Aprofundir en els aspectes socials i polítics de l'esport s'ha convertit en una de les especialitats i objectes d'estudi de Ramon Usall (Lleida, 1977). Després d'escriure fa uns anys Futbolítica (Ara Llibres i Altamarea), l'historiador lleidatà acaba de publicar Un segle costa amunt. Una història política del ciclisme (Manifest Llibres en català i Altamarea en castellà).

Atén Públic per videoconferència i en una llarga conversa ens explica com la bici és un "mitjà que ens serveix per explicar la història". Amb ell abordem des de com el naixement de grans competicions ciclistes servia per dibuixar els confins d'una nació -ja sigui França amb el Tour o el País Basc amb la Itzulia-, de com s'ha utilitzat la bici com a vehicle en episodis de lluita per la llibertat -com la independència d'Irlanda o la resistència francesa- o de com els recorreguts de determinades proves "són l'explicació d'un temps i d'un país". Cosa que ajuda a entendre, per exemple, perquè el Tour va trigar 110 anys a trepitjar Còrsega o perquè la Vuelta no va passar pel País Basc durant més de tres dècades.

Al llibre afirma que "la bicicleta ha esdevingut protagonista dels fets més rellevants del segle XX". Això és així?

Des que es va inventar, a mitjans del segle XIX, fins als nostres dies, la bicicleta ha acompanyat la història de la humanitat i, en molts casos, ha jugat un paper segurament secundari respecte els esdeveniments històrics principals. Hi ha moments determinats, però, que ha estat associada a esdeveniments històrics o a corrents ideològics, de vegades de manera volguda o de vegades segurament per casualitat, però que fa que al meu entendre sigui un mitjà que ens serveixi molt per explicar la història. A mi em sembla que pràcticament tot allò que ha participat de la quotidianitat de la gent ens pot servir per explicar la nostra història, i se m'acudeixen pocs elements tan presents a la quotidianitat de la humanitat com la bicicleta des que va aparèixer. Et diria que serveix per explicar el nostre temps, el que no és cert és pensar que el nostre món és com és per la bicicleta.

A més a més, té una doble component, la seva vessant esportiva, a través de les competicions ciclistes, i com a mitjà de transport, no?

El llibre opta per parlar-nos d'una història política del ciclisme, però és cert que de retruc està fent una mica d'història social i política també de la bicicleta. Al segle XIX quan la bicicleta es converteix en un element que ha adquirit certa popularitat i que comença a penetrar entre la gent, entre altres coses perquè és un mitjà per desplaçar-se relativament assequible, doncs el pas següent és que algú pensi anem a competir a veure qui pot anar més ràpid amb bicicleta. Això propicia el naixement d'aquesta primera competició ciclista que, com gairebé tot allò que té a veure amb la bicicleta, té com a epicentre a París. La de la bicicleta i la del ciclisme és una història d'un èxit immediat, perquè la primera cursa es fa el 1868 i el 1896 ja forma part dels Jocs Olímpics.

Aquest èxit immediat s'explica per molts factors. Un és que és un mitjà de transport que permet que les classes populars tinguin accés a un vehicle propi, cosa que fins aleshores era impossible. També permet una llibertat que és especialment celebrada per infants i adolescents, i crec que això s'allarga fins als nostres dies. Aquest element de llibertat també el viu la dona i, de fet, una sufragista nord-americana, la Susan Anthony, arriba a dir que la bicicleta ha fet més per l'alliberament de la dona a finals del segle XIX que qualsevol altra cosa.

Després també hi ha diverses històries que narro a l'obra on la bicicleta, segurament per necessitat i per incapacitat d'accedir a vehicles a motor, juga un paper clau en la lluita per la llibertat, des de la independència d'Irlanda, a la resistència francesa, la guerra de Vietnam, el Maig del 68,... Amb el pas del temps, la bici també acabarà convertida en una icona social i política, perquè avui és una de les grans insignes de l'ecologisme.

