Escriptora, periodista i editora, Luna Miguel (Alcalá de Henares, 1990) acaba de publicar El coloquio de las perras (Capitán Swing), una obra en la qual dona veu a tretze escriptores llatinoamericanes que la història de la literatura va deixar de banda. Parlem amb ella sobre el particular 8-M del sector editorial, sobre com ha tractat la literatura a les dones i sobre un masclisme imperant en els cànons literaris que van quedant enrere. 

A 'El coloquio de las perras' escrius sobre autores fonamentals de la literatura llatinoamericana que van ser minimitzades, infantilitzades, rebutjades i oblidades. Com neix la idea i com selecciones les escriptores?

La meva editora a Capitán Swing, la Blanca, em va recomanar Cómo acabar con la escritura de las mujeres (Dos Bigotes, 2018), de Joanna Russ. No coneixia el llibre. Després de llegir-lo, em vaig adonar que era molt necessari fer un exercici de recuperació d'autores. Havíem de rellegir-les i qüestionar tot allò que se'ns havia dit que ja estava fet i que no es podia canviar. Vaig recopilar noms que m'interessaven i l'obra d'aquelles escriptores que no es podia trobar fàcilment. Així va començar tot.

Reconeixes que tu mateixa vas obviar en algun moment les Sinsombrero, el grup pensadores i artistes espanyoles pertanyent a la generació del 27. Què es fa malament perquè no se les conegui? Què es pot fer per revertir la situació?

Es pot parlar d'aquest tema des de moltes aproximacions. El treball dels periodistes és important, per exemple. Cal publicar articles, utilitzar les efemèrides per donar a conèixer aquestes escriptores o dones de tots els àmbits, que solen ser desconegudes per al gran públic. Se m'ocorre fer efemèrides feministes, en tots els camps. Des de la docència també cal treballar en aquesta direcció: insistir a donar a conèixer escriptores de cada època, encara que no apareguin en el temari. I com a escriptores és essencial donar la mà a les que van escriure abans que nosaltres i ens van obrir el camí. Els editors també tenen una responsabilitat molt gran. Per sort, des de fa una dècada s'han recuperat figures d'escriptores com Lucía Berlín: una dona que va passar desapercebuda en el seu moment i que ara es consagra com una escriptora fonamental. Annie Ernaux porta tota la vida publicant, però és ara quan s'està llegint més, i té gairebé 80 anys!

Creus que estem en un moment bo?

Sí, perquè a poc a poc es destrueix la idea del cànon literari que teníem.

"Trencar amb el cànon de l'escriptor mascle", dius en el llibre; no obstant això, a alguns escriptors els costa acceptar aquesta nova realitat, no?

Es qüestionen poc a ells mateixos. Per exemple, fa poc a Caballo de Troya vam publicar Game Boy, de Víctor Parkas, un llibre que tracta sobre noves masculinitats. A la presentació gairebé tot eren dones. No obstant això, el món editorial està vivint el seu 8-M particular. Les dones no són només lectores, sinó que han canviat la indústria, no només llegint, sinó també escrivint, reivindicant, traduint. Crec que la massa de lectores ha aconseguit canviar les coses en el sector. Els homes han de començar a anar a les presentacions de llibres de dones. I entenc que és complicat arribar a un lloc i sentir-se qüestionat, però no passa res per sentir-se així. És pitjor quan mai ens qüestionem res ni som conscients del que estem fent malament. Per sort, les coses estan canviant i cada vegada es parla més de les dones escriptores sense condescendència. Però encara queda molta feina a fer. Hi ha certs escriptors que busquen enemics on haurien de buscar companyes, però no saben que estan llençant pedres no contra la seva pròpia teulada, sinó contra les seves pròpies lectores. 

Ara que li han donat el Nobel a Peter Handke s'ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre si s'ha de separar l'artista de la seva obra, ja que ell era amic de Milosevic. 

Crec que cal separar la persona de l'obra, però cal deixar constància i no s'ha d'ocultar qui van ser aquestes persones. Si Neruda va ser un violador confés, reconegut per ell mateix en les seves memòries, cal dir-ho i que se sàpiga. A més de ser un poeta que va canviar la manera d'entendre l'escriptura política, Neruda va ser un violador. Va violar una dona indígena, pobra i que no parlava el seu idioma, i això és una contradicció amb les seves idees polítiques, que tant es reivindiquen. Els seus lectors i lectores han de saber-ho.

També va abandonar una filla amb discapacitat.

Exacte. Escriure és pensar, i l'escriptura comporta unes idees. La producció literària d'un autor o autora té una idea i una postura darrere. Si l'obra contradiu la postura política de l'autor, hauríem de preguntar-nos fins a quin punt és vàlida l'obra. Però al que vull arribar és que no passa res per dir que Pablo Neruda era un violador, o que Ted Hughes maltractava físicament i psicològicament Sylvia Plath. Volem que això no es repeteixi, per això també cal anomenar els nostres herois literaris pel que són o el que van ser. Cal llegir-los, sí, però sent conscients de quina classe de persones eren.

S'ha escrit malament sobre les dones?

Sí. El gènere en el qual més s'ha escrit sobre violència de gènere és la novel·la negra. I en ell, la violència cap a la dona és pura trama. La mort de la dona és estètica i ens dona peu a inventar altres històries, però el que menys importa és la dona. Importa el moment estètic que donarà peu a altres trames turbulentes i que conformaran la novel·la. Llegint autores em vaig adonar que la violència de gènere sí que existia en la narrativa, però la crítica no ho dibuixava així.

