Eudald Carbonell i Roura (Ribes de Freser, 1953) és l’arqueòleg català de més prestigi i projecció internacional. Des de l’any 1999, ocupa la càtedra de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili i actualment és investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari d’aquesta universitat i investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), un institut transdisciplinar que treballa en els principals jaciments del món per esbrinar l’origen de les primeres poblacions humanes, i està a l’èlit de la investigació sobre evolució humana.

Com a codirector del Projecte Atapuerca i director general de la Fundación Atapuerca és un dels artífex del Museu de la Evolució Humana, creat a Burgos, fruit de més de 30 anys de recerca als jaciments d’Atapuerca. El confinament per la Covid-19 ha arribat en els mesos de més intensitat per preparar les importants excavacions arqueològiques que dirigeix i que habitualment s’enceten al mes de juliol. De moment no s’ha cancel·lat res però Carbonell explica que es manté la incertesa de quins seran els protocols d’actuació vigents per aquelles dates.

Al marge de la seva tasca arqueològica, la socialització del coneixement és una de les grans dèries de Carbonell. Així com la reflexió a l’entorn de l’evolució humana i el seu futur com a espècie que ha plasmat en una àmplia bibliografia en què hi ha llibres com ‘Planeta humà’, ‘La consciència que crema’ o ‘El naixement d’una nova consciència’. En aquesta entrevista Carbonell desgrana el seu pensament, apunta al col·lapse de l’espècie humana i assegura que el coronavirus és l’últim avís. Un col·lapse que només evitarà la construcció d’una veritable “consciència crítica d’espècie”, sentencia.

El confinament és el millor mètode que tenim ara mateix per aturar la pandèmia. Però no és un mètode molt contrari a la socialització inherent en l’espècie humana?

El confinament és un procés de dessocialització. Tenim la vesant psicològica i la social. I quan pretenem la dessocialització d’una espècie social apareixen moltes contradiccions. I això mateix és el que està passant ara. Estem dessocialitzant la nostra espècie i l’estem ressocialitzant en l’espai domèstic generant contradiccions importantíssimes per la nostra psique. Perquè a sobre, ens dessocialitzem però a l’hora estem hipercomunicats. Mai s’havia viscut una situació així.

El coronavirus ens està obligant més que mai a dependre de la tecnologia no?

Els que hem defensat sempre la revolució científico-tecnològica i la socialització de la tecnologia estem corroborant els avantatges per a l’ésser humà que té l’ús social d’aquesta tecnologia. El nostre cervell és el que ha produït aquesta hipersocialització tecnològica però a la vegada hi ha molts espais cerebrals que encara no la tenen assumida. I ara sí que ho estem incorporant. És molt important el que està passant perquè aquest cop hem sotmès la nostra evolució a contradiccions i a incorporar l’aprenentatge interacccionant contínuament amb la tecnologia.

La pandèmia de la Covid-19 era inevitable o és responsabilitat dels humans?

És absolutament responsabilitat dels humans perquè no hem estat capaços de tenir un protocol universal davant una pandèmia com aquesta. Aquests protocols universals fa anys que haurien d’estar fets davant l’aparició d’altres epidèmies.

Com haurien de ser aquests protocols? I qui els ha d’establir?

Haurien de ser uns protocols d’estricte compliment com a espècie, independentment del país a què es pertanyi o de qualsevol altre criteri. I que han d’estar guiats evidentment pels epidemiòlegs i viròlegs. Per la gent que té capacitat de saber exactament el tipus de funcionament biològic d’aquestes molècules. I això no s’ha fet. És curiós que molts d’aquests científics han rebut més diners en 48 hores que en tota la seva vida investigant. És el típic plantejament oportunista de les situacions lligades a la geopolítica i a les classes extractives. En això hi trobem unes contradiccions evolutives importants que són conseqüència d’aquestes visions tan jeràrquiques i oportunistes que tenim en els moments històrics. Quan hi ha un perill per la pròpia espècie no es pot estar discutint d’altres coses que no sigui la supervivència i la reproducció de l’espècie.

L’organització social i política de la humanitat en forma d’estats amb societats que pugnen entre elles és el que impedeix actuar com a espècie de forma solidària i aplicar aquests protocols?