Tot i el que comentes de la sufragista, avui en el ciclisme encara hi ha una gran desigualtat entre gèneres, malgrat l'impuls actual de les proves femenines.

Aquí hi ha dues coses diferents. Una seria la pròpia història social de la bicicleta com a mitjà, sense estar associat a un esport de competició de nivell, que és al que la Susan Anthony es referia. És a dir, la bicicleta proporciona una llibertat a l'individu, en aquest cas parlem de la dona però crec que és extensible a molts altres sectors. En el moment que fa aquesta afirmació les dones no tenen dret a vot i la lluita principal de les sufragistes nord-americanes i d'aquestes militants pels drets civils és que es reconegui que la dona és un subjecte social i polític que forma part de la societat al mateix nivell que l'home.

I és evident que moltes dècades després les diferències entre gèneres continuen existint, i una de les proves és el ciclisme, i la majoria dels esports, que al final és un reflex d'aquesta realitat. És veritat que, a diferència del que succeïa en el passat, avui ningú qüestiona el dret a competir de les dones, però ens continuem trobant una situació profundament desigual en allò que fa referència a la inversió dels equips, la retribució salarial o l'impacte mediàtic. Però segurament, vist amb la perspectiva del temps, el canvi d'aquests 150 anys escenifica el canvi que ha patit el gènere femení i l'empoderament progressiu que ha anat tenint, malgrat que la Susan Anthony volgués que les coses haguessin anat més ràpid.

Una part important de les proves ciclistes més icòniques apareixen les primeres dècades del segle XX, com el Tour, el Giro, la Vuelta, el Tour de Flandes, la Volta al País Basc... Totes elles tenen elements en comú, amb un naixement lligat a un diari i uns recorreguts que denoten una certa voluntat de construcció nacional, no?

Sí, sí, és evident. El vincle entre el ciclisme i la política existeix des del seu mateix origen, entre d'altres coses per això que exposaves de la relació entre les proves ciclistes i els mitjans de comunicació. En el desenvolupament de les proves ciclistes hi tenen un paper clau sobretot els diaris i, de fet, la creació de moltes proves és un reclam per vendre més exemplars. I, clar, aquests diaris tenen una línia ideològica.

A mi m'agrada molt posar l'exemple del Tour de França, que de vegades ho desconeixem, però és que l'etapa pròleg és el cas Dreyfus. Això per a mi certifica que és una prova d'una naturalesa política evident i que té molt a veure amb la història de França, quan no la escriu. L'Auto, que és el diari de pàgines grogues que acaba proposant aquesta bogeria per a l'època que és fer una prova ciclista que el 1903 recorri tot el perímetre de l'Estat francès, sorgeix com una escissió de Le Vélo. Aquesta mostra la divisió que existia a la societat francesa a finals del segle XIX al voltant del cas Dreyfus, i que no era una altra cosa que una confrontació de caràcter polític entre els sectors més progressistes i republicans i els sectors més conservadors i antisemites. Aquest conflicte és el que se situa a l'arrel del naixement del Tour.

A més, el Tour marca el perímetre del que ells entenen que és la nació francesa, i la primera vegada que surt de les fronteres oficials ho fa per anar-se'n a l'Alsàcia i la Lorena [aleshores integrants d'Alemanya] per reivindicar que són uns territoris que també formen part de França. Segurament aquesta qüestió dels recorreguts arriba fins als nostres dies parlant-nos de com el món s'ha globalitzat, perquè ens trobem que França ja no aspira només a recórrer el seu territori amb el Tour, com el 1903, sinó que cada dos anys està parlant d'un recorregut que és europeu.

Inicialment, la Volta al País Basc recorria les set províncies, és a dir, el territori d'Iparralde, Navarra i les tres províncies de l'actual Comunitat Autònoma Basca. La Volta a Catalunya ha tingut mai aquest sentiment de construcció nacional?

