres i per això treballem molt la diplomàcia de ciutats i participem a moltes xarxes de ciutats, perquè ens resulta molt útil. Entre ciutats fem política feminista, a diferència dels estats no competim entre nosaltres, sinó que cooperem i utilitzem molta creativitat i innovació per donar resposta als problemes globals que apareixen i per als que tenim pocs recursos, però que els hem d'afrontar.

Un exemple recent són aquestes plataformes especulatives amb temes centrals que afecten la vida de la gent, com l'habitatge amb Airbnb, la mobilitat amb Uber o Cabify, o el menjar a domicili,... Parlem de grans plataformes que estan cotitzant a borsa i generen beneficis multimilionaris, però a costa de precaritzar i especular amb béns bàsics, com pot ser la mobilitat o l'habitatge. Davant d'això les ciutats tenim poques eines, però a Barcelona no ens hem resignat i hem innovat i hem forçat Airbnb a retirar milers d'anuncis d'apartaments turístics il·legals, també hem fet una regulació pionera a l'Àrea Metropolitana per regular Uber i Cabify i protegir el sector del taxi i seguim treballant. Haurem de col·laborar entre administracions i específicament entre ciutats per afrontar fenòmens globals que creixen molt ràpid, alteren les regles del joc i afecten béns bàsics. Ens hem d'organitzar per defensar el bé comú i els drets de la ciutadania. 

Per resumir, la reforma de la mobilitat i els canvis urbanístics, l'avenç en l'aplicació de mesures per reduir la contaminació i en la lluita contra el canvi climàtic, l'ampliació del parc públic d'habitatge i un reforç dels serveis socials en una època que, tot apunta, pot ser d'empobriment col·lectiu seran els grans reptes que es plantejarien pel tercer mandat?

Les dificultats actuals, amb el fet que l'emergència climàtica no s'hagi resolt i els pactes entre estats s'hagin quedat curts o que la desigualtat, que ja era un problema abans, encara es pot agreujar amb la inflació o l'especulació amb béns bàsics, confirmen l'agenda que havíem portat per Barcelona i ens animen a defensar-la amb més força. Crec que el municipalisme és l'espai de l'esperança.

Davant de problemes tan grans, que a vegades són tan difícils d'afrontar, a Barcelona l'ajuntament defensa béns comuns i ens enfrontem a fons voltors per protegir veïns de desnonaments il·legals o d'assetjament immobiliari, defensa la gestió pública de l'aigua, que està privatitzada, o ens enfrontem amb especuladors que volen barra lliure per a un turisme massificat i regulem els allotjaments turístics. Coses que fa pocs anys ens deien que eren impossibles de fer. Si hem fet això des d'un ajuntament, que té poques competències, es pot fer molt més. Hem de consolidar l'agenda del canvi a Barcelona amb els pilars de la lluita contra la desigualtat, contra l'emergència climàtica i la reivindicació dels valors de la cultura, la igualtat i el feminisme com un espai de convivència i de seguretat també per enviar un missatge d'esperança davant de grans problemàtiques que sovint semblen inabastables, amb els quals es poden fer moltes més coses de les que ens deien. 

En qüestions com la defensa dels béns comuns, l'aposta per la gestió directa dels serveis públics, la Zona de Baixes Emissions o la regulació del turisme posant-hi límits, el seu model de ciutat és molt clar, però sembla bastant allunyat de les posicions del PSC, que potser s'apropa més al que plantegen actors com Foment del Treball o el Cercle d'Economia. Se senten còmodes compartint-hi govern?

Amb el Partit Socialista tenim diferències, és evident i ningú ho nega, però fins ara les hem gestionat amb força lleialtat. Dit això, el PSC també se n'adona que certs immobilismes ja no són sostenibles i que s'ha de moure de posició. Potser és veritat que havia estat més a prop d'una certa barra lliure amb algunes activitats, però fins i tot el sector hoteler ens reconeix ara que efectivament s'havien de limitar els allotjaments turístics, quan abans ens deien que això aturaria l'economia. El PSC s'està movent una mica de posició, tot i que després hi ha diferències i no les amaguem. Ha passat amb l'ampliació de l'aeroport, ells n'eren favorables, com Foment, i nosaltres n'érem contraris. I me n'alegro molt que no s'hagi avançat en l'ampliació, perquè si avui estem tornant a alertar dels perills de la massificació turística, imagineu-vos si haguéssim passat de 50 a 70 milions de visitants amb l'ampliació. Clarament és contrària al signe dels temps.