Sí. Ho hem vist amb el que ha passat ara a la UE. És una Unió Europea de peus de fang no creada per a la solidaritat sinó per organitzar com les classes extractives s’emporten els diners de la gent per la via dels impostos. Amb unes minories de poder, socials i econòmiques, que aprofiten els estats per al robatori i el drenatge continuat dels diners de la gent en comptes de millorar-ne les condicions socials. Per això quan hi ha hagut problemes desapareix l’Europa de Schengen i els estat es tornen fortaleses.

Pandèmies n’hi ha hagut sempre, com ara la pesta durant l’Edat Mitjana. Als seus jaciments arqueològics hi ha indicis d’epidèmies a la prehistòria també?

I tant que sí. Les epidèmies han existit sempre, però és molt difícil de poder trobar evidències. Ara bé, cal pensar que les epidèmies funcionen a partir de les càrregues demogràfiques. No és el mateix quan això afectava 200 o 1.000 persones d’un territori fins a morir tots i no quedava cap hoste del virus que pogués continuar el contagi perquè a molts quilòmetres de distància ni s’enteraven. Ara, en un món globalitzat i de grans comunicacions de transport els hostes, que som nosaltres, es multipliquen exponencialment.

La globalització és els problema doncs?

El problema és que l’hem feta malament. És una globalització amb peus de fang. No és una globalització social sinó una globalització dirigida per classes extractives i això fa que es tendeixi a la uniformització del planeta quan el que caldria fer és mantenir la diversitat i ser capaços d’integrar-la. És a dir crear un consens i que les diverses conductes i cultures humanes poguessin aportar a la nova síntesi tot el que sabem i no perdre memòria en el sistema. És a dir la planetització. Caldria parar aquesta globalització que és el pitjor que estem fent i generar una consciència crítica d’espècie en l’educació i la formació que socialitzi la revolució científico-tecnològica i que incrementi la sociabilitat dels grups.

Vostè ha dedicat bona part del seu treball com a pensador a aquesta consciència crítica. Ho comença a plantejar en ‘Planeta humà’ i ho desenvolupa en llibres com ‘La consciència que crema’ o ‘El naixement d’una nova consciència’. Què vol dir?

Que els humans hem d’evolucionar cap a una consciència operativa. No només una consciència abstracta. La gent es pensa que la consciència és una cosa abstracta però no és veritat. Perquè la consciència és la fusió de la intel·ligència amb l’organització social de la nostra espècie.

I l’adquirirem?

Aquest és el problema. Que si no l’adquirim, amb els creixements exponencials convergents que té l’espècie, anem cap al caos.

I que comportaria a la pràctica el canvi que propugna?

Trencar amb les jerarquies, aconseguir uns sistemes de cooperació i sistemes d’organització molt més horitzontals i de consens que integrin totes les formes de pensar que hi ha en el planeta amb l’objectiu de treure’n sempre les millors conseqüències. Això ja ha passat en les nostre cultures quan s’han adaptat al clima, als creixements demogràfics i a moltes altres coses. Per tant, hi ha una rica font d’experiència que fa que si sabem on volem anar la podem fer servir per crear les noves condicions de la nostra espècie.

No sembla que l’espècie humana miri per la supervivència com a tal sinó més aviat pels interessos de cada generació en concret...

És la primera vegada que l’ésser humà aplica una lògica de desafiament de la nostra pròpia evolució i de la selecció natural i mitjançant la selecció tècnica cultural establir mecanismes per evitar que la selecció natural actuï. Això és un gran desafiament a l’evolució humana. Ara es pot fer perquè la biotecnologia té els instruments capaços de portar-ho a terme. És un fet favorable a la supervivència de l’espècie humana, però cada cop més ens automodificada genèticament i probablement en favor d’unes consciències noves que apareixeran quan en aquest planeta hi hagi diversos tipus d’espècies i subespècies d’humans. Ara estic escrivint sobre això, que no és el futur immediat però és el futur del futur.

La modernitat i la tecnoeufòria ha fet que com a espècie ens hàgim cregut invulnerables?

És un engany semblant al que es va instaurar amb la idea de l’estat del benestar. La gent té por a la mort i s’amaga per fer creure que la mort no forma part de la vida. I la vida es té com una cosa incommensurable. La vida és òbviament el més important que hi ha però encara estem en aquesta fase de l’evolució en què la mort és una solució de la vida per molt que en un futur es retardi i es controli. L’ésser humà ha pensat sempre que això no em passarà a mi. I fins que mor algú al costat no ens n’adonem que sí que podem morir. Forma part de les respostes que l’antropogènesi humana ha construït: el fet de no recordar-se d’allò dolent.