Hi ha dos orígens diferents entre l'actual Itzulia i la Volta a Catalunya. Una la promou una capçalera propera al nacionalisme basc de l'època i que té una idea molt clara que és anem a dibuixar els confins de la nació basca a partir d'una cursa ciclista. Al final, una cursa ciclista d'aquestes característiques que pretén recórrer tot un país és un acte d'evident naturalesa nacionalista. Per a mi, això és inqüestionable, l'elecció d'un marc determinat per a la disputa d'una competició esportiva té una clara lectura política, si a més hi afegim que aquest marc seguirà el precepte que marca el primer Tour, que volia recórrer el perímetre de França, és a dir, tots els confins que definien la nació francesa. Curses com la Ronda de Flandes o la Itzulia tenen un origen associat a una certa voluntat nacionalista i tenen una idea que és la de reforçar en l'imaginari col·lectiu l'existència d'un país que en aquest cas no té estat.

El cas de Catalunya és relativament singular perquè és pionera en la celebració de competicions per etapes a la Península Ibèrica. La Volta a Catalunya data de 1911, però abans s'ha celebrat una Volta a Tarragona que no tindrà continuïtat. De fet, de les curses actuals només el Tour de França i el Giro d'Itàlia són més antics, amb l'excepció si es vol del Tour de Bèlgica, encara que aquest va estar aturat durant un període bastant llarg i va ser molt intermitent durant les dues darreres dècades del segle XX. Per a mi això ja està donant una certa idea del dinamisme de la societat catalana de principis del segle XX, però és veritat que l'origen de la volta ciclista no és atribuïble al moviment nacionalista, sinó que hi ha una sèrie de periodistes que són al Mundo Deportivo que no tenen una concepció nacionalista del que ha de ser la cursa i hi ha la Unió Ciclista de Sants, que accepta amb certa naturalitat el marc de la Catalunya tradicional.

De fet, la Volta a Catalunya comença anomenant-se Vuelta a Cataluña, amb ñ, i el canvi important es produirà amb la proclamació de la Segona República i l'establiment de la Generalitat, que es convertirà en un patrocinador preferent de la prova, fins al punt que es catalanitza, s'arriba a dir Gran Premi Generalitat i utilitza tota una iconografia que té a veure amb el catalanisme de l'època. Però en allò que fa referència a la territorialitat del conjunt de la nació, el catalanisme i el basquisme, fins i tot dels anys 30, són bastant diferents. Mentre que en el si del nacionalisme basc la qüestió territorial ha sigut molt important a llarg de la història i ho demostra la implantació que el moviment té més o menys homologable a tots els seus territoris, és veritat que aquí la idea dels Països Catalans no ha passat mai pel cap dels organitzadors de la Volta com a tal i tampoc ha sigut una idea dominant en l'existència del catalanisme i del nacionalisme català.

Parlant del País Basc, expliques al llibre que el conflicte polític que s'hi va viure va condicionar durant molt de temps el recorregut de la Vuelta.

Sí. Què més eloqüent per demostrar quin era el principal conflicte social i polític que l'Estat espanyol vivia durant la segona meitat del segle XX que la Vuelta estigués 33 anys sense passar pel País Basc? Encara que sigui, segurament, el territori amb més passió ciclista de l'Estat i que durant molt de temps la prova va estar organitzada per diaris bascos, com El Correo Español, que la feia acabar majoritàriament a Bilbao o a Sant Sebastià. És evident que això té una explicació de caràcter social i polític.

La Vuelta del 78 va ser una competició que es va veure enterbolida per l'intent de boicot del públic que, en un context de molt alta tensió al País Basc i en un moment de transició, va atacar el pas de la cursa. Entre altres coses per aquesta idea nacionalista de considerar que el seu pas per aquell territori acabava certificant l'espanyolitat del País Basc i, per tant, no volien que hi passés. Això va provocar que els organitzadors, que eren bascos, decidissin abandonar i que aquesta estigués més de tres dècades sense passar pel País Basc. Això certifica que aquests recorreguts són en certa manera l'explicació d'un temps i d'un país.