Entenc que hi ha sectors que els costa assimilar que s'han de fer canvis importants, però s'han de fer, perquè si no serà pitjor. De fet, ja anem tard, s'estan produint mil morts prematures a l'àrea metropolitana [per la contaminació de l'aire] i això vol dir regular i posar límits. Ho hem fet amb els allotjaments turístics, ho estem fent amb els vehicles i ara ho estem demanant amb els creuers, no pot ser una activitat il·limitada. 

El model de les Illes Balears seria acceptable?

Em sembla que és un referent sobre el qual partir. A les Illes han fet l'anàlisi que s'havia de posar un límit, perquè si no comença a tenir impactes negatius, i l'han situat en tres creuers al dia i es pot partir d'aquesta reflexió. Hem interpel·lat la Generalitat perquè agafi aquest referent, es faci en dades i es vegi quines han de ser les xifres. Hem de buscar activitats equilibrades i els creuers sense límits no ho són i posar-hi límits és bo finalment per a l'activitat turística. Només al maig han arribat 125 creuers, el 40% dels quals només estan quatre hores a la ciutat i, per tant, deixen poc retorn econòmic i generen un col·lapse de mobilitat al centre. 

No sembla que els grans actors econòmics de la ciutat comparteixin aquest discurs de posar límits. Per exemple, a la darrera reunió anual del Cercle d'Economia se seguia defensant l'ampliació del port i la de l'aeroport i s'apel·lava constantment a la necessitat del creixement econòmic. Sonava una mica als anys 90.

Per a mi és motiu d'orgull que Barcelona sigui triada per molts sectors econòmics estratègics de futur que veuen també un sentit econòmic en el seu model de ciutat equilibrada, amb una economia diversificada i que vol ser sostenible. Però és veritat que hi ha alguns representants d'algunes organitzacions econòmiques que no estan acostumats a no manar sobre la institució política. Evidentment que els escoltem i ens hi reunim, però no són ells els qui manen a la ciutat, mana la ciutadania que ha votat unes formacions polítiques que tenen un programa que aplicarem. I vol dir, per exemple, pacificar i que el cotxe no sigui el protagonista de la ciutat.

Doncs sí, hi ha alguns sectors econòmics que estan encara en la ciutat del passat, a la contaminada, on hi ha barra lliure per especular i pel turisme, on no hi ha límits. Nosaltres volem liderar la ciutat del futur, que ha de posar límits i evidentment fomenti l'activitat econòmica, però que sigui diversificada i que posi les persones al centre i no el benefici d'uns pocs. Aquí sí que hi ha dos models diferents i nosaltres volem defensar la ciutat de les persones. Hi ha algunes resistències, que fins i tot estan arribant a una guerra judicial, a una lawfare, però això no ens espanta, ens han votat per defensar la ciutadania i ho seguirem fent. 

Aquesta guerra judicial per aturar l'acció del govern municipal els fa anar amb peus de plom a l'hora de prendre determinades mesures?

Avui tothom veu que hi ha aquesta guerra judicial, perquè no hi ha cap denúncia per suposada corrupció, sinó que totes són per defensar la gent davant els fons voltors, per obrir el debat sobre la gestió pública de l'aigua, per voler pacificar [els carrers]... Són lobbies molt determinats els que ens estan fent la guerra judicial i que ens vulguin intimidar ens referma que calia fer això i que hem de seguir. També és evident que busquen desgastar, distreure, embrutar la imatge i potser parcialment ho aconsegueixen, però tenim molt clar que si pretenen espantar-nos s'equivoquen i aconseguiran exactament el contrari. És cert també que totes les actuacions que fem són escrupolosament rigoroses des del punt de vista jurídic, sempre estan validades per tots els serveis jurídics, d'intervenció i secretaria general, que estan formats per professionals independents que estaven a la casa abans que hi arribéssim nosaltres. 