Què vol dir amb això de l’engany de l’estat del benestar?

Fent un plantejament que va del social a allò polític em referia a quan la socialdemocràcia va implantar aquí la idea de l’estat del benestar en què deien que s’instal·larien totes les classes mitjanes. I que l’estat del benestar havia arribat per quedar-se. Molta gent s’ho va creure i això és l’important. La gent ho va donar per fet i no va pensar que continuava funcionant la consciència i la lluita de classes. I que no existia una consciència crítica de l’espècie.

Llavors què passarà després d’aquesta pandèmia?

Després d’això el que passarà és que la gent d’aquí a un temps no se’n recordarà. A no ser que es comenci a crear allò que fa anys diem una sèrie de gent que estem removent la consciència crítica d’espècie. En cas contrari el que passarà és que a la pròxima molt probablement l’espècie col·lapsarà.

L’espècie col·lapsarà?

De fet, ja fa temps que hi som, encara que la gent no se’n vol adonar. Però fa temps que estem en l’horitzó d’aconteixements de col·lapse. Els epidemiòlegs i els viròlegs ja parlen de què els episodis d’atac d’aquestes mol·lècules són seqüencials i cada cop més exponencials. Això forma part de la defensa de la pròpia estructura biològica quan hi ha recàrregues demogràfiques i aquestes interaccions tan intenses i importants. Tenim concentracions de 20, 30 i 40 milions de persones en metròpolis que són focus de creixement i de complexitat molt importants però també suposen sobrecàrregues demogràfiques que impliquen que els hostes dels virus són fàcilment eliminables. A més, els humans no som responsables del canvi climàtic però hem contribuït a la seva acceleració i això també interacciona amb els fets epidèmics. Tot plegat comportarà canvis socials.

Quins canvis?

Aquest sistema que estem vivint a la Terra, aquest capitalisme vell, caduc i acabat no és capaç de solucionar els problemes que genera. La socialització del capitalisme ja va comportar 200 milions de morts amb les dues guerres mundials. Per tant, anem cap a un nou sistema que pot arribar de forma natural, la qual cosa seria un desastre, o de forma lògica que és com hauria d’arribar. Si no es fa això, el que estem fent és accelerar el col·lapse de l’espècie humana. I és molt probable que hi sigui. Si això agafa inèrcia i genera sinèrgia anem realment cap a un coll d’ampolla evolutiu.

Llavors quin sentit té que es prenguin mesures només per fer front als efectes de la pandèmia a l’espera que s’acabi i tornar a refer la situació anterior?

És un error, perquè aquesta és una oportunitat per canviar el sistema. El problema és trobar qui s’atrevirà a canviar-lo. Quina part de l’espècie serà capaç de donar la volta al sistema? Jo no la conec. Aquesta seria la millor ocasió, perquè ara el món està en aturada tècnica i en aquesta situació és quan es poden prendre mesures fortes.

La Covid-19 és un avís d’aquest col·lapse?

Sí. Ens ha posat davant del mirall de la nostra deslleialtat amb la pròpia espècie. La Covid-19 el que ha fet és desestructurar un sistema que ja tenia molt poca estabilitat i molt de desequilibri. Amb conseqüències socials i econòmiques evidents. I ara encara tenim recursos per la supervivència però si es produeix amb unes altres condicions les revoltes socials i greus problemes que apareixerien al planeta sense aquests excedents portarien a una situació de gran confrontació de classes i de tot tipus. En el marc de les possibilitats qualsevol escenari és possible, i això vol dir que és l’últim avís. Els sistemes fins ara sempre han canviat de forma natural. L’únic cop que s’ha intentat canviar un sistema pels humans va ser la Revolució socialista a partir d’una estructuració filosòfica. I no va funcionar perquè els humans no estem preparats per aquest tipus de pensaments tan evolucionats. Al marge d’aquest intent, els sistemes econòmics han funcionat sempre sols. El capitalisme no el va fer ningú. És d’ignorants parlar de refundació del capitalisme perquè no el va fundar ningú. Ara tenim una altra oportunitat per refundar el sistema des de la lògica i no des de l’atzar. Si no ho fem serà el propi desequilibri que generarà una sistema nou.

Vostè parla de revoltes i greus problemes mundials. El col·lapse de l’espècie humana pot portar a l’enfrontament total entre humans i fins i tot la depredació entre nosaltres?