Històricament, s'ha reduït la violència masclista que moltes d'aquestes dones retrataven en els seus personatges a un tema femení. Quan una víctima parla, es considera un tema femení, però quan un senyor escriu una novel·la sobre un assassinat d'una dona és una història d'humanitat i mort. Aquesta és la gran diferència de com s'ha llegit fins ara la literatura. A El coloquio de las perras, recupero la frase de Marvel Moreno, que després cita Rosario Ferré: no s'ha sabut narrar les dones. El coloquio de las perras, l'obra de Ferré que dona nom al meu llibre, és una lectura de tota la producció de la literatura americana de la seva època. Hi fa una anàlisi sobre la misogínia existent en la literatura de Cortázar, Gabriel García Márquez o Vargas Llosa. Tots aquests escriptors eren els seus amics; de fet, Cortázar era el seu mestre. Aquest últim va normalitzar violacions en molts dels seus textos.

Existeix una tendència en la crítica literària, o ha existit, a fomentar la idea de "l'escriptora definitiva"?

Històricament se'ns ha intentat dividir. Hi ha moltes escriptores bones i hi ha lloc per a totes. El que només pugui haver-n'hi una és una cosa imposada per la idea absurda del cànon. Com si fossin Els jocs de la fam. No és així. La vida és acompanyar-se, llegir-se els uns als altres, aprendre de les altres idees. Amb aquest llibre també vull que unes escriptores ens portin a unes altres. Vull que el llibre faci agafar ganes d'investigar altres autores, de llegir-les. I per a mi això és important: això és la literatura, no llegir un llibre i estimar un autor o autora, sinó llegir molts llibres i estimar molts autors i autores.

"Per a Rosario Ferré la ira era un incentiu perquè moltes autores haguessin aconseguit escriure les seves millors obres". És la ira un motor de creació?

Ferré deia que la ira era l'incentiu que havia portat a moltes dones a escriure bé. Però què passa si no escrius? Què passa amb aquesta ira? El sentiment et pot menjar per dins. La ira pot ser creativa però també cal controlar-la molt perquè no et mengi. Si deixem que això passi, ens convertirem en dones venjatives, egoistes i acabarem convertint-nos en allò que estem criticant. La reflexió de Ferré em va ajudar a entendre que la ira és part d'un procés, però no pot ser el tema ni la seva fi. M'agraden les dones iracundes que converteixen aquesta ira en una cosa positiva, en memòria, per exemple. En el moment actual, les dones hem deixat d'actuar amb objeccions, ja no ens amaguem i ja no tenim por, perquè sabem que hi ha companyes al costat que valoraran el nostre treball. 

Continua sorprenent que hi hagi certs llibres que pel que sembla només apel·len a les dones, com el recent 'El vientre vacío' (Capitán Swing), de Noemí López Trujillo. Cert sector masculí continua creient en "la literatura per a dones".

En aquest cas concret, López Trujillo escriu sobre la precarietat als trenta anys, el tema de la maternitat podria ser fins i tot secundari. Ella escriu sobre una generació precària, i precaris som tots, no només les dones. Molta gent diu que no li importa el gènere a l'hora de llegir i després acaben llegint només els homes. Hi ha certs sectors que continuen pensant que hi ha temes femenins que no ens apel·len. Fins i tot a mi em va passar que, durant un temps, vaig pensar que la poesia d'algunes autores era un gènere menor, i no sé per què. Cal fer lectures crítiques del mateix comportament.

El 'maleïdisme' s'ha tractat diferent en home que en dones.

A El coloquio de las perras només parlo del cas de Pizarnik, però en molts dels llibres de Patrícia de Souza sobre escriptura i feminisme s'explica com el maleïdisme pesa diferent sobre les dones que sobre els homes. En els homes existeix un maleïdisme positiu, poderós i jocós, en alguns casos. Això canvia amb elles: el maleïdisme és una cosa mal vista. Aquí hi ha Sylvia Plath, Anne Sexton i Pizarnik, entre d'altres. Se suposa que el maleït és un rol que només pot complir l'home i quan una escriptora se surt una mica dels marges no es llegeix de la mateixa manera. Els homes consideren degradant que una dona narri la seva degradació, que això no pot ser literatura perquè es parla del fet íntim i personal. No obstant això, la degradació d'un home sí que pot narrar-se i no passa res. Tenim tots els escriptors maleïts, com Baudelaire o Bukowsky. Sembla que la foscor, fins fa poc, només els pertanyia a ells. Si una dona narra la foscor, es diu que és una exagerada o una victimista.

Et molesta que els periodistes ens referim a l'escriptura de dones o les dones escriptores?

Depèn de com s'especifiqui i la intenció que hi hagi darrere. Jo no escric literatura per a dones, sinó per a tots: homes i dones. No m'agrada que s'assenyali això: el que escric ho pot llegir tothom. D'altra banda, sí que crec que cal celebrar l'escriptura de les dones, per això parlo que depèn de la intenció que hi hagi darrere. És com les quotes: tant de bo no fossin necessàries, però ho són. Si les dones ens neguem a anar als llocs perquè ens criden per quota, potser aquest lloc l'ocuparà un home i ningú podrà defensar la postura que tu com a dona defensaries.