1,2 milions de persones que viuen i treballen a Catalunya no van poder votar en les eleccions municipals del 28 de maig de 2023. Un fet que, segons el president del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), David Minoves, és una "autèntica anomalia democràtica".

Així ho ha expressat a Públic, alhora que ha subratllat que la principal demanda per revertir aquesta situació és l'eliminació del requisit de reciprocitat. Una reivindicació argumentada en l'informe La participació política de les persones estrangeres a la Unió Europea, dels investigadors David Moya i Gemma Pinyol, encarregat pel CIEMEN i publicat aquest juliol. 

Per a qui no estigui familiaritzat amb el concepte, el requisit de reciprocitat és una condició segons la qual un país permet a les persones estrangeres residents votar en les eleccions locals si el seu país d'origen permet el mateix.

Espanya, per exemple, manté aquest acord amb els estats membres de la Unió Europea i amb el Regne Unit, amb països de l'Amèrica Llatina com Bolívia, Colòmbia, Equador, Paraguai, Perú o Xile per vincles històrics, però també amb països com Trinidad i Tobago, Cap Verd o Nova Zelanda, que no estan lligats històricament amb l'Estat espanyol i que "tampoc tenen comunitats migrades importants en un sentit o altre", com revela l'informe.

Aquests acords de reciprocitat deixen fora del cens electoral a milers de persones empadronades als municipis catalans, moltes de les quals porten anys vivint a Catalunya i s'han arrelat al territori, parlen la llengua o, fins i tot, tenen fills escolaritzats. "L'ideal seria eliminar el requisit, però com que ho limita la Constitució Espanyola, el que es pot fer és ampliar el màxim de reciprocitat", assegura Minoves. 

I continua: "Quin sentit té que hi hagi un acord amb Trinidad i Tobago, que hi ha una vintena de persones que poden votar, però que no en tinguis cap amb el Marroc? D'acord que es podria al·legar que el Marroc no és una democràcia, cosa que és certa, i que per tant no pot haver-hi una reciprocitat, però no deixar-los votar aquí tampoc és una solució". Segons les dades publicades per l'Idescat de població estrangera, l'any 2023 hi havia a Catalunya més de 234.000 marroquins i 21 persones de Trinidad i Tobago.

Una altra alternativa, apunta Minoves, és que "l'accés a la nacionalitat espanyola sigui més ràpid i impliqui menys burocràcia". Sovint, el temps per obtenir-la i poder votar és "excessivament llarg", tot i que varia en funció de la procedència. D'acord amb el Ministeri d'Exteriors, una persona ha de residir a Espanya durant 10 anys de forma legal per demanar la nacionalitat. Aquesta xifra disminueix per a les persones refugiades (cinc anys) i per als nacionals de països iberoamericans, Andorra, Filipines, Guinea Equatorial, Portugal o d'origen sefardí (dos anys).

"Amb tot això, no estem plantejant que una persona només posar els peus a Catalunya pugui votar. Evidentment, des de l'entitat, entenem que cal un arrelament i unes condicions mínimes, però el que no pot ser és el que està passant ara, que hi ha gent que porta més de 10, 12 o 15 anys a Catalunya i no té accés al dret a vot", alerta el també director del Fons Català de Cooperació al Desevolupament.

Un cas paradigmàtic d'aquesta situació és el del president de SOS Racisme, Cheikh Drame, que va denunciar a Públic que això és "una de les conseqüències de la llei d'estrangeria" i que és víctima del "racisme estructural" del país.

Reformes legals per garantir el dret a vot

En aquest sentit, el CIEMEN reclama tota una sèrie de reformes legals, ja que, sovint, les persones nouvingudes són objecte de debat en l'escaramussa electoral, però no disposen de "drets polítics". Minoves apunta que "els discursos d'odi no pateixen un càstig a les urnes" i que "es parla dels estrangers sense que ells puguin participar en igualtat de condicions perquè no poden votar".

Una qüestió que l'entitat també posa sobre la taula és la redacció d'una Llei Electoral Catalana. Segons Minoves, no és una qüestió intrísecament lligada al dret a vot de les persones estrangeres residents a Catalunya, sinó que és un tema "recurrent". 

"Cada cop que es fa un debat al voltant de si cal retirar un llaç groc, si s'ha de retirar una expressió com, per exemple, 'exiliats', en una campanya electoral o si una persona que està exiliada pot o no ser escollida perquè no està present a l'hemicicle, sempre ho decideix la Junta Electoral Central. Són tota una sèrie d'elements que evidencien que cal una Llei Electoral Catalana i, ja que s'ha obert aquesta conversa, nosaltres demanem que es reflexioni al voltant de l'anomalia que un 16% dels ciutadans a Catalunya no puguin votar", argumenta.

Un exemple que explica Minoves és el dret a vot a partir dels 16 anys que, segons diu, "hi ha un consens ampli entre les entitats i els partits polítics que en algun moment s'hauria de plantejar". Per permetre-ho, tanmateix, caldria un canvi constitucional. "No es tracta que nosaltres demanem que de cop i volta canviï tot, sinó que s'obrin debats en què es pugui plantejar que hi ha una anomalia social evident que afecta molta gent que viu i treballa a Catalunya".

A banda dels acords de reciprocitat, els estrangers a Espanya que sí poden votar han de manifestar la intenció de fer-ho, és a dir, sol·licitar la inscripció en el cens electoral. En alguns països com Alemanya, Àustria (excepte Burgenland), Dinamarca o Eslovàquia, entre altres, "la inscripció és automàtica i es fa en el moment que una persona s'inscriu com a resident", descriu l'informe. En aquest sentit, el CIEMEN considera "important eliminar el requisit d'inscripció, atès que s'ha de fer amb mesos d'antelació i, per tant, no coincideix amb els processos electorals". 

Arguments tradicionals per a l'exclusió

L'argument principal per negar el dret al sufragi, segons l'informe, està vinculat "a la idea de protegir l'Estat-nació, a la idea de nacionalitat que conforma la ciutadania" i a "la construcció de l'alteritat" que "normalitza el tracte diferencial de la persona estrangera".

Aquesta narrativa descriu una "figura sotmesa a la influència d'un Estat estranger (el de la seva nacionalitat) i, per tant, una amenaça per al país on resideix". És evident que en períodes històrics turbulents podria haver tingut un cert sentit, però "no se sosté en el marc de les democràcies liberals actuals", escriuen els autors de la investigació. En la mateixa tònica, també existeix l'esbiaixada creença que les persones estrangeres són desconeixedores o no tenen interés per la realitat política del país. 

Per contra, el dret de sufragi pot afavorir la integració i la inclusió de les persones estrangeres, ja que, segons l'informe, "fomenta la implicació i la corresponsabilitat en la construcció de la comunitat en la qual es resideix".