Aquesta setmana hem sabut que el Suprem podria replantejar-se la seva decisió sobre els indults als dirigents independentistes. És evident que el 'deep state' ha situat l’independentisme al seu punt de mira, com el seu enemic. Se senten també, juntament amb Podemos, un objectiu a batre per part d’aquest estat profund?

Sí, aquest deep state o aquestes clavegueres de l'Estat també ens han afectat com a espai polític i s'han produït casos, sobretot amb Podemos a l'Estat. Però no ens hem de resignar. És gravíssim tant l'escàndol de l'espionatge, com que ara es qüestionin uns indults que s'han fet d'acord amb la legalitat. S'ha de persistir en la línia de defensar la democràcia i evidentment els indults han de seguir plenament vigents. Espero que això acabi en res. Aquesta interferència política permanent per part de determinades cúpules judicials més enllà dels seus àmbits específics crec que és molt dolenta per a la democràcia en general. Hem de demanar que els jutges es dediquin a l'àmbit de la justícia, i que l'àmbit de la política, escollida democràticament per la ciutadania, sigui respectat. 

Tot i que el parc d'habitatge públic de Barcelona ha augmentat de manera significativa des que governen, queda lluny de les xifres a les quals aspiraven el 2015. Què falta, temps? La implicació d'altres administracions?

Amb habitatge tinc el gran orgull que Barcelona és l'administració de tot l'Estat que està fent més habitatge de lloguer social, n'estem fent milers, però partíem de mínims europeus. Aviat doblarem el parc d'habitatge públic que ens vam trobar, però seguirà sent insuficient. Hem demostrat que es podia fer més i hem innovat i a part de construir més habitatge públic que mai hem fet un acord pioner amb les cooperatives d'habitatge, que estan fent ja més de mil pisos cooperatius en sòl municipal a Barcelona; també estem fent acords públics-privats amb un operador metropolità, que farà 4.500 habitatges de lloguer assequible. S'està fent més que mai, però un ajuntament sol no ho pot resoldre i hem de reclamar que aquelles administracions que tenen més competències facin el que els hi toca i facin més el que han estat fent fins ara.

Amb la Generalitat de Catalunya, que té la competència principal per fer habitatge públic, estem igual que fa vuit anys. La Generalitat ha fet deixadesa de funcions i no està exercint les seves competències. Barcelona està fent milers d'habitatges de lloguer social i la Generalitat n'està fent 30 a la ciutat. Això és un insult a la ciutadania i ho dic com a alcaldessa. És cert que hem tingut uns anys de tensió política que podia fer que no fos tan fàcil estar per la gestió del dia a dia, però això ja ha passat i ho vaig parlar amb el president Aragonès. Ha passat ja un any i la Generalitat ha de complir amb les seves obligacions i no ho està fent. L'altra qüestió és el marc normatiu.

Té la certesa que la futura llei estatal de l'habitatge permetrà regular el preu dels lloguers?

Un cop més de forma pionera i amb el lideratge dels moviments socials, s'ha intentat fer a Catalunya una regulació dels lloguers que reclamàvem des del 2015 i això va ser possible amb una llei avançada que, un altre cop, va ser invalidada per un tribunal. Doncs amb més raó la legislació estatal ha de ser una realitat. És un compromís del govern de coalició i com a comuns ho vam posar com a punt imprescindible perquè es formés el govern. La llei està trigant més del que ens agradaria, però ara ja arriba al punt final. Hem fet una cosa que no és habitual, que és presentar esmenes com a ajuntament i ho hem fet amb l'ànim més constructiu, però també amb la fermesa de qui coneix el tema millor que ningú, perquè portem molts anys treballant-lo.