Sembla que això sigui molt singular però resulta que el Tour no va passar per Còrsega fins el 2013, 110 anys després de la seva primera edició. I quan va fer-ho hi havia, sense ser públic, un pacte amb l'independentisme cors per dir, bé, permetrem una visualització que Còrsega té un sentiment nacional que té dret a expressar i, a canvi, vosaltres acceptareu que la cursa hi passi amb normalitat. Una cosa que potser no hagués pogut passar en un moment on, per exemple, el Front d'Alliberament Nacional de Còrsega estigués actuant militarment contra el que considerava el colonialisme francès.

Si mirem vincles de la bici amb grans conflictes polítics, per citar dos casos molt diferents i, alhora, interessants, un és el paper que va tenir en la guerra de la independència d'Irlanda i després la història del ciclista italià Gino Bartali com a col·laborador d'una xarxa d'evasió de jueus durant la II Guerra Mundial.

Crec que hi ha un element en comú que és l'accessibilitat, la funcionalitat i la discreció que permet la bicicleta. Michael Collins era un esportista relativament bregat en esports gaèlics i una de les seves imatges més icòniques és vestit amb la seva tradicional gavardina i ensenyant una bicicleta de fabricació britànica, una High Nelly, que era molt popular a la Irlanda de les dècades dels anys 10 i 20. Ell mateix explica que és una de les seves grans aliades en la lluita per la independència d'Irlanda contra les autoritats britàniques. De fet, mentre les autoritats britàniques estan posant preu al seu cap, Collins circula amb ella de manera discreta i lliurement per Dublín, permetent-se el luxe d'arribar al castell de Dublín, que era la seu dels serveis d'Intel·ligència britànics, els quals justament havien arribat a la capital irlandesa amb l'objectiu d'acabar amb els insurrectes que ell liderava. Com a enllaç entre aquest lideratge de la resistència irlandesa la bicicleta és un mecanisme perfecte.

Això s'ha repetit a d'altres conflictes com serà a la Segona Guerra Mundial o al Maig del 68, quan no hi ha gasolina. De fet, això arriba a amenaçar la celebració del Tour d'aquell any, però quan De Gaulle restaura la normalitat diu que el Tour es farà, perquè el Tour és França. En general hi ha una escassedat de combustible bestial que fa que molts pares prenguin la bicicleta a la canalla per anar a treballar o que els enviïn amb ella a veure on es pot trobar gasolina.

Bartali és curiós perquè ell és protagonista d'una certa idea d'Itàlia, una Itàlia conservadora i catòlica. Però al mateix temps aprofita la discreció que li dona que ell circula per Itàlia amb bicicleta, s'entrena amb normalitat i tothom ho entén perquè ha guanyat el Tour del 38. Mussolini havia intentat instrumentar la seva victòria, però a ell, que és més aviat proper a la Democràcia Cristiana, no li ha fet gens de gràcia que el feixisme es vulgui apropiar dels seus èxits. Bartali utilitza el quadre de la seva bicicleta per passar missatges al servei d'una xarxa d'evasió de jueus en un context en què evidentment aquests són perseguits pel feixisme italià. La bicicleta permet aquesta discreció. També la utilitza la resistència francesa. I ho fa perquè és el mecanisme que té a l'abast i és bastant més fàcil circular amb bicicleta que no pas fer-ho amb un vehicle de motor. I una mica és el que es reproduirà també durant el Maig del 68.

A nivell esportiu el ciclisme viu un molt bon moment, però no sé si creus que està perdent aquell component sociopolític que retrata el llibre en favor d'una mercantilització salvatge que també es viu en altres esports?

