Pau Riba ha mort aquest diumenge als 73 anys víctima d'un càncer de pàncrees que li va ser diagnosticat fa pocs mesos i que ell mateix va fer públic. Músic, poeta i escriptor, és autor d'una vintena de discos d'entre els quals Dioptria (1971), considerat la primera referència del rock en català i el millor àlbum del segle XX en aquesta llengua.

A finals dels seixanta va crear el Grup de Folk (amb Jaume Sisa i Jaume Arnella), va participar al Canet Rock i es va anar fer un nom en l'esfera més transgressora i lliure del món cultural català. L'artista, nascut a Palma el 1948, també va cultivar la poesia, la narrativa i l'assaig. Els darrers anys s'havia aliat amb l'Orquestra Fireluche, banda amb la qual acabava de publicar un nou disc.

Pau Riba ha mort d'un càncer de pàncrees que li va diagnosticar al desembre, com ell mateix es va encarregar de fer públic poc després, tot anunciant a les xarxes que el tumor "no es podia extirpar". Aquest era, de fet, el segon càncer que patia el músic, després d'haver superat anys enrere un càncer de còlon.

El cantant ha mort després d'una llarga carrera com a músic i amb incursions en el món literari, sempre com un vers lliure dins de l'escena cultural. Hippy confés, Riba va viure uns anys a Formentera abans d'instal·lar-se a Barcelona i fundar, a finals dels anys 60, el Grup de Folk. Poc abans, els Setze Jutges -d'Espinàs, Serrat o Maria del Mar Bonet- no l'havien acceptat com a part del "grup" en considerar que no hi havia prou coincidència estilística.

Aleshores, ja havia editat una sèrie d'EP, entre els quals el seu debut Taxista (1967) i Noia de porcellana (1968), aquesta segona una de les cançons més recordades del músic i que va ser inclosa al seu disc més destacat, Dioptria, publicat entre el 1970 i el 1971 amb el grup Om, amb Toti Soler, Romà Escalas i Jordi Sabatés.

Va participar en totes les edicions del Festival Canet Rock (històric) i es va consolidar com un referent de l'escena alternativa en català. El mallorquí va seguir creant música i publicant àlbums des d'aleshores i fins al final.

En conjunt, una vintena de discos on ha conservat sempre l'esperit contracultural i combatiu dels primers anys. Un exemple n'és Jisàs de Netzerit, un concert de Nadal amb un relat alternatiu i laic de la tradició que va estrenar al tombant de segle i que va esdevenir una cita obligada pel cantant (amb De Mortimers) per festes des de fa vint anys. L'espectacle es va convertir també en un llibre-disc.

Tot i aquest perfil alternatiu, Pau Riba ha estat un nom propi en l'ecosistema cultural català, amb reconeixement popular i presència sovintejada –i col·laboracions- als mitjans de comunicació. Va fer alguna incursió en el món de la interpretació principalment als anys 80 i 90, i va dirigir dos espais culturals a TV3 i el Canal 33.

L'artista va tenir bona afinitat amb artistes de la seva generació i posteriors com Pascal Comelade i Albert Pla, amb els quals va col·laborar en diverses ocasions. També va col·laborar en els inicis del grup de dos dels seus cinc fills, Pauet i Caïm (Pastora). L'aliança amb els gironins Orquesra Fireluche –un conjunt instrumental amb instruments de joguina- ha estat clau en els últims anys de la seva vida, tal com havia explicat ell més d'una vegada. Amb ells va publicar dos àlbums, el darrer dels quals aquest mateix 2022, i seguia actuant-hi fins fa pocs dies.

Escriptura

Net de Carles Riba i Clementina Arderiu –per part paterna-, Riba també va cultivar l'escriptura. En concret és autor d'una quinzena de títols, entre els quals diversos poemaris la novel·la Ena (Quaderns Crema, 1987), alguns reculls d'articles, assaigs i, els dos darrers, un sentit homenatge a la seva mare -Sa meu mare (Ara Llibres, 2014)- i la seva visió sobre el cosmos a Història de l'univers (Males Herbes, 2021). De fet, Riba tenia a punt un altre llibre sobre la història de la música del segle XX, "és a dir, sobre l'electrònica", tal com n'havia parlat en una ocasió.