Volem que s'aprovi aquesta llei, però volem que sigui una llei de veritat, amb contingut, que compleixi els objectius que s'ha posat, que són posar límits a l'especulació en els lloguers i a la pujada de preus desorbitada, i també regular els desnonaments perquè hi hagi una alternativa per a les famílies vulnerables. Són qüestions de mínims i en el tràmit final estarem vigilants i proactives perquè la llei només es pot aprovar si efectivament compleix amb els seus objectius i té un contingut real.

Se senten satisfets amb la seva influència al govern estatal?

Sempre m'agradaria tenir més influència, però evidentment la correlació de forces és la que és. Però em sento satisfeta que en els temes que nosaltres portem crec que hem marcat la diferència i hem mogut el Partit Socialista cap a posicions més progressistes en molts àmbits. En política catalana, perquè deia no als indults i finalment els va aprovar; en habitatge, que es negava a fer qualsevol regulació, perquè a més és un partit especialment sensible a la pressió del sector immobiliari i, de fet, un exalcalde d'aquesta ciutat avui és el portaveu de les grans immobiliàries que estan en contra de regular el lloguer [es refereix a Joan Clos] i malgrat això farem valer la nostra posició perquè la llei que s'aprovi reguli finalment els lloguers. I també hi ha l'exemple de Yolanda Díaz, que crec que és la millor ministra del govern, perquè està aconseguint resultats concrets, que al final és pel que ens voten. Ha demostrat ser la millor ministra de Treball que hi ha hagut, ha apujat el salari mínim, ha aconseguit fer la reforma laboral amb moltes dificultats, però s'ha aconseguit que milers de persones amb contractes precaris hagin passat a tenir-ne d'indefinits, i les dades de reducció de l'atur després de la pandèmia són les millors des de fa dècades. Aquests resultats concrets que milloren la vida de la gent avalen la utilitat d'estar en el govern de coalició, malgrat els límits i les contradiccions, que sempre hi són. 

Quina serà la seva implicació i la dels Comuns a Sumar, el projecte que liderarà Yolanda Díaz?

A l'espera de quins seran els noms de les propostes polítiques en el futur, la idea aquesta de suma, que és molt de Yolanda Díaz, crec que és la proposta que es necessita i, a més, la suma de Yolanda Díaz està cridada a ocupar una posició de centralitat en la política estatal i la necessitem. Crec que és la millor proposta que hi ha ara mateix sobre la taula per part de posicions progressistes, d'esquerres, i l'hem de recolzar al màxim. Compta amb tota la nostra complicitat i, a més, sintonitza amb el que va inspirar Barcelona en Comú, que era sumar en base a objectius, posant-los per davant de les sigles. I això no vol dir menystenir les sigles, s'ha de respectar molt la gent que porta molt de temps organitzada en formacions polítiques i l'organització és necessària per fer política, però la política ha d'anar més enllà de les sigles i més en el temps actuals. 

És evident que hi ha qüestions que han tensionat les relacions entre Podemos i Yolanda Díaz. Quin paper pot jugar Ada Colau per mantenir la cohesió de l'espai?

Sempre estaré recolzant l'espai, dins o fora de les institucions. Crec que aquesta proposta de suma és absolutament necessària i podran comptar amb mi. A la Yolanda ja li he dit que la meva vocació és municipalista i per a mi no hi ha res més important que ser alcaldessa de Barcelona i és el meu compromís, no estic pensant en fer una altra cosa. Em presentaré a un tercer i últim mandat per ser alcaldessa per consolidar un projecte de transformació de la ciutat i el meu compromís concret és aquest, però des de l'alcaldia de Barcelona es pot ajudar molt a un projecte català, a un projecte estatal i també a un projecte de projecció europea. Som una ciutat on hem estat proactius i hem ajudat a aprovar pressupostos tant a la Generalitat com a l'Estat, hem demostrat que des de Barcelona podem empènyer i ajudar per generar escenaris de polítiques progressistes, de diàleg i cooperació per millorar la vida de la gent. 

És possible que a una part del seu electorat li hagi sorprès el suport a un projecte com l'organització de la Copa Amèrica de Vela del 2024, que en part genera una projecció turística que la ciutat ja té. Com s'hauria de gestionar l'esdeveniment perquè tingui un impacte positiu més transversal per a les persones de Barcelona?

M'agrada molt reivindicar la idea que molts projectes trien Barcelona, però que Barcelona tria també els projectes que li interessen, ho ha de fer. La ciutat no ha de dir "sí" a tot, hem dit que no a l'ampliació de l'aeroport i no a l'Hermitatge, perquè era clarament una proposta especulativa, tenia molt poc de valor cultural i era una operació immobiliària en primera línia de mar, que no és el que necessita la ciutat. Però que hi hagin esdeveniments és positiu, sempre que coincideixin amb el model de ciutat i, de fet, n'hem aconseguit diversos, com la Biennal Manifesta, la més important d'art contemporani i que es farà el 2024, o la Capital Mundial de l'Arquitectura, el 2026.

En l'àmbit de l'esport, la nostra ciutat és referent, un esdeveniment internacional quadra amb Barcelona i estem parlant de nàutica, no és un esport que resulti aliè en una ciutat de mar. La nova formulació que ha fet la Copa Amèrica significa apostar per tecnologia, per innovació, per nous combustibles sostenibles i tot això vol dir que durant aquests dos anys els organitzadors i els equips que hi competiran s'instal·laran a Barcelona i generaran una sinèrgia amb l'ecosistema existent del que s'anomena l'economia blava, que ens és pròpia i ens interessa. Forma part de la feina de la ciutat que l'esdeveniment tingui la màxima repercussió per al conjunt de la ciutadania i no només en la projecció internacional, però que es projecti Barcelona com una ciutat d'esports és coherent amb el model de ciutat i amb la seva pròpia identitat. 

Ha agraït el paper que ha jugat ERC en aquest mandat, perquè ha estat clau en l'aprovació dels grans projectes de ciutat i dels pressupostos. S'imagina governant-hi en el proper mandat?

M'imagino sempre en un govern d'esquerres. Som una ciutat progressista, som una ciutat plural, ja no hi ha governs monocolors com hi havia en el passat i el pacte ha de formar part de la normalitat i no de l'excepció, i el que m'imagino són pactes d'esquerres. I en els pactes d'esquerres evidentment hi ha la possibilitat de fer un pacte amb ERC, de fet és el que vaig proposar abans de la investidura, fer un pacte amb ERC i el PSC, però en aquell moment Esquerra volia fer un pacte amb Junts per Catalunya, però això pot canviar. Aquest mandat ha estat una bona experiència, perquè hem aprovat moltes coses en temps molt complicats i és bo reconèixer i agrair l'aportació positiva d'Esquerra, que ha fet de soci extern i ha donat estabilitat aprovant tots els pressupostos i les principals transformacions de la ciutat. Hem de mantenir aquest clima de diàleg i cooperació, posant la ciutat sempre per davant de les sigles i és bo que hi hagi acords d'esquerres el més estables possible. 

És co-coordinadora general de Catalunya en Comú. Fins a quin punt mantenir l'alcaldia és clau per sostenir l'espai polític, perquè la seva expansió territorial no ha acabat d'arrencar?

Catalunya en Comú està en un bon moment, té diferents lideratges que s'han consolidat. Jéssica Albiach està fent molt bona feina al Parlament i està fent també aquesta política feminista constructiva, des del diàleg i la suma. hi ha moltes persones molt valuoses i cares visibles més enllà de la meva, com el Jaume Asens, el Joan Mena, el Gerardo Pisarello. I hi ha un projecte per a Catalunya. A més, crec que un cop passat el moment de màxima polarització entre Catalunya i l'Estat, s'ha confirmat que la via de sortida era la que havíem proposat sempre, que passava pel diàleg, els indults i per començar a fer polítiques concretes. Ara ERC ha fet un viratge cap a les propostes que fèiem els comuns des del principi. I aquí s'obre un nou escenari on també crec que s'ha de treballar per aquestes majories progressistes que necessita Catalunya i que superin l'etapa del Procés.