És que aquesta mercantilització també té una lectura social i política, per a mi és la traducció a l'àmbit del ciclisme de la globalització que defineix el nostre temps. El ciclisme va començar amb equips que representaven seleccions nacionals, en alguns casos regionals. En països on la implantació del futbol era molt forta, fins i tot ho va fer amb equips poliesportius on hi havia una secció ciclista d'un gran club de futbol. A mi m'agrada dir que el Barça ha guanyat una Vuelta per equips. A Portugal, no cal dir-ho, perquè els grans clubs ciclistes eren a l'origen els tres grans clubs poliesportius portuguesos. Després es passa a equips de marques que tenien relació amb el ciclisme, és a dir, marques de bicicletes, de neumàtics o de productes que el ciclista necessitava per competir, fins al moment en el qual les marques es van liberalitzar i van entrar-ne de tot tipus.

I avui si mirem quines són les grans marques que patrocinen els equips, fins i tot ha desaparegut aquell identificador que deia que qui patrocina el principal equip espanyol és un banc espanyol i tal. Ens trobem amb equips patrocinats pels Emirats Àrabs Units, que al final quin objectiu tenen?

Entenc que busquen l''sportwashing'.

Exactament, estem parlant d'una diplomàcia tova on el que interessa és posicionar el país al mercat internacional, rentar-li la cara a través de l'esport i intentar associar-lo amb una certa idea d'èxit. I ens trobem que no només hi ha els Emirats Àrabs, sinó que hi ha Bahrain, Israel, Astana, que té al darrere el govern del Kazakhstan... Malauradament, el ciclisme d'avui és un reflex del seu temps i ens trobem que s'ha convertit en un esport globalitzat, on hi ha un evident interès comercial i on els costos que implica mantenir un equip a l'elit han fet que majoritàriament els que estiguin patrocinant els equips o bé són grans marques de caràcter multinacional o bé estats que el que pretenen és netejar la seva cara a través d'una diplomàcia tova de la qual l'esport és un element protagonista.

Suposo que tampoc és casual que bàsicament veiem banderes nacionals, siguin estatals o no, i no d'equips entre els aficionats que animen els ciclistes?

Sí, sí. És veritat que durant una determinada època sí que alguns equips intentaven una certa identificació de país o de territori. L'exemple de l'Euskaltel és molt gràfic i és veritat que, per descomptat, hi havia més ikurriñes que banderes de l'Euskaltel per animar els corredors bascos, però allà sí que hi havia una certa idea de tornar a aquell model de seleccions nacionals. És molt difícil generar una identificació universal amb una marca de caràcter comercial que de vegades té tan poc a veure amb la nostra realitat com pugui ser Team UAE, Bahrain, Astana, Israel High Tech, Banesto, Caisse d'Epargne, ... Al final, el que entenen aquestes marques és que s'estan vinculant a figures que tenen una projecció internacional, però que tenen un origen nacional que fa que els seus conciutadans els recolzin amb les seves banderes.

Amb el ciclisme hi ha un altre element interessant que és la gratuïtat de la participació al mateix espectacle. Com a mínim fins ara és un esport on no es paga entrada i, a més, quan un corredor circula per aquelles grans masses de gent de vegades l'atenció ens la genera al mateix nivell d'interès el ciclista que la gent que estem veient allà. I això fa que aquesta gent que hi vol participar estigui temptada, evidentment, d'exhibir mil i una causes perquè es puguin projectar al món. I al final, per sort o per desgràcia, una de les coses que ens identifica els humans és la pertinença a una determinada comunitat nacional i la gent aprofita que està davant d'aquelles càmeres per traslladar quin és el seu origen geogràfic al món o per traslladar una reivindicació de caràcter polític o social.

La presència del públic tan a prop dels corredors és una de les grans gràcies del ciclisme que el dia que no hi sigui farà perdre un dels grans components de popularitat d'aquest esport.