Segur. Sense cap mena de dubte. En el col·lapse hi ha diversos escenaris. Si quan es produeix hi ha aliments per tothom la desetructuració es pot donar en violències no atomitzades. Però si realment arribem al col·lapse sense aliments, i aquest és un escenari molt extrem que probablement no arribarà però que cal tenir en compte, la depredació pot arribar a formes de comportament que fins i tot pot incloure el canibalisme. Com ja s’ha vist en altres ocasions de la història quan no hi ha hagut menjar per tothom. Això a la gent no li agrada que ho diguem i t’acusen d’apocal·líptic i de voler fer por. No ho dic per fer por sinó per fer consciència. Només són escenaris. Però els escenaris són la forma que tenim per saber cap a on podem anar.

Del col·lapse podem passar a l’extinció de l’espècie humana?

Aquesta és la gran pregunta. Alguns microbiòlegs ho defensen. Jo penso més en un escenari de col·lapses consecutius i de canvis estructurals. La socialització de la revolució tecnològico-científica ens portarà no a un nou paradigma sinó a un món nou. Una cosa molt diferent que ara mateix no podem saber. Els canvis i les transformacions ja no seran tals sinó que donaran pas a canvis de fase. Seran fases diferents amb ruptura de la pròpia evolució. Amb elements nous que ara no coneixem ni sabem com seran. Però abans que passi això cal fer plantejaments, com alguns ens hi hem dedicat a través del pensament. Sobre què cal fer, què és la consciència operativa i la consciència crítica, com s’ha de socialitzar la revolució cientifico-tecnològica, com s’ha de fer la cooperació, perquè cal destruir els lideratges... Tota una sèrie de coses importants que estan pensades no només des del punt de vista ideològic sinó de supervivència de l’espècie en un món com l’actual de 7.000 milions d’especímens humans que com a molt pot arribar als 10.000 milions i és quan es produiran aquests canvis estructurals, als quals desconeixem si ens hi podrem adaptar o no. A més, sobre les teories de l’extinció de l’espècie humana jo sempre he pensat que això no passarà entre altres coses perquè la tecnologia permetrà viure en un futur en altres llocs que no seran la Terra.

Destruir els lideratges...?

Els lideratges són el pitjor de la humanitat. Hem d’evitar els líders a tota cosa i hem de ser capaços de crear autoconeixement i autoorganització. Habitualment els líders són els més imbècils de tots. No sabem perquè però la selecció natural també promociona ignorants i gent que és incapaç pels llocs de responsabilitat que ocupen i que serveixen sempre a les classes no inclusives. Són gent amb poca capacitat per escoltar a qui s’ha d’escoltar que són els científics, la gent que pensa de forma crítica, els que coneixen els mecanismes de la història i a partir d’un consens d’espècie integrar-los tots a pensar i discutir sobre els problemes per poder prendre decisions. I òbviament hi ha d’haver una representació política, però cal votar a persones que siguin consistents i coherents amb aquesta forma de pensar i no a persones incompetents que normalment són la majoria i que no tenen capacitat operativa de reacció davant de problemes importants.

Doncs no sembla que pugui reeixir cap projecte polític que vagi en la direcció d’aquest plantejament... D’aquesta crisi de la pandèmia hi ha qui augura que sorgirà més individualisme i lideratges forts, autoritarisme i fins i tot creixement de la ultradreta.

A curt termini és probable. A mig termini és plausible que això no serà així. Ara la història està accelerada. Aquestes crisis poden provocar reaccions humanes de por. Però els sistemes que en sorgeixen duren poc perquè la gent quan perd la por els tomba.

L’espècie humana és l’única autodestructiva del planeta?

No. Tot i que això és molt difícil de saber. Però l’espècie humana, l’Homo sapiens després de 400.000 anys d’evolució, és l’única que hores d’ara té una consciència global d’espècie important. La té encara que no la utilitzi per millorar les seves condicions de vida perquè continua tenint comportaments jeràrquics d’animal. Perquè som animals socials jeràrquics i gregaris. Però cap altra espècie animal la té. Des d’aquesta perspectiva som una espècie, si més no ara mateix, única i singular. Fa centenars de milers d’anys probablement encara no però des de fa alguns milers d’anys sí que la tenim aquesta consciència d’ espècie. Ara cal que sigui